Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 6 de febrer del 2010)

Ionesco, un dels grans obeliscs de l’escena europea del període d’entre guerres mundials, aportà a la llengua francesa un magnífic corpus dramàtic en la vesant del Teatre de l’Absurd. Per exemple, a la famosa obra La Cantant calba (La Cantatrice chouve, 1950) els personatges barregen les seves identitats malgrat ells mateixos i no s’acaben dient res més que incongruències. L’essència del tall dramàtic de l’absurd és la denuncia de la vida quotidiana de l’home mitjà, del que està ofegat per la banalitat, del que només se sent inquietat per la necessitat personal, d’aquell que, en definitiva, ha quedat mutilat per la manca d’imaginació. Es descomponen la lògica formal del comportament il•lustrat per quedar enlluernats únicament amb els components irracionals, portant-nos a l’absència de raó de ser, surant en l’absurd intrínsec… com anar avui a El Corte Inglés de Barcelona, rebre el comprovant del tiquet de compra imprès en català i la persona que l’ha despatxat agraint i acomiadant-se en castellà, al mateix temps que pels pobles de la Franja, pots acudir a un acte institucional, per exemple, al lliurament de premis d’un certamen de dibuixos infantils, on l’acte es desenvoluparà amb la naturalitat del català i l’auditori bandint a la mà l’eina per la qual se’ls ha convocat, una carta oficial, en castellà.
Ens ha tocat viure en la veritable escena humana de l’absurd.
A una banda del nostre territori lingüístic, l’oficialitat de la llengua, amb llàgrimes i suor, ha aconseguit imposar la seva normalització just quan cada cop és més difícil trobar un catalanoparlant pels carrers de la Ciutat Comtal, on ja no es pot anar ni a la Boquería a demanar “Posi’m una dotzena d’ous, si us plau”, perquè no t’entendran, enorgullits a l’hora d’escriure literatura catalana que aviat ningú no copsarà, mentre que a la Franja, on pots expressar-te amb els teus veïns amb la llengua mare comuna, has d’anar demanant “por favor” a les escoles que ensenyin una mica als nens, a llegir els contes en la llengua que dicta el cor de les seves àvies.
Tot plegat si que és absurd. Al menys, a La Cantant Calba, la inconnexió dels seus personatges i les incongruències que es diuen son totes en la seva mateixa llengua.

Marta Momblant

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 30 de gener del 2010)

La certesa de què ocorri un determinat fet l’anomenem com a probabilitat u, és a dir que tota la gamma de probabilitats d’ocurrència d’un fet aniran d’un xic més de cero a u. El risc relatiu és una proporció de la probabilitat de l’esdeveniment que ocorri a un grup exposat a alguna cosa, en comparació a un altre grup no esposat. Si de cent persones fumadores, trenta acaben generant un càncer de pulmó, i només una, si no ho són, el risc relatiu seria de trenta —xifra que surt de dividir 30 entre 1.
La percepció del risc és un tema força complex i matèria d’estudi d’especialistes: psicòlegs, sociòlegs i antropòlegs. No és només la xifra concreta del risc, ni tan sols és l’aspecte més important, el que fa que la societat tingui prevenció o temor a una determinada circumstància de risc. Tal vegada és més influent la quantitat d’individus que surten o poden sortir afectats per esdeveniment que la suma d’individus afectats en tots els esdeveniments dins d’un determinat període. Anem als exemples.
Ningú ho dubta: està ben estudiat i documentat que el risc de mort de càncer de pulmó dels fumadors actius i passius, és tan gran com per a deixar de fumar immediatament després de pensar-ho. Doncs, per què no ho fan? Aquí actua la percepció del risc. Si els afectats per càncer de pulmó, i a més fumadors, es morissin en grups grans, encara que sumessin els mateixos que individualment, el canvi en l’hàbit de fumar seria dràstic. Algun agosarat parlaria de fumadors suïcides.
Un altre exemple ben actual, però de caire invers al anterior, el tenim en l’energia nuclear. Se sap que hi ha un risc, que els tècnics diuen que és gairebé infinitesimal, que els que viuen a la vora de les central no desenvolupen més càncers que la resta de la població, que la seguritat creix dia rere dia, etc. Tot això són foteses, pensem. I intel•lectualment barregem Chernobyl, Hiroshima, els quatre cents mil anys de vida estimada dels residus nuclears que hi seran als cementiris —no ens va bé dir magatzems—, les possibles conseqüències d’un accident nuclear, i ens surt un còctel imbevible, però explícitament esfereïdor. Si més no els risc és molt petit, oi? Això no té importància. Jo també vaig ser fumador i encara no les tinc totes amb lo nuclear.

José Miguel Gràcia

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 23 de gener del 2010)

Encara que diuen que una imatge val més que mil paraules, l’expressió verbal és la forma més perfecta que té l’ésser humà de comunicar les seues idees, voluntats i sentiments. És també la nostra principal diferència amb los animals i va vinculada al progrés de l’espècie humana. Los mots mos prenen i els convertim en expressió, passió i confrontació —ho demostra lo llarg debat legal de l’Aragó trilingüe— o en matèria literària i d’estudi. I és que les llengües evolucionen incorporant a les seues paraules la memòria dels orígens, remota i indesxifrable, que molts estudiosos de la filologia intenten descobrir davall de les etimologies, los topònims i els antropònims. Així han anat apareixent diccionaris, recopilacions o estudis, entre les quals vull recordar los treballs de Desideri Lombarte sobre la seua Pena-roja natal. Perquè los noms diuen qui som i d’a on venim, qüestions que mos importen ja que mos vinculen a la família i al món inexplicable.
Segons l’època han anat les modes i les normes, i si en passats temps predemocràtics només hi havia una possible denominació toponímica —i del “nom de pila”—, ara prevaleix la de la llengua originària a la zona. Hi ha també una tradició feita norma lingüística de traduir los noms de ciutats importants a la llengua del discurs, cosa que unida al costum i obligació d’utilitzar les denominacions castellanes, ha creat prudents adaptacions gràfiques a viles franjolines com Arenys de Lledó-Arens de Lledó, la Codonyera-La Codoñera; o curioses traduccions com Fontdespatla-Fuentespalda, Massalió-Mazaleón, la Sorollera-La Cerollera, la Torre de Vilella-Torrevelilla. S’han configurat així falses etimologies amb associacions conceptuals simples o imaginatives. Una Ordre Ministerial de 1840 obligant tots los ajuntaments espanyols a adoptar un escut propi va provocar en molts d’aquells que no en tenien produccions heràldiques dignes d’un Walt Disney o un Harry Potter cassolà, com alguns topònims traduïts. La Llei de Llengües d’Aragó del passat desembre establix que els topònims seguiran únicament la denominació tradicional amb la restricció “d’allò establert per les comarques i municipis” (art. 33), lo que promet continuar amb la toponímia literària.

María Dolores Gimeno

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 16 de gener del 2010)

No ho acabava de comprendre, allò: el Món, el Dimoni i la Carn…els enemics de l’ànima. Bé, el cas del Dimoni era bastant clar, però el Món i la Carn…per què?
A mi la carn m’agradava molt, i allò del Món…en aquell temps jo no sabia què era el Món (i ara no gaire). Si m’ho preguntaven a la Doctrina, la resposta era fàcil:
—El Mundo, el Demonio y la Carne (en castellà, és clar)— Ho recitaves de carrera i el Senyor Rector content. Però…què volia dir?
Al remat em vaig descarar i li vaig esclafir:
—Serà un enemic de l ànima, però a mi la carn m’agrada.
—Com que t’agrada la Carn? Això no pot ser!
—Doncs què li plau a l’ànima?: El peix? La verdura?
—No home, no, què dius? No és d’aquest tipus de carn. No és per menjar. És la Carn, amb majúscules. És la LASCÍVIA, la CONCUPISCÈNCIA.

Redéu, quines paraulotes, no m’estranyà gens ni mica que allò no li agradés a l`ànima; a mi tampoc.
Més endavant vaig saber que el verd era el color del sexe, i que començava als Pirineus, i que els acudits verds eren pecaminosos. Definitivament a l’ànima no, no li plauria la verdura. I el peix? Originalment un símbol cristià, però després l’eliminaren: massa fàl·lic. L’ànima romandrà impenetrable al peix. Fora, descartat.
La pista bona eren les paraulotes. Quan per fi vaig desxifrar aquells maleïts mots, vaig comprendre que els enemics de l`ànima eren l’antítesi de la Santíssima Trinitat: si el Pare, el Fill i l’Esperit Sant (que no era ni home ni dona) eren les emanacions diferents d’un únic Déu vertader, així el Món, el Dimoni i la Carn eren les emanacions diferents del vertader enemic de l`ànima: l’innominable (el Sexe). Perquè els plaers del Món i les temptacions més punyents del Dimoni eren sobre tot el desordre i la disbauxa sexual, que duen a la mol·lície, al preservatiu i, a l’homosexualitat i, fins i tot, a l’avortament. La mateixa procreació era conseqüència del pecat.
Amb un mecanisme normal, neutre, sense plaer, hagués estat molt senzill…Deu meu, perquè ho vas fer?… perquè vas crear… l’innominable?

Antoni Bengochea

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 9 de gener del 2010)

Fa poc, el 2008, el professor de Lingüística General de la Universitat Autònoma de Madrid ha publicat un llibre, El nacionalismo lingüístico. Una ideología destructiva, de lectura absolutament recomanable per a la salut lingüística de la nostra ciutadania, contínuament assetjada per la lingüística-ficció de tants mitjans, partits i grups d’opinió. En aquest llibre el professor Moreno presenta detalladament la ideologia del nacionalisme lingüístic castellà, on es troben implicats filòlegs castellans de gran anomenada, com Menéndez Pidal, Amado Alonso, Gregorio Salvador o Manuel Alvar, entre molts altres, tots els quals, amb abús d’autoritat, porten a la pràctica la ideología del nacionalismo lingüístico que se fundamenta en presentar fenómenos lingüísticos determinados extralingüísticamente como determinados intralingüísticamente (p. 33). Se trata, pues, de llevar la supremacía o superioridad política, demográfica, militar o económica al terreno lingüístico, haciendo que la lengua española adquiera una cualidad superior (supracastellano, suprasistema) de carácter intrínsicamente lingüístico .., lo cual sirve para ocultar o disimular el carácter étnico y nacionalista de la lengua común (p. 90). Tot i que la lingüística sap que ninguna comunidad lingüística no abandona su lengua si no es forzada a hacerlo de una forma u otra (p, 114) el citat nacionalisme lingüístic, com tothom ha tingut ocasió d’escoltar, afirma que “el castellà mai no va ser llengua d’imposició”. El triomf del castellà sobre les llengües indígenes americanes o sobre les d’Espanya es deuria, segons l’esmentat nacionalisme, més que res a valors intrínsecs d’aqueixa llengua. Així el castellà —per citar només un exemple— s’imposà degut a la sencillez, claridad y firmeza de nuestro sistema vocálico (p. 79), on és evident que s’aplica l’argumentació abans esmentada de presentar fenòmens lingüístics determinats extralingüísticament com determinats intralingüísticament. En tot cas hi ha llengües amb complicats sistemes vocàlics que tenen molts més parlants que el castellà, i d’altres amb sistemes idèntics o encara més senzills, clars i ferms que el castellà que tenen ben pocs parlants. La manipulació i la fal·làcia és a l’ordre del dia en el nacionalisme lingüístic castellà. I el professor Moreno sap exposar-les en el seu llibre amb tota senzillesa, claretat i fermesa.

Artur Quintana

(Publicat al Diario de Teruel, el 2 de gener del 2010)

La commedia dell’arte, la forma teatral popular per excel·lència a les primeries de la Itàlia renaixentista i que ràpidament s’escampà per tota Europa, es caracteritzava entre d’altres pautes per estar formada per un seguit de personatges emblemàtics amb entitat definitòria. Darrera de les seves màscares de cuir, aquests personatges eren de dimensió plana, per tant, arquetips dels comportaments humans; n’hi havia per a tots —l’espectre era al complert—: la golafreria, la concupiscència, la gelosia, la pusil·lanimitat, la desconfiança, l’ambició…
A l’escena es trobaven en joc les grans trifurques bufes de la natura humana: fer creure, aconseguir d’enganyar, aprofitar-se de tot! Els desitjos eren urgents, els personatges estaven en un constant i angoixant estat de supervivència. El tema bàsic, l’argument dels canovacci, era posar un parany, sense que importés quina havia de ser la raó: be fos aconseguir a la noia, els diners, el menjar, el poder o dominar el rovell del malentès… I amb molta rapidesa, els personatges, portats per la seva neciesa, es trobaven enxampats dins les pròpies intrigues.
La comèdia d’embolics i tripijocs era un territori molt cruel…
Estem parlant del remot segle XV…?
Durant més de dos segles aquests arguments es solidificaren i aquells personatges que s’heretaven de pares a fills consolidava la casta dels comediants composta per generacions d’Arlequinos, de Pantalones i de Capitanos prefigurant respectivament la trapelleria, la usura i el poder militar que sostenien així les seves màscares, rere les quals els actors envellien, sí, sense immutar però, els seus trets emblemàtics.
I no és fins el segle XVII que a aquests personatges se’ls hi aniran caient les màscares i esdevindran en mans de dramaturgs moderns, grans personatges, representatius d’individus, enriquits per una nova dimensió més universal. Així ha anat a l’escena.
Però a l’abast de La Comèdia Humana del nostre dia a dia, al creixent segle XXI, sembla que no ha anat pel mateix camí i en el decurs dels esdeveniments que més ens preocupen a la nostra escena pública, la de l’àgora, aquells desgavells d’antany hi segueixen ben enquistats. Així que per aquesta nova dècada que encetem, desitjaríem que els arquetips iniciïn el procés de fondre’s per emprendre la nova dimensió, més humana, més universal.
Feliç entrada d’any.

Marta Momblant

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 26 del 2009)

Dijous passat, dia 24, hi va tenir lloc a Saragossa un ple extraordinari per tractar diversos assumptes, pendents des de feia força temps. El llarg ordre del dia, ben explícit i variat, es seguí punt a punt exhaustivament. Van haver-hi temes controvertits fins a extrems inaudits, llargues discussions, posicions encontrades i algun regidor del partit majoritari va amenaçar de trencar la disciplina del vot del seu partit si no s’hi considerava el canvi que proposava per tancar l’acord. Fins i tot un parell de regidors del partit de la coalició de govern van votar en el mateix sentit de l’oposició. Tothom volia parlar al mateix temps, mentre l’Alcalde s’esforçava en mantenir l’ordre a cops de maça sobre la taula. Una persona de Guadalajara, resident a la capital de l’Ebre des de fa poc, que hi era entre el públic assistent —poc nombrós per ser la vespra de Nadal— va comentar al sortir: —Allò semblava una olla de grills, tots cridant. Si no fos que som a Saragossa diria que parlaven un parell de llengües diferents del castellà.
Per al final es va deixar un tema, que amb tota seguretat ocuparia només alguns minuts de comentari per part de l’Alcalde, abans d’aprovar-se: es tractava del canvi d’una làpida o placa de marbre blanc, situada a la plaça d’Espanya, indicant el començament del passeig. La placa diu “P. de la Independencia”. L’Alcalde proposà el canvi per dos motius, tots dos importants: era una de les últimes plaques de nom de carrer que encara restaven per canviar i a més contenia una falta ortogràfica. A la segona “e” li mancava un accent obert. La “P.” podria passar perquè en castellà volia dir “Paseo” i com en la llengua actual també comença per “p”…, però la falta ortogràfica no es pot tolerar. Algú va proposar pintar l’accent, i la resta es va oposar: —S’ha de canviar la placa— van clamar. Assumpte acabat. El Secretari de l’Ajuntament va anotar: nova placa “Passeig de la Independència”. Després va escriure: Saragossa a 24 de desembre de 2015.
(Tres anys després de la completa aplicació de la Llei de Llengües, el català s’havia estès per tot l’Aragó com una gran taca d’oli. A Saragossa, tots els carrers ja estaven retolats en català)

José Miguel Gràcia

Publicat al Diari de Teruel, el dissate 19 de decemble del2009

La notícia de l’aprovació de Llei de Llengües d’Aragó desprès d’un llarg camí de desavinences polítiques ha generat un considerable debat social a la comunitat autònoma. En ell sorprèn sobretot l’oposició dels polítics dretans del PP i PAR —alguns amb títol universitari, diuen— i de bastants ciutadans corrents a les conclusions de la Universitat aragonesa, una institució respectable sempre allunyada de la batalla pública, la qual mai ha mostrat discrepàncies en les qüestions lingüístiques de la seua competència, tampoc en lo nom de les llengües. Los uns han arreplegat firmes contràries o promogut esmenes de constitucionalitat i rigor científic dubtosos; los altres han escrit als fòrums periodístics digitals, animats abans per votacions sobre la denominació de la llengua de l’Est d’Aragó; la del Nord, per sort, no calia.
Enmig d’algunes veus sensates han predominat los “arguments” peculiars. Uns eren econòmics: lo català donarà treballs furtant-los als aragonesos; oposar-se al català és defensar lo pa dels fills. Uns altres han entrat en terreny “macarra” o delictiu: atacs al president Iglesias, “catalanista” perillós; refranys racistes (“Catalán y gorrión: tozolón y al saco”); convocatòria d’una cassolada lo 17-D a les Corts durant la votació de la llei; crida als implicats a prendre decisions unilaterals… Una plataforma ca-caòtica ha aclamat la diversitat en nom del lliterà o fragatí, llengües sense família; o ha defensat les modalitats de l’Aragó Oriental, “sostenibles” amb l’acció de la Providència sense lleis. I, en esta línia, un sector important que qüestionava la Lingüística com a ciència s’ha llançat a la filologia amateur: a Aragó només se parla “español”; los professors no senten càtedra; citar als estudis dades de parlants contraris al terme “català” equival a la conclusió acadèmica de que no ho és; i “¡A mí me va a decir la Universidad lo que hablo, quio!”. Ademés de l’anticatalanisme visceral, resulta preocupant en tot això l’odi a la intel•ligència, com va notar Unamuno, catedràtic de Grec, l’any 1936 a la Universitat de Salamanca en un famós episodi. Des de que hi ha hòmens al món la ignorància ha feit la guerra a la ciència.

María Dolores Gimeno

(Publicat al diario de Teruel, el dissabte 12 de desembre del 2009

Àgora és una pel•lícula que no deixa indiferent. Gràcies a la seva massiva difusió (enveja de molts), s’ha convertit en un autèntic fòrum de debat fent honor al seu títol (l’àgora és precisament això: el lloc públic del debat a l’antiga Grècia).
En essència és una pel•lícula d’història-ficció (no un documental) i de difusió filosòfica i científica. Ben assessorada per experts en ciència, cultura e història, és també una pel•lícula d’idees amb forts plantejaments ètics i amb una no amagada càrrega agnòstica.
És ja el millor peplum europeu. Molts sectors que consideraven el cinema espanyol incapaç de fer una pel•lícula de masses, li reconeixen la seva esplèndida realització. Encara que fos l’únic aspecte possitiu, ja seria molt meritori. Però també és meritori el fet de tractar d’un apartat històric inèdit al món del cinema: la transició social i cultural de l’antiguitat pagana a l’anomenada Edat Mitjana. Això, a més de ser original, pot ser una font per a pel•lícules ulteriors que poden aprofundir en alguns dels temes que s’han tractat d’una manera massa superficial (una de les crítiques que se li han fet).
També se li ha criticat el ser una cinta freda, poc emotiva, poc intensa emocionalment. Efectivament ho és, i a consciència, perquè és una narració dialèctica i amb un objectiu didàctic. Seguint les idees de Brecht, l’espectador necessita una distanciació emocional per poder extraure amb millor sentit crític les conclusions del debat que es planteja. I aquesta no és una pel•lícula d’emocions, de catarsi emocional, si no de raons, que aposta per la dialèctica i la tolerància, per l’anàlisi de la realitat (imperfecta, però real) enfront dels ideals de perfecció, per la racionalitat (anàlisi, control, ètica) enfront de la irracionalitat (on s’inclou l´amor-passió), per la possibilitat de canvi enfront de d’immobilisme. La fe (en general) és vista com impuls irracional e immobilista. Hipatia comunica a Sinesi, bisbe de Cirenne, la frase clau: “Tu no dubtes de la teva fe, jo tinc l’obligació de dubtar”. El debat ja està servit. I no cal parlar de Teodosi I, ni de Sant Ciril, ni de la misogínia paulista. L`Àgora està més viva que mai.

Antoni Bengochea

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 5 de desembre del 2009)

L’any 2007 s’ha publicat a Barcelona un magnum opus sobre les cartes portolanes medievals, conegudes també com cartes de navegar. És el llibre de Ramon J. Pujades i Ballester: Les cartes portolanes. La representació medieval d’una mar solcada on aquest arxiver i medievalista n’ha fet un acurat estudi basant-se, tant en l’observació directa de les aproximadament 180 cartes medievals conservades, com en la lectura de moltíssim material d’arxiu, especialment de tipus notarial, de mariners i cartògrafs sobretot. Això li permet de donar notícies de més de 400 cartes de navegar, de com les feien servir els mariners i de com les fabricaven -i venien- els cartògrafs. Molts d’aquests mapes, impresos o en DVD, es reprodueixen al llibre. Acompanya l’original català una traducció anglesa i així gràcies a la versió original el llibre és accessible a tots els parlants romànics -castellà, francès, italià … -, i per l’anglès a molts parlants d’altres famílies lingüístiques. A les cartes de navegar els cartògrafs aconsegueixen de representar a escala, i de manera realista, la línia de costa de la Mar Mediterrània i la Negra, així com també sovint les costes atlàntiques fins a la desembocadura del Rhin, i les marroquines del Nord d’Àfrica. I ho fan per primera vegada en la història de la cartografia. L’originalitat d’aquests cartògrafs medievals és d’haver sabut passar a la representació gràfica del mapa les informacions geogràfiques, orals o escrites, que els arribaven dels navegants. Tot porta a creure que les primeres cartes de navegar degueren sorgir a finals del segle XIII en ambients genovesos, i d’ací passaren ràpidament a Venècia i a la Corona d’Aragó. Dels 47 cartògrafs que registra Pujades 18 eren súbdits de la Corona, majoritàriament de Ciutat de Mallorca. Aquests primers mapes moderns oferien la informació escrita en les llengües dels cartògrafs, tant les “vulgars” -català i italià- com la “culta” -el llatí-, i es feien servir per tot Europa, i també al Nord d’Àfrica entre els musulmans. Eren temps de meravella, quan el Mare Nostrum era realment la nostra mar, i els peixos duien pintades a les escates les barres d’Aragó.

Artur Quintana

(Publicat al diario de Teruel, el dissabte 28 de novembre del 2009)

Escriptor: A mí me habla usted en cristiano.
Avi: Perdoni, jo només volia…
Escriptor: Le acabo de decir que no me farfulle, que no me chapurree.
Avi: Però és que jo…
Escriptor: ¿Es usted tonto? Le repito que me hable en español.
Avi: Però…
Escriptor: Lárguese de aquí, tonto de la m…
Yaya: No le consiento a usted que insulte a mi marido.
Escriptor: Tildarlo de tonto es un calificativo suave para lo que tendría que llamarle.
Yaya: Sólo yo le llamo “tonto” a mi Arsenio, de manera cariñosa, pero en su boca, esa misma palabra, se pronuncia con rabia y desprecio, Él sólo pretendía que nos firmase un libro para nuestra nieta.
Escriptor: Bien, bien, así me gusta. Ahora sí que les entiendo. Venga, déme ese libro. ¿Lo han comprado ustedes para su nieta?
Yaya: ¡Ah! ¿Es que también se venden? No, no, a nosotros nos lo ha regalado un señor de ahí afuera. Se los dan a todos lo que pasan por la Institución.
Escriptor: ¡Ejem! ¿Lo leerán también ustedes?
Avi: Natros només llegim llibres en chapurreau i en català.
Escriptor: ¡Bah! De todos modos, ni unos ni otros saben hablar: valencianos, catalanes, marroquíes, fabladores, suecos o alemanes… Todos chapurrean. A mi sus jergas me suenan a guirigay.
Yaya: Oiga y ¿usted es escritor?
Escriptor: Sí señora, y muy conocido.
Avi: Ho serà pels amics o, tal vegada, al seu poble.
Escriptor: Le he oído, viejo. A mi no me ofenda o…
Yaya: Veig que l’ha entès. Ja va vostè aprenent.
Escriptor: ¿Aprender? ¿Aprender yo eso que chapurrean?
Yaya: No senyor, em referisco que ja va vostè aprenent bons modals i encara que haga estat al seu pesar, nos ha entès perfectament.
Escriptor: Tenga ¡Va, va! Y llévese a ese viejo tonto con usted. ¡Que pase el siguiente!
Yaya: També els de la cua los han regalat lo seu llibre. Així mai no sabrà vostè si escriu bé o si només és un ximple pet bufat.
Escriptor: Fuera de aquí, por favor… No me sulfuren más.
Yaya: Se n’adona que mos entén perfectament? Potser parla vostè com natros.
Escriptor: Mire señora, si hablase como ustedes, lo haría sólo en la intimidad para que no me oyeran fuera de casa y evitar así ofender a alguien. Además, si ni siquiera se ponen ustedes de acuerdo en la denominación de su “verborrea balbuceante”.
Avi: Doncs haurà vos de fer-se fotre, bufanúvols, perquè en parlarem quan ens vingo en gana i en qualsevol lloc que se’ns antulli. Pare compte, jovenàs! Per la nostra part anem a deixar d’enfrontar-nos. No vull cap discussió més entre los que a un costat defensem lo chapurreau, a l’altra banda lo valencià i, més enllà, lo català. Tots natros nos entenem perfectament i si algun dia nos posem d’acord, per damunt de les denominacions, els nacionalismes mal entesos, les trampes d’alguns politicastres i les conductes subjugadores de torracollons com vostè, deuran vostès taponar-se les orelles amb estany si no volen sentir-nos per tot arreu i vagin per on vagin.
Yaya: Molt ben dit, Arsenio. Adéu, ximple il•lustrat! Au, fotem lo camp d’ací, ximplet meu, maco del meu cor!
Avi: Ai que eixerida és la meua ximpleta. Saps? No penso discutir mai més en la nostra néta: sempre que si patatín, que si patatàn… Ella que parlo català, i que aprenga a escola allò que mes la convinga, que natros continuarem parlant el nostre chapurreau, però tots junts, això sí, l’uns i l’altres, caminant sempre plegats i mirant cap endavant.

(I amb aquesta, m’acomiado de lo Cresol. Ha estat un plaer tractar d’entretenir-vos.)

Silvestre Hernàndez i Carnè

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 20 de novembre de 2009)

Sembla una contradicció impossible, el títol de la columna, però no és així. Per a comprovar-ho només cal llegir o escoltar alguns comentaris que es fan contra la demanda de cooficialitat del català i del aragonès. A les associacions i a les persones que exigim la cooficialitat se’ns qualifica d’activistes professionals, d’estar al servei d’interessos espuris aliens a l’Aragó, i qui sap, si no estarem ben pagats. I què volem crispar la societat. Només falta un pel perquè aflori la paraula revolucionaris, la qual cosa, de ben segur la pensen. I tot, per què? Perquè demanem que s’apliqui la Constitució, en el seu article 3er, apartat 2, que diu que: “Les altres llengües espanyoles seran també oficials a les respectives Comunitats Autònomes d’acord amb els seus Estatuts”. Nosaltres, els que demanem la cooficialitat, hauríem de donar un pas més i esventar als quatre vents que l’Estatut d’Aragó és inconstitucional al no respectar l’esmentat precepte, encara que deixa a la Llei de Llengües la possibilitat d’esmenar-lo. I la llei que comença el tràmit parlamentari se n’oblida, i per tant segueix essent també inconstitucional.
En el recent “Manifest” a la premsa i “Proposicions i esmenes” als Grups Parlamentaris sobre la Llei de Llengües que han fet les associacions culturals de la Franja, de recomanable lectura y que han vist la llum pública recentment, es fan paleses gairebé totes les mancances del projecte de llei. I així en ambdós documents es diu que segons la proposició de llei, les llengües estrangeres tenen més drets que les pròpies, que la forma d’elecció del Consell General de les Llengües no és l’adient, que la millor forma de respectar els drets lingüístics del nens és assegurar-los l’ensenyament obligatori del català i l’aragonès als corresponents territoris on haurien de ser cooficials, etc. Com veieu un veritable catàleg de propostes revolucionàries. A quin grau, diguem-ne, d’ignorància o de mala fe em arribat a l’Aragó en quant als drets lingüístics de dos minories amb llengua pròpia diferent del castellà!
Una pregunta faig al lector i a mi mateix: aquest afany de protecció de les varietats comarcals i fins i tot locals del català i de l’aragonès que de la lectura de la proposició de llei es pot col•legir, per què no s’aplica també a les varietats del castellà de l’Aragó? Jo sé la resposta.

José Miguel Gràcia

(Publicat al Diario de Teruel,el dissabte 14 de novembre del 2009)

L’11 de novembre passat se va celebrar a Alcanyís dins del Curso Interdisciplinar de Humanidades una taula redona sobre el “Present i futur de la llengua i literatura catalana a l’Aragó”, moderada pel periodista Ramón Mur. Grosso modo, los diferents professors implicats van efectuar una descripció dels aspectes lingüístics (Pere Navarro, dialectòleg de la Universitat Rovira i Virgili), la producció literària (jo mateixa, professora de literatura espanyola també a la URV), la situació legal (Artur Quintana, de l’IEC) i la implantació educativa a la zona (Pietro Cucalón, director del CRE de Castellote).
Los especialistes van parlar ex cathedra dels aspectes que coneixen des de la consideració científica de la llengua autòctona de l’Est d’Aragó com a dialecte occidental del català. Los arguments lingüístics van estar il•lustrats amb mapes de l’expansió de les llengües romàniques i altres sobre lèxic, fonètica i morfologia. Les dades sobre literatura van evidenciar una eclosió excepcional d’escriptors des de la dècada dels 80, paral•lela a la recopilació de la literatura tradicional. L’explicació de l’actual projecte de Llei de Llengües, que reconeix de facto però no de iure l’estatus oficial de català i aragonès, indica que tampoc ara se complirà lo mandat constitucional de l’article 3.2. I l’experiència de l’ensenyament del català va revelar la precària situació: ni materials didàctics ni preparació suficient dels mestres ni un marc legal per a l’assignatura, a diferència de la llengua estatal i de les estrangeres.
Algunes intervencions del públic van presentar la cara dels prejudicis vigents, fills de la ignorància o de la càrrega política que arrossega lo català a l’Aragó. L’argumentum ex auctoritate, generalment acceptat als àmbits científics estrictes, pareix insuficient als humanístics, en què intervenen sentiments i vísceres en detriment de la raó objectiva. Cal molta reflexió i diàleg per tal d’acabar l’alineació —terme marxista destacat per un assistent— d’alguns catalanoparlants aragonesos, que li neguen a la llengua pròpia lo nom consensuat pels lingüistes i la dignitat i necessitat d’estudiar-la, utilitzar-la en públic o transmetre-la als seus fills. Humani nil alienum (res humà m’és estrany) diuen a Alcanyís, premissa que haurem d’adoptar per construir la unitat sociolingüística.

María Dolores Gimeno

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 7 de novembre del 2009)

Cada vegada que hi surten nous casos de corrupció política, la societat munta en còlera contra tots els polítics en general i s’escolten frases com: aneu-vos-en al diable, tots sou iguals. Si voleu que us parli amb sinceritat us diré que a mi em succeeix tot el contrari. En primer lloc, me n’alegro de que la justícia hagi descobert un presumpte nou corrupte i que sigui jutjat i recaigui sobre ell tot el pes de la llei. També me n’alegro perquè la justícia hagi funcionat. I una altra cosa més encara, amb la nova descoberta, tal vegada algú que estava a punt de cometre algun delicte, es freni.
El fet cabdal que més ha contribuït a la corrupció ha estat la bombolla immobiliària sense cap mena de dubte. Quan, mitjançant un acte administratiu de requalificació d’un terreny per part d’un ajuntament, es pot multiplicar per “x” el seu valor, s’obre un ventall de possibilitats d’actuació, legals, quasi legals, aparentment legals, explícitament al marge de la llei —vull dir corruptes— de dimensió incalculable. El ball entre els constructors, els especuladors, els promotors, els regidors d’urbanisme i construcció, i els alcaldes, pot produir una mena, diguem-ne, de laxitud en la consciència d’algunes persones, albirant les grans corrents monetàries. Suposo que en aquests moments, quan la construcció està sota mínims, el risc de la corrupció haurà baixat a xifres infinitesimals. Una elevada fiscalitat sobre les plusvàlues reals, entre altres mesures, hagués estat un fre, tant de la corrupció com de l’increment incontrolat dels preus de l’habitatge.
Malgrat tot, tinc la convicció de que el nivell de corrupció de la classe política és similar al de la societat en general. El diner negre, l’economia submergida, les factures petites i grans sense IVA, la contractació d’emigrants sense papers, etc., etc, refermen la meua convicció. Però, ni tots els partits polítics són iguals, ni tots els ciutadans.
No vull deixar-me al tinter una aparent fortuïtat amb referència al descobriment dels casos de corrupció: fa uns anys eren el diaris els que posaven al descobert el casos de corrupció, ara és la justícia. Els diferents mitjans es dediquen a repetir les noticies i a personar-se a la porta dels jutjats amb les càmeres. Tot això em dóna que pensar. Què s’ha fet del periodisme d’investigació? Està la premsa massa vinculada al poder?

José Miguel Gràcia

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 31 de novembre del 2009)

Enguany, el dia 3 d’octubre, s’han escaigut vint anys de la mort de Desideri Lombarte i Arrufat. I a Pena-roja, a l’Alt-Matarranya, ho han recordat caminant llargament per les serres, valls i masos del territori íntim lombartià, on el poeta havia passat la infantesa i la primera joventut, i on sempre que podia retornava. En dues ocasions, els dies 2 de maig i 11 d’octubre, els caminants guiats per Joaquín Sorolla, bon coneixedor de la contrada, han eixit de la vila pel camí de Coratxà cap al Masmut, la muntanya emblemàtica del microcosmos lombartià, primer indret on han llegit Les Roques del Masmut: Dura maça de pedra està clavada, pesada pena cab al cel creixent, … i camí avant, pujant per les vessants del riu dels Prats cap al Mas de Borla i d’allà a la Creu del llop, amb lectura del romanç del mateix nom. Enfront s’ataülla el Cingle de Sant Jaume i la frontera del Regne és a tocar. Baixada al maig al Mas d’Antolino, i ara a l’octubre al de Ginero, i desfent el cabdell dels camins escampats que ningú fa servir i estan mig esborrats, han travessat el Barranc d’en Ferri just per allà on fa el Toll Bugader, ja sabeu on les dones del masos propers passaven bugada, i han aplegat a les ruïnes del Mas del Molinar, lloc de naixença d’en Desideri. Abans han escoltat el romanç de Sant Jaume, i ací el d’El xiquet perdut al Molinar. I han vist també l’esparver d’ales fines que el poeta volia ser, i foc i flama als orons, als grèvols verd i brasa, i el card, lo panical, l’arç i la gavernera, la botja, l’espinal, lo gram i herba pucera, o han sentit el tord i el pinyarot, …, la garsa i el pigot. La caminada, entre deu o dotze quilòmetres, ha acabat a Sant Llambert de l’Escresola i al Mas d’Eixendri, on van dur a viure Lombarte quan tenia dos anys. I ací, alguns parant l’orella, hauran pogut sentir encara la serp encantada, …, que a les nits de lluna cante enamorada.

Artur Quintana

(Publicat al Diario de Teruel, el disssabte 24 d’0ctubre del 2009)

Mentre en ciutats com Terol, i amb gran esforç, s’aconsegueix mantenir obertes les sales de cinema, en altres ciutats, vegeu el recent cas de Tarragona, la població es queda sense poder assistir a les manifestacions artístiques del setè art.
Quina és la causa del tancament de les sales de cinema? Potser la pirateria? Potser la falta de guions atractius i originals? El tedi pels “remakes”? o, en alguna mesura, aquest desinterès sigui una conseqüència directa dels “missatgers de la mitjania”?
Al cinema el representen els actors i els directors, però massa sovint assistim a lamentables actuacions de pseudoactors sortits de programes de telebrossa o engendrats a manera de prínceps, com si bastés de pertànyer a un llinatge per ser un bon actor; com si fos prou tenir el suport d’un determinat sector de la societat per ser director…
Veiem sovint al cinema espanyol, i molt especialment en les sèries televisives, a actors i actrius professionals de gran talent interpretatiu torejant amb actorets que no fan més que dificultar la seva bona interpretació; convertint un mal guió en una pèssima història i empenyent a milions d’espectadors a desconfiar de successives entregues o, el pitjor de tot, habituant a molts d’ells a donar per bones les gasòfies, les històries banals i les pèssimes interpretacions; a valorar positivament la onada del cinema de la “segona repressió” en la que només val la comèdia picant, això sí, ara amb nus pre y postcoitals, i on els crits i els gestos exagerats són substituts d’una bona interpretació.
Aquí convertim en actors al jove delinqüent juvenil que va fer brodat, com no, un paper similar en una pel•lícula; al fill de papi o de mami que va sortir escollit “netament” en un càsting de 40.000 candidats; a l’hereu d’un cognom que va realitzar un curs de 4 setmanes allà en les amèriques i ens oblidem dels centenars d’actors i actrius que es preparen àrduament a les Escoles de Teatre; de la mateixa manera que arraconem els grans directors del cinema espanyol, o menyspreem als llicenciats en periodisme per substituir-los per tertulianes de grans morros i meninges desbocades, atorguem premis literaris a consorts d’oblidats llinatges, ens engürtelem amb males companyies o convertim en assessors als amics de l’ànima o al fill de la cosina Pascuala, sense importar-nos si la seva vàlua professional està a l’altura de l’amistat o la simpatia que els professem.
Encara sort que, de tant en tant, preval l’ètica i la visió de la realitat i algú decideix fer marxa enrere, decisió que dignifica, per exemple, al fill del president Sarcozy i que, d’estendre’s a altres esferes més artístiques, garantirà que almenys al nostre país veí, es continuï fent bon cinema i no tanquin més sales cinematogràfiques.

Silvestre Hernàndez

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 10 d’octubre del 2009)

L’1 de febrer de 1984 desset alcaldes i regidors socialistes de diversos municipis catalanoparlants d’Aragó van firmar la “Declaració de Mequinensa” al castell d’esta població. Artur Quintana, filòleg company de columna, mos ho va recordar a principis d’any (“Mequinensa, 25 anys”, 24-I-2009). Los firmants, conscients de “la importància històrica” de l’acte, reconeixien “que la llengua catalana que es parla a la Franja Oriental pertany al patrimoni cultural d’Aragó”, rebutjaven “denominacions despectives de chapurreau i d’altres paregudes”, declaraven la urgència de “desenvolupar mides concretes per a aconseguir la normalització lingüística d’Aragó” dins de la unidat i variedat de la llengua i fien diferents propostes: ensenyament optatiu del català a la zona, suport a la producció literària i als estudis sociolingüístics i un paper clau de la Universitat de Saragossa al procés. Per la seua part se comprometien a fomentar l’ús públic del català als seus pobles i fien una crida a la integració cultural i política de tots los aragonesos.
Fa 25 anys. Orgull, dignitat, compromís, integració. Una verdat lingüística que calia fer pública i d’ací real amb l’acció política. S’ha avançat una mica: classes fora de currículum, alguns ròtuls, premis literaris propis, una Universitat que no s’implica i una proposta de Llei de Llengües molt tímida, que alguns critiquen per “catalanista”, en una confusió interessada entre lo nom de la llengua i nacionalitat.
Avui a Pena-roja de Tastavins, dins de la 19a Trobada Cultural del Matarranya, en homenatge al seu poeta Desideri Lombarte (1937-1989), tornaran a llegir lo manifest. Constantino Cavafis, grec d’Alexandria, va cantar als defensors de les Termòpiles, derrotats pel gran exèrcit persa per culpa d’un traïdor; als valents de Mequinensa i a Desideri vull dedicar los seus versos —en l’excel•lent traducció de Joan Ferraté— amb ànims de victòria:

“Honor a aquells que, a la vida que tenen,
han decidit de guardar-hi Termòpiles.
Mai d’allò que és el deure no movent-se;
justos i equitatius en tots els actes,
però amb dolor i amb llàstima, altrament;
[…]
encara socorrent tan bé com poden;
en tot moment dient la veritat,
però sense odi envers els mentiders.”

María Dolores Gimeno

(Publicat al diario de Teruel, el dissabte 3 d’0ctubre del 2008)

Com dèiem a l’article passat, la PARLA és un fet individual. L’individu ha de triar en cada moment quina parla vol emprar; es a dir, quina manera de parlar. Però el triar s’ha de fer lliurement. L’individu ha de dominar les circumstàncies, que no han de triar per ell. Jo, per exemple, no sóc lliure de triar comprar-me un iot o viure a un pis de 120 metres quadrats al barri de Salamanca de Madrid (el liberalisme radical diria que sí). Com tampoc ho van ser els meus iaios quan van triar (parla barcelonina ell, calaceitana ella). El no conèixer la NORMA ens limita totalment perquè ens prohibeix l’accés al nivell culte de la LLENGUA. La NORMA no sols et permet superar l’analfabetisme, també et dona una major autoestima lingüística i la possibilitat de canviar el nivell de la PARLA amb molta més llibertat, segons com siguin les circumstàncies. Amb facilitat puc utilitzar català de Barcelona popular o familiar en converses normals; puc emprar un nivell de català acadèmic més culte al parlar en públic o en ambients més acadèmics; però també puc parlar com a Calaceit quan jo decideixi (i no sols al Matarranya). També he pogut observar que alguns matarranyencs que viuen a Barcelona i no coneixen la NORMA, acaben parlant una mena de barreja poc nítida i no sempre controlada de català de Barcelona i matarranyenc.
En resum, i no perdrem les nostres varietats locals? Doncs dependrà de la decisió lliure de la majoria dels parlants futurs. De totes maneres la llengua està en un canvi continuat. Al Matarranya hi ha molts més castellanismes ara que fa cinquanta anys. Però tampoc a Binéfar o Alcanyís, on els ciutadans tenen un coneixement bàsic de la NORMA, es parla igual ara que en èpoques pretèrites i el castellà estàndard està guanyant terreny. Els preocupa això? Tant fins al punt de voler tornar a ser analfabets i rebutjar les classes (obligatòries) de Lengua Española per a conservar les seues varietats? Per què no demanen classes exclusivament de binefarenc o d´alcanyissà? Doncs nosaltres per què hem de ser diferents?

Antoni Bengochea

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 26 de setembre del 2009)

Del 7 a l’11 de setembre s’ha celebrat a Lleida el XV Col•loqui de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (AILLC). Aquesta associació, que compta amb mes de 1300 afiliats arreu del món, celebra un col•loqui cada tres anys, alternativament en terres de llengua catalana i en altres que no ho són. Al col•loqui d’enguany hi han assistit dos centenars llargs de catalanistes, és a dir, perquè ningú no s’espanti —que tot podria ser—, persones que es dediquen a l’estudi de la llengua i la literatura catalanes, com hispanistes són els que ho fan a la castellana, o anglistes a l’anglesa etc., procedents tant de les Balears. Catalunya i el País Valencià com d’Hongria, Amèrica del Nord, Alemanya, Polònia, França, … . A més de dues taules rodones, dedicada una als escriptors i la llengua, i l’altra al cinema, hi ha hagut 112 comunicacions, de les quals 10 tractaven del català d’Aragó, sovint relacionant-lo amb l’aragonès. Cinc d’aquestes comunicacions foren pronunciades per catalanistes de la Universitat de Saragossa: Rosa Fort exposà el contacte de llengües —un dels temes del col•loqui— en documentació medieval al Matarranya, Maite Moret ho féu sobre el mateix tema a la Ribagorça, Javier Giralt dissertà sobre la toponímia lliterana i del Baix Cinca, Ricardo Viruete parlà del lèxic de Tolba i Juan Antonio Saura presentà el del benasquès. Les altres cinc comunicacions eren de catalanistes aragonesos no vinculats a Saragossa, o que procedien d’altres països, i parlaren de l’obra de Jesús Moncada, de l’actual contacte de llengües al Matarranya, de la frontera lingüística catalano-aragonesa, de la toponímia ribagorçana o del contrast gramatical aragonès/català. Entre les activitats culturals hi hagué una exposició de l’obra plàstica de Jesús Moncada i un muntatge teatral sobre textos d’aquest mateix autor. Si a tot això hi afegim que tant la conferència inaugural com la de clausura, foren fetes la primera per un ciutadà de Camporrells, Ramon Sistac, i la segona per un d’Albelda, Eliseu Trenc, haurem de concloure que aquest XV Col•loqui de l’AILLC ha estat també una esplèndida mostra de la catalanística aragonesa.

Artur Quintana

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 16 de setembre del 2009)

Com li dius a un científic ancià que ha malgastat el seu temps i que ha d’assumir noves idees?
Com l’hi ho planteges a un experimentat mestre a qui pensen obligar-lo a canviar la seva forma d’ensenyar?
Com li comuniques a un feinater que la seva forma de treballar és obsoleta i que precisa un canvi radical?
Com li contes a uns pares que el seu fill mai no serà res en la vida o que fins i tot és carn de canó?
Espero sincerament que no pronunciïs mai per mai paraules com aquestes i menys encara que mai sentis frases similars dirigides cap a tu o envers algun dels teus amics o familiars.
I en canvi potser t’atreveixis a dir-li a uns pobres ancians, tal vegada els teus avis, als teus amics, als teus votants, potser fins i tot als teus fills, que no saben parlar, que simplement xipollegen, que enxampurren les paraules, com si la història no importés, com si el passat, la cultura de milers d’aragonesos hagués d’arraconar-se per una simple qüestió de denominació. Saps perfectament que ja ningú envaeix a ningú en les cultures democràtiques, que un animador del Barça, de l’Atlhetic o del Reial Madrid no deixa de ser aragonès o murcià, o de qualsevol altra part, pel simple fet de simpatitzar amb un nom.
Suposo que al científic ancià el lloaràs la seva perseverança i reconeixeràs que gràcies a persones com ell, el món avança. Li diràs al mestre, que ha educat a generacions senceres i que encara pot ajudar; calmaràs l’ansietat d’aquests pares explicant-los que el seu fill o filla encara pot millorar i intentaràs que aquest treballador s’adapti gradualment als canvis que precisa l’empresa.
De manera que, ¿per què no acceptes almenys que alguns aragonesos desitgen recuperar les arrels de l’aragonès i que d’altres, potser tu mateix, parleu d’una manera que s’assembla a la dels catalans, els mallorquins, els valencians i, a més a més, per a enveja de molts, posseeixes dues llengües maternes a més de les que els teus fills aprenen a l’escola y que ningú qüestiona: anglès, francès, rus, japonès…
Potser no respectes la memòria dels teus avantpassats? No ho crec. Et sembla desgavellada, fins i tot perillosa, la demanda dels teus conveïns aragonesos que no desitgen oblidar una part de les seves arrels culturals? M’estranya. Potser és una simple paraula la que us separa, o aquest mot és l’excusa per no continuar avançant tot i sense saber exactament el perquè?
De què tens por? Segur que d’’ltres coses, però d’un simple nom no. Potser d’una paraula dimonitzada o d’estranys fantasmes interiors? Ho dubto, doncs la majoria d’adults vam deixar de creure en fantasmes temps endarrere i només les ments insegures temen misteriosos complots.
Sens dubte, la millor manera de sentir-te apreciat i integrat en la teva Comunitat, és veure com els teus amics, els teus veïns, els teus polítics… respecten les teves inquietuds i el teu passat, assenyaladament quan això implica enriquir la Cultura Aragonesa integrant totes les diferències culturals que tenen cabuda en ella per engrandir-la.

Silvestre Hernàndez

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 12 de setembre del 209)

El Sr. Camps, president de la Generalitat Valenciana, va dir que ell pagava els seus vestits. Fins avui no ha presentat cap factura y totes les informacions semblen demostrar que ens va mentir. Però, no cal que es preocupi el lector que no vull parlar en aquest moment de la manca de responsabilitat, indignitat o culpabilitat del Sr. Camps. El meu comentari anirà pel camí de l’estètica o de la moda dels vestits que llueix generalment el president de la Generalitat. He vist escrites als diaris, lloances al bon gust del Sr. Camps, especialment pel seus vestits i camises. Què voleu que us digui? a mi em sembla gairebé tot el contrari, per la qual cosa passo a exposar-vos els motius.
Bàsicament parlaré de les jaquetes que mitjançant una primera repassada semblen escarransides. Mireu-li en primer lloc les mànigues, sempre curtes, curtíssimes, com si li haguessin crescut els braços després d’haver-se-les fet. Només que estiri un xic el braç se li queda fora tot el puny planxat de la camisa amb botons de puny. I què em digueu de l’estretor de les mànigues? Em prou feines deixen espai per als punys de la camisa. Si això és elegància! Tal vegada sí, però per a un noiet de pocs anys. Amb referència als botons de la jaqueta només cal dir que quan la moda era de portar-ne tres, ell en portava només dos i molt baixos i massa llargues i amples les solapes. Com a conseqüència una gran superfície de la camisa hi era a la vista, inclosa tota la corbata. Cordada la jaqueta —sempre la porta així— i malgrat que el Sr. Camps té una bona figura, sembla que camina inclinant massa el cos i com sentint-se oprimit, la qual cosa, estic segur no és certa. És el producte d’un sastre poc avesat en l’art de tallar un bon vestit.
Els pantalons, no sé, alguna cosa tenen que no donen el pes. Tal vegada la ratlla massa artificiosa? Tal vegada l’amplària? Sobre el coll de les camises, l’espai no em dóna per tot allò que podria escriure: només dic que en ser alts i rectes, no endevines si amb un coll llarg li volen fer un coll curt, o d’un coll curt, un coll llarg.
Ha fet bé el Sr. Camps en no pagar-li els vestits al sastre, jo, força indignat, se’ls hagués tornat. És més, sentint-me ara malgirbat en la meua figura, li demanaria danys i perjudicis.

José Miguel Gràcia

(Publicat al Diario de Terue, el dissabte 5 de setembre del 2009)

Los xiquets d’Aragó estan a punt de tornar a escola: llibres amb olor a paper nou, plàstics per folrar-los, llibretes sense estrenar, carteres i motxilles plenes d’il•lusió o de perea… Després de l’època forta de festes majors i les vacances, setembre significa l’inici d’un nou curs i, al mateix temps, a la nostra zona matarranyenca és també l’etapa radera d’un important cicle agrícola amb la collida de molts fruits: la bresquilla, la vinya, les almeldes… Inici escolar i final natural s’ajunten així en un mes que molts se proposen com lo dels propòsits: anar al gimnàs, fer dieta, inscriure’s en algun curs, comprar fascicles de noves col•leccions que s’acaben d’eixir…
Lo sol encara calenta i reviscola l’ambient a finals de mes, per Sant Miquel, com una resistència de la Naturalesa a entrar dins de la fredor sense llum de l’hivern. Però los dies se van fen més curts i els aparadors de les tendes ja exposen la roba de la nova temporada anunciant la pròxima estació. A la tele apareixen anuncis de “La vuelta al cole en El Corte Inglés”, que en estos temps descreguts és qui fa oficial lo pas a una nova etapa, i no sé per què la depressió se mos apodera. Resulta un autèntic avanç l’escolaritat obligatòria fins als setze anys, que és l’edat laboral mínima permesa, però en època de crisi això no vol dir edat laboral possible i en època de bonança significa imposició mal acceptada. En la ressaca d’esta molts adolescents inconscients han vingut reaccionant a l’escola gratuïta obligatòria amb absentisme i conflictivitat a l’aula, lo qual ha produït un índex de fracàs escolar que fa tremolar —d’un 25%, un dels més alts de la UE—; una de les seues múltiples causes és lo poc valor que es dona a l’estudi com a manera de progressar socialment. Per desgràcia, ham perdut la memòria de temps passats, en què l’educació era un privilegi, i mos queden molt lluny los països del Tercer Món, que viuen en la misèria perquè encara no han arribat a obtindre este dret fonamental.

María Dolores Gimeno

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte dia 29 del 2009)

El dia 15 d’agost ens hi varem reunir a Bellmunt un grup nombrós de persones, la majoria de la pròpia vila, és clar, per llegir el llibre Si les pedres parlaren… d’en Jesús Pallarès i jo mateix. No faré una crònica de la jornada, entre altres raons, perquè ja va estar feta al seu moment, en alguns mitjans de comunicació i blocs personals diversos. El meu interès en escriure aquestes línies, en primer lloc, és el d’agrair en Ramon Mur la dedicació, l’entusiasme i el savoir faire en aquests tipus d’actes. L’any passat va marcar l’inici de les jornades de lectura amb el llibre El porvenir de mi pueblo de Juan Pío Membrado. Segons em va comentar ja té mig pensada la jornada de l’any vinent.
Em plau comentar també que vaig tenir un munt de sorpreses segons s’hi anaven llegint els poemes, tant en català com en castellà: alguns d’ells que en considerava magres de contingut i menys encara irònics o graciosos, rebien aplaudiments amb els rostres explícitament somrients. A la inversa, uns altres que havia escrit amb un volgut animus jocandi, passaven força desapercebuts. Alguns altres més, els quals sense arribar a la irreverència expressa, però fora d’allò que s’entén com reverible, produïen complaença entren les oients entrades en anys i de conviccions explícitament catòliques —havien arribat d’escoltar missa.
No voldria deixar-me al tinter l’esplèndida lectura que van fer en català dues o tres persones, habituals estiuejants de Bellmunt i nascudes a la vila, que mai s’havien destacat per la defensa de la unitat del català; més encara, semblaven tenir tendències clares envers el castellanisme. El primer sorprès va estar el mateix Ramón Mur. I jo més encara de la bona dicció en català d’en Ramón i del obert, fluid i estudiat català de la Codonyera de la Elsa i del Germán, joves germans codonyerencs, amb la joia dels seus pares. Una petita confidència: no m’estranyaria gens ni mica que l’amic Ramon s’animés un dia d’aquets a sorprendre’ns amb algun petit escrit en català.
La lectora de més edat, ultrapassava els noranta anys i la més jove, potser no arribava al set. Moltes gràcies als bellmuntans, especialment als membres de l’associació cultural Amigos del Mezquín.

José Miguel Gràcia

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 22 d’agost del 2009)

Som en temps de penúria per als aragonesos de llengua catalana —un projecte de Llei de Llengües esquàlid i mesquí, violentament atacat perquè encara no n’és prou en el tracte que dóna als aragonesos de llengua catalana—, som en temps de penúria, i més especialment per als escriptors aragonesos en llengua catalana —una Universitat de Saragossa que convoca premis literaris en llengua aragonesa i castellana, però no pas en llengua catalana—, som en temps de penúria, temps d’ombres i boires pretes, de vols de voltors. I tanmateix: aquest estiu Iniciativa Cultural de la Franja acaba de publicar el primer número de la revista Styli locus concebuda, tal com consta a la capçalera, com una eina d’intercanvi literari entre els escriptors aragonesos en llengua catalana, escriptors que altrament no tenen gaires possibilitats de fer sentir la seua veu més enllà de l’articulisme —Rolde, La Comarca, aquest mateix diari, Temps de Franja….El consell de redacció és format per Pep Espluga, Loli Gimeno, Carme Messeguer, Hèctor B. Moret, Artur Quintana i Màrio Sasot, i la direcció va a càrrec del crític Esteve Betrià, que junt amb en Ricard Solana tenen càrrec del disseny. S’imprimeix a Gràfiques del Matarranya de Calaceit. El projecte és de traure dos números cada any. La revista, com calia esperar, alterna la crítica amb la creació literària, i així el director a la primera plana fa una repassada a la literatura en català de l’Aragó, i en destaca la vitalitat, sobretot tenint en compte que per a una població de 45.000 persones, en una part considerable encara analfabetes en la pròpia llengua, hi ha una cinquantena d’autors en actiu, i en tots els gèneres literaris, si bé volens, nolens, majoritàriament en l’articulisme. Dos textos van dedicats a glossar la figura de l’escriptor codonyerà José Miguel Gràcia, del qual s’hi publica un esplèndid cal•ligrama. D’altres són exclusivament de creació literària: Merxe Llop fa un ardent cant a la paraula, i Maria Antonieta Calvet ens conta les peripècies de La sirena del nostre mar. La revista és agradablement il•lustrada, Contra voltors i penúries.

Artur Quintana

Les barbes del teu veí

A Espanya més de 167 editorials treballen amb suport diferent del paper i facturen el 10,5 per cent del sector; xifres ambdues que augmenten lentes però imparables. Cada cop són més els periòdics, les enciclopèdies, les revistes professionals, les bases de dades documentals i els portals temàtics en Internet. Mentrestant el preu, el pes i la qualitat dels lectors de llibres electrònics va en constant augment alhora que les xarxes Wifi comprenen més i més extensió de terreny, en tant que el preu del paper es dispara i els antany frondosos boscos són delmats per l’ambiciosa i insensata mà de l’home.
Mentre els adults d’avui a penes se sumen els lectors habituals, la generació que ara creix, molt especialment la infantil, acostuma els seus ulls i la seva atenció a la pantalla de l’ordinador i de l’I-Phone; habitua la seva mirada als continguts d’Internet i fins i tot és ensinistrat a l’escola a manejar-se sense llapis, sense bolígraf ni paper.
Un altre gegant avança lentament, especialment als Estats Units: l’audiobook. Són cada cop més nombrosos els actors i locutors que presten la seva veu perquè milers de nous “lectors” adolescents escoltin narrativa mitjançant els Ipod que passegen contínuament connectats a les seves orelles.
Només una passa frena el ple apogeu dels nous llibres: la regulació definitiva dels P2P. Quan la propietat intel•lectual quedi definitivament protegida en Internet, una passa que tots sabem que arribarà tard o d’hora, la comercialització dels llibres electrònics es dispararà sorprenentment. I llavors els productes editorials hauran de competir amb les creacions de nous autors que ja no necessitaran esperar el beneplàcit de les empreses editores ni desesperar a les portes dels agents literaris; tampoc hauran de témer els concursos manegats, ni els certàmens literaris convertits en noves eines del màrqueting, ni tampoc desganyitar-se inútilment per denunciar les mentides publicitàries del “boca a boca”.
Internet es convertirà en el nou imperi de l’edició, de la comercial i de la lliure, encara que possiblement les pàgines més visitades seran les dels qui, com sempre, més inverteixin en publicitat, en aquest cas en els navegadors, per figurar en els primers llocs del rànquing o els que decideixi no censurar Google ni els països pseudodemocràtics.
Per als lectors adults d’avui en dia sembla impensable un futur sense llibres en què no puguin passar els seus fulls amb els dits, no sigui possible acariciar els seus lloms, atresorar l’autògraf de l’autor o disposar d’un espai privilegiat a la biblioteca: és l’afecte pel passat, el començament de la malenconia. També van dir molts que mai abandonarien el Súper8, el vídeo casolà, els discos de ceràmica i els de vinil, les enciclopèdies de tota la vida…

Silvestre Hernàndez

(Publicat al Diario deTeruel, el dissabte 8 d’agost del 2009)

El proppassat dos d’agost va tenir lloc la 4ª Trobada d’autors ebrencs al Matarranya, concretament a Fondespatla. Dins d’un programa força ple d’actes, es va presentar el llibre —motiu nuclear de la jornada —Galeria ebrenca. Autors i autores de l’Ebre. Fruit de la convocatòria de Serret bloc, una trentena de relats curts, sorgits de la ploma de trenta autors de les terres de l’Ebre, van estar publicats a l’esmentat bloc. El llibre d’Aeditors recull, ordena i fa llibre —paper i tinta— d’allò que començà sent-hi curts relats de digitals publicacions individuals sobre persones i personatges de les terres de l’Ebre. A la contracoberta del llibre es diu: “La vitalitat de les lletres ebrenques és un fet, i la capacitat d’Octavi Serret, des de Vall-de-roures, d’impulsar els autors i les autores més joves, ha permès que un excel•lent planter comenci a prendre cos i qualitat.” Segur que cadascun dels lectors trobarà relats suficients per fer una bona tria personal i en gaudirà amb la seua lectura.
Tocades les dotze del matí, a la Llibreria Serret, plena d’autors i de llibres, va començar la feixuga, però agradable tasca de la signatura d’exemplars. O d’autors se n’aplegaren força, o la llibreria es petita o tal vegada hi havia llibres a dojo, o potser per les tres coses a la vegada, no ho tenien gens fàcil els clients per entrar, comprar, demanar signatures del llibre, pagar i marxar. Molt atents l’Octavi i la seua senyora facilitaven el moviment sense perdre l’ocasió de posar a les mans dels clients tota la cultura en forma de llibre, tant del presentat com d’algun altre.
Eren les dues de la tarda quan el grup d’autors creuaren el carrer per anar a prendre un ben guanyat refrigeri al bar d’enfront, invitats per l’Octavi, per a celebrar la sortida del llibre i més encara, el premi que molt recentment l’ha atorgat la Generalitat de Catalunya per la tasca com a llibreter a Vall-de-roures i al Matarranya, des d’on promou escriptors catalans, i fomenta l’edició i difusió de la literatura ebrenca i dels autors vinculats a les Terres de l’Ebre i a l’Aragó catalanòfon.
Després, la comitiva prengué el camí de Fondespatla per dinar i iniciar, millor dit, continuar la trobada, plena d’actes, fins gairebé les deu de la nit.

José Miguel Gràcia

(Publicat al Diario de Teruel, es dissabte 1 d’agost del 2009)

Sr. Alcalde: Tenia escrita una columna intranscendent sobre les vacacions, que hai guardat després de veure’l a vostè, jove, segur i preparat, a la tele que havia anat a queixar-se sobre l’extinció del terrible incendi als voltants del seu municipi. Investigant a la xarxa los motius de la queixa —havia sentit la notícia a mitges—, hi vai trobar la seua “Carta a los montes de Ejulve” (http://ejulvecarrascarock.wordpress.com/). Què bé que escriu: sentiment, correcció, claredat! Què belles resulten les paraules inspirades per la destrucció! M’imagino l’enorme verdor desapareguda, que sempre hai envejat al meu raconet del Baix Aragó, pla i sec, a on m’hai criat. Recordo a l’internat d’Alcanyís del meu Batxillerat les companyes de Los Olmos o Bordón, que de tant en tant s’havien de quedar allí per la nevada; i jo que vivia a una vila sense boles de neu vai incorporar la serra terolenca i la seua vegetació als meus somnis adolescents.
Sento no conèixer Ejulve. Un viatge per un curs d’estiu fa uns anys a Albarracín, més a l’oest, me va permetre recórrer en cotxe de nord a sud la província des de Massalió i contemplar la bellesa de la seua immensitat buida de gent. Vai pensar en aquell moment que la despoblació permetia la preservació del paisatge, verge encara a la destrucció i l’especulació humana; i vai admirar les persones que resistixen mig aïllades a poblacions cada dia més solitàries i més envellides i la seua mentalitat de supervivents. Precisament estos habitants, que coneixen i estimen lo territori, són necessaris per mantindre habitable, cultivat i controlat l’entorn; lo seu futur sense el verd, compensador de solituds i freds, me va fer patir los passats dies, enmig de les cendres i la calor dels focs de Masssalió i Horta als carrers de la meua vila de la terra baixa, gran tallafocs sense res a cremar.
Confio que entengue les meues paraules i solidaritat en la llengua catalana germana de l’est de Terol i de tot Aragó, amb la qual els envio los meus ànims per a la regeneració que sense dubte aconseguiran.

María Dolores Gimeno

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 25 de juliol)

No es pot parlar d’aquests temes lingüístics sense tindre en compte la diferència entre els conceptes de LLENGUA, NORMA i PARLA.
LLENGUA: És el codi general que tots els parlants reconeixen al emprar un idioma. Un codi de signes comú amb el que som conscients de parlar una llengua i no un altra. Notem el canvi de codi quan parlem en castellà o en català (o en una altra llengua si la coneixem). A un calaceità no li cal canviar de codi quan parla amb un català de Girona (malgrat les diferències).
NORMA: És el codi ideal d’una llengua. La norma no és natural com la llengua. És un artifici, una convenció elaborada pels experts. La norma dicta com s’ha d’escriure una llengua i com ha d’assolir un nivell ideal de qualitat. No es desenvolupa de manera natural com la llengua: s’ha d’estudiar.
Totes les llengües cultes tenen una norma. A mi i a molts ens han obligat a conèixer la del castellà, i ens han rebutjat totalment la de la nostra llengua (el castellà es troba a Catalunya en una situació molt més ventatjosa). Una frase com “la nostra llengua no té gramàtica” no vol dir altra cosa que als parlants ens han amagat la norma.
PARLA: És l’ús individual que fa cada parlant de la seva llengua en cada moment. Al contrari dels conceptes anteriors, la parla depèn de les decisions individuals de cada parlant, que pot emprar diversos registres: més col•loquial, més dialectal (de Barcelona, de Tortosa, de Jerez o d’Albacete), fins i tot més estàndard o més vulgar, però no més culte si no coneix la norma. Malgrat tot, la parla està molt condicionada per les circumstàncies socials i culturals. Un exemple: els meus iaios van viure quasi tota la seva vida a Barcelona. Mentre ell parlava català de Barcelona, ella optà pel calaceità. Va ser una decisió individual, però no lliure. Cap dels dos coneixia la norma i van decidir segons les circumstàncies socioculturals en que es van desenvolupar. El iaio es va moure en ambients més polítics i culturals (fins i tot llegia el català). La iaia no. Les circumstàncies decidiren.

Antoni Bengochea

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 18 de juliol del 20099

De vegades les coses, quan menys ho esperes, ixen bé. I aquest és el cas amb la revista EL TEMPS, setmanari d’informació general dirigit a tot el territori de la llengua, publicat a València des del maig del 1984 i que enguany ha complert vint-i-cinc anys. Quan va sortir el primer número, ningú no en donava un duro, i en Joan Fuster, el gran maître à penser del valencianisme, ni això: conta la llegenda que només hi va arriscar una pesseta. Tothom deia: “Un setmanari des de València i en català no pot durar”, “Serà flor d’estiu, o ni tan sols hi arribarà”, “No trigaran ni un mes a plegar”, “Faran figa!”. Certament l’editor, n’Eliseu Climent, se la jugava perquè gairebé no hi havia infraestructura quan va començar, ni les enquestes de mercat no eren necessàriament favorables, a més s’havia de crear no només la seu a València, sinó també delegacions a Palma i a Barcelona, i corresponsals a altres indrets. I tot això quasi del no-res, amb pocs periodistes que dominessin l’ofici —en català. Però la revista va seguir i segueix endavant, i enfila ara cap als cinquanta anys, i això que ha hagut d’haure-se-les no només contra les inevitables dificultats inicials, ans també, i sobretot, contra l’assetjament permanent a què és troba sotmesa la llengua i la cultura catalanes tant a Espanya com a França per part de molts governs i organismes d’estat —en la lluita contra aquest patrimoni espanyol que és la llengua catalana s’emporta la palma la Generalitat Valenciana. En aqueixes circumstàncies portar endavant els 1302 números dels darrers vint-i-cinc anys de la revista no ha estat gens fàcil, i potser sí que, si Sant Vicent ho pogués veure, s’exclamaria: “Vejats miracle!”. I potser que també ho diria d’aquest fillol d’EL TEMPS que és la revista mensual TEMPS DE FRANJA, subtitulada “Revista de les Comarques Catalanoparlants de l’Aragó”, que, també amb moltíssimes i paregudes dificultats, ja fa deu anys que es publica i s’acosta als cent números. Certament de vegades, contra tots els malaveranys, les coses ixen bé. Vejats miracle!
Artur Quintana i Font

(Publicat al Diario de Teruel, el disabte 11 de juliol del 2009)

La recent mort de Michael Jackson torna a plantejar-nos la situació de la Salut. Ens porta a la memòria que, a vegades, aquesta cau en les mans de falsos curanderos i de metges faltats de titulació que persegueixen els diners dels seus confiats pacients encara a risc de danyar-la-hi per sempre, fins i tot inventant malalties imaginàries que curaran miraculosament per augmentar la seva fama i el seu caché. Clar que a més del món del mercantilisme urgent no sols hi ha els abans esmentats, sinó els perseguidors legals de la salut, en forma de multinacionals de l’estètica o de col•legiats que, sota el pretext de la salut física o mental, presten la seva imatge i la seva influència a grossers anuncis televisius, amb la finalitat d’incrementar el nombre de pacients i el seu volum de vendes. Però ara hem donat una passa més i assistim, amb escàndol, a la proliferació de metges privats que són capaços de receptar a la carta, qualsevol demanda dels seus rics pacients abans que perdre’ls, trist cas de Michael Jackson; metges titulats que al seu dia van realitzar el jurament hipocràtic; metges amb titulació legal a què últimament s’estan sumant altres que, argüint la seva fugida de la medicina al•lopàtica, presumeixen de passar-se a les teràpies alternatives, com la publicitada per un famós oncòleg italià que assegura que és capaç de desfer tumors cancerígens mitjançant simples injeccions de solució de bicarbonat sòdic, sí, aquest, el de tota la vida, el de l’acidesa i les dents més blanques; tractaments que, al costat dels habituals i altres, més o menys miraculosos, han donat lloc al naixement de la denominada medicina integrativa.
Recentment alguns especialistes de la Societat Espanyola d’Oncologia Mèdica han advertit que alguns tractaments naturals no tenen res d’innocus i que altres no haurien d’emprar-se fins a ser degudament comprovats.
Fa poques setmanes, uns dies abans de la mort de Michael Jackson, mentre rebia una injecció intravenosa de l’ara miraculós bicarbonat de sodi, moria J.M.A, confiat i en silenci, en una consulta de medicina alternativa de Barcelona.
A més d’evitar els perills de xarlatans i falsos metges, em temo que caldrà ser previnguts amb alguns terapeutes als qui fan més peça els diners que el fi últim de la seva professió: la curació dels malalts.

Silvestre Hernàndez

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 27 de juny del 2009)

Acaba un altre curs escolar i apareixen los balanços. A l’abril, l’Instituto de Evaluación (Ministerio de Educación) va informar de les dificultats de comprensió i expressió en castellà i en anglès i en resolució de problemes matemàtics dels alumnes espanyols de 6è de Primària; este mes de juny lo Departament d’Educació de la Generalitat ha publicat los resultats de les seues proves també en acabar la Primària, en què un 25% d’alumnes no arriben a les competències mínimes en català, castellà i anglès. Amb esta base resulta lògic lo desgavell de la ESO, confirmat per l’Informe PISA de la OCDE 2006, que situava Espanya la coa d’Europa.
L’informe català presenta un interessant exercici sociològic en comparar resultats per sexes i per centres segons la triple xarxa educativa consolidada: escola privada, concertada i pública; i certifica en eixe ordre la línia ascendent del fracàs. Per sort, les escoles rurals constituixen un microcosmos a on encara van a parar juntes les diferents procedències socials de l’entorn; però sovint a les poblacions grans la classe social s’associa a la classe escolar en nom de la “llibertat a l’elecció” –en principi de consciència—, un eslògan trampós de la Concapa que va fer iniciar a Felipe González les concertacions de col•legis, la majoria religiosos. Ara les famílies urbanes han conegut l’assignació del centre dels seus fills p’al curs que ve, resultat d’una sèrie de variants com la proximitat del domicili —a voltes picarescament modificat— i del sorteig. Los pares viuen com una “sort” una escola concertada sense concentració d’immigrants i de marginats, més preocupats per la selecció social de l’alumnat que per l’acadèmica del professorat, encara que això els valgue “gastos” mensuals fixos i una o més misses. Les conseqüències de la llibertat —sortejada—¬ d’elecció són l’obligada segregació d’un grapat d’alumnes, a qui l’escola no farà d’ascensor social sinó de llosa; i la transmissió d’una ideologia uniforme als altres. L’educació hauria de ser igualadora i lliure, però no pareix que la classe política –que pot predicar públic i laic i triar privat i confessional— tingue interès en canviar-ho.

María Dolores Gimeno

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 20 de juny del 2009)

Los dies cada volta son més llargs, la roba va desapareixen dels nostres cossos conforme puja la temperatura, i es que ja tornem a estar a les portes del estiu. No se si serà per la calor, o per quina estranya raó, les àrees de cultura d’ajuntaments de tots los colors polítics es desperten.
Setmanes culturals, concerts, conferències, xerrades, tallers… el pobles s’omplen d’activitats destinades als veïns y als visitants estiuencs que cada any tornen cap a la segona residència. Així, casi tots els actes culturals es concentren en estos dos mesos, i per què? El responsables ho diuen clarament i sense cap tipus de vergonya; “ara hi ha gent al poble, i a més els que estan de vacances tenen una oferta d’activitats més amplia”.
Sincerament, no ho entenc. Em pareix una gran tontería concentrar tots els recursos personals i econòmics a satisfer els turistes que, per a més inri, tenen més interès en passejar per la vora del riu Matarranya que en anar a qualsevol xerrada. No ho veig lògic. I en això no em manifesto contra el turisme, encara no tenim clar que els visitants venen als nostres pobles pel patrimoni, les tradicions, el paisatge, la tranquil•litat i altres valors que no tenen res a veure en projeccions de cine, tallers, o altres activitats que la majoria d’ells tenen al abast cada dia a les seues respectives ciutats.
No serie més raonable invertir tots estos esforços en mantenir una oferta cultural i d’oci estable durant tot l’any. Unes activitats destinades als veïns, a la gent que fa que els pobles estiguen vius, cosa que no se si els polítics locals tenen clara. Es que després del estiu, arribe l’hivern i llavors que… L’oferta es torna erma, encara sort d’associacions i col•lectius no vinculats a les administracions que en los últims anys han anat incrementant l’oferta. I es que la gent cada dia necessita tenir més i millors opcions culturals i d’oci, i si no hi són, tots sabem que este no es un bon puesto per a viure.

Marc Martí

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 13 de juny del 2009)

Els escriptors en aragonès i en català tenen molt en comú, des d’un gloriós passat medieval, quan compartien llengües i corona —a Barcelona un secretari reial escrivia cartes en aragonès mentre a Saragossa un merino posava comptes en català—, fins a compartir ara el difícil destí de les llengües minoritzades, conegut eufemisme per a no dir altres noms de més mal regust. Darrerament, després de segles de no fer-ho, han volgut tornar a conviure espais i llengües i així dins del marc de les Trobades d’Escriptors al Pirineu s’han aplegat 25 escriptors d’aqueixes llengües (Marta Alòs, Pilar Benítez, Zésar Biec, Àlex Broch, Ramón Campo, Pep Coll, Isidor Cònsul, Ánchel Conte, Marc Cornell, Nieus-Luzía Dueso, Manel Figuera, Ana Giménez Betrán, Óscar Latas, Xavier Macià, Ferran Marín, Àngels Moreno, Lluís Muntada, Chusé Inazio Nabarro, Francho Nagore, Ferran Rella, Carme Riera, Chusé Antón Santamaría, Màrius Serra, Vicent Usó i Fernando Vallés): primer el 2006 a Bellver de Cerdanya i a continuació el 2007 a Pandicosa. Els escriptors en aragonès venien, com cal esperar, de l’Aragó, i els que ho fan en català venien, com també cal esperar, de l’Aragó, Catalunya, Mallorca i València —la Corona hi estava tota molt ben representada. Uns dies de convivència atapeïda, gastronòmica, muntanyenca, de diàleg, entusiasta. Però ja se sap: verba volant, scripta manent. I per tant cada escriptor ha hagut d’escriure una prosa relacionada poc o molt, o fins i tot moltíssim, amb l’indret pirinenc de la trobada: la Cerdanya i a Bal de Tena. Resultat quatre esplèndids llibres, però no pas, com algú podria témer, aplegats llengua per llengua, sinó per territori i oferint per a la Cerdanya en un volum tots els textos en versió aragonesa, i en un altre en versió catalana, i això mateix per a ra Bal de Tena. I així tenim de la primera trobada: Branquil d’a Cerdanya, Uesca, Publicazions d’o Consello d’a Fabla Aragonesa i Portal de Cerdanya, Barcelona, Proa 2007; i de la segona: Capiscol, Uesca, 2008, PCFA i amb el mateix títol i any a Barcelona, Proa. Llegiu-los. Valen el goig de fer-ho.

Artur Quintana

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 6 de juny del 2009)

He vist dos homes negres, elegantment vestits abaixant-se d’un avió, per a després extreure d’una de les seves butxaques un sobre enorme replet de bitllets de cinc-cents euros i pagar amb un d’ells el seu següent trajecte de primera classe amb tren.
Segur que has vist sovint en les notícies a homes, dones i nens negres embalbits pel fred i la por, sota el fantasma dels seus companys empassats per la marea de la intransigència i per les aigües del mar.
Mentrestant, Holanda, ha vist créixer la ultradreta de manera alarmant; i Itàlia xala amb el seu “superhuomo” particular, exemple de polític “humil” al servei dels ciutadans; model de llibertat d’expressió, “sense massa” interessos privats que poguessin donar la falsa idea de manipulació dels mitjans de comunicació, un país que etiqueta i castiga, sense cap mena de vergonya, a l’emigrant sense papers com a delinqüent.
Hem vist més negres que blancs lluitant i morint a Vietnam, a Iran o a Afganistan, i molts d’aquells patint abusos en distintes ciutats, fins i tot en algunes que s’autoproclamen democràtiques i desenvolupades; hem vist injustícia i misèria en el seu propi país.
Heu aplaudit un famós jugador negre o escoltat amb delit una veu colossal; mentre veiem en televisió a un petit negre morint per inanició.
Els ulls de milions d’éssers han vist un home negre parlant alt, clar i sense por al món, des del centri de l’Islam; i a un altre, de cutis fosc i barba endimoniada rebutjant la pau, escopint sobre la mà estesa.
I tot el que s’ha vist va molt més enllà del color; totes les desigualtats i els greuges que observem de dia en dia no tenen res a veure amb la pell; són simplement el resultat del valor que li donem a altres humans: unes vegades valem menys que zero i d’altres cinquanta-u; conseqüència directa del valor dels diners, que aclareixen sobtadament la pell més fosca; objectiu de la incultura i de la por que s’estén i inculca sota el mantell de la falsa informació; és la visió dels nous valors, segons els quals no importa l’origen dels diners, ni d’uns vestits, ni l’ús abusiu d’un càrrec, ni els tripijocs, ni l’enchufisme o la ineptitud, ni tan sols la mentida o la traïció. Sovint només es valora la imatge, quasi mai les intencions reals o el color de la pell. En tot cas, l’únic color que marca la diferència entre humans és el dels diners i més fosca és la vida per a qui no els té.

Silvestre Hernàndez

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 30 d’abril del 2009)

D’un recent programa de debat esportiu a la TV3 me sorprèn lo català correcte i fluid que parla un dels participants, Víctor Muñoz, saragossà de naixement, reconegut futbolista del Real Zaragoza, del FC Barcelona i de la Selecció Espanyola, i ara entrenador de futbol. Wikipedia destaca d’ell: “El tiempo que permaneció en Barcelona le bastó para aprender catalán”. I jo que pensava que la mentalitat comprensiva amb la idiosincràsia lingüística de la terra de residència era cosa de bascos conscienciejats com Txiki Begiristain o José Mari Bakero, més sensibles pel seu origen.
A una frontera d’un carrer cèntric de Saragossa hi ha un gran cartell en català, “El Molí Vell”, denominador comercial de lo que pareix un forn–cafeteria. Investigo una mica, i resulta ser una marca originaria de Barcelona, que s’integra amb tota naturalitat amb los noms en anglès dels locals del costat, noms que no tots són capaços d’entendre però que formen part des de fa temps del paisatge urbà espanyol, catalanoparlant o no.
La meua nebodeta de tres anys ja sap cantar “Mi pare no té nas”, i li fa gràcia repetir paraules en català franjolí, com li parla el seu pare; per això s’ha hagut d’advertir la seua mestra a la guarderia saragossana si algun dia la xiqueta pronuncia frases incomprensibles encara que tan romàniques com l’idioma castellà de la capital aragonesa.
Lo passat dissabte 16 de maig un miler de persones posen una pica a Saragossa, la plaça més dura del panorama lingüístic peninsular, manifestant-se pel dret constitucional a un Aragó trilingüe. Los diaris que dominen lo panorama regional no n’informen; és clar, han de deixar espai a una bicicletada de 400 participants i a les protestes dels veïns de La Muela i les corrupcions municipals. Són ja més de 30 anys de Constitució espanyola amb lo seu article 3 (“Las demás lenguas españolas serán también oficiales en las respectivas Comunidades Autónomas…”), i 25 de la Declaració de Mequinensa, inici de les justes i ignorades reclamacions dels “altres” aragonesos. Eppur si muove!

María Dolores Gimeno

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 30 de maig del 2009)

El passat setze de maig va tenir lloc la manifestació per un Aragó trilingüe, a Saragossa: una manifestació ben organitzada, prou nombrosa, seriosa en quant a les reivindicacions, festiva en les formes, culturalment integradora, contra ningú i només a favor de les llengües minoritàries d’Aragó. Què més vol el Govern d’Aragó? Què més volen els partits polítics? Què més vol encara la societat civil aragonesa? Si diguéssim que ha mancat pedagogia per part del Govern d’Aragó en fer veure a tots els aragonesos la nostra riquesa lingüística i els avantatges que això proporciona, no diríem tota la veritat. Els fets han estat molt més greus encara: allò que membres destacats —possiblement no tots— del PSOE han defensat privadament amb relació a la necessitat de aprovar una adequada Llei de Llengües, mai s’ha traduït en una política d’alliçonament a les bases del partit i a la societat civil. ¿Per por? ¿Per manca de convicció? ¿Per considerar-lo un assumpte de poca importància, en comptes d’un avantatge o un dret? Per contra, tots els anuncis envers els terminis, mai complerts, de presentació del projecte de Llei, només han servit per rearmar els contraris: PP y PAR.
Si segueixen sense fer-nos cas, ¿què podem fer?: seguir reivindicant la cooficialitat de l’aragonès i el català; organitzar alguna altra manifestació més nombrosa; demanar un pronunciament del Justícia d’Aragó; dirigir-nos al Parlament Europeu i a la Comissió Europea, ajudats pels partits que reclamen el mateix que nosaltres, per a demanar els informes i recomanacions que calgui; fer veure a la ciutadania, la importància de la nostra cultura i de la nostra llengua, especialment mobilitzant els jóvens; recórrer al Defensor del Pueblo, criticar les incongruències dels partits quan mantenen actituds oposades a l’Aragó amb relació a altres comunitats; explicar a tort i a dret la inconstitucionalitat de l’Estatut mentre no es declari la cooficialitat de les llengües pròpies, etc., etc., i no tirar la tovallola en cap moment.
Si el PAR fos realment un partit culturalment aragonesista o volgués donar proves d’honradesa intel•lectual i de coneixements lingüístics, no hi cap dubte que votaria a favor d’una Llei de Llengües coherent, justa i constitucional. Malauradament la seua actitud i les seues declaracions hi van per un altre camí. La CHA i IU reclamen obertament la cooficialitat lingüística.

José Miguel Gràcia

(Este és un article de Antoni Bengochea, publicat al diario de Teruel el dissabte 16)

Moltes persones —especialment molts castellà-parlants— es mostren preocupats per l’efecte nefast que pot causar una possible normalització lingüística del català de l´Aragó:
—¿I no perderéis vuestras variedades locales, tan ricas?— em diuen en un castellà neutre que sona igual a Burgos, Saragossa o Sevilla. I jo li contesto:
—I a tu, et preocupa haver perdut la teva?
Em diu no saber res de tot això quan li explico els centenars de paraules —especialment aragoneses— que empraven els seus iaios a Torrijo de la Cañada i que un saragossà jove com ell ni coneix. Ho comprenc: haver-li donat el tir de gràcia a una llengua tan inútil com l’aragonès, a qui li pot preocupar?. La gent es preocupa d’allò que és actual i útil.
D’altra banda és clar que tants anys de normativa castellana (o espanyola) han acabat amb el murcià, l’andalús, el manxec, el mexicà o les riquíssimes varietats del porteny dels barris de Buenos Aires. Pobra gent, ara tothom parla el castellà de Valladolid. Ara ja no hi ha canaris que diuen allò de “uhtedeh loh godoh”, perquè a la classe de Lengua Española els han ensenyat a dir: “vosotros, los peninsulares”; ni andalusos “jartos de jamón”, perquè ara estan “ahítos”, ni espanyolets que, com abans, utilitzaven la preposició “pa” o els finals dels participis en “ao” o “au”, perquè tots saben dir “para” i “ado”. Definitivament: fora la normativa i es recuperarà tot això! I a més a més, per a què volen estudiar la seva llengua si la saben parlar bé? Quina pèrdua de temps! Si el castellà s’escriu com es parla (això ens deien a les escoles). Tothom sap escriure: “los que an terminao, que cogan la gitarra”. Ara a les classes de Lengua Española s’estudiarà anglés, molt més útil perquè és la llengua en la que ens entenem tots al món. I aquest és l’exemple a seguir. Què bonic seria que al món només es parlés una llengua en la que tots ens entenguéssim . Una sola llengua…i milions de varietats locals.

Antoni Bengochea

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 9 de maig del 2009)

Amb aquest nom es pot veure al Palau Moja de Barcelona una ben treballada exposició, amb moltíssims materials de tota mena —fotografies, papers i objectes personals, publicacions, … —, sobre l’exili dels escriptors en produir-se l’entrada dels feixistes a Catalunya el gener/febrer del 1939. Hi són gairebé tots els grans noms de la literatura del moment —Josep Carner, Carles Riba, Pere Calders, Joan Oliver, Ferran Soldevila, Pere Coromines, Pompeu Fabra … — i d’altres que tot just començaven –Joan Sales, Joan Coromines, Agustí Bartra, Mercè Rodoreda, … . També s’hi troba Antonio Machado que s’havia refugiat a València, on descobriria de la mà d’Ausiàs Marc, una llengua i una literatura espanyoles, la catalana, que fins aleshores havia quasi del tot ignorat. Més avançada la guerra Machado passà a viure a diversos indrets de Catalunya, i hi moriria el 1939 en tràgiques i tristes circumstàncies —i allà roman enterrat. La majoria d’aquests escriptors, després d’una breu estada a França van poder trobar acollida definitiva a diversos països americans, sobretot Mèxic i Xile. Fugien davant de l’ocupació de França per l’Alemanya nazi, que significava per a ells, republicans espanyols i antifranquistes, un greu perill. Alguns anaren a parar al camp de concentració alemany de Mauthausen: Joaquim Amat-Piniella, Pere Vives, i aquest darrer hi fou assassinat injectant-li benzina al cor. Els curadors de l’exposició han tingut la bona pensada d’editar una vintena de postals amb citacions de caràcter aforístic dels diferents escriptors exiliats, perquè com escriu un d’ells: “El veritable enemic és l’oblit”. I així, per a lluitar contra aquest enemic, i tants d’altres que ens envolten, us n’ofereixo ací unes quantes mostres més: “La neutralitat és potser el més eixorc dels egoismes”, mots que en el context de la hipòcrita no-intervenció dels estats dits democràtics durant la Guerra Civil prenen tràgiques connotacions, o “Per a poder ser imparcial cal ésser apassionat”, “Les presons paoroses, les que fan patir, són les presons imaginàries”, “Si goséssiu saber tant com goseu posseir!”, … . Només hi he trobat a faltar aquell conegut axioma que diu “Imagina les tergiversacions i ignomínies més grosses en contra del català —davant la realitat sempre faràs curt”.

Artur Quintana

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 2 de maig del 2009)

En l’aniversari de Darwin reneixen les velles polèmiques a favor i en contra de l’evolució i, mentrestant, assistim a salts vertiginosos en l’escala evolutiva, propiciats per certa experimentació científica, per alguns polítics àvids de passar als llibres d’història i, molt especialment, per un voraç mercantilisme emparat, com gairebé sempre, en idees altruistes, en la lluita contra la malaltia i en l’eterna persecució de la felicitat humana.
Salts malabars de mutació en mutació, a manera de mortal joc de l’oca, que expliquen l’aparició de l’encefalopatia espongiforme bovina, o de la síndrome de l’antavirus pulmonar (causat per alguns rosegadores) que entre els infectats als Estats Units provoca un índex de mortalitat superior al 50 per cent, i així fins una trentena de noves malalties aparegudes en els últims vint anys, encara sense tractaments efectius, sense cures ni vacunes, ni possibilitat coneguda de prevenció o control efectiu.
Altres com l’ebola o fins i tot la plaga del VIH, apunten com a culpables a determinades mutacions procedent d’animals, mutacions, almenys les últimes que s’estan observant en les que sí sembla estar comprovada certa responsabilitat dels humans.
Sumem-li més a més les mutacions a gran escala que es desenvolupen en velles malalties com el còlera, les ancestrals malalties venèries, la tuberculosi… en aquests casos agreujades per les resistències als antibiòtics que generen el seu mal ús.
I continuem jugant fort: la grip aviar, ara complicada en la seva última i més recent carcassa militar com a grip porcina: que no és simplement una nova grip sinó la “grip nova”, encara d’etiologia desconeguda però que possiblement suposa un salt qualitatiu impressionant en l’evolució dels virus, uns virus que antigament afectaven només animals i que ara s’han convertit en capaços d’atacar als éssers humans i de ser propagats per ells.
Seguim així, manipulem gens, creem noves mutacions, alimentem-nos amb productes transgènics d’acció encara desconeguda, utilitzem els antibiòtics a tort i a dret; augmentem les radiacions de tota mena fins i tot les que possibiliten la pèrdua de la capa d’ozó del nostre planeta… Seguim així, mentre augmenten les al•lèrgies, la cruesa del càncer, i sorgeixen noves malalties; continuem jugant a ser déus, fem un pols amb la natura, a veure qui pot més…, encara que em temo que, més que Déus de l’Olimp, alguns polítics excessivament confiats amb la manipulació genètica, i poc previnguts, junt amb determinats científics, que avui en dia s’erigeixen com a salvadors de la Humanitat, més aviat es comporten com a déus en el limbe, en la frontera entre el lideratge absolut de l’home i la seva desaparició com a espècie.

Silvestre Hernàndez

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 25 de maig del 2009)

Fa un parell de setmanes, el Governador del Banc d’Espanya va fer uns comentaris amb relació al futur de les pensions a Espanya. Concretament ens digué que si la crisi econòmica i les despeses del Govern continuessin com actualment, desapareixeria en breu el superàvit de la Seguretat Social, per tant, per reduir un futur dèficit s’hauria de pensar en incrementar l’edat de la jubilació o en ampliar-hi els anys de cotització. Aquests tipus de declaracions són força recurrents en els períodes de dificultats econòmiques. No diré jo que el superàvit no s’hi està reduint a passes de gegant, ara bé el que no em sembla correcte és el transmetre desassossec i por als actuals o futurs pensionistes. Comprenc que és un bon exercici el seguiment i control d’ingressos i despeses de la Seguritat Social, tot i que sempre m’ha sobtat l’intent de fer caixa separada per a la Seguritat Social. Les cotitzacions dels empresaris i treballadors són uns ingressos més de l’Estat i el pagament de les pensions i la resta de serveis sanitaris, una despesa, això sí, molt important.
El senyor Fernández Ordóñez hagués pogut dir també que si creix i creix el dèficit, perillaran els sous dels funcionaris del Banc d’Espanya i tal vegada el d’ell mateix, i els de tots els altres funcionaris, i les despeses de l’exèrcit, i les inversions i manteniment de la xarxa de comunicacions, i les transferències i subvencions a les diferents administracions púbiques, etc., etc. La realitat és que la caixa del Estat és única i l’assignació de recursos ha d’obeir a una determinada estratègia. Amb què caixa o butxaca haurien de pagar-se les despeses sense entrada de diners?
En tot cas, les pensions estan garantides mitjançant el Pacte de Toledo, però encara que no ho estiguessin, què govern suïcida gosaria reduir les pensions o limitar les despeses relacionades amb els jubilats, atesa la gran força electoral que representen els pensionistes a qualsevol país? Fins i tot, si existís un partit polític dels jubilats o persones properes a jubilar-se, les possibilitats de ser-hi al govern haurien de tenir-se molt en compte. La idea pot semblar extravagant, però no me’n direu que no és digna d’estudi a efectes pràctics.

José Miguel Gràcia

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 18 d’abril del 2009)

Com que qui ací escriu és professora de llengua i literatura, té molt sensibilitzada la fibra lingüística, i per partida doble (quina creu!): la de la llengua materna catalana, filla d’una terra aragonesa on és oficial i no l’ha pogut estudiar mai; i la de la llengua castellana en què és especialista i que imparteix a Catalunya, on és oficial, es pot estudiar en totes les etapes educatives i ella la fa estudiar, molt atenta a la seua correcció ortogràfica i gramatical sense més problemes que les limitacions possibles de l’alumnat (prou de llegendes negres, si us plau!).
Me preocupen així les informacions raderes sobre la supressió de l’assignatura de Català a l’IES Matarranya de Vall-de-roures, a on van los estudiants d’una comarca totalment catalanoparlant (de moment), i la suspensió dels cursos de Català previstos a l’EOI d’Alcanyís, ciutat amb residents i viles catalanòfones al voltant. Los columnistes en català a Terol també s’han fixat en estos dos casos, concrets i recents però part d’un problema etern: Lluís Rajadell a “La traveta” (20-III-09, Viles i gents) i l’Artur Quintana a “Més paradoxes” (5-IV-09, Lo cresol). I al “Finestró del Gràcia” (http://finestro.wordpress.com) se poden llegir les preguntes sobre eixa qüestió del coordinador d’IU a Terol, José María Martínez Marco, a les Corts d’Aragó lo passat 13 d’abril. Jo mateixa ja vai tractar temes similars a “cresols” anteriors: “Ensenyar al marge de la llei” (15-XII-07), sobre unes jornades celebrades a Calaceit; i “Aprèn llengües si pots” (6-X-07), sobre l’oferta de Català a les EOI aragoneses.
Unes paraules terribles farà uns vint anys de Camilo José Cela, censor de la Dictadura, Premi Nobel i Premi Cervantes, preveien que al futur pròxim només se parlarien al món l’anglès, lo castellà i el xinès, i que les demés llengües quedarien com a residus a la poesia lírica i les converses familiars (potser ni això). A Euskadi l’imminent lehendakari declararà optatiu l’ensenyament del basc, i a Galícia lo seu nou president derogarà lo decret del gallec, substituint-lo per un altre “trilingüe”. Bufen mals vents per a les llengües minoritàries maternes.

María Dolores Gimeno

(Publicat al Diario de Teruel, el 4 d’abril del 2009)

He escrit en altres ocasions, en aquesta mateixa columna i en altres mitjans, que enguany es commemoren els 25 anys de la Declaració de Mequinensa quan diversos alcaldes de disset municipis de llengua catalana de l’Aragó proclamaven, d’acord amb la Constitució Espanyola aleshores vigent —i ara també—, la necessitat de protegir i fomentar aquest patrimoni de l’Aragó que és la llengua catalana que ací es parla. Un dels punts que es considerava més urgent de fer realitat per a aconseguir aquest objectiu era la introducció de l’ensenyament de la llengua catalana a l’escola. I aquest punt ha estat un dels pocs que han tirat endavant d’entre els que es proclamaven necessaris a la dita Declaració per no malmetre el patrimoni aragonès. I així s’ha passat d’uns 700 alumnes al curs 1984-1985 que rebien ensenyament de català a set o vuit pobles, a més de 4.000 a gairebé tots els pobles de la Franja, tret d’algun del Mesquí i de l’Isàvena. Aquest ensenyament va acompanyat també de programes d’ajut i de publicacions. Calia esperar que el considerable desenvolupament de l’ensenyament del català, i en alguns casos en català, al nostre país, tan positiu tot i les seues limitacions, i fruit directe de la Declaració de Mequinensa, fos prou motiu perquè se celebrés com Déu mana aquesta efemèride. De moment, però, res no s’ha fet en positiu, però si en negatiu. I així veiem, per un cantó, que a Vall-de-roures s’han suprimit en el curs actual, i no pas per manca d’alumnes, les classes de català a l’ensenyament secundari, i per l’altre que l’Escola d’Idiomes d’Alcanyís, que havia rebut l’encàrrec a començaments d’any de preparar per al curs vinent una oferta de llengua catalana, ha rebut no fa gaire ordre superior dient-los que això del català quedava suprimit. Aquests dos actes són ara com ara els únics de què tinc notícia dedicats a commemorar —negativament— la Declaració de Mequinensa, tot contribuint a la destrucció d’aquest patrimoni espanyol i aragonès que és, repeteixo, la llengua catalana, i evidentment contradient l’esperit que havia inspirat la dita Declaració, i no cal dir el que inspira la Constitució.

Artur Quintana

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 28 de març del 2009)

El feixisme és una ideologia i un moviment polític que va sorgir en l’Europa d’entreguerres (1918–1939), que es caracteritza per jutjar sistemàticament la gent no per la seva responsabilitat personal sinó per la pertinença a un grup. Aprofita demagògicament els sentiments de por i frustració col•lectiva per exacerbar-los mitjançant la violència, la repressió i la propaganda, i els desplaça contra un enemic comú (real o imaginari), que actua de boc expiatori enfront del que bolcar tota l’agressivitat de manera irreflexiva.
Aquesta forma clàssica, avui en dia, almenys als països més democràtics, està sent substituïda pel “neofeixisme”, el qual, a diferència del feixisme clàssic, que ho aixafa tot a cops, cerca moure’s dins la normalitat tot el temps que li sigui possible. De manera que, mentre que el feixisme es vanagloriava de la repressió, el neofeixisme cerca protegir-se en la democràcia més “formal”.
El neofeixisme va estenent-se dins la democràcia en la mesura que aquesta decreix i en la mesura que augmenten els controls socials, les vigilàncies sobres els segments sospitosos de la població i les repressions sobre els qui s’enfronten al sistema.
Segons Chomsky, en el neofeixisme, qui no és empresari o inversionista «no té molt a dir.» En la teoria política «moderna» que proposa el neofeixisme, el poble és espectador i no participant de les polítiques publiques.
Segons Wilhelm Reich el feixisme és l’exponent més extrem de resposta política i social.
En realitat, el neofeixisme, i molt en especial l’actitud neofeixista, igual que en el feixisme tradicional, es basa en la creença que: “El fi justifica qualsevol mitjà emprat”.
Aquesta és la conclusió a què van arribar un centenar de professionals de la premsa, de l’advocacia… quan es van reunir el passat dia 12 a l’Ateneu de Barcelona, dins la clàssica Tertulia Borralleras, després de la dissertació i l’intens debat que els va plantejar el tertulià que signa avui aquesta columna.
Així no cal estranyar-se que mentre avança la ultradreta en països com Bèlgica, Holanda, Dinamarca o Suïssa, es manipuli cada cop més la informació mitjançant una sistemàtica desinformació, alguns intentin manipular el sistema educatiu en temes tan transcendents com l’avortament, es camuflin el racisme i el masclisme, nasqués al seu dia el GAL, se cerquin mesures proteccionistes, es nacionalitzin empreses i serveis, s’oblidin ràpidament els dictats de les urnes o s’intentés enganyar els familiars de les víctimes del Yak-42.

Silvestre Hernández

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 21 de març del 2009)

Fa uns dies, els bisbes van engegar una campanya contra l’avortament —interrupció voluntària de l’embaràs, es diu porugament— amb motiu d’una possible modificació de la llei actual, la qual s’hauria de transformar en una llei de terminis com més o menys ho són les lleis d’avortament a 26 països europeus. Un dels punts més conflictius és el que reconeix, com a dret de la mare, la capacitat per decidir a partir dels setze anys, en cas de conflicte amb els pares o tutors, o al marge d’aquests.
Em vull referir a aquesta mena de creuada publicitària de la CEE (Conferència Episcopal Espanyola) que s’hi pot veure per tot arreu (1.300 tanques publicitàries distribuïdes per 37 ciutats, 30.000 cartells i 8.000.000 de fullets. De entrada, em sembla demagògic, indigne i impropi d’una institució seriosa, en col•locar al mateix nivell un linx i un nen, possiblement d’un any, una criatura gatejant que somriu. Algú pot pensar que els nens d’aquesta edat no estan totalment protegits en la nostra societat? Massa demagògia senyors bisbes. A hores d’ara no coneixem el cost de la campanya, que de ben segur no serà minso. Es nota que amb el 0,7 que recapten de l’IRPF poden pagar-ho sense dificultats.
Jo he pensat en altres destinacions dels diners de la campanya, més eficaces i també més humanitàries. Aviam que li sembla al lector la meua proposta: el pressupost de la campanya s’hagués pogut dividir en dues meitats. Una d’elles destinar-la, per exemple, a un país africà, per a un programa d’alimentació infantil. Segur que, si la elecció hagués estat correcta, més d’un nen s’hauria salvat, potser nens d’un any de vida. L’altra meitat s’hagués pogut dirigir a una campanya d’informació envers la utilització dels preservatius entre els jovents (crec que Benet XVI no va en aquesta direcció, atès el que ha dit al Camerun: “els preservatius no fan més que augmentar el problema de la sida”). Tal vegada seria eficaç repartir-ne a l’entrada…, de les esglésies, no, que hi entra poca gent en edat de procrear. Algun embaràs no desitjat s’hauria pogut evitar, no? I conseqüentment algun avortament.
Que el lector qualifiqui la meua proposta. Espero que la trobi més eficaç i humanitària, i menys demagògica, que la dels bisbes.

José Miguel Gràcia

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 14 de març del 2009)

Fills d’una època de presses, vivim entre la por de la memòria i la febre de l’aniversari. Serà per compensar. Commemoram que han passat uns quants anys de la mort o naixement d’un pròcer, un escriptor o un artista, que en fa tants d’una obra que va escriure, que hi va haver una batalla, una declaració, una llei o una tragèdia. Les commemoracions són molt diverses. Per a la secció cultural de nivell, a Espanya existeix un organisme específic, la Sociedad Estatal de Conmemoraciones Culturales (SECC), constituïda per a celebrar puntualment lo quadricentenari de la publicació de la primera part del Quixot, i astí se va quedar, consolidant-se com a gran estructura recordatòria. Lo poder, a la manera il•lustrada, retorna a la societat una mostra comentada i homenatjada d’allò que va sorgir d’esta i que no sempre li va ser reconegut al seu moment.
Resulta evident la bondat i la necessitat de recordar tant les produccions artístiques com les circumstàncies històriques, ja sigue com a ocasió per aprofundir en lo seu estudi i divulgació, ja per a reflexionar què se va fer bé o malament i analitzar les conseqüències sobre el present. Com que les arts i la història mai s’aturen, sempre podrem triar. Al nostre àmbit matarranyenc enguany ja tenim dos celebracions que l’amic Artur Quintana mos ha recordat des de esta mateixa secció: los 25 anys de la Declaració de Mequinensa i els 400 de l’expulsió dels mudèjars aragonesos. Però n’hi ha més: los 70 anys d’haver-se acabat la Guerra civil, que lo nostre territori, com tots, va patir; lo 20 aniversari de la mort de l’escriptor pena-rogí Desideri Lombarte; i segurament d’altres que se m’escapen. Una altra dada que sempre se m’ha escapat és lo criteri numèric necessari per a adquirir l’estatus de “commemorable”: ser centenari o bicentenari?, complir una, dues o tres desenes exactes? Som víctimes del sistema mètric decimal tan imperfectes i capritxoses com la nostra memòria, perquè posats a recordar tant mos fa 100 com 150, i 10 com 15, passat remot o recent, la mort, l’obra o el naixement.

María Dolores Gimeno

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 7 de març del 2009)

En el Magazine de La Vanguardia del passat 15 de febrer vaig llegir una entrevista realitzada a l’escriptora Siri Hustvedt, novaiorquesa d’origen noruec i casada amb el gran novel•lista Paul Auster. A la pregunta sobre el biculturalisme i bilingüisme de la seua família responia: “Si tu estàs acostumat a saltar d’una llengua a una altra, d’una cultura a l’altra, i perceps les dues a la teua manera, també ets més capaç d’entendre a qualsevol ser humà. La perspectiva s’hi obre, la teua mentalitat és més lliure, i saps que certes coses no es poden dir de la mateixa manera en una llengua que en una altra. […] Per això crec que vostès (es referia als catalans) són capaços de situar-se al lloc de l’altre amb molta més rapidesa de qui és monolingüe i monocultural” Els més estudiats avantatges del bilingüisme —s’entén bilingüisme de veritat: parlar, llegir i escriure— en relació als infants, els podem concretar en els següents: el saber més d’un idioma incrementa les habilitats cognitives del nen i la flexibilitat mental, la qual cosa el fa comprendre millor, per exemple, els problemes matemàtics. L’aprenentatge d’una segona llengua potencia també la primera, per tant, el nen desenvolupa ambdós idiomes, de manera similar a com ho fan els monolingües. El nen té una visió de la realitat més àmplia. La capacitat de parlar i escriure en dos o més idiomes té grans avantatges laborals i de formació. A un bilingüe li és més fàcil aprendre una tercera llengua. Etc., etc. Ara podem sumar a aquestes, les que indica la escriptora Siri Hustvent, i així, el catàleg de raons favorables al bilingüisme creix i el fa més atractiu encara. Costa entendre que, davant d’aquests beneficis, els pares que tenen xiquets a l’escoles i instituts de la Franja, no demanin classes de català massivament. Bé, no vull enganyar-me ni enganyar al lector: això que dic seria cert en el cas de que la desinformació amb referència al tema no fos tan profunda, i si els arguments polítics no ocupessin les raons lingüístiques. Mentrestant, restem a la espera d’algun quasi miracle que produeixi un canvi d’actitud en la ciutadania.

José Miguel Gràcia

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 28 de febrer)

Enguany fa quatre-cents anys de l’expulsió dels espanyols de fe islàmica, entre ells molts d’aragonesos. L’expulsió es féu sense respectar els molts tractats que els reis d’Aragó, i en certs casos els de Castella, havien signat amb els musulmans en el moment de la conquesta, cosa que havia permès salvar moltes vides d’un i altre bàndol. Per aquests tractats els musulmans pogueren continuar vivint a la terra que els havia vist nàixer i on els seus avantpassats havien viscut feia més de mig mil•lenni. Els tractats els donaven també el dret de practicar lliurement la seva religió, llengua —l’àrab— i costums. A partir d’aleshores serien mudèjars, és a dir: els que es poden quedar. Majoritàriament a principis del segle XVI aquests espanyols, van ser batejats per la força, no pas per pròpia i lliure decisió, i en conseqüència aquell bateig segons el dret canònic era i segueix sent nul. L’Església, sense fer cas del seu propi dret, va fer com si aquell bateig fos lícit i per tant pogué tractar els espanyols musulmans com si fossen heretges, condició que com es ben sabut va “justificar” els tants patiments contra als espanyols de fe islàmica que els van infligir els nostres avantpassats, i va donar arguments “vàlids” perquè el rei Felip III, fent veure també que ignorava els tractats signats pels seus predecessors amb els musulmans, decretés l’any 1609 l’expulsió dels mudèjars, que ell, i moltíssims investigadors espanyols hem anomenat i segueixen anomenant moriscos, tot i que això significa donar validesa a un bateig no reconegut pel dret canònic i al trencament il•lícit dels tractats abans citats. No sé si l’Església ha reconegut el seu error en acceptar com a vàlids els bateigs de què parlo, espero que ja ho hagi fet. En el cas de l’Estat més aviat em sembla que no ha reconegut mai la injustícia de l’expulsió del mudèjars, contràriament al que ha passat amb la de dels espanyols de fe mosaica, on sí que hi ha hagut reparacions. I els investigadors?: un nom com el turolenc “Centro de Estudios Mudéjares” ens n’assenyala el bon camí.
Artur Quintana

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 21 de febrer del 2009)

D’un costat els reality-shows ens mostren uns concursants “sols i desemparats” recorrent el Continent Europeu, o d’altres vivint en selves inhòspites a escassos metres de ciutats paradisíaques; tots ells, curiosament, tutelats en tot moment per equips de la televisió, com ocorre amb la “agosarada i desvalguda” periodista que a manera de carnestoltes juga a ser “indigent per un parell de dies” amb major repercussió a l’audiència, això sí, que en altres formats televisius com aquell antic i gairebé innocent “Reina per un dia”.
Per un altre, ens il•luminen amb els escàndols de l’espaorit escriptor que fuig de les amenaces de la Màfia mentre es passeja lliurement pels platós de televisió, o amb el periodista que es camufla en l’inframón nazi per acabar relatant com noves experiències calcades d’altres escriptors que el van viure i el van narrar molt abans que ell, o sorgeix de sobte la pija desencantada, autoproclamada prostituta, que converteix la seva primera novel•la en un bestseller i en clamorós èxit cinematogràfic.
I ara li toca el torn als menors: no n’hi havia prou amb el xou que ens va oferir fa uns anys a costa de l’encara enigmàtic cas de les nenes d’Alcàsser, sinó que ara es concentra l’espectacle al voltant de la pobra Marta, oblidant els milers de desapareguts que es produeixen cada any, alguns dels quals dissortadament hauran patit un final tan o més escabrós que aquesta noia. Però l’espectacle no pot aturar-se: els menors, de la mà dels seus nous agraciats papàs, es passegen per les televisions o venen el seu embaràs a una cadena britànica per 30.000,- euros. Altres bergants s’apressen a contar les seves cuites, a autoproclamar-se pares d’aquella o de qualsevol altra criatura o, com a recurs menor, pengen en Youtube les seves corregudes, a sabuda que serà l’escàndol o la més eixelebrada asenada la que un dia els convertirà en famosos i els atorgarà “una pasta gansa” (això de “gansa”, com és lògic, es refereix a: “sense menester de treballar”)
Quelcom succeeix en alguns mitjans televisius, alguna cosa que fa prevaler l’audiència, l’escàndol, la mentida o el simple morbo a la professionalitat, al rigor i al respecte humà; quelcom que esperem es degui a algun organisme patogen, potser una epidèmia del virus morbtvilis, i que siguem capaços de controlar-la abans que es converteixi en una greu pandèmia i acabem tots per acceptar els seus símptomes com una cosa curiosa, distreta i plaent, oblidant-nos que darrere l’estètica de les seves imatges enllaunades hi ha gent que pateix i malviu de debò.
Silvestre Hernàndez

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 14 de febrer del 2009)

Sembla que tothom estigués obligat a parlar i escriure de la crisi econòmica —ara ja recessió—, dia rere dia, exigint mesures per sortir-ne el més aviat possible i continuar el desenvolupament com abans. Es demana als presidents dels Estats, més encara, se’ls exigeix que arreglin ells i els seus governs tot l’enrenou. Més enllà d’un impossible, no deixa de ser una estupidesa. Malgrat que els bancs americans són els primers responsables de la desfeta del sistema financer de mig món, el que necessiten ara per mantenir-se dempeus són ajuts i més ajuts.
Al nostre país, lamentablement, la crisi/recessió està tenint uns efectes desoladors. Tothom plany, però és la classe treballadora la gran perjudicada amb l’atur. No podia haver-hi una conseqüència més diàfana desprès de tants anys d’una irracional bombolla immobiliària, de la qual, els culpables en són multitud.
Ni el govern, ni els bancs, ni els empresaris, ni els treballadors, tenen capacitat per arranjar l’economia per si sols. Malgrat que les responsabilitats són ben diferents, no sé si això compta gaire a l’hora de cercar l’eficàcia.
No serà fàcil el retorn de la confiança a tota la societat, imprescindible per començar el camí invers de l’espiral econòmica. En aquests moments, cap economista, cap estadista, ni partit polític, gosen ensenyar la clau de la solució, ni tant sols assenyalen la porta que s’ha d’obrir o tancar. No li donem més voltes, ningú ho sap.
Ara bé, algunes coses no s’haurien de fer: en primer lloc parlar i parlar tant de la crisi i els seus efectes, la qual cosa només serveix per descoratjar i augmentar la desconfiança entre el ciutadans. Pitjor és encara introduir la crispació El presentar els preus de l’habitatge aparentment poc sensibles a la baixa, en obscurir la realitat del mercat, no anima la compra. Altra cosa seria si es digués, per exemple, que han baixat un 45 per cent. Mala cosa és també la focalització de la solució de la crisi en uns pocs, o convertir-la en objecte de la lluita política. Etc., etc.
Allò que era normal abans de la crisi, un creixement econòmic sense límits i un consum imparable i no necessari, haurà de prendre un altre caire quan tornem a la “normalitat”. No hauríem d’oblidar, però, que el mateix sistema d’economia liberal de mercat està fent fallida.

José Miguel Gràcia

(Publicat al Diario de Teruel, el dia7 de febrer del 2009)

Lo dilluns parlo en mi mare, que ve de la Missa de la Candelera, ben contenta amb la seua candeleta. Lo dimarts la veïna pica a la porta amb un plateret amb pastes beneïdes per San Blai, que aniran molt bé als meus recurrents problemes de gola. I queda pel dijous la festa de les dones, Santa Àgueda, que les amigues celebram juntes cada any lo dissabte següent. Jo encara celebro estes festivitats d’alguna manera per delegació i pel record d’aquells dies de la infància, en què los sants rostidors eren la festa dels xiquets en forma d’excursió a peu a algun paratge no massa lluny de la vila: lo Tossal Gort, Santa Bàrbara… Eren berenes de pa i embotit tradicional més la coca-cola i algun pastisset molt ensucrat embolicat, peces extraordinàries dels dies grans. A la meua època infantil ja havíem superat la fase de rostir los xoriços i les llonganisses de la matança, però encara los sants i els seus dies tenien un significat dins dels cicles naturals, final del pitjor hivern i anunci de la primavera a l’aire lliure.
Noms a un calendari los sants d’abans, ara regim los dies per altres xifres que tenen relació amb l’economia. Així vivim pendents de les dates de les rebaixes i ofertes comercials, de les dels pagaments: la hipoteca, les factures de llum i gas, lo rebut de l’aparcament…, i qui no té sort en temps de crisi, del subsidi de l’Inem. També, vullgues o no, param atenció a les periòdiques informacions de l’IPC, que inaugura l’any, a l’índex diari i comparatiu de les borses financeres i, raderament, a la quantitat de parats. La societat tradicional de subsistència i-una-mica-més va deixar pas a poc a poc a la societat capitalista després de les postguerres europees, cada volta més i més opulenta, una carrera pels beneficis sense fre a les grans empreses que mos han intentat fer creure que, si no guanyen més que l’any abans, ja van malament. Jo, a estos manipuladors de les xifres i les paraules, los enviaria a rostir una tarda de febrer!
María Dolores Gimeno