Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 27 de juny del 2009)

Acaba un altre curs escolar i apareixen los balanços. A l’abril, l’Instituto de Evaluación (Ministerio de Educación) va informar de les dificultats de comprensió i expressió en castellà i en anglès i en resolució de problemes matemàtics dels alumnes espanyols de 6è de Primària; este mes de juny lo Departament d’Educació de la Generalitat ha publicat los resultats de les seues proves també en acabar la Primària, en què un 25% d’alumnes no arriben a les competències mínimes en català, castellà i anglès. Amb esta base resulta lògic lo desgavell de la ESO, confirmat per l’Informe PISA de la OCDE 2006, que situava Espanya la coa d’Europa.
L’informe català presenta un interessant exercici sociològic en comparar resultats per sexes i per centres segons la triple xarxa educativa consolidada: escola privada, concertada i pública; i certifica en eixe ordre la línia ascendent del fracàs. Per sort, les escoles rurals constituixen un microcosmos a on encara van a parar juntes les diferents procedències socials de l’entorn; però sovint a les poblacions grans la classe social s’associa a la classe escolar en nom de la “llibertat a l’elecció” –en principi de consciència—, un eslògan trampós de la Concapa que va fer iniciar a Felipe González les concertacions de col•legis, la majoria religiosos. Ara les famílies urbanes han conegut l’assignació del centre dels seus fills p’al curs que ve, resultat d’una sèrie de variants com la proximitat del domicili —a voltes picarescament modificat— i del sorteig. Los pares viuen com una “sort” una escola concertada sense concentració d’immigrants i de marginats, més preocupats per la selecció social de l’alumnat que per l’acadèmica del professorat, encara que això els valgue “gastos” mensuals fixos i una o més misses. Les conseqüències de la llibertat —sortejada—¬ d’elecció són l’obligada segregació d’un grapat d’alumnes, a qui l’escola no farà d’ascensor social sinó de llosa; i la transmissió d’una ideologia uniforme als altres. L’educació hauria de ser igualadora i lliure, però no pareix que la classe política –que pot predicar públic i laic i triar privat i confessional— tingue interès en canviar-ho.

María Dolores Gimeno

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 20 de juny del 2009)

Los dies cada volta son més llargs, la roba va desapareixen dels nostres cossos conforme puja la temperatura, i es que ja tornem a estar a les portes del estiu. No se si serà per la calor, o per quina estranya raó, les àrees de cultura d’ajuntaments de tots los colors polítics es desperten.
Setmanes culturals, concerts, conferències, xerrades, tallers… el pobles s’omplen d’activitats destinades als veïns y als visitants estiuencs que cada any tornen cap a la segona residència. Així, casi tots els actes culturals es concentren en estos dos mesos, i per què? El responsables ho diuen clarament i sense cap tipus de vergonya; “ara hi ha gent al poble, i a més els que estan de vacances tenen una oferta d’activitats més amplia”.
Sincerament, no ho entenc. Em pareix una gran tontería concentrar tots els recursos personals i econòmics a satisfer els turistes que, per a més inri, tenen més interès en passejar per la vora del riu Matarranya que en anar a qualsevol xerrada. No ho veig lògic. I en això no em manifesto contra el turisme, encara no tenim clar que els visitants venen als nostres pobles pel patrimoni, les tradicions, el paisatge, la tranquil•litat i altres valors que no tenen res a veure en projeccions de cine, tallers, o altres activitats que la majoria d’ells tenen al abast cada dia a les seues respectives ciutats.
No serie més raonable invertir tots estos esforços en mantenir una oferta cultural i d’oci estable durant tot l’any. Unes activitats destinades als veïns, a la gent que fa que els pobles estiguen vius, cosa que no se si els polítics locals tenen clara. Es que després del estiu, arribe l’hivern i llavors que… L’oferta es torna erma, encara sort d’associacions i col•lectius no vinculats a les administracions que en los últims anys han anat incrementant l’oferta. I es que la gent cada dia necessita tenir més i millors opcions culturals i d’oci, i si no hi són, tots sabem que este no es un bon puesto per a viure.

Marc Martí

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 13 de juny del 2009)

Els escriptors en aragonès i en català tenen molt en comú, des d’un gloriós passat medieval, quan compartien llengües i corona —a Barcelona un secretari reial escrivia cartes en aragonès mentre a Saragossa un merino posava comptes en català—, fins a compartir ara el difícil destí de les llengües minoritzades, conegut eufemisme per a no dir altres noms de més mal regust. Darrerament, després de segles de no fer-ho, han volgut tornar a conviure espais i llengües i així dins del marc de les Trobades d’Escriptors al Pirineu s’han aplegat 25 escriptors d’aqueixes llengües (Marta Alòs, Pilar Benítez, Zésar Biec, Àlex Broch, Ramón Campo, Pep Coll, Isidor Cònsul, Ánchel Conte, Marc Cornell, Nieus-Luzía Dueso, Manel Figuera, Ana Giménez Betrán, Óscar Latas, Xavier Macià, Ferran Marín, Àngels Moreno, Lluís Muntada, Chusé Inazio Nabarro, Francho Nagore, Ferran Rella, Carme Riera, Chusé Antón Santamaría, Màrius Serra, Vicent Usó i Fernando Vallés): primer el 2006 a Bellver de Cerdanya i a continuació el 2007 a Pandicosa. Els escriptors en aragonès venien, com cal esperar, de l’Aragó, i els que ho fan en català venien, com també cal esperar, de l’Aragó, Catalunya, Mallorca i València —la Corona hi estava tota molt ben representada. Uns dies de convivència atapeïda, gastronòmica, muntanyenca, de diàleg, entusiasta. Però ja se sap: verba volant, scripta manent. I per tant cada escriptor ha hagut d’escriure una prosa relacionada poc o molt, o fins i tot moltíssim, amb l’indret pirinenc de la trobada: la Cerdanya i a Bal de Tena. Resultat quatre esplèndids llibres, però no pas, com algú podria témer, aplegats llengua per llengua, sinó per territori i oferint per a la Cerdanya en un volum tots els textos en versió aragonesa, i en un altre en versió catalana, i això mateix per a ra Bal de Tena. I així tenim de la primera trobada: Branquil d’a Cerdanya, Uesca, Publicazions d’o Consello d’a Fabla Aragonesa i Portal de Cerdanya, Barcelona, Proa 2007; i de la segona: Capiscol, Uesca, 2008, PCFA i amb el mateix títol i any a Barcelona, Proa. Llegiu-los. Valen el goig de fer-ho.

Artur Quintana

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 6 de juny del 2009)

He vist dos homes negres, elegantment vestits abaixant-se d’un avió, per a després extreure d’una de les seves butxaques un sobre enorme replet de bitllets de cinc-cents euros i pagar amb un d’ells el seu següent trajecte de primera classe amb tren.
Segur que has vist sovint en les notícies a homes, dones i nens negres embalbits pel fred i la por, sota el fantasma dels seus companys empassats per la marea de la intransigència i per les aigües del mar.
Mentrestant, Holanda, ha vist créixer la ultradreta de manera alarmant; i Itàlia xala amb el seu “superhuomo” particular, exemple de polític “humil” al servei dels ciutadans; model de llibertat d’expressió, “sense massa” interessos privats que poguessin donar la falsa idea de manipulació dels mitjans de comunicació, un país que etiqueta i castiga, sense cap mena de vergonya, a l’emigrant sense papers com a delinqüent.
Hem vist més negres que blancs lluitant i morint a Vietnam, a Iran o a Afganistan, i molts d’aquells patint abusos en distintes ciutats, fins i tot en algunes que s’autoproclamen democràtiques i desenvolupades; hem vist injustícia i misèria en el seu propi país.
Heu aplaudit un famós jugador negre o escoltat amb delit una veu colossal; mentre veiem en televisió a un petit negre morint per inanició.
Els ulls de milions d’éssers han vist un home negre parlant alt, clar i sense por al món, des del centri de l’Islam; i a un altre, de cutis fosc i barba endimoniada rebutjant la pau, escopint sobre la mà estesa.
I tot el que s’ha vist va molt més enllà del color; totes les desigualtats i els greuges que observem de dia en dia no tenen res a veure amb la pell; són simplement el resultat del valor que li donem a altres humans: unes vegades valem menys que zero i d’altres cinquanta-u; conseqüència directa del valor dels diners, que aclareixen sobtadament la pell més fosca; objectiu de la incultura i de la por que s’estén i inculca sota el mantell de la falsa informació; és la visió dels nous valors, segons els quals no importa l’origen dels diners, ni d’uns vestits, ni l’ús abusiu d’un càrrec, ni els tripijocs, ni l’enchufisme o la ineptitud, ni tan sols la mentida o la traïció. Sovint només es valora la imatge, quasi mai les intencions reals o el color de la pell. En tot cas, l’únic color que marca la diferència entre humans és el dels diners i més fosca és la vida per a qui no els té.

Silvestre Hernàndez

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 30 d’abril del 2009)

D’un recent programa de debat esportiu a la TV3 me sorprèn lo català correcte i fluid que parla un dels participants, Víctor Muñoz, saragossà de naixement, reconegut futbolista del Real Zaragoza, del FC Barcelona i de la Selecció Espanyola, i ara entrenador de futbol. Wikipedia destaca d’ell: “El tiempo que permaneció en Barcelona le bastó para aprender catalán”. I jo que pensava que la mentalitat comprensiva amb la idiosincràsia lingüística de la terra de residència era cosa de bascos conscienciejats com Txiki Begiristain o José Mari Bakero, més sensibles pel seu origen.
A una frontera d’un carrer cèntric de Saragossa hi ha un gran cartell en català, “El Molí Vell”, denominador comercial de lo que pareix un forn–cafeteria. Investigo una mica, i resulta ser una marca originaria de Barcelona, que s’integra amb tota naturalitat amb los noms en anglès dels locals del costat, noms que no tots són capaços d’entendre però que formen part des de fa temps del paisatge urbà espanyol, catalanoparlant o no.
La meua nebodeta de tres anys ja sap cantar “Mi pare no té nas”, i li fa gràcia repetir paraules en català franjolí, com li parla el seu pare; per això s’ha hagut d’advertir la seua mestra a la guarderia saragossana si algun dia la xiqueta pronuncia frases incomprensibles encara que tan romàniques com l’idioma castellà de la capital aragonesa.
Lo passat dissabte 16 de maig un miler de persones posen una pica a Saragossa, la plaça més dura del panorama lingüístic peninsular, manifestant-se pel dret constitucional a un Aragó trilingüe. Los diaris que dominen lo panorama regional no n’informen; és clar, han de deixar espai a una bicicletada de 400 participants i a les protestes dels veïns de La Muela i les corrupcions municipals. Són ja més de 30 anys de Constitució espanyola amb lo seu article 3 (“Las demás lenguas españolas serán también oficiales en las respectivas Comunidades Autónomas…”), i 25 de la Declaració de Mequinensa, inici de les justes i ignorades reclamacions dels “altres” aragonesos. Eppur si muove!

María Dolores Gimeno

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 30 de maig del 2009)

El passat setze de maig va tenir lloc la manifestació per un Aragó trilingüe, a Saragossa: una manifestació ben organitzada, prou nombrosa, seriosa en quant a les reivindicacions, festiva en les formes, culturalment integradora, contra ningú i només a favor de les llengües minoritàries d’Aragó. Què més vol el Govern d’Aragó? Què més volen els partits polítics? Què més vol encara la societat civil aragonesa? Si diguéssim que ha mancat pedagogia per part del Govern d’Aragó en fer veure a tots els aragonesos la nostra riquesa lingüística i els avantatges que això proporciona, no diríem tota la veritat. Els fets han estat molt més greus encara: allò que membres destacats —possiblement no tots— del PSOE han defensat privadament amb relació a la necessitat de aprovar una adequada Llei de Llengües, mai s’ha traduït en una política d’alliçonament a les bases del partit i a la societat civil. ¿Per por? ¿Per manca de convicció? ¿Per considerar-lo un assumpte de poca importància, en comptes d’un avantatge o un dret? Per contra, tots els anuncis envers els terminis, mai complerts, de presentació del projecte de Llei, només han servit per rearmar els contraris: PP y PAR.
Si segueixen sense fer-nos cas, ¿què podem fer?: seguir reivindicant la cooficialitat de l’aragonès i el català; organitzar alguna altra manifestació més nombrosa; demanar un pronunciament del Justícia d’Aragó; dirigir-nos al Parlament Europeu i a la Comissió Europea, ajudats pels partits que reclamen el mateix que nosaltres, per a demanar els informes i recomanacions que calgui; fer veure a la ciutadania, la importància de la nostra cultura i de la nostra llengua, especialment mobilitzant els jóvens; recórrer al Defensor del Pueblo, criticar les incongruències dels partits quan mantenen actituds oposades a l’Aragó amb relació a altres comunitats; explicar a tort i a dret la inconstitucionalitat de l’Estatut mentre no es declari la cooficialitat de les llengües pròpies, etc., etc., i no tirar la tovallola en cap moment.
Si el PAR fos realment un partit culturalment aragonesista o volgués donar proves d’honradesa intel•lectual i de coneixements lingüístics, no hi cap dubte que votaria a favor d’una Llei de Llengües coherent, justa i constitucional. Malauradament la seua actitud i les seues declaracions hi van per un altre camí. La CHA i IU reclamen obertament la cooficialitat lingüística.

José Miguel Gràcia

(Este és un article de Antoni Bengochea, publicat al diario de Teruel el dissabte 16)

Moltes persones —especialment molts castellà-parlants— es mostren preocupats per l’efecte nefast que pot causar una possible normalització lingüística del català de l´Aragó:
—¿I no perderéis vuestras variedades locales, tan ricas?— em diuen en un castellà neutre que sona igual a Burgos, Saragossa o Sevilla. I jo li contesto:
—I a tu, et preocupa haver perdut la teva?
Em diu no saber res de tot això quan li explico els centenars de paraules —especialment aragoneses— que empraven els seus iaios a Torrijo de la Cañada i que un saragossà jove com ell ni coneix. Ho comprenc: haver-li donat el tir de gràcia a una llengua tan inútil com l’aragonès, a qui li pot preocupar?. La gent es preocupa d’allò que és actual i útil.
D’altra banda és clar que tants anys de normativa castellana (o espanyola) han acabat amb el murcià, l’andalús, el manxec, el mexicà o les riquíssimes varietats del porteny dels barris de Buenos Aires. Pobra gent, ara tothom parla el castellà de Valladolid. Ara ja no hi ha canaris que diuen allò de “uhtedeh loh godoh”, perquè a la classe de Lengua Española els han ensenyat a dir: “vosotros, los peninsulares”; ni andalusos “jartos de jamón”, perquè ara estan “ahítos”, ni espanyolets que, com abans, utilitzaven la preposició “pa” o els finals dels participis en “ao” o “au”, perquè tots saben dir “para” i “ado”. Definitivament: fora la normativa i es recuperarà tot això! I a més a més, per a què volen estudiar la seva llengua si la saben parlar bé? Quina pèrdua de temps! Si el castellà s’escriu com es parla (això ens deien a les escoles). Tothom sap escriure: “los que an terminao, que cogan la gitarra”. Ara a les classes de Lengua Española s’estudiarà anglés, molt més útil perquè és la llengua en la que ens entenem tots al món. I aquest és l’exemple a seguir. Què bonic seria que al món només es parlés una llengua en la que tots ens entenguéssim . Una sola llengua…i milions de varietats locals.

Antoni Bengochea

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 9 de maig del 2009)

Amb aquest nom es pot veure al Palau Moja de Barcelona una ben treballada exposició, amb moltíssims materials de tota mena —fotografies, papers i objectes personals, publicacions, … —, sobre l’exili dels escriptors en produir-se l’entrada dels feixistes a Catalunya el gener/febrer del 1939. Hi són gairebé tots els grans noms de la literatura del moment —Josep Carner, Carles Riba, Pere Calders, Joan Oliver, Ferran Soldevila, Pere Coromines, Pompeu Fabra … — i d’altres que tot just començaven –Joan Sales, Joan Coromines, Agustí Bartra, Mercè Rodoreda, … . També s’hi troba Antonio Machado que s’havia refugiat a València, on descobriria de la mà d’Ausiàs Marc, una llengua i una literatura espanyoles, la catalana, que fins aleshores havia quasi del tot ignorat. Més avançada la guerra Machado passà a viure a diversos indrets de Catalunya, i hi moriria el 1939 en tràgiques i tristes circumstàncies —i allà roman enterrat. La majoria d’aquests escriptors, després d’una breu estada a França van poder trobar acollida definitiva a diversos països americans, sobretot Mèxic i Xile. Fugien davant de l’ocupació de França per l’Alemanya nazi, que significava per a ells, republicans espanyols i antifranquistes, un greu perill. Alguns anaren a parar al camp de concentració alemany de Mauthausen: Joaquim Amat-Piniella, Pere Vives, i aquest darrer hi fou assassinat injectant-li benzina al cor. Els curadors de l’exposició han tingut la bona pensada d’editar una vintena de postals amb citacions de caràcter aforístic dels diferents escriptors exiliats, perquè com escriu un d’ells: “El veritable enemic és l’oblit”. I així, per a lluitar contra aquest enemic, i tants d’altres que ens envolten, us n’ofereixo ací unes quantes mostres més: “La neutralitat és potser el més eixorc dels egoismes”, mots que en el context de la hipòcrita no-intervenció dels estats dits democràtics durant la Guerra Civil prenen tràgiques connotacions, o “Per a poder ser imparcial cal ésser apassionat”, “Les presons paoroses, les que fan patir, són les presons imaginàries”, “Si goséssiu saber tant com goseu posseir!”, … . Només hi he trobat a faltar aquell conegut axioma que diu “Imagina les tergiversacions i ignomínies més grosses en contra del català —davant la realitat sempre faràs curt”.

Artur Quintana

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 2 de maig del 2009)

En l’aniversari de Darwin reneixen les velles polèmiques a favor i en contra de l’evolució i, mentrestant, assistim a salts vertiginosos en l’escala evolutiva, propiciats per certa experimentació científica, per alguns polítics àvids de passar als llibres d’història i, molt especialment, per un voraç mercantilisme emparat, com gairebé sempre, en idees altruistes, en la lluita contra la malaltia i en l’eterna persecució de la felicitat humana.
Salts malabars de mutació en mutació, a manera de mortal joc de l’oca, que expliquen l’aparició de l’encefalopatia espongiforme bovina, o de la síndrome de l’antavirus pulmonar (causat per alguns rosegadores) que entre els infectats als Estats Units provoca un índex de mortalitat superior al 50 per cent, i així fins una trentena de noves malalties aparegudes en els últims vint anys, encara sense tractaments efectius, sense cures ni vacunes, ni possibilitat coneguda de prevenció o control efectiu.
Altres com l’ebola o fins i tot la plaga del VIH, apunten com a culpables a determinades mutacions procedent d’animals, mutacions, almenys les últimes que s’estan observant en les que sí sembla estar comprovada certa responsabilitat dels humans.
Sumem-li més a més les mutacions a gran escala que es desenvolupen en velles malalties com el còlera, les ancestrals malalties venèries, la tuberculosi… en aquests casos agreujades per les resistències als antibiòtics que generen el seu mal ús.
I continuem jugant fort: la grip aviar, ara complicada en la seva última i més recent carcassa militar com a grip porcina: que no és simplement una nova grip sinó la “grip nova”, encara d’etiologia desconeguda però que possiblement suposa un salt qualitatiu impressionant en l’evolució dels virus, uns virus que antigament afectaven només animals i que ara s’han convertit en capaços d’atacar als éssers humans i de ser propagats per ells.
Seguim així, manipulem gens, creem noves mutacions, alimentem-nos amb productes transgènics d’acció encara desconeguda, utilitzem els antibiòtics a tort i a dret; augmentem les radiacions de tota mena fins i tot les que possibiliten la pèrdua de la capa d’ozó del nostre planeta… Seguim així, mentre augmenten les al•lèrgies, la cruesa del càncer, i sorgeixen noves malalties; continuem jugant a ser déus, fem un pols amb la natura, a veure qui pot més…, encara que em temo que, més que Déus de l’Olimp, alguns polítics excessivament confiats amb la manipulació genètica, i poc previnguts, junt amb determinats científics, que avui en dia s’erigeixen com a salvadors de la Humanitat, més aviat es comporten com a déus en el limbe, en la frontera entre el lideratge absolut de l’home i la seva desaparició com a espècie.

Silvestre Hernàndez

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 25 de maig del 2009)

Fa un parell de setmanes, el Governador del Banc d’Espanya va fer uns comentaris amb relació al futur de les pensions a Espanya. Concretament ens digué que si la crisi econòmica i les despeses del Govern continuessin com actualment, desapareixeria en breu el superàvit de la Seguretat Social, per tant, per reduir un futur dèficit s’hauria de pensar en incrementar l’edat de la jubilació o en ampliar-hi els anys de cotització. Aquests tipus de declaracions són força recurrents en els períodes de dificultats econòmiques. No diré jo que el superàvit no s’hi està reduint a passes de gegant, ara bé el que no em sembla correcte és el transmetre desassossec i por als actuals o futurs pensionistes. Comprenc que és un bon exercici el seguiment i control d’ingressos i despeses de la Seguritat Social, tot i que sempre m’ha sobtat l’intent de fer caixa separada per a la Seguritat Social. Les cotitzacions dels empresaris i treballadors són uns ingressos més de l’Estat i el pagament de les pensions i la resta de serveis sanitaris, una despesa, això sí, molt important.
El senyor Fernández Ordóñez hagués pogut dir també que si creix i creix el dèficit, perillaran els sous dels funcionaris del Banc d’Espanya i tal vegada el d’ell mateix, i els de tots els altres funcionaris, i les despeses de l’exèrcit, i les inversions i manteniment de la xarxa de comunicacions, i les transferències i subvencions a les diferents administracions púbiques, etc., etc. La realitat és que la caixa del Estat és única i l’assignació de recursos ha d’obeir a una determinada estratègia. Amb què caixa o butxaca haurien de pagar-se les despeses sense entrada de diners?
En tot cas, les pensions estan garantides mitjançant el Pacte de Toledo, però encara que no ho estiguessin, què govern suïcida gosaria reduir les pensions o limitar les despeses relacionades amb els jubilats, atesa la gran força electoral que representen els pensionistes a qualsevol país? Fins i tot, si existís un partit polític dels jubilats o persones properes a jubilar-se, les possibilitats de ser-hi al govern haurien de tenir-se molt en compte. La idea pot semblar extravagant, però no me’n direu que no és digna d’estudi a efectes pràctics.

José Miguel Gràcia

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 18 d’abril del 2009)

Com que qui ací escriu és professora de llengua i literatura, té molt sensibilitzada la fibra lingüística, i per partida doble (quina creu!): la de la llengua materna catalana, filla d’una terra aragonesa on és oficial i no l’ha pogut estudiar mai; i la de la llengua castellana en què és especialista i que imparteix a Catalunya, on és oficial, es pot estudiar en totes les etapes educatives i ella la fa estudiar, molt atenta a la seua correcció ortogràfica i gramatical sense més problemes que les limitacions possibles de l’alumnat (prou de llegendes negres, si us plau!).
Me preocupen així les informacions raderes sobre la supressió de l’assignatura de Català a l’IES Matarranya de Vall-de-roures, a on van los estudiants d’una comarca totalment catalanoparlant (de moment), i la suspensió dels cursos de Català previstos a l’EOI d’Alcanyís, ciutat amb residents i viles catalanòfones al voltant. Los columnistes en català a Terol també s’han fixat en estos dos casos, concrets i recents però part d’un problema etern: Lluís Rajadell a “La traveta” (20-III-09, Viles i gents) i l’Artur Quintana a “Més paradoxes” (5-IV-09, Lo cresol). I al “Finestró del Gràcia” (http://finestro.wordpress.com) se poden llegir les preguntes sobre eixa qüestió del coordinador d’IU a Terol, José María Martínez Marco, a les Corts d’Aragó lo passat 13 d’abril. Jo mateixa ja vai tractar temes similars a “cresols” anteriors: “Ensenyar al marge de la llei” (15-XII-07), sobre unes jornades celebrades a Calaceit; i “Aprèn llengües si pots” (6-X-07), sobre l’oferta de Català a les EOI aragoneses.
Unes paraules terribles farà uns vint anys de Camilo José Cela, censor de la Dictadura, Premi Nobel i Premi Cervantes, preveien que al futur pròxim només se parlarien al món l’anglès, lo castellà i el xinès, i que les demés llengües quedarien com a residus a la poesia lírica i les converses familiars (potser ni això). A Euskadi l’imminent lehendakari declararà optatiu l’ensenyament del basc, i a Galícia lo seu nou president derogarà lo decret del gallec, substituint-lo per un altre “trilingüe”. Bufen mals vents per a les llengües minoritàries maternes.

María Dolores Gimeno

(Publicat al Diario de Teruel, el 4 d’abril del 2009)

He escrit en altres ocasions, en aquesta mateixa columna i en altres mitjans, que enguany es commemoren els 25 anys de la Declaració de Mequinensa quan diversos alcaldes de disset municipis de llengua catalana de l’Aragó proclamaven, d’acord amb la Constitució Espanyola aleshores vigent —i ara també—, la necessitat de protegir i fomentar aquest patrimoni de l’Aragó que és la llengua catalana que ací es parla. Un dels punts que es considerava més urgent de fer realitat per a aconseguir aquest objectiu era la introducció de l’ensenyament de la llengua catalana a l’escola. I aquest punt ha estat un dels pocs que han tirat endavant d’entre els que es proclamaven necessaris a la dita Declaració per no malmetre el patrimoni aragonès. I així s’ha passat d’uns 700 alumnes al curs 1984-1985 que rebien ensenyament de català a set o vuit pobles, a més de 4.000 a gairebé tots els pobles de la Franja, tret d’algun del Mesquí i de l’Isàvena. Aquest ensenyament va acompanyat també de programes d’ajut i de publicacions. Calia esperar que el considerable desenvolupament de l’ensenyament del català, i en alguns casos en català, al nostre país, tan positiu tot i les seues limitacions, i fruit directe de la Declaració de Mequinensa, fos prou motiu perquè se celebrés com Déu mana aquesta efemèride. De moment, però, res no s’ha fet en positiu, però si en negatiu. I així veiem, per un cantó, que a Vall-de-roures s’han suprimit en el curs actual, i no pas per manca d’alumnes, les classes de català a l’ensenyament secundari, i per l’altre que l’Escola d’Idiomes d’Alcanyís, que havia rebut l’encàrrec a començaments d’any de preparar per al curs vinent una oferta de llengua catalana, ha rebut no fa gaire ordre superior dient-los que això del català quedava suprimit. Aquests dos actes són ara com ara els únics de què tinc notícia dedicats a commemorar —negativament— la Declaració de Mequinensa, tot contribuint a la destrucció d’aquest patrimoni espanyol i aragonès que és, repeteixo, la llengua catalana, i evidentment contradient l’esperit que havia inspirat la dita Declaració, i no cal dir el que inspira la Constitució.

Artur Quintana

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 28 de març del 2009)

El feixisme és una ideologia i un moviment polític que va sorgir en l’Europa d’entreguerres (1918–1939), que es caracteritza per jutjar sistemàticament la gent no per la seva responsabilitat personal sinó per la pertinença a un grup. Aprofita demagògicament els sentiments de por i frustració col•lectiva per exacerbar-los mitjançant la violència, la repressió i la propaganda, i els desplaça contra un enemic comú (real o imaginari), que actua de boc expiatori enfront del que bolcar tota l’agressivitat de manera irreflexiva.
Aquesta forma clàssica, avui en dia, almenys als països més democràtics, està sent substituïda pel “neofeixisme”, el qual, a diferència del feixisme clàssic, que ho aixafa tot a cops, cerca moure’s dins la normalitat tot el temps que li sigui possible. De manera que, mentre que el feixisme es vanagloriava de la repressió, el neofeixisme cerca protegir-se en la democràcia més “formal”.
El neofeixisme va estenent-se dins la democràcia en la mesura que aquesta decreix i en la mesura que augmenten els controls socials, les vigilàncies sobres els segments sospitosos de la població i les repressions sobre els qui s’enfronten al sistema.
Segons Chomsky, en el neofeixisme, qui no és empresari o inversionista «no té molt a dir.» En la teoria política «moderna» que proposa el neofeixisme, el poble és espectador i no participant de les polítiques publiques.
Segons Wilhelm Reich el feixisme és l’exponent més extrem de resposta política i social.
En realitat, el neofeixisme, i molt en especial l’actitud neofeixista, igual que en el feixisme tradicional, es basa en la creença que: “El fi justifica qualsevol mitjà emprat”.
Aquesta és la conclusió a què van arribar un centenar de professionals de la premsa, de l’advocacia… quan es van reunir el passat dia 12 a l’Ateneu de Barcelona, dins la clàssica Tertulia Borralleras, després de la dissertació i l’intens debat que els va plantejar el tertulià que signa avui aquesta columna.
Així no cal estranyar-se que mentre avança la ultradreta en països com Bèlgica, Holanda, Dinamarca o Suïssa, es manipuli cada cop més la informació mitjançant una sistemàtica desinformació, alguns intentin manipular el sistema educatiu en temes tan transcendents com l’avortament, es camuflin el racisme i el masclisme, nasqués al seu dia el GAL, se cerquin mesures proteccionistes, es nacionalitzin empreses i serveis, s’oblidin ràpidament els dictats de les urnes o s’intentés enganyar els familiars de les víctimes del Yak-42.

Silvestre Hernández

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 21 de març del 2009)

Fa uns dies, els bisbes van engegar una campanya contra l’avortament —interrupció voluntària de l’embaràs, es diu porugament— amb motiu d’una possible modificació de la llei actual, la qual s’hauria de transformar en una llei de terminis com més o menys ho són les lleis d’avortament a 26 països europeus. Un dels punts més conflictius és el que reconeix, com a dret de la mare, la capacitat per decidir a partir dels setze anys, en cas de conflicte amb els pares o tutors, o al marge d’aquests.
Em vull referir a aquesta mena de creuada publicitària de la CEE (Conferència Episcopal Espanyola) que s’hi pot veure per tot arreu (1.300 tanques publicitàries distribuïdes per 37 ciutats, 30.000 cartells i 8.000.000 de fullets. De entrada, em sembla demagògic, indigne i impropi d’una institució seriosa, en col•locar al mateix nivell un linx i un nen, possiblement d’un any, una criatura gatejant que somriu. Algú pot pensar que els nens d’aquesta edat no estan totalment protegits en la nostra societat? Massa demagògia senyors bisbes. A hores d’ara no coneixem el cost de la campanya, que de ben segur no serà minso. Es nota que amb el 0,7 que recapten de l’IRPF poden pagar-ho sense dificultats.
Jo he pensat en altres destinacions dels diners de la campanya, més eficaces i també més humanitàries. Aviam que li sembla al lector la meua proposta: el pressupost de la campanya s’hagués pogut dividir en dues meitats. Una d’elles destinar-la, per exemple, a un país africà, per a un programa d’alimentació infantil. Segur que, si la elecció hagués estat correcta, més d’un nen s’hauria salvat, potser nens d’un any de vida. L’altra meitat s’hagués pogut dirigir a una campanya d’informació envers la utilització dels preservatius entre els jovents (crec que Benet XVI no va en aquesta direcció, atès el que ha dit al Camerun: “els preservatius no fan més que augmentar el problema de la sida”). Tal vegada seria eficaç repartir-ne a l’entrada…, de les esglésies, no, que hi entra poca gent en edat de procrear. Algun embaràs no desitjat s’hauria pogut evitar, no? I conseqüentment algun avortament.
Que el lector qualifiqui la meua proposta. Espero que la trobi més eficaç i humanitària, i menys demagògica, que la dels bisbes.

José Miguel Gràcia

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 14 de març del 2009)

Fills d’una època de presses, vivim entre la por de la memòria i la febre de l’aniversari. Serà per compensar. Commemoram que han passat uns quants anys de la mort o naixement d’un pròcer, un escriptor o un artista, que en fa tants d’una obra que va escriure, que hi va haver una batalla, una declaració, una llei o una tragèdia. Les commemoracions són molt diverses. Per a la secció cultural de nivell, a Espanya existeix un organisme específic, la Sociedad Estatal de Conmemoraciones Culturales (SECC), constituïda per a celebrar puntualment lo quadricentenari de la publicació de la primera part del Quixot, i astí se va quedar, consolidant-se com a gran estructura recordatòria. Lo poder, a la manera il•lustrada, retorna a la societat una mostra comentada i homenatjada d’allò que va sorgir d’esta i que no sempre li va ser reconegut al seu moment.
Resulta evident la bondat i la necessitat de recordar tant les produccions artístiques com les circumstàncies històriques, ja sigue com a ocasió per aprofundir en lo seu estudi i divulgació, ja per a reflexionar què se va fer bé o malament i analitzar les conseqüències sobre el present. Com que les arts i la història mai s’aturen, sempre podrem triar. Al nostre àmbit matarranyenc enguany ja tenim dos celebracions que l’amic Artur Quintana mos ha recordat des de esta mateixa secció: los 25 anys de la Declaració de Mequinensa i els 400 de l’expulsió dels mudèjars aragonesos. Però n’hi ha més: los 70 anys d’haver-se acabat la Guerra civil, que lo nostre territori, com tots, va patir; lo 20 aniversari de la mort de l’escriptor pena-rogí Desideri Lombarte; i segurament d’altres que se m’escapen. Una altra dada que sempre se m’ha escapat és lo criteri numèric necessari per a adquirir l’estatus de “commemorable”: ser centenari o bicentenari?, complir una, dues o tres desenes exactes? Som víctimes del sistema mètric decimal tan imperfectes i capritxoses com la nostra memòria, perquè posats a recordar tant mos fa 100 com 150, i 10 com 15, passat remot o recent, la mort, l’obra o el naixement.

María Dolores Gimeno

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 7 de març del 2009)

En el Magazine de La Vanguardia del passat 15 de febrer vaig llegir una entrevista realitzada a l’escriptora Siri Hustvedt, novaiorquesa d’origen noruec i casada amb el gran novel•lista Paul Auster. A la pregunta sobre el biculturalisme i bilingüisme de la seua família responia: “Si tu estàs acostumat a saltar d’una llengua a una altra, d’una cultura a l’altra, i perceps les dues a la teua manera, també ets més capaç d’entendre a qualsevol ser humà. La perspectiva s’hi obre, la teua mentalitat és més lliure, i saps que certes coses no es poden dir de la mateixa manera en una llengua que en una altra. […] Per això crec que vostès (es referia als catalans) són capaços de situar-se al lloc de l’altre amb molta més rapidesa de qui és monolingüe i monocultural” Els més estudiats avantatges del bilingüisme —s’entén bilingüisme de veritat: parlar, llegir i escriure— en relació als infants, els podem concretar en els següents: el saber més d’un idioma incrementa les habilitats cognitives del nen i la flexibilitat mental, la qual cosa el fa comprendre millor, per exemple, els problemes matemàtics. L’aprenentatge d’una segona llengua potencia també la primera, per tant, el nen desenvolupa ambdós idiomes, de manera similar a com ho fan els monolingües. El nen té una visió de la realitat més àmplia. La capacitat de parlar i escriure en dos o més idiomes té grans avantatges laborals i de formació. A un bilingüe li és més fàcil aprendre una tercera llengua. Etc., etc. Ara podem sumar a aquestes, les que indica la escriptora Siri Hustvent, i així, el catàleg de raons favorables al bilingüisme creix i el fa més atractiu encara. Costa entendre que, davant d’aquests beneficis, els pares que tenen xiquets a l’escoles i instituts de la Franja, no demanin classes de català massivament. Bé, no vull enganyar-me ni enganyar al lector: això que dic seria cert en el cas de que la desinformació amb referència al tema no fos tan profunda, i si els arguments polítics no ocupessin les raons lingüístiques. Mentrestant, restem a la espera d’algun quasi miracle que produeixi un canvi d’actitud en la ciutadania.

José Miguel Gràcia

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 28 de febrer)

Enguany fa quatre-cents anys de l’expulsió dels espanyols de fe islàmica, entre ells molts d’aragonesos. L’expulsió es féu sense respectar els molts tractats que els reis d’Aragó, i en certs casos els de Castella, havien signat amb els musulmans en el moment de la conquesta, cosa que havia permès salvar moltes vides d’un i altre bàndol. Per aquests tractats els musulmans pogueren continuar vivint a la terra que els havia vist nàixer i on els seus avantpassats havien viscut feia més de mig mil•lenni. Els tractats els donaven també el dret de practicar lliurement la seva religió, llengua —l’àrab— i costums. A partir d’aleshores serien mudèjars, és a dir: els que es poden quedar. Majoritàriament a principis del segle XVI aquests espanyols, van ser batejats per la força, no pas per pròpia i lliure decisió, i en conseqüència aquell bateig segons el dret canònic era i segueix sent nul. L’Església, sense fer cas del seu propi dret, va fer com si aquell bateig fos lícit i per tant pogué tractar els espanyols musulmans com si fossen heretges, condició que com es ben sabut va “justificar” els tants patiments contra als espanyols de fe islàmica que els van infligir els nostres avantpassats, i va donar arguments “vàlids” perquè el rei Felip III, fent veure també que ignorava els tractats signats pels seus predecessors amb els musulmans, decretés l’any 1609 l’expulsió dels mudèjars, que ell, i moltíssims investigadors espanyols hem anomenat i segueixen anomenant moriscos, tot i que això significa donar validesa a un bateig no reconegut pel dret canònic i al trencament il•lícit dels tractats abans citats. No sé si l’Església ha reconegut el seu error en acceptar com a vàlids els bateigs de què parlo, espero que ja ho hagi fet. En el cas de l’Estat més aviat em sembla que no ha reconegut mai la injustícia de l’expulsió del mudèjars, contràriament al que ha passat amb la de dels espanyols de fe mosaica, on sí que hi ha hagut reparacions. I els investigadors?: un nom com el turolenc “Centro de Estudios Mudéjares” ens n’assenyala el bon camí.
Artur Quintana

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 21 de febrer del 2009)

D’un costat els reality-shows ens mostren uns concursants “sols i desemparats” recorrent el Continent Europeu, o d’altres vivint en selves inhòspites a escassos metres de ciutats paradisíaques; tots ells, curiosament, tutelats en tot moment per equips de la televisió, com ocorre amb la “agosarada i desvalguda” periodista que a manera de carnestoltes juga a ser “indigent per un parell de dies” amb major repercussió a l’audiència, això sí, que en altres formats televisius com aquell antic i gairebé innocent “Reina per un dia”.
Per un altre, ens il•luminen amb els escàndols de l’espaorit escriptor que fuig de les amenaces de la Màfia mentre es passeja lliurement pels platós de televisió, o amb el periodista que es camufla en l’inframón nazi per acabar relatant com noves experiències calcades d’altres escriptors que el van viure i el van narrar molt abans que ell, o sorgeix de sobte la pija desencantada, autoproclamada prostituta, que converteix la seva primera novel•la en un bestseller i en clamorós èxit cinematogràfic.
I ara li toca el torn als menors: no n’hi havia prou amb el xou que ens va oferir fa uns anys a costa de l’encara enigmàtic cas de les nenes d’Alcàsser, sinó que ara es concentra l’espectacle al voltant de la pobra Marta, oblidant els milers de desapareguts que es produeixen cada any, alguns dels quals dissortadament hauran patit un final tan o més escabrós que aquesta noia. Però l’espectacle no pot aturar-se: els menors, de la mà dels seus nous agraciats papàs, es passegen per les televisions o venen el seu embaràs a una cadena britànica per 30.000,- euros. Altres bergants s’apressen a contar les seves cuites, a autoproclamar-se pares d’aquella o de qualsevol altra criatura o, com a recurs menor, pengen en Youtube les seves corregudes, a sabuda que serà l’escàndol o la més eixelebrada asenada la que un dia els convertirà en famosos i els atorgarà “una pasta gansa” (això de “gansa”, com és lògic, es refereix a: “sense menester de treballar”)
Quelcom succeeix en alguns mitjans televisius, alguna cosa que fa prevaler l’audiència, l’escàndol, la mentida o el simple morbo a la professionalitat, al rigor i al respecte humà; quelcom que esperem es degui a algun organisme patogen, potser una epidèmia del virus morbtvilis, i que siguem capaços de controlar-la abans que es converteixi en una greu pandèmia i acabem tots per acceptar els seus símptomes com una cosa curiosa, distreta i plaent, oblidant-nos que darrere l’estètica de les seves imatges enllaunades hi ha gent que pateix i malviu de debò.
Silvestre Hernàndez

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 14 de febrer del 2009)

Sembla que tothom estigués obligat a parlar i escriure de la crisi econòmica —ara ja recessió—, dia rere dia, exigint mesures per sortir-ne el més aviat possible i continuar el desenvolupament com abans. Es demana als presidents dels Estats, més encara, se’ls exigeix que arreglin ells i els seus governs tot l’enrenou. Més enllà d’un impossible, no deixa de ser una estupidesa. Malgrat que els bancs americans són els primers responsables de la desfeta del sistema financer de mig món, el que necessiten ara per mantenir-se dempeus són ajuts i més ajuts.
Al nostre país, lamentablement, la crisi/recessió està tenint uns efectes desoladors. Tothom plany, però és la classe treballadora la gran perjudicada amb l’atur. No podia haver-hi una conseqüència més diàfana desprès de tants anys d’una irracional bombolla immobiliària, de la qual, els culpables en són multitud.
Ni el govern, ni els bancs, ni els empresaris, ni els treballadors, tenen capacitat per arranjar l’economia per si sols. Malgrat que les responsabilitats són ben diferents, no sé si això compta gaire a l’hora de cercar l’eficàcia.
No serà fàcil el retorn de la confiança a tota la societat, imprescindible per començar el camí invers de l’espiral econòmica. En aquests moments, cap economista, cap estadista, ni partit polític, gosen ensenyar la clau de la solució, ni tant sols assenyalen la porta que s’ha d’obrir o tancar. No li donem més voltes, ningú ho sap.
Ara bé, algunes coses no s’haurien de fer: en primer lloc parlar i parlar tant de la crisi i els seus efectes, la qual cosa només serveix per descoratjar i augmentar la desconfiança entre el ciutadans. Pitjor és encara introduir la crispació El presentar els preus de l’habitatge aparentment poc sensibles a la baixa, en obscurir la realitat del mercat, no anima la compra. Altra cosa seria si es digués, per exemple, que han baixat un 45 per cent. Mala cosa és també la focalització de la solució de la crisi en uns pocs, o convertir-la en objecte de la lluita política. Etc., etc.
Allò que era normal abans de la crisi, un creixement econòmic sense límits i un consum imparable i no necessari, haurà de prendre un altre caire quan tornem a la “normalitat”. No hauríem d’oblidar, però, que el mateix sistema d’economia liberal de mercat està fent fallida.

José Miguel Gràcia

(Publicat al Diario de Teruel, el dia7 de febrer del 2009)

Lo dilluns parlo en mi mare, que ve de la Missa de la Candelera, ben contenta amb la seua candeleta. Lo dimarts la veïna pica a la porta amb un plateret amb pastes beneïdes per San Blai, que aniran molt bé als meus recurrents problemes de gola. I queda pel dijous la festa de les dones, Santa Àgueda, que les amigues celebram juntes cada any lo dissabte següent. Jo encara celebro estes festivitats d’alguna manera per delegació i pel record d’aquells dies de la infància, en què los sants rostidors eren la festa dels xiquets en forma d’excursió a peu a algun paratge no massa lluny de la vila: lo Tossal Gort, Santa Bàrbara… Eren berenes de pa i embotit tradicional més la coca-cola i algun pastisset molt ensucrat embolicat, peces extraordinàries dels dies grans. A la meua època infantil ja havíem superat la fase de rostir los xoriços i les llonganisses de la matança, però encara los sants i els seus dies tenien un significat dins dels cicles naturals, final del pitjor hivern i anunci de la primavera a l’aire lliure.
Noms a un calendari los sants d’abans, ara regim los dies per altres xifres que tenen relació amb l’economia. Així vivim pendents de les dates de les rebaixes i ofertes comercials, de les dels pagaments: la hipoteca, les factures de llum i gas, lo rebut de l’aparcament…, i qui no té sort en temps de crisi, del subsidi de l’Inem. També, vullgues o no, param atenció a les periòdiques informacions de l’IPC, que inaugura l’any, a l’índex diari i comparatiu de les borses financeres i, raderament, a la quantitat de parats. La societat tradicional de subsistència i-una-mica-més va deixar pas a poc a poc a la societat capitalista després de les postguerres europees, cada volta més i més opulenta, una carrera pels beneficis sense fre a les grans empreses que mos han intentat fer creure que, si no guanyen més que l’any abans, ja van malament. Jo, a estos manipuladors de les xifres i les paraules, los enviaria a rostir una tarda de febrer!
María Dolores Gimeno

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 31 de gener del 2009)

La crisi ha esdevingut recessió aplicant la definició tècnica, que no és altra cosa que el cloure dos trimestres successius amb una taxa negativa de creixement econòmic. Si n’hi ha cap col•lectiu que roman ben aixoplugat de la crisi, són els jubilats en tant que no poden perdre el “lloc de treball”i el seu sou que és la pensió, com a mínim, se’ls incrementa per a compensar la inflació. Tot això vol dir que no haurien de preocupar-se massa en llegir les notícies apocalíptiques sobre l’economia, vull dir, preocupar-nos perquè jo també sóc un jubilat. Ja hem passat les “nostres” durant tota la vida laboral, i no ha estat tot flors i violes. Qui no recorda les crisis passades? No pensaran els joves que aquesta és la primera gran crisi, oi? També hem suportat períodes d’inflació galopant, la qual es menjava amb escreix durant l’any, els augments dels sous. Possiblement la vivenda era més accessible amb relació als sous d’abans, però s’hi havia de pagar mitjançant una hipoteca a deu o quinze anys com a màxim. No m’és fàcil dir-ho, tot i que ho diré: en general, l’habitatge ha pujat tant perquè els compradors estaven disposats a pagar aquests preus, sense importar-los ni gens ni mica el termini de la hipoteca. Mentrestant un grup d’espavilats s’anava ben folrant.
Torno als jubilats. Poca preocupació hauríem de tenir amb relació a les futures pensions, el famós pacte de Toledo dóna garanties en quant a la seua revalorització, i a més, quin partit polític gosaria guanyar unes eleccions si es posés en contra dels jubilats? Som el col•lectiu més important amb interessos coincidents.
Em direu que els funcionaris gaudeixen també d’una situació privilegiada en tot allò que fa referència al manteniment del lloc de treball, i així és, però no tenen segur el increment de sou. De fet, en l’anterior crisi, van haver-hi de suportar una congelació.
Estiguem tranquils que la crisi passarà. És més, si els països occidentals desenvolupats foren capaços de viure normalment, abans passaria. L’estupidesa en escoltar als que repeteixen i repeteixen que estem en crisi, l’allarga i l’allarga.
No me n’oblido dels aturats, aquets són els veritables perjudicats de la crisi, a la resta la por els fa patir. La desconfiança generalitzada és la crisi.

José Miguel Gràcia

31/01/2009

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 24 de gener del 2009)

Enguany farà vint-i-cinc anys de la Declaració de Mequinensa. Exactament l’u de febrer s’aplegaren a Mequinensa los representants de desset ajuntaments de la Franja –Areny, Benavarri, Bonansa, Calaceit, la Codonyera, Faió, Favara, Fraga, Mequinensa, Montanui, Nonasp, Pont de Montanyana, Saidí, Tolba, Torrent de Cinca,Vall-de-roures, Valljunquera- i van signar en presència del Conseller de Cultura, José Ramón Bada, una declaració on deien entre altres coses que “RECONEIXEM: … que la llengua catalana que se parla a la Franja Oriental pertany al patrimoni cultural d’Aragó. REBUTGEM les denominacions despectives de chapurreau i d’altres de paregudes que encara s’apliquen a la nostra llengua materna” i afegien que cal aconseguir la normalització de la llengua catalana a l’Aragó, i això vol dir “acceptar com a norma la gramàtica catalana sense menyspreu de les peculiaritats lingüístiques de cada poble o comarca”. Proposaven per a començar l’ensenyament optatiu del català a les escoles. També que la DGA donés suport a la producció literària en català, i que la Universitat de Saragossa es “face càrrec de les necessitats culturals i lingüístiques de l’Aragó”. Los alcaldes per la seua part se comprometien a fomentar l’ús públic del català als respectius ajuntaments -retolació bilingüe de carrers i places, edictes, mitjans de comunicació, etc. Aqueixa declaració havia anat precedida per una altra de pareguda el 22 de gener del mateix 1984 de set alcaldes de la Ribagorça, entre ells lo de Bonansa, que aleshores era en Marcelino Iglesias. Ara, vint-i-cinc anys després convé fer balanç dels ressons aconseguits per eixes declaracions: s’ha generalitzat l’ensenyament optatiu del català i en alguns pocs casos s’ensenyen algunes altres assignatures en aqueixa llengua -allò que per als declarants era només un primer pas, amenaça en fer-se final-; la DGA ha instituït un premi anual, el Guillem Nicolau, a una obra escrita en català i poca cosa més; la Universitat de Saragossa segueix sense fer-se gairebé càrrec de les necessitats especialment lingüístiques de l’Aragó –i en el cas de l’aragonès de manera escandalosa. Quant a les mesures normalitzadores a què es comprometeren els alcaldes aquestes són escasses i sovint inexistents.

Artur Quintana
24/01/2009

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 19 de gener del 2008)

Aquest és el nom ”artístic” de la guerra de Gaza, un nom “a l’americana” que no tardarà a convertir-se en èxit en les pantalles cinematogràfiques per tractar de convertir en virtual fantasia el que ara és una de les més cruels i despietades realitats; una denominació de campanya militar preparada per figurar en els llibres d’història com mostra de “orgull dantesc” dels polítics i actuals caps militars d’Israel i de la diabòlica facció d’Hamàs; en realitat, actuacions que en el futur perpetuaran el record d’una de les majors vergonyes del segle present, vergonya per als qui recolzen als executors amb els seus aplaudiments, vergonya per a aquells inconscients que els donen ànim amb els seus víctors, per a tots aquells que un dia els van concedir la confiança mitjançant els seus vots, per als que s’escuden sota poregosos silencis i diplomàtiques excuses atibacades d’hipocresia i falta de respecte cap a les vides humanes que s’estan vessant a Gaza.
La por i el terror són les armes que brandeixen Israel i la facció d’Hamàs, en Palestina, una por atroç que senten els ciutadans d’ambdós països, una por manipulada pels seus dirigents per portar-los a combatre uns contra altres, amb la promesa d’atorgar-los major seguretat, quan l’únic que aconsegueixen és generar més i més inseguretat, crear més i més enemics, assedegats de venjança, ja procedeixin dels llinatges en què es vessa la sang o en els correligionaris de l’un i l’altre bàndol.
Si els uns i els altres poguessin preguntar-li als seus respectius déus si és lícit matar altres éssers humans, amb tota seguretat només rebrien el menyspreu i la indignació com a resposta. Dissortadament, i sumant-se a altres petites “gestes” com la dels senyors de les Açores, amb actuacions tan irracionals i desproporcionades com les que està executant Israel contra Palestina i les que mou l’orgull suïcida dels cegats d’Hamàs, el món circumdant veurà minvar profundament la seva seguretat durant les pròximes dècades. Esperem que abans que això succeeixi, es fongui la vergonya, la por i el terror; i els ciutadans sàpiguen escollir, no als polítics desbridats que ofereixen “mà dura” sinó a aquells més ardits i equilibrats que lluiten amb el diàleg i amb accions per la pau. Prou morts, ja!

Silvestre Hernàndez

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 10 de gener del 2009)

Suposo que quan es publiquin aquestes línies, els milers, tal vegada milions, de parenoels, de reis mags i d’altres criatures rampants sobre escales de corda, grimpant perillosament les façanes, balconades i finestres, o enlairant-se atlètica i frenèticament per cordes de tots tipus, hauran tornat al seu amagatall. Orfes les façanes, balconades i finestres, només els records pintaran de roig i blanc els buits deixats. Aquelles exposicions d’art popular, tradició i bon gust —obra de l’afalac i subtilesa xineses— que durant quinze o vint dies ens han omplert totes les viles, petites i grans, i fins i tot les ciutats, hi han estat un joiós present de part dels seus propietaris-penjadors-expositors per a tots els ciutadans, la qual cosa, mai se’ls reconeixerà degudament. No puc entendré com, podent-hi gaudir de tanta quantitat d’art i tradició dins de les cases, hi hagi tantes persones que puguin desprendre-se’n, d’una manera del tot gratuïta, deixant-lo a l’abast de tota la ciutadania. Encara n’hi ha qui parla de l’egoisme humà…!
En contemplar la embranzida escaladora dels personatges, en més d’una ocasió m’ha donat per pensar que qualsevol any, tal vegada aquest, els parenoels, els reis mags i les altres criatures, perdin la raó i remuntin les finestres, les balconades, els sonalars i el ràfecs, i s’enlairin com a globus aerostàtics —inflats d’il•lusió i espiritualitat— cap a l’espai sideral infinit. Una molsuda i profunda tristor m’embadina l’enteniment. Com s’hi guarniran les façanes de les cases l’any que ve? Qui gosarà celebrar uns Nadals tan orfes?
A propòsit: la nit passada vaig somniar que plovia aigua rogenca a la Codonyera i que les canaleres de casa escopien aigua roja o blanca alternativament a la carrera Major. I encara més: una gran nevada havia cobert tota la serra de la Ginebrosa. No era una nevada normal, en tant que flocs rojos i blancs havien traçat amb tiralínies, franges allargassades blanques i roges de les puntes fins a la vall del riu Mesquí. A l’alba, tot de cop, en mesclar-se les franges, esdevenien ninots de neu en forma de parenoels, reis mags i altres criatures que venien caminant a milers, o tal vegada milions, a envair la Codonyera. Pujaven pel camí Bellmunt, pel camí la Torre, per la carretera de les Coves… Quin mal somni renoi! Més encara: quin mal somni redéu!

José Miguel Gràcia

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 3 de gener del 2009)

Lo Nadal s’obre amb les clàssiques felicitacions de cartolina, que encara envia algun sentimental, o les més freqüents electròniques, algunes plenes d’efectes especials. Se continua així una tradició que té la bondat de fer-mos recordar amics o parents que formen part de la nostra vida però que les circumstàncies deixen lluny del contacte habitual. Les institucions i les empreses també s’han afegit al costum de felicitar-mos entre les bones intencions i el bon màrqueting. I lo mateix fan les més altes autoritats.
Enguany, gràcies a les noves tecnologies, ham pogut conèixer les que els Reis i els membres de la Casa Reial Espanyola envien a les seues amistats i compromisos, que sempre susciten expectació entre el poble i la premsa rosa, sobretot per saber qui i com apareix a la foto: Joan Carles I i Sofia han triat una icona bizantina de la Biblioteca Vaticana; i els Prínceps i les Infantes, fotos dels seus fills. La cosa també va de llengües; a tots hi ha un missatge imprès: monolingüe en castellà en lo cas dels Reis i els Ducs de Palma, bilingüe castellà-anglès dels Prínceps d’Astúries i de Girona, i trilingüe castellà-anglès-francès de la família de la infanta Elena, duquessa de Lugo; apart, excepte els monarques, los altres afegixen breus textos manuscrits en castellà, però no hi ha cap traça ni del català que se’ls suposaria almenys als hereus i als de Palma —residents a Barcelona— ni el gallec de la de Lugo. Cal renovar les tradicions també amb noves sensibilitats, i estaria bé fer present l’Espanya de les diverses llengües oficials a les felicitacions del cap de l’Estat i la seua família, descendents dels reis d’Aragó. El Rei i els seus assessors han demostrat certa sensibilitat lingüística en algunes visites i discursos oficials, però encara podrien mirar l’exemple d’Albert II rei dels Belgues, que té una pàgina web en francès, flamenc i alemany, les tres llengües de Bèlgica. Ara arriben los Reis d’Orient i mos queda només demanar que vinguen ben provits, per exemple d’una Llei de Llengües a l’Aragó trilingüe.

María Dolores Gimeno

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 27 de desembre del 2008)

Han arribat los Nadals, i enguany pareix que uns dels regals indispensables ha de ser el sintonitzador de la TDT (almenys ixo diuen les campanyes governamentals). Ens diuen des de l’administració pública que comprem lo catxarret de la TDT ja que sinó potser mos se passo i després, quant ja no funcioni la senyal analògica, no podrem veure ni un dels canals que actualment ens fan estar sentats davant la pantalleta durant hores.
El gran canvi, la TDT, millor qualitat, més quantitat i un munt de canals… Bueno serà a on la puguin veure perquè lo que es al meu poble, res de res, ni senyal. Es curiós, l’altre dia ho vaig provar i me vaig quedar parat, va ser impossible del tot agafar cap senyal. Com sempre, pareix que los pobles menudets tornarem a ser discriminats en les noves tecnologies, ja va passar en la línea ADSL (que pareix que ara ja va del tot bé, ja era hora), i ara passarà amb la TDT. Sou molt poca població i a les cadenes privades no els interessa donar cobertura, diran; lo de sempre.
Encara que això es preocupant, suposo que finalment s’ha arreglarà. Lo que no veig clar és lo que passarà amb la TV3 i lo Canal 33. Ningú diu res del tema, però no està molt clar si al Matarranya podrem seguir veient la tele en la nostra llengua, o el nou sistema mos encaminarà cap al monopoli de la televisió aragonesa. Espero que no sigui així, tinc l’esperança que no tinga que dixar de veure als polítics fen lo burro al Polònia, ni perdrem els 30 i 60 minuts, i molt menys, no vull pensar que ara el temps ja no mos dirà el que passa “als Ports de Beceit i a la resta del Matarranya”.
Pot ser es prompte, però l0s ajuntaments, haurien de començar a plantejar-se com solucionaran aquests problemes, la sintonització i la no eliminació dels canals en la nostra llengua. Perquè sinó ho fan, sol ens quedarà veure com des d’Aragón TV ignoren les nostres costums i la nostra parla.

Marc Martí

(Publicat al diario de Teruel el 20 de desembre del 2008)

L’any 1986, quan el II Congrés Internacional de la Llengua Catalana el Govern d’Aragó decidí convocar un premi anual a una obra en català. Calia trobar un nom per a aquest certamen i des de la Comissió Aragonesa del citat congrés se suggerí el de Guillem Nicolau, que fou unànimement acceptat. Des d’aleshores la convocatòria del « Guillem Nicolau » continua –amb algunes intermitències degudes a l’escàs o nul interès de determinats governs aragonesos a fomentar aquest patrimoni aragonès que és la llengua catalana. Però per què es va optar per aquest nom: Guillem Nicolau? Qui era en Guillem Nicolau? Dons un dels primers humanistes aragonesos, traductor del llatí al català i al revés, al servei de la casa reial aragonesa. Està documentat del 1366 al 1390, si més no, però es desconeixen els llocs i els anys de naixement i de defunció. L’any 1373 Pere IV el recomanà al Papa per a l’obtenció del benefici de l’església de Maella, vila de la qual fou nomenat rector i on es troba documentat en una visita diocesana del 1387. Nicolau havia traduït per al rei el Chronicon Siculum o Siciliae al català i les Cròniques d’Aragó al llatí, és a dir, l’anomenada Crònica General d’en Pere el Cerimoniós, que Zurita creia equivocadament originària de San Juan de la Peña. Se sap també que Guillem Nicolau va traduir vint epístoles de les Heroides d’Ovidi fent-les precedir d’unes glosses que en resumeixen l’argument. Joan I, en saber que en Nicolau havia fet aquesta traducció, la hi va demanar per a la reina, na Violant, el 28 de gener del 1389. Com que el rector no lliurava la traducció –segurament intuïa que no la veuria més- la reina va tornar a insistir un any més tard, i a més va escriure a l’arquebisbe de Saragossa perquè pressionés en Nicolau, que no va tenir altre remei que donar a la reina la traducció de les Heroides. Aquesta traducció, llevat d’uns fragments, ha romàs inèdita. Però en un futur proper, si tot va bé, veurem publicada aquesta primerenca mostra de l’humanisme aragonès en llengua catalana.

Artur Quintana

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 13 de desembre del 2008)

No, no, la vertadera identitat dels Reis Mags no és el que més em preocupa desvelar-li ara, i més quan rep regals dels seus papàs i dels seus avis en qualsevol moment i ocasió. De fet, ja no té cap interès en conèixer de qui provenen, mentre els aconsegueixi. Gairebé no mostra il•lusió davant l’expectativa d’un nou obsequi: només exigeix obtenir-lo al més aviat possible.
Em pertorba que no m’entengui quan li digui que els bons són els honrats i que els dolents són els que roben, els qui estafen, aquells que menteixen… encara que surtin com a famosos ben pagats en programes de televisió; encara que en les pel•lícules d’ara sempre guanyin els delinqüents astuts o malgrat que alguns polítics corruptes acabin complint petites penes i sortint amb les mans plenes.
Ara m’inquieta com explicar-li al meu fill per què es presumeix de donar-li a la FAO 12 milions d’euros en aquests últims anys, per tractar de pal•liar la fam de milions d’éssers innocents, mentre se li regalen 400 a un entrenador de futbol per no fer bé la seva tasca.
Tampoc sé com contar-li que els escàndols dels personatges vulgars de certs reality xous no són més importants que els esforços silenciosos i abnegats d’un científic, d’un polític, d’una actriu o d’un escriptor.
Com vaig a demanar-li que s’esforci en els seus estudis? Que valori el treball dels qui lluiten com a abelles guerreres en la vida, si a ell només li ensenyen a admirar el triomf dels servils abellots?
Com li conto que el suïcidi de Daniel James, emès per la televisió, no és un altre reality xou més, malgrat el seu gran èxit d’audiència? Com li ho contaré més endavant, quan altres tristes realitats es converteixin en espectaculars xous televisats?
Em temo que, com diu aquell vell refrany: “val més una imatge que mil paraules”; la meva capacitat educativa s’ha vist desbordada pels videojocs violents, el cinema d’acció, la premsa groga i la mala televisió.

Silvestre Hernàndez

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 6 de desembre de 2008)

Sentats davant l’ordinador, milions de persones es fan a la mar; no importa el mal temps, ni els milers de virus que esperen l’error del navegant; els pirates aconseguiran trobar el seu tresor: la cançó o el disc anhelat.
Compartir la cultura, poder accedir a un univers d’alternatives, descobrir les propostes de grups desconeguts d’arreu del món, conèixer, disfrutar… Això és el que una entitat anomenada SGAE, que diu defensar el drets dels autors, està intentant criminalitzar.
Esta agrupació de suposats creadors es defineix com la defensora de la cultura musical d’aquest estat. Bé, com defensen la música y la cultura, doncs, cobrant per tot. Vols fer un concert, paga. Vols posar música al teu local, paga. Vols fer un festival de curts, paga. Vols editar un disc, paga.
Diuen que la pirateria esta matant al món de la música. Segur? Mai en la historia hi ha hagut tantes propostes musicals com ara, mai una persona ha pogut accedir sense problemes a una oferta tan gran, mai la música havia estat a l’abast de tothom.
Per què no diuen la veritat? Per què no expliquen que el problema és que s’està descapitalitzant el món de la música i que les seues arques cada dia estan més buides? No diguen que els artistes que perden diners en les copies, i que els grups que comencen no podran enregistrar discos degut a que les discogràfiques no tenen capital. Primer, perquè el 90 per cent del guanys d’un disc van a parar a les discogràfiques i no als grups. I segon, que aquestes empreses no apostin per grups nous no es cap novetat, ara em diran que als darrers decennis les grans companyies han obert les portes del món de la música a alternatives innovadores.
No mos ho creem ni farts de vi. Ja estem cansats de mentides, si volen seguir fent lo mateix, almenys no moleston als que volen que cada dia es facin més concerts, i que els grups que comencen puguen tocar i donar-se a conèixer, i si poden anar a l’altra banda del món a tocar perquè algú s’ha baixat el disc per internet, doncs, bé.

Marc Martí

(Publicat al diario de Teruel, el dissabte 29 de desembre de 2008)

Una notícia recent de la tele parlava de la possibilitat d’adoptar una ovella en la línia dels apadrinaments humans i humanitaris de les ONGs. Què cosa no inventarà lo màrqueting modern? Amb l’abonament d’una quota uns espavilats propietaris de la granja o corral deixen que els singulars padrins seguixquen la vida de les seues ovelles a distància des de lo mateix ordinador, a on van a parar les imatges del circuit intern de vídeo. Lo padrí o padrina compra la il•lusió de la vida rural sense patir ni freds ni pudors, i participa d’un bucolisme tecnificat, sintetitzat en la seua afillada, a qui no sé si té dret d’imposar un nom o cridar-la amb lo que ja tenia. Amb la quota també podrà rebre productes naturals com formatges o lleit, i això potser farà que els xiquets de la família urbana coneguen de a on venen los aliments que se fiquen a la taula, encara que m’imagino el drama de menjar-se a la brasa les costelles de la parenta.
La separació de la cadena de producció alimentària de la vida familiar ha suposat també la desvinculació de les relacions causa-efecte o origen-producte. Los animals destinats al consum humà arriben als supermercats en bocins sense cap a dins d’envasos de plàstic, impossibles de relacionar amb lo referent dels ninos de drap, de Walt Disney o, en edat adulta, dels documentals del National Geographic. Però tampoc a les nostres viles de cases amb porter automàtic se crien ja conills o pollets a casa, que abans havia de matar la mare amb l’ai al cor. Ni se fan les matances de gorrinos al carrer, que omplien de crits esglaiadors les matinades de l’hivern. Ni ronden per astí gossos solts sense amo. Ni queden gateres a les portes, sense pas per sempre als gats mig salvatges que vivien de les rates. Ni hi ha cavalls o mules per fer la llaurança. I és que la tecnologia globalitzadora ha igualat asèpticament la vida de les viles i la de les ciutats.

Maria Dolores Gimeno

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 22 de novembre de 2008)

Segurament no m’equivoco si dic que, vist el títol, la majoria dels lectors d’aquest article estan pensant en el nacionalisme català, basc o gallec. Doncs bé, d’aquests nacionalismes tractaré, però també del nacionalisme espanyol i d’altres coses més. Normalment s’hi tendeix a penjar aquesta etiqueta —nacionalistes— a diferents partits polítics amb ideologies ben diferenciades: independentistes, separatistes, nacionalistes d’esquerres o de dretes, federalistes, o simplement per ser català o basc. Amb tot això es fa un “potatge” que no pot ser bo, es diu o es pensa, per ser excloent i insolidari amb relació a la resta dels espanyols i punt. Al contrari, és clar, ser nacionalista espanyol ha de ser bo pel fet de ser solidari i integrador. Un nacionalista francès és també solidari i integrador?: sens dubte, allà hi són el Pirineus que marquen la frontera. I un nacionalista portuguès o andorrà és també solidari i integrador?: el sol fet de fer la pregunta demostra la càrrega demagògica de qui la fa. Punt.
Suposo que entendran, de les meues paraules, el que vull dir: que els tòpics i certes quantitats de mala llet, abunden en aquest país anomenat Espanya, dit també Estat Espanyol per alguns. Que parlar de nacionalistes catalans, bascs, gallecs, andalusos, aragonesos o d’altres, no és una altra cosa que posar un capell a una comunitat autònoma, nacionalitat o nació, segons es vulguin denominar, amb animus injuriandi, o en el millor dels casos amb animus jocandi. En tot cas, sempre priva en aquestes denominacions la voluntat excloent que fa patent una gran contradicció: en comptes de respectar i acceptar com a patrimoni comú de tots els espanyols les diferències —culturals, lingüístiques o d’altra mena—, reals o fins i tot suposades, dels altres, se’ls anatematitza. El resultat no és cap altre que la reacció de la part oposada —els “nacionalistes” sense més precisió— sentint-se més diferents i incompatibles. Em deixen que els resumeixi en una frase tot el que he volgut dir?: hi serien molts menys els separatistes si no n’hi hagués tants de separadors en aquest país. Sentir-se francès, portuguès, andorrà, espanyol, català, basc, gallec o aragonès, o dos coses alhora o cap d’elles, no és, ni bo ni dolent, senzillament és.

José Miguel Gràcia

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 15 de novembre del 2008)

El 21 de setembre es va publicar en aquest mateix diari a la pàgina 40 una molt interessant entrevista amb el professor José Antonio Pérez, director de l’escola d’educació infantil y primària El Justicia de Aragón d’Alcorisa, sobre l’educació bilingüe que s’hi practica des del 2005, i que aquest professor diu que ha estat tot un encert, i n’explica el funcionament: els xiquets són educats en una atmosfera bilingüe, i per tant des de Primer d’infantil ja juguen, llegeixen, escriuen i es comuniquen amb la seua mestra i els seus companys en dues llengües. I el professor adverteix: Per altra part, el model d’estudiar una segona llengua durant algunes hores a la setmana és inadequat per a aprendre-la, com ja s’ha demostrat, tot exposant que l’ensenyament bilingüe afavoreix l’adquisició i l’aprenentatge de dos idiomes, crea consciència i tolerància de la diversitat de les dues cultures, afavoreix una més gran flexibilitat mental, augmenta la capacitat intel•lectual i millora els mecanismes d’aprenentatge, entre altres coses. Davant d’aquestes esplèndides declaracions, francament, costa d’entendre que no s’haja aplicat encara l’educació bilingüe, si més no, a tots els alumnes dels territoris de llengua catalana i aragonesa, on es disposa ja de partida d’unes importants bases bilingües, sinó que ben al contrari només se’ls hi ensenya en el millor dels casos una o màxim tres hores setmanals de català o d’aragonès –cosa que com declara J.A. Pérez resulta inadequat per a aprendre una segona llengua-, i encara ni a totes les escoles ni a tot l’alumnat. Tan sols en algunes escoles de Fraga s’hi fan algunes assignatures en català, i, per cert amb excel•lents resultats. És encara molt poc. Evidentment no vull creure que si es fa tan poca educació bilingüe en els territoris esmentats, no es pas perquè no es vol que s’aprenguen dues llengües, ni que es cree consciència i tolerància entre els alumnes de la diversitat de les cultures, o que no es desitge afavorir la seua flexibilitat mental, ni tampoc augmentar-ne la capacitat intel•lectual i millorar-ne els mecanismes d’aprenentatge, entre altres coses. Hi ha d’haver unes altres raons.

Artur Quintana

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 8 de novembre de 2008)

Mare: Per què li has tret el mòbil al meu fill?
Professora: Voldria que vostè veiés les imatges de professors que ha enregistrat…
Fill: (Agarra bruscament el telèfon). Vostè no té dret a tafanejar en el meu mòbil. Puc denunciar-la per això.
P: Va vostè a permetre que el seu fill em tracti així?
M: Deixa’l. És molt nerviós. De totes maneres, no crec que sigui gaire important.
P: També hi ha imatges enregistrades als lavabos de les noies.
M: Això sí em sembla malament, veus?, encara que siguin coses de l’edat. Castiga’l, quan agafis als que anaven amb ell, per que no hi aniria tot sol, veritat?
P: No, però mereix un càstig…
M: Si ja li ho dic jo…. Les males companyies: aquest cony de companys que tens.
H: Jo només vaig fer el que fan tots.
M: Ho veus, ho veus? El que heu de fer és vigilar millor els nostres fills.
P: També hi ha gravacions d’alguns companys seus mentre ratllaven el cotxe d’un professor.
H: Jo només els vaig enregistrar, a més a més, això va ocórrer al carrer.
M: Comprendràs que no permetré que acusis el meu fill per una cosa que ha succeït fora del centre escolar. A més a més, si ell diu que no ha fet res, jo m’ho crec.
P: Una professora el va descobrir in fraganti.
M: Que vingui aquesta professora i veurem qui diu la veritat: si ella o el meu fill.
P: Va succeir a mig matí.
M: En horari escolar?
P: Així és. Ja li vaig enviar el comunicat de faltes. El seu fill falta a classe molt sovint.
M: Ah, no! Això sí que no penso permetre-ho.
P: Parlarà seriosament amb ell?
M: Em queixaré ara mateix al president de l’APA i al servei d’Inspecció: Imagina’t que el meu fill pateix un accident fora del recinte escolar, per la vostra deixadesa, per la vostra falta d’interès en els nostres fills. Anem, Jaume, que d’això sí que ha d’assabentar-se’n el teu pare.
H: Mamà, signa-li els justificants de faltes o papà no em comprarà el mòbil nou.
M: Totes estan justificades. No cal que els signi, fill meu.
P: Però, senyora, que el seu fill saltava la tanca per escapar-se.
M: Ai, ai, ai! Si arriba a caure…, si arriba ha fer-se mal… Els denuncio, els porto als tribunals… Ai, ai , ai! No, si ja ho deia jo: els mestres d’ara no són pas com els d’abans.

Silvestre Hernández

(Publicat al Diario de Tereuel, el dissabte 1 de novembre de 2008)

Avui es un d’aquell dies en que tot està girat. Me he aixecat tard, casi vaig a volteres per les escales de casa, i com si això fore poc, mentre prenia una tassa de cafè en llet, els pesats dels informatius únicament feien que donar-li voltes a la omnipresent crisis econòmica.
Si senyors, segons tots els afamats especialistes, el món està transformant-se. El sistema capitalista està fotut degut a què els bancs, per voler lucrar-se més de lo normal, han donat més diners dels que tenien i… No cal explicar tot el cercle de crèdits, préstecs i històries que cada dia ens conten des del diari, o l’informatiu de torn. Bueno, la cosa és que ningú sap com solucionar aquesta situació, i cada volta les pinten més negres.
Encara que aquest no es l’únic problema; la noia del telenotícies diu que al Congo estan en guerra, quina novetat, i que los països rics estan influint en el conflicte perquè pel mig es troben les mines de no se quin mineral vital per fer els ordenadors i el mòbils.
Collons, fa dècades, cents d’anys que les grans potencies participen d’una manera o una altra a totes les guerres que hi ha al nostre planeta, fins i tot s’ha donat el cas que un mateix país ha subvencionat a bàndols enfrontats; ara pareix que això que es moralment poc assumible no ha passat mai. A voltes, crec que el medis de comunicació pensen que la gent es burra.
Ara que ho penso, sí que cada dia som més tontos. Seguim al ramat sense pensar cap on anem, sense plantejar-mos per que fem el que fem i sense veure lo que és evident. No? Algú dirà que tant fa, que es igual els que el habitants d’aquest planeta fem o pensem, perquè els que dirigeixen el cotarro, que sempre son los mateixos, seguiran fent lo que vullguen amb tota impunitat. Potser és el moment de traure les bombes atòmiques i enviar al món a la merda.
Vaig a dormir que avui porto el dia girat.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 25 d’octubre de 2008)

Les llengües naturals, principal vehicle de comunicació de l’ésser humà, no són únicament subministradores de notícies; poden ser també notícia per la seua part tècnica, per la sentimental o per la literària. No parlaré ara de lleis ni de drets lingüístics, moltes voltes polèmics, ni de la literatura, que eleva qualsevol llengua a la categoria d’art, i em centraré en una curiosa notícia lingüística de caràcter científic apareguda esta setmana a la premsa.
Lo Grup de Recerca en Neurociència Cognitiva (GRNC) de la Universitat de Barcelona acaba de presentar un estudi que demostra que hi ha persones a qui resulta més fàcil parlar llengües estrangeres amb un bon accent que a d’altres. L’estudi s’ha centrat en 126 jòvens de l’àrea de Barcelona que parlen castellà a casa i que van aprendre català a l’escola a partir dels tres anys; dels resultats se desprèn que encara que han aconseguit expressar-se bé en català no poden pronunciar correctament alguns fonemes com les vocals obertes. La raó és que lo seu cervell té més dificultat per a distingir los diversos fonemes, també los del castellà, segons han demostrat les proves que medixen l’activitat elèctrica reflexa receptora dels sons. Los científics diuen que en l’adquisició de nous idiomes és possible aprendre vocabulari i gramàtica amb bastant correcció –si hi ha bons professors i hores particulars d’esforç, és evident— però no passa lo mateix amb l’accent, una missió impossible per a qui no el treballa a casa o amb professors natius des de la primera infància. De l’estudi també se desprèn que tindre lo català com a llengua materna és un avantatge a l’hora d’adquirir la capacitat cerebral diferenciadora de fonemes i, d’ací, la de produir sons dels diferents idiomes; segurament –deduixco— perquè el sistema vocàlic del català és bastant complex. Amb arguments científics a la mà un catalanoparlant del Matarranya pot estar segur de que transmetent la llengua dels avantpassats als seus fills los farà més savis i més preparats per a un món que vol ser poliglot.

María Dolores Gimeno

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 18 d’octubre de 2008)

El passat dijous dia setze va tenir lloc a Saragossa, una reunió dels representants de les associacions culturals, Iniciativa Cultural de la Franja, Associació Cultural del Matarranya, Institut d’Estudis del Baix Cinca i Centre d’Estudis Ribagorçans, amb el senyor Juan José Vázquez, vice-conseller de Cultura, amb l’objectiu de parlar del projecte de la futura Llei de Llengües.
El senyor vice-conseller va informar de la imminent presentació —qüestió de setmanes— del projecte de Llei de Llengües a les Corts d’Aragó, en fer referència a les declaracions recents del senyor president, Marcelino Iglesias.
A grans trets, el projecte que s’hi presentarà no s’allunya gaire d’aquell que s’ha anat filtrant a la premsa els darrers mesos. El projecte no contempla la cooficialitat del català i de l’aragonès. Ara per ara, la decisió del PSOE ha estat motivada pel principi de que “la política és l’art de lo possible” i no el punt final. Tots els representants de les associacions van manifestar que aquest era el punt més negatiu del projecte atesa la seua discriminació en negatiu de les dues llengües minoritàries pròpies, i a més, incomplia l’article 3, punt 2 de la Constitució Espanyola.
El punt més positiu —qüestió de principis—, tothom va estar d’acord: la denominació de català i aragonès. Per part del vice-conseller va quedar prou clar que aquest punt era fonamental i innegociable, tot i que la posició del PAR és ben diferent. Les associacions es manifestaren amb fermesa en expressar que aquest era el punt sense el qual la Llei quedaria desvirtuada donant entrada a tota mena de secessionismes lingüístics.
Moltes altres qüestions de la futura llei, al voltant d’aquella o més enllà, es posaren sobre la taula i el vice-conseller en prengué nota: viabilitat del futur Consell de Llengües d’Aragó, edicions i coedicions de llibres en català, llibres per a les escoles, formació dels ensenyants, motivació dels claustres vers les llengües pròpies, experiències positives i encoratjadores de l’ensenyament en català en algunes escoles de Fraga etc., etc.
L’hora i mitja de reunió va transcórrer amb plena harmonia, tot i les diferències expressades. En agrair la visita a les associacions, el senyor Juan José Vázquez va manifestar el seu desig de mantenir futurs encontres a Saragossa o en qualsevol altre lloc de la Franja.

José Miguel Gràcia

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 11 d’octube de 2008)

Enguany els ossetes són notícia i segurament seguiran sent-ho. Tanmateix a les notícies ens han parlat gairebé només de Rússia i Geòrgia i ben poc dels realment implicats en el conflicte: els ossetes. Les raons d’aquesta informació partidista són fàcils d’entendre: els ossetes són un poble migpartit entre dos estats, Rússia i Geòrgia, encaparrats en assimilar-se’ls, els uns al poble rus i els altres al georgià, i parlar d’això, del menyspreu per part de determinats estats dels drets dels pobles de ser ells mateixos, ara i ací no és cosa ben vista. Per tant deixaré de parlar sobre aquest tema i ho faré només sobre la relació nostra amb els ossetes, un tema més aviat innocu, confio. Els ossetes són unes 700.000 persones, 150.000 a Ossètia del Sud (Geòrgia) i 550.000 a Ossètia del Nord (Rússia). Parlen osseta, segons sembla majoritàriament, una llengua irànica, parenta del curd, el persa i moltes llengües afganes, i parenta llunyana de les nostres tres llengües. Descendeixen directament dels alans —alguns autors anomenen Alània l’Ossètia del Nord—, un poble de les estepes, una part del qual arribà al nostre territori a principis del segle V -potser recordareu allò que ens feien recitar a escola de “suevos, vándalos y alanos”. Ací van estar-s’hi poc temps. Empesos pels gots van passar amb els vàndals al Nord d’Àfrica i van fundar-hi un regne que duraria uns cent anys. Finalment fou destruït pels bizantins i tots, vàndals i alans, venuts com a esclaus. Uns mil anys després ens retrobaríem alans i aragonesos: ara als Balcans. Amb tot detall ens ho conta en Ramon Muntaner a la Crònica. Els alans havien col•laborat amb els grecs en l’assassinat d’en Roger de Flor i els caps almogàvers. La venjança aragonesa no es faria esperar, i com relata en Muntaner: “Què us diré? Que de tots los alans no n’escaparen, qui de cavall, qui de peu, tres-cents homes”. D’alguns d’aquests que escaparen de la matança poden descendir-ne, en part, els actuals ossetes. Confiem que els futurs contactes nostres amb ells —hi podríem anar com a cascos blaus— seran més plàcids que no han estat fins ara.

Artur Quintana

(Publicat al diario de Teruel, el dissabte 4 d’octubre de 2008)

Primer va ser el Dijous Negre del 24 d’octubre de 1929, el Gran Crack, una crisi que no es va remuntar completament fins als albors dels anys 50. Va ser llavors, després de la Segona Guerra Mundial, quan va sorgir la guerra freda i la teoria plantejada per Jonathan Schell, sustentada per Churchil, Truman i tants d’altres, de l’Efecte Dòmino, segons la qual, vèncer al comunisme a Vietnam, suposaria l’enfonsament del Gos Roig i de tots els seus cadells successivament.
Certament el comunisme va anar ensorrant-se, encara que per altres motius; fins i tot Gos Roig no va tardar a treure de les seves entranyes a milers de carronyers i nous multimilionaris així com a rehabilitar la memòria del tsar Nicolau II. La resta de cadells comunistes anirien caient, l’un darrere l’altre, fins a desaparèixer per complet una vegada finalitzats el cop d’Estat a Cuba i la invasió de Corea del Nord.
La segona crisi del capitalisme va sorgir el setembre de 2008 i suposà diversos anys d’inestabilitat econòmica, el començament de negres auguris sobre la fragilitat del sistema liberal i un primer esguard de la cara oculta de la globalització.
A la fi del segle XXII un nou desequilibri financer, en gran part provocat pel complot del governs talibans pel desproveïment de petroli als països més desenvolupats, va propiciar la tercera crisi, la definitiva caiguda de l’hegemonia nord-americana i la misèria i el caos dels vells continents americà, europeu i oceànic.
Més tard arribà l’última guerra de blocs. Mentrestant, les forces de la natura, en la seva lluita per reequilibrar l’ecosistema terrestre, provocaven pluges torrencials i enormes cataclismes, les reminiscències dels quals podem encara avui observar en els abruptes illots volcànics del que antigament fossin les illes de Gran Bretanya i Japó.
Avui sabem que cap d’aquelles velles ideologies va ser negativa, doncs totes elles van tractar de donar curs al desenvolupament econòmic i social de la humanitat. No obstant això, sota la llum objectiva que ens atorga el pas dels anys, també hem conclòs que els successius sistemes econòmics van fallar perquè no van comprendre a temps que se sustentaven en la confiança en el factor humà, en alguns individus massa febles, excessivament necessitats del poder i de la seguretat que atorguen els diners per suplir les seves carències psicològiques i, per tant, fàcilment superats per la cobdícia i embolicats sota els mantells de l’autoengany i la hipocresia.
Malgrat tot això, hem sobreviscut i alguns hem après la lliçó.
Nou Bejing, schi-kjao del 4 d’octubre de l’any 2711 del Drac.

Silvestre Hernádez

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 27 de setembre)

L’Expo va tancar les portes fa un parell de setmanes entre felicitacions i abraçades per l’èxit aconseguit, y amb un desig general de que les instal•lacions i edificis que han quedat buits puguin ser racionalment utilitzats en un futur pròxim.
D’ençà l’obertura de la mostra fins al seu tancament, el projecte Gran Scala ha restat amagat i oblidat. Ni des del Govern i menys encara des del PAR, gran valedor del projecte, ningú ha obert boca. Hauran dedicat part del temps, si més no, a la reflexió sobre la inviabilitat del projecte original? Hauran investigat la solvència financera dels promotors? Malgrat que els promotors —així s’ha publicat— han portat a terme gestions de compra en diferents llocs, suposo que la Conselleria de Medi Ambient tindrà actualment força clar quin hauria de ser l’emplaçament més adient per garantir l’equilibri mediambiental…
Seria bo recordar que en el megaloprojecte s’hi preveia que el nombre de visites, per any, seria de 25 milions, altrament dit, doblaria el de visitants diaris de l’Expo, tots el dies de l’any. Se n’adonen de la magnitud. Només pot ser el producte d’un somni d’una nit febrosa d’estiu, o d’una megalomania incomprensible.
El govern d’Aragó té l’obligació d’esbandir tot el fum que se’ls han pogut vendre; també ha de veure la viabilitat del projecte, tocant de peus a terra i mitjançant el corresponent estudi emès per alguna empresa o organisme aliens als promotors; així mateix, no ha d’avançar cap euro ni avalar quantitat alguna per augmentar la solvència financera dels promotors; hauria de disposar d’un bon pla d’equilibri mediambiental; tenir molt clar que les possibles estructures viaries i logístiques no seran un obstacle per al desenvolupament dels territoris veïns; etc., etc.
Amb tota sinceritat, avui per avui, se me’n fa molt difícil creure en aquest gran projecte. Dubto que es porti a terme si s’imposa el seny. Altra cosa és, si s’arriben a comprar els terrenys, que la Gran Scala comenci per una micro Scala per a quedar-se en una petita Scala.
Si em permeten, acabaré amb un suggeriment en interrogant, no mancat d’improvisació, però gens malintencionat: es podria cedir un edifici buit de l’Expo per a fer una proba? Si sortís bé, endavant!

José Miguel Gràcia

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 20 de setembre de 2008)

Coincidint amb l’arribada de setembre, mes de “la vuelta al cole” i dels nous propòsits, una agència publicitària ha iniciat una campanya de promoció de Miravete de la Sierra, “el pueblo en el que nunca pasa nada”. Com molta gent, ne vaig sentir parlar fa uns dies a les notícies dels principals canals de televisió i diaris estatals, i finalment hai entrat a la seu pàgina web, sumant-me així als més de 35.000 internautes van conèixer la campanya des de un principi no sé per quins mitjans. No m’ha quedat clar si l’idea va eixir de la ment imaginativa d’un dels dotze habitants de la vila, que necessita diners per a la reconstrucció de l’església i vol ocupar les dos cases rurals, o si un emprenedor creatiu publicitari va ficar a l’atzar un dit en un punt aïllat del Google Earth amb la intenció lògica de guanyar diners o per l’empresa o per repartir-los a mitges amb los protagonistes de l’espot. La proposta resulta diferent i presenta un disseny impecable tant en la sòbria plasmació estètica com en la naturalesa del seu missatge, senzill i descriptiu, que lliga bé amb allò que representa una vila despoblada al mig del Maestrat, a on, segurament, cada dia, no passen massa coses.
A la província de Terol, igual que en d’altres punts de l’interior de la Península Ibèrica, hi ha molts “Miravetes”. Mentrestant, augmenta la població a les costes i les ciutats grans continuen creixent al ritme d’imants més poderosos com són les empreses que donen treball en temps de vaques gordes, los centres d’estudi o les ofertes d’oci. Este rader cas lo pot exemplificar ben bé la recent clausurada Expo de Saragossa i els seus cinc milions i mig de visitants, xifra que els tranquils carrers de Miravete no aconseguiran ni tan sols virtualment. Allí seguiran passant les vides d’una colla de veïns d’edat, sense jòvens al voltant, que potser han arribat a comprendre lo secret de viure i prou. I Aragó continuarà sent una terra dura, condemnada inevitablement als contrastos.

María Dolores Gimeno

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 13 de setembre de 2008)

S’acabat l’estiu. Arribe setembre, i amb ell, la tornada al treball, als estudis i a la vida quotidiana que tant hem intentat oblidar durant les últimes setmanes. Mentre, les festes patronals més tardanes no mos dixen retornar del tot a la normalitat. El món, que pareixie parat, torna a girar.
Poc a poc tot es torna a posar en marxa, i anirem de 0 a 100 en menys d’un mes. Mos espera un final d’any trepidant. Tenim una crisi, que com sempre, sol estem notant els que tenim les burxaques buides; i que pareix que serà el principal front de la guerra política a nivell estatal.
Potser també sentirem parlar d’aquell senyor que pareix eixit de Star Trek, i que, segons diuen les llengües espanyoles, vol partir la seua “querida patria” celebrant una consulta popular “no democràtica”. M’agradaria saber com alguna cosa pot ser “no democràtica”, quan es tracta de que els individus, teòricament sobirans en aquest sistema polític, donin la seua opinió.
Però, a esta terreta, dita Matarranya, dita Aragó, el que pareix que remourà el pilars de la terra serà el debat a les corts del projecte de la Llei de Llengües. Sol de pensar en les “animalades” que haurem de sentir els pròxims mesos m’agarren ganes de posar-me la motxilla a l’espatlla i marxar a viure a un mas fins que tot lo jaleo s’acabo. I és que, en la legislació d’aquest tema, és demostrarà que a la moderna comunitat de l’Expo, de la Saragossa cosmopolita, encara no s’han superat les pors a lo diferent. Encara existeix la fractura que dividís als ciutadans en dos grups enfrontats. Tot passarà, i segur que ixque lo que ixque de les corts, dubto que me equivoqui, ningú estarà content. Uns perquè “Aragón se ha vendido al oro catalán”, i els altres perquè la llei no “compleix el mínims requisits per que la llengua no desaparegui”.
A pesar de tot això, i com sempre passe, o mos fan creure això, als pobles no passarà res. El temps seguirà morint entre els arbres que cada dia estan més sols.

Marc Martí

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 6 de setembre de 2008)

Fa poc uns ciutadans encapçalats per Mario Vargas Llosa han signat i publicat un manifest per a accelerar el procés de substitució de les llengües espanyoles no castellanes —l’aragonès, el basc, el català, …,— per la llengua castellana. Per a aconseguir la destrucció d’aquesta part del patrimoni espanyol que són l’aragonès, el basc, el català, …, els signants fan algunes propostes en desacord amb la constitució i certs estatuts, i per eludir-ne la possible anticonstitucionalitat, demanen del Parlament espanyol que, si cal, modifique la constitució. Proposen bàsicament que l’ensenyament de i en les llengües espanyoles no castellanes siga optatiu, perquè saben que en les actuals circumstàncies de grans immigracions i de glotofàgia de les llengües dominants, les altres, minoritzades, en deixar de ser la llengua vehicular de l’escola, es troben condemnades a l’extinció. Els signants aconseguida l’optativitat en l’ensenyament de l’aragonès, basc, català …, objectiu amb el qual tindrien assegurada en poc temps la desaparició d’aqueixes llengües, i aconseguirien així el seu anhelat monolingüisme castellà d’Espanya, es mostren condescendents en altres aspectes i admeten la cooficialitat de l’aragonès, basc, català, …, i dins del seu caràcter optatiu en l’ensenyament atorguen que puguen ser-hi parcialment vehiculars. Si comparem les propostes del citat manifest amb la que podria ser la Llei de Llengües d’Aragó, veurem que aquelles —les del manifest— no són tan radicals en contra de l’aragonès, basc, català, …: evidentment coincideixen en el punt bàsic de l’optativitat de l’ensenyament, premissa ineludible per a l’extinció, de les llengües espanyoles no castellanes, però en mantenen la cooficialitat i el dret a una certa vehicularitat en l’ensenyament sobretot. La projectada Llei de Llengües d’Aragó, pel que n’he pogut saber, no contempla en cap cas la cooficialitat de l’aragonès i del català i no en queda clar —val a dir que les informacions en aquest sentit no són transparents— el caràcter vehicular a l’ensenyament. La paradoxa: els del manifest amb les seues propostes aspiren a l’extinció de les llengües espanyoles no castellanes, la nostra Llei de Llengües, amb propostes més desfavorables a les llengües minoritzades, aspira a fomentar-ne la recuperació i el desenvolupament.

Artur Quintana

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 30 d’agost de 2008)

Si fullegem les pàgines de qualsevol periòdic o donem una ullada a les notícies de la televisió, potser la paraula més utilitzada en aquests dies sigui: “crisi”.
Certament vivim en “temps de belluga”, però curiosament no a tots els va tan malament: a moltes companyies multinacionals els n’hi ha prou a apujar els preus per obtenir encara majors beneficis: s’encareix la gasolina, apuja el telèfon, l’electricitat…; la banca presta menys diners, però continua creixent de manera imparable; els preus dels productes de primera necessitat en els mercats estan en alça constant; alguns aristòcrates mantenen les seves festes entre vacances i temps de recreació; determinat partit polític arremet contra el govern a manera de salvador de la pàtria; els famosets de llit creixen amb més celeritat que els xampinyons; la loteria es ven a dolls…
I fora de casa es produeix un primer intent del “white power”per assassinar a Obama; es preparen nous enfrontaments entre blocs a favor i en contra de les independències de Kosovo, d’Abjacia, i d’Osetia del sud, en tant que en altres països ni es permet pronunciar aquesta paraula maleïda o s’anomena criminals als qui demanen el mateix tracte; i, mentrestant, amb l’excusa dels vertaders terroristes, i, en gran part per culpa d’aquests cervells rentats, continuem perdent privacitat en el món sencer i cada cop es qüestionen més determinats drets humans.
I després estan els altres, tots els altres, tots aquells que pateixen de debò el temps de crisi, mentre alguns dels anomenats més amunt fan seva la frase de “En temps de belluga, campi qui puga”.
Com a consol final: les crisis, com la malaltia o la febre, acaben sempre per remetre. És només una qüestió de temps, encara quan la curació d’alguns pacients arribi a ser massa radical o fins i tot definitiva.

Silvestre Hernàndez

(Publicat al diario de Teruel, el dissabte 23 d’agost de 2008)

Recordo que fa uns anys hi havia generalment als pobles importants i ciutats, uns llocs —de forta olor a amoníac, d’aspecte exterior poc agradable, amb portes de entrada estretes, i en algun cas en soterranis— que es deien, en castellà repolit, mingitorios, ja m’enteneu, urinaris. Complien una funció força important motivada per una altra funció o necessitat, esta vegada fisiològica, de les persones, tan necessària com repetitiva, sobre tot a mesura que els creix als hòmens la pròstata i a les dones no sé el que. Per un motiu o per altre van anar desapareixen sense explicacions per part de les autoritats municipals. La gent va haver de visitar els bars o a altres establiments públics per a reduir la pressió de la bufeta. Això obliga a passar una certa vergonya quan un no vol prendre la corresponent consumició. Hom pensa que el cambrer t’està mirant, i fins i tot els clients, tot esperant que algú digui: on va vostè? A voltes, si al bar hi ha poca gent, et veus forçat a prendre una cafè o una canya que et faran, tan un com l’altra, pixar de nou dintre de mitja hora. La solució definitiva és marxar a casa.
Des d’aquestes línies reivindico l’obertura de mingitorios públics a les ciutats, i si més no, a les viles. S’han restaurat esglésies i campanars, cases de la vila, cases pairals. S’han arranjat façanes, carrers, fonts i camins. S’han aixecat polisportius, biblioteques i centres culturals. I de la bufeta qui se’n ocupa? Recomano la construcció d’urinaris de fàcil neteja i de materials resistents al temps i a l’amoníac: d’acer inoxidable, per exemple. Si digués que al menys es podria començar per satisfer les necessitats menors dels hòmens, atès els baixos costs de la inversió, em senyalaríeu com masclista i amb força raó. (Recordo unes planxes cilíndriques que hi havia a la vora dels canals d’Amsterdam que feien la seua funció amb decòrum i simplicitat, però solament per als hòmens). El que vull dir és que s’han de fer tant per als hòmens com per a les dones, primer afrontant les necessitats menors i després les majors.
Recordo un verset, darrere la porta d’un vàter, que deia: (canvieu el verb pixar per un altre més contundent)

Pixa amb ganes
i tranquil.
Fixa-t’hi
i pixa en dins.
José Miguel Gràcia

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 16 d’agost de 2008)

El dia 9 d’aquest mes d’agost, la tan petita com oberta, neta, simpàtica i arranjada vila de la Sorollera, ens va acollir amb els braços oberts. Em refereixo a la Trobada Cultural del Matarranya, que enguany l’ha tocat a les terres del Bergantes. No puc dir que els actes es van desenvolupar amb tota normalitat, perquè per començar, van tenir que canviar el Saló de Plens de l’Ajuntament pel Saló Polivalent, davant les expectatives de la gran assistència de públic a la presentació de les publicacions. Previsió confirmada amb escreix. Els llibres presentats van ser: Xandra del Dr. Artur Quintana, Si les pedres parlaren de José Miguel Gràcia i Jesús Pallarès, Memòries d’una desmemoriada mula vella de Desideri Lombarte i El porvenir de mi pueblo de Juan Pio Membrado i Ramón Mur. Amb l’exposició fotogràfica “Quan érem emigrants” de Tomàs Riva i el concert de música i poesia de Túrnez i Sesé, a més dels jocs infantils del matí, es van completar els actes de la Trobada.
Com he dit al principi, l’acollida de tots el veïns, del seu alcalde, Antonio Arrufat, de l’Ajuntament, de l’Associació Serva, va estar magnífica, i a la vegada en un ambient de normalitat que ens hi vam sentir com “a casa nostra”.
Durant el sopar a la Plaça, sota un cel estrellat, a la vora de l’església i del robust campanar, amb la presència també dels alcaldes de Massalió i de Calaceit, de la Directora de l’IET, associats i veïns vam comentar tot allò que havíem vist durant la visita que havíem fet per la vila: façanes, racons i raconets arranjats amb força cura i respecte. El Sr. Alcalde ens va informar sobre els fets que havien tingut lloc, aquell mateix dia, 61 anys abans: l’incendi dels pinars per part de l’exèrcit i la guàrdia civil amb la intenció de “netejar” el maquis d’aquelles contrades. Tothom va petar la xerrada animadament i també es va parlar del futur de la cultura i de la llengua més enllà del Matarranya, del Bergantes i del Mesquí.
Recomano molt sincerament una visita turística a la vila de la Sorollera. Amb unes bones habitacions, restaurant i bar, a l’Hostal de la Plaça, gaudireu de la nit, i a l’alba, els pinars propers i llunyans us hi faran somiar en un mar de color verd. (fotos) http://finestro.wordpress.com/2008/08/14/trobada-a-la-sorollera/

José Miguel Gràcia

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 9 d’agost de 2008)

Lo mes d’agost és època de festes majors per a una bona part de les nostres viles, que les celebren commemorant un sant determinat, lo patró, des de temps que se perden en la memòria col•lectiva. Són uns dies per trencar la rutina, quan ja han acabat moltes de les faenes agrícoles, abans de començar noves collides. Se fan celebracions religioses, balls a l’aire lliure, carreres (de galls, de sacs, d’ous…) i d’altres competicions esportives, bous o vaquilles si hi ha tradició, espectacles folklòrics…, les colles organitzen penyes i se trien reines de la bellesa que presidiran actes. És una bona ocasió per retrobar amics o parents que viuen fora i tornen al poble, o coneguts dels voltants, a qui tornarem la visita quan sigue la seua festa.
A part dels moments importants del calendari com Nadals o Setmana Santa, les fires i les festes majors han vertebrat la vida de la comunitat rural fins fa pocs dies. Ho continuen fent, tot i que han canviat la percepció que alguns tenen de les festes i, al mateix temps, lo seu sentit. Ara la gent gran se queixa de què els jòvens no van al ball a ballar pasodobles i repertoris de saló, preferint quedar-se a la penya de festa particular, i de què alguns marxen a les platges o d’altres destinacions turístiques precisament coincidint amb los dies de festes. Uns i altres comportaments se veuen com una mena de deserció de la pertinença al grup. Però és que este ha variat en edat i en interessos, i ho ha fet molt ràpidament: no li agrada la mateixa música; lo ritual de veure’s sotmès a la mirada pública l’efectua d’una altra manera i en altres llocs; té la necessitat, impulsada per la societat moderna i de consum, d’obrir-se a noves possibilitats d’esbargir-se; i no contempla molts dels actes tradicionals (religiosos o folklòrics) com a propis, motivat per l’aparició d’estímuls diferents i la pèrdua d’uns altres coincidint amb l’individualisme dels temps. Així lo futur de les festes d’estiu de tota la vida se presenta incert o, almenys, diferent.

María Dolores Gimeno

(Publicat al Diario de Teruel, el disabte 2 d’agost de 2008)

Es ben sabut que la presència de la llengua catalana a les escoles de l’Aragó, d’on havia estat bandejada, si més no des de l’abolició dels furs el 1704, no es reprèn fins al curs 1984-1985 gràcies a l’acció decidida de José Ramón Bada, aleshores conseller de cultura i educació del primer govern democràtic després de la dictadura franquista. Tanmateix hi havia hagut un precedent deu anys abans. El febrer de 1975, encara doncs durant la dictadura, va venir de mestre a Alcanyís Joan Royo Gil, que en observar la presència d’alumnes catalanoparlants procedents del Mesquí i del Matarranya, va proposar de fer classes optatives de català, cosa que en els darrers anys de la dictadura ja era possible, però la direcció només hi va posar entrebancs i no es van poder dur endavant aquests propòsits. El curs següent Joan Royo va ser destinat al Mas de les Mates i ací no va trobar intoleràncies i va poder ensenyar català a l’escola als alumnes que venien d’Aiguaviva de Bergantes, la Ginebrosa i la Canyada de Beric, i a més va iniciar un curs per a adults a la Ginebrosa, i per fer-lo va demanar autorització a la Inspecció, autorització que li fou atorgada sense reticències. El curs 1977-1978 Joan Royo va ser destinat a Quartell, al País Valencià, i aquestes primeres classes de català a l’Aragò quedaren interrompudes durant set anys. Qui era en Joan Royo Gil? En Tomàs Bosque i jo mateix hi havíem tingut un cert contacte i un breu carteig, si bé per raons que se m’escapen n’havíem perdut la petja. Fa pocs dies, però, l’hem venturosament recobrada. Joan Royo és aragonès, turolenc de Villarluengo. Als quatre anys va anar a viure al País Valencià, al Port de Sagunt, on aprengué la llengua. Actualment treballa de professor de català en un institut de Sagunt. Joan Royo i Gil és una figura que cal estudiar i situar adequadament en la història de l’ensenyament a l’Aragó, i no només com a pioner, i a qui se li deu un merescut homenatge.

Artur Quintana i Font

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 26 de juliol de 2008)

Àngel García Rueda, pintor d’Alcanyís, acaba de guanyar el X Certamen d’’Art patrocinat pel Centre d’Estudis del Xiloca i prepara la seva nova exposició a Pena-roja, on va obtenir el primer premi l’any passat.
Rueda s’esforça per comprendre i reflectir una visió autèntica de la realitat. Observa els objectes de distints punts de vista estant, fet que el porta a representar-los des de perspectives diferents de manera simultània. Uneix percepcions visuals concurrents i lleugerament diferents que, mercè a la seva obsessiva investigació entorn de la integració dels espais, ens proporcionen una vívida percepció de profunditat en tots els seus quadres; una profunditat que aconsegueix amb mestria, malgrat renunciar sovint a la tradicional perspectiva euclidiana i als primitius punts de fuga per a, al seu lloc, plasmar un o mes horitzons circulars que obren la visió de l’espai fins a límits insospitats.
A la seva obra predominin el paisatge i l’ésser humà i, comprenent-lo tot, la geometria, en un estil de pintura solidificat dins una estructura compositiva gairebé arquitectònica.
Utilitza gammes de colors intensos; les ombres mai són negres, sinó pintades; el blanc pur tampoc existeix, sinó que la llum el carrega d’innumerables matisos, matisos coloristes que canvien a mesura que avança el dia, que és representen i expressen en la seva pintura d’una manera absolutament personal.
L’aparició de la figura humana és mostra entrellaçada amb el paisatge, sigui aquest d’índole natural o urbana.
I mes enllà, en els objectes principals, en els detalls, en els espais mes petits i insospitats, en qualsevol racó del quadre, gairebé ocult a la mirada, sorgeix, aquí i allà, un món carregat de simbologia que enriqueix encara mes la seva creativitat.
Un artista del Baix Aragó, lluitador incansable, com a tants d’altres que passen desapercebuts per als mitjans de comunicació, els espais dels quals sí que semblen finits: tancats pel futbol, els toros, l’escàndol de moda, la sensibleria comercialitzada i algun “cacao”, en un premi constant a la “cultura de la incultura”.

Silvestre Hernàndez

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 19 de juliol)

Benvolgut lector: què diries, si escoltessis que la direcció d’un determinat partit polític havia decidit que als ajuntaments on tingués majoria per a governar-hi o possibilitats de tirar endavant les seues propostes, a partir d’aquell moment, una sèrie d’actuacions referides a l’àmbit municipal, s’haurien de decidir mitjançant votació de la corporació municipal? La llista d’actuacions o assumptes, sense voluntat de ser exhaustiva, abastaria: 1. El percentatge de ciment que ha de contenir el formigó en totes les obres privades i públiques del poble. 2. La vacunació a les persones grans contra la grip. 3. La qualificació dels metges o metgesses per a poder exercir en tot el municipi. 4. El voltatge de la corrent elèctrica que ha de arribar a les cases del veïnat. 5. Els additius dels productes alimentaris. 6. La quantitat de clor per establir la potabilitat de l’aigua de boca. 7. La antiguitat dels restes arqueològics i monuments del poble. 8. El nombre de matèries del curriculum escolar per cursos, i el seu contingut. 9. La ortografia del nom del poble. etc., etc.
Estic segur que el lector pensaria que la direcció d’aquell partit havia embogit o era una innocentada pròpia del 28 de desembre. Comte, que la cosa va de bo: hi ha un partit polític a l’Aragó que sense establir una llista d’assumptes o decisions municipals a decidir per votació de la corporació, n’ha dit una de ben grossa per començar: la llengua que es parla a cadascun del municipis i òbviament el seu nom, s’haurien de decidir per acord de la corporació. Està ben clar que només es refereixen als pobles de parla catalana de la Franja i als de parla aragonesa. S’hi podria sumar aquesta decisió, amb tot “decòrum”, a la llista de les 9 que he transcrit anteriorment. Ningú ha fet entrar en raons a aquell partit, que es diu PAR, fent-los veure la grandària del disbarat…! Com es pot confondre la realitat històrica, i si més no, científica i acadèmica amb la democràcia municipal! Tal vegada, tots el senyors regidors són filòlegs, lingüistes o similars? Per demostrar-vos que no és un invent o una innocentada del mes de juliol, ja es va fer una mena d’assaig d’aquesta forma de procediment, quan es va establir per acord municipal, l’ortografia del nom del poble, així com l’innecessari de la retolació bilingüe, no fent cas de la Llei de Comarcalització, a alguns pobles de la comarca del Baix Aragó.
I si els partits polítics fessin cas als que saben de llengües… Més que problemes tindrien solucions.

José Miguel Gràcia

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 12 de juliol del 2008)

Lo número 2 dels “Quaderns del Cingle”, nova col•lecció de la Iniciativa Cultural de la Franja, és una reedició de les Memòries d’una desmemoriada mula vella de l’escriptor pena-rogí Desideri Lombarte (1937-1989), que va ser presentada al públic lo passat 8 de juny dins de la darrera Fira del Llibre Ebrenc. La primera edició va aparèixer pòstumament l’any 1997 publicada per l’editorial barcelonesa Sírius. Segons se desprèn de l’Epistolari de Desideri Lombarte (1981-1989) (Calaceit, Ascuma, 2000), l’obra va patir en vida de l’autor una sèrie d’incomprensions: les unes per la part aragonesa, a on Lombarte volia difondre-la, aprofitant l’ambient de la transició aparentment favorable a les llengües autòctones minoritàries; les altres per la part catalana, en aquells moments postmoderns poc sensible a històries rurals i els seus parlars, circumstància que li va fer intentar sense resultat la publicació a València, a on podia resultar més acceptable “dialectalment”.
Lo títol anuncia la vida d’una mula vella, que se retrata en primera persona com de bona família, treballadora i presumida. Però en les escasses 40 pàgines del text hi ha molt més: tot un món rural que s’acaba, mirat per un protagonista nostàlgic i etnògraf apassionat que, a través dels ulls de l’animal, descriu faenes en extinció com llaurar a parell o a pollegana, batre, rossegar…; dibuixa equipaments terminals com l’albarda o el feltre; recorda eines a punt de ser retirades com un trill, un jou o una falç; o presenta hòmens que s’entenen amb animals que no parlen (egües, mules, matxos i burres) i xiquets que pugen a cavall i corren al trinquet i van contents a les fires de bestiar. És un entorn verge, natural i dur, que ha viscut així, lentament, durant segles, reconstruït gràcies a una narració plena d’humor intel•ligent, d’ironia sense fel, de senzillesa elegant i d’amor per la terra, una segona pell. Al final arriba a casa lo primer tractor: “Les màquines seran la nostra perdició”, terrible constatació de l’amenaça que liquidarà en un moment les coses, los animals, los ritmes vitals i també les paraules que ho denominen.

María Dolores Gimeno