Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 10 de maig del 2008)

Des del dia 1 de maig s’estan aplicant les penes, que preveu la reforma del Codi Penal, als conductors que no tinguin permís de conducció. L’article 384 preveu una pena de presó de tres a sis mesos o multes i treball en benefici de la comunitat, als que condueixin sense haver obtingut el permís de conducció, als que l’haguessin perdut en quedar-se sense punts o se’ls haguessin retingut per decisió judicial. Suposo que el lector haurà escoltat les notícies o haurà llegit els diaris que informen sobre aquest tema. Sembla que s’han posat d’acord per a informar incorrectament, i així diuen que a partir de l’1 de maig, els conductors que retingui la policia sense permís de conducció (carnet), se’ls aplicarà les noves penes. En els dies posteriors també s’ha comentat: en tal o tal altra ciutat o comunitat, un nombre de conductors han estat enxampats sense carnet i se’ls ha aplicat la justícia ràpida.
Em pregunto, tan difícil és informar bé i amb precisió? El article 384 no diu que s’aplicaran les penes previstes als que no portin el carnet, o per conduir sense carnet; el que diu és que les penes s’aplicaran a aquells que no tinguin carnet o no el tinguin vigent per la pèrdua dels punts o per altres causes. Em podeu dir que ja s’entén, però jo penso que no és així, perquè quan una persona sigui detinguda per la policia i no porti el carnet per haver-se’l oblidat a casa o l’hagués perdut, per exemple, només li podran aplicar una sanció administrativa, tal com succeïa abans de l’1 de maig.
Aprofito l’ocasió per expressar el meu acord i satisfacció davant d’aquestes i altres mesures punitives, tant del Codi de Circulació com del Codi Penal, amb relació a la conducció i transit en general. El objectiu final, que s’atansa dia rere dia i any rere any, no és altre que la reducció de les morts i accidents, l’estalvi de carburants i el obtenir un plus de tranquil•litat mentre conduïm. Em nego a admetre els motius recaptatoris. link

José Miguel Gràcia

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 3 de maig del 2008)

Lo passat diumenge 27 d’abril lo meu iaio per part de mare va fer cent anys. La seua vida és un resum del segle XX: nascut en temps d’Alfons XIII, ha viscut quatre règims diferents, dos dictadures i una guerra civil i ha observat canvis considerables al seu entorn rural, sense mecanitzar i amb unes condicions de confort domèstic ben precàries. L’home, sobretot la classe popular, portava segles en les mateixes condicions, regint-se pels cicles naturals, i transmetia de pares a fills coneixements, costums, folklore…, millor que a través d’una escola escassa, que els xiquets deixaven per anar al camp. En este context la mili era una possibilitat de conèixer món, com li va passar a ell a Girona i als permisos a casa dels seus tios a Barcelona, en què va visitar la gran ciutat que havia organitzat l’Exposició Universal de 1929.
Al llaurador, que no llegia els diaris, les qüestions generals sol l’afectaven quan guerres civils (com les carlines, a on va participar un iaio seu) o colonials lo fien anar-hi com carn de canó. Durant la República los més modestos van prendre consciència dels seus drets, i d’esta manera se van iniciar obres com sèquies o cooperatives, i també va arribar l’enfrontament per la divisió d’interessos. Esclatada la Guerra Civil, lo iaio va ser de l’última quinta en allistar-se, juntament amb los “del biberó”; va encaminar-se a peu, mont a través, a l’oficina d’Alcanyís, arribant lo 3 de març de 1938, dia del terrible bombardeig de l’aviació italiana. A la postguerra va patir presó per una denúncia, i encara que el van absoldre, la seua ignorància i mala fe d’altres lo van fer anar a declarar a l’Audiència de Saragossa periòdicament.
Però va sobreviure, treballant la terra. Dels bagatges va passar al tractor, i de la casa natal a una altra més gran i moderna. Se li van casar los fills, se li va morir la dona, i van arribar nets i bisnéts. Ha treballat un hort fins fa poc, i continua amb lo cap clar i l’humor bo, mirant de ser un home com cal, format a l’escola de la terra.

María Dolores Gimeno

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 16 d’abril del2008)

Caminant cap un futur, que cada dia es més a prop, em dona la sensació que les velles pel•lícules de ciència ficció no se equivoquen tant com pareix al primer cop d’ull. Encara que no tinguem robots que facin tot allò que els humans els ordenem i els cotxes no volin, el món en el que vivim està canviant.
L’eix de la historia que es mou implacablement i que va començar a les terres de l’orient mitjà, amb les primeres civilitzacions, va passar per l’Europa renaixentista y posteriorment per les aliances atlàntiques, es desplaça sense remei cap al pacífic. Les relacions internacionals del segle XX estan deixant pas a un nou marc internacional on el continent europeu per pes enfront del gegants emergents del sud-est asiàtic.
S’acaba l’era del petroli y del estats nacionals. Les grans empreses i el diner, que mai ha entès de fronteres, estan començant el seu regnat. Ja no importa, qui ets, d’on o què fas, si tens capital el món et cabra a les mans. La política d’idees esta desapareixent i l’economia no te problemes per a agafar el relleu.
La política mundial estan transformant-se. Un món que prompte arribarà al seu límit de població està agotant els seus recursos. Cada dia que passa els oceans estan més vuits, els boscos són més menuts i hi ha menys terrenys cultivables. Cada any que desapareix dins el temps etern, el humans destruïm un poc més la casa on vivim.
I el primer que s’esgotarà serà l’aigua. El líquid incolor que conforma el més del noranta per cent del nostre cos, l’element indispensable per a la supervivència. En aquest moments està començant el canvi, regions que lluiten per un recurs que més enllà de la vida, que importa la vida s’hi ha diners pel mig, es necessari per al desenvolupament, per als negocis. I això es el principi, en uns anys l’aigua serà la font de conflicte, font de vida i mort, les guerres de l’aigua que han començat a inicis d’aquest segle envairan la terra.

Marc Martí

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 19 d’abril del 2008)

En entrar a la història era Berlín un menut poblat eslau –sòrab o wèndic- que ràpidament es germanitzaria per a convertir-se primer en la capital de Brandenburg i més tard en la de Prússia. Del passat eslau ara només en queda el nom. Berlín, la capital del primer país del món que abolí la tortura i on ‘tothom podia ser feliç a la seua manera’ com deia el rei Frederic acollint els refugiats hugonots fugitius de la intolerància francesa. Berlín, d’on sorgiren figures com Savigny, von Stein o els germans Humboldt. Berlín de les revoltes espartaquistes, dels anys esbojarrats i magres de la postguerra del catorze, dels assassinats de Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht. Berlín, ciutat de la dita ‘solució final’, de tan tràgics resultats per a gitanos, jueus i altres ‘races inferiors’. Berlín alliberat del nazisme per les tropes soviètiques i dividit en dos: Berlín capital de la RDA, lliure de capitalistes, i Berlín, aparador d’Occident, lliure de comunistes –en deien. Berlín de la reunificació, de la love parade i del barri turc de Kreuzberg. D’aquests Berlins se n’ha parlat, i molt, en català -penso en la Berlín suite de Marta Pessarrodona- i en castellà – en el textos dels exiliats xilens, per exemple-, però no se n’havia escrit una ratlla en aragonès fins fa ben poc. Tanmateix des de no fa gaire disposem d’un assaig de Roberto Cortés Baixo as telleras (Prensas Universitarias de Zaragoza, 2004), títol que al•ludeix a la coneguda avinguda berlinesa Unter den Linden, i on amb motiu de l’estada de l’autor a Berlín durant un mes se’ns descriu el Berlín dels darrers setanta anys. El llibre és una esplèndida guia per a qui vulga conèixer amb ulls i llengua aragonesa els aspectes més íntims i profunds d’aqueixa ciutat. En tot cas no us perdeu el capítol 27: Un aragonesofablán en Berlín? on l’autor no deixa d’esmentar els immigrants aragonesos dels seixanta, ni tampoc els qui hi passaren de camí cap als camps d’extermini els anys quaranta. I amb tota la raó del món oblida els aragonesos de la División Azul que per aquells mateixos anys també s’hi movien.

Artur Quintana

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 12 d’abril)

Per descomptat que no tot aquell que presumeix d’alguna cosa en té d’això. A vegades simplement es tracta de desitjos no complerts o d’il•lusions incompletes; d’altres són pots de fum tirats al vent per a difuminar la realitat o crits i escarafalls que només intenten amagar una veritat. I, per què no? Perquè no s’enfadi qui presumix del que verdaderament posseïx i només pateix de vanitat extrema o d’absència de iaia: també hi haurà, també ha d’existir aquell el pronunciament del qual en veu alta coincideixi amb les seves virtuts i bon fer i posseeixi verdader dret a defendre’l.
Així veiem algun que clama al cel: “No sóc racista. Els moros no em molesten mentre no es fiquin amb mi o amb la meva gent”; un altre que trontollant-se abandona el penúltim bar i s’afanya a contar-te que “A mi no m’agrada beure més que de tant en tant, i només una copeta de res”; o aquell que, defensor de la igualtat de drets entre sexes, increpa des del volant del seu automòbil: “dona havia de ser”.
Tampoc és rar trobar als nous iaios-esclaus justificats per una adorable filla: “Si ja els dic jo que isquen, que es divertisquen que la vida són quatre dies…, però pobrets, si no cuidaren dels seus néts acabarien morint-se de pena”; o aquells altres que acudeixen amb premura a denunciar el mal tracte o la inesperada mort d’un familiar després d’anys i panys sense tan sols visitar-lo en la seva Residència.
En altres esferes de la vida social, no sé si pot qualificar-se de cultural, s’anomena art a la tècnica per a matar un bou i s’eleva a butaca de Belles Arts; mentre altres artistes, els de veritat i els del famoseo de per riure s’encaren judici darrera judici a escàndols públics i a intimitats no remunerades.
Al final són els jutges els que es veuen en la tessitura de delimitar verdaders honors danyats i dignitats perjudicades, de les mentides amb trampa i dels falsos pudors. Com si no tinguessin ja prou feina damunt les seves taules.
Sigui com sigui, ni la paraula, ni els brams, ni les gesticulacions exagerades, ni tan tan sols certes imputacions manifesten sempre la veritat sinó que, massa sovint, s’utilitzen per a escamotejar-nos-la.
Els lladrucs del gos no sempre mostren la seva feresa sinó que, ben sovint, serveixen per a ocultar la seva por, la seva més patent debilitat.

Silvestre Hernàndez i Carné

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 5 d’abril del 2008)

El passat dia u d’abril es van constituir les Corts Generals Espanyoles a Madrid —Congrés i Senat—, amb les corresponents meses i portaveus dels partits polítics, d’acord amb la llei i els resultats de les eleccions del 9 de març.
En aquest país ningú es priva de criticar la classe funcionarial i política per ser massa nombrosa, tenint en compte l’augment produït en els diferents governs autonòmics i la no reducció en l’administració central, com calia. Segurament hi ha força raó per a la crítica en la part que fa referència a l’administració central, llija’s Madrid. Tanmateix, si ha una institució política amb els seu funcionaris i càrrecs polítics, esclar, respecte a la qual em sento incapaç de trobar-li la més mínima utilitat, aquesta institució és el Senat. Algú hem pot dir en què es tradueix realment el caràcter subordinat de la seua potestat legislativa? Quina és la seua aportació envers el teòric perfeccionament de les lleis? Penso, tot el contrari: és un entrebanc. En retornar una llei al Congrés, s’aconsegueix endarrerir la seua entrada en vigor i res més.
I que dir de la seua representativitat democràtica! Quatre senadors per província (sia Barcelona, sia Terol, tres per cada illa gran, u per cada petita i dos per cada ciutat autònoma. Era tan sagnant la manca de representativitat que es va introduir una correcció —ara 56 senadors, del 264, són designats per les autonomies. Si almenys tots el senadors fossin designats per aquest procediment, seria el primer pas per a ser una cambra de representació territorial… En tot cas, caldria reformar la Constitució. Durant la passada campanya electoral ha escoltat el lector, algun partit polític que ho proposés, i fins i tot, ha escoltat parlar del Senat?

José Miguel Gràcia

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 29 de març del 2008)

Baixa ple el tren en el seu camí de retorn al treball o l’estudi este Dilluns de Pasqua. Va i torna cada dia de Saragossa a Barcelona a la vora d’un Ebre menys majestuós sense cabdal. La vella línia fèrria fins a Móra la Nova sobreviu com un tossut camí terrestre de sirga a trens molt més ràpids i cars amb nom d’au o de salutació romana: “Ave, progrés!?”.
A Casp pugen dos jòvens que venen d’Alcanyís, coneguts que se retroben en la conversa: lo record del recent passat universitari saragossà, los retorns al poble cada volta menys freqüents, un món ple de projectes a Barcelona… No tindran més de 25 anys; pareixen oberts i intel•ligents. La vida a la nova ciutat els agrada: hi ha tantes possibilitats! Ell combina el treball d’economista amb un Master i un interessant curs de català, del qual explica la conveniència. A ella, que és enginyera, no li cal el català ni l’anglès, però l’empresa, americana, els ensenya el seu idioma, i no li queden hores per a més cursos. La mare d’ell és de Sabadell i està acostumat a sentir-la en català des de xicotet, tot i que s’ha ficat ara a parlar la llengua materna i ja la comprèn als correus laborals o dels companys. Ella ho té pitjor perquè la seua mare és del Matarranya i, és clar, no parla català sinó “xapurriau” –que mai l’ha parlat als fills—. Los dos estan d’acord amb l’afirmació filològica. De les llengües passen a la literatura: ell ha aconseguit acabar i apreciar La sombra del viento, que li recomana a ella, perquè parla de Barcelona; i ella li torna el consell amb La catedral del mar, per similars raons. Llegixen poc, per falta de temps, diuen. Jo continuo revisant un Dictamen sobre la situació de la literatura catalana a l’ensenyament secundari, de Jaume Aulet i Pere Martí, encertada anàlisi de la greu disminució de les habilitats lingüístiques dels nostres alumnes per haver eliminat la literatura del sistema educatiu. I penso en els professors, que no hem sabut o pogut ensenyar conceptes clars ni gustos literaris.

María Dolores Gimeno

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 15 de març del 2008)

Els lectors d’en Jesús Moncada fa temps que esperem la seua darrera novel•la que, segons notícies que m’arriben tracta del món dels llibres i editors a Barcelona, uns àmbits prou enrarits que en Jesús coneixia tan bé, i ens dóna així un marc diferent de l’obra novel•lística moncadiana, ja que les novel•les anteriors es desenvolupaven majoritàriament a Mequinensa, i també a Torrelloba/Saragossa, no tant a Lleida, però no a Barcelona. Aquesta ciutat només és present —i no sempre explícitament— a la narrativa breu d’en Jesús. La darrera novel•la ofereix doncs una important novetat, tant per la temàtica com per la localització, en la producció de l’escriptor. Malauradament per a nosaltres, els fidels lectors moncadians, i d’acord amb el que sento dir, els hereus i els marmessors del llegat d’en Jesús Moncada no consideren convenient , ara com ara, de publicar aquesta darrera novel•la perquè, tot i que corregida a fons per l’autor, addueixen que hi manca la seua última o penúltima correcció. Confiem que canvien d’opinió i que no defrauden el públic lector, enfront del qual tenen l’obligació moral de no escamotejar l’escriptura d’en Jesús. Em permeto d’oferir-los alguns gran exemples del que hauria pogut passar si altres hereus i marmessors haguessen adoptat definitivament una actitud com la seua. Hauria passat que no tindríem ara gran part de l’obra de Franz Kafka que el seu marmessor, en Max Brod va editar en contra del prec que li havia fet en Kafka mateix de cremar els seus escrits, o ens mancaria la tragèdia Deirdre dels dolors d’en J.M. Synge, un autor tant o més enderiat per la perfecció del llenguatge com en Jesús. I entre nosaltres hi ha el cas ben conegut d’en Desideri Lombarte, a qui la mort va sorprendre en plena producció, però amb ben poca obra publicada. Ni hereus ni marmessors van dubtar en cap moment que calia publicar el seu ample llegat literari, fins i tot els esborranys. I així s’ha fet, sortosament. Evidentment en cap d’aquests tres casos —i la llista es pot allargar indefinidament— no hi va haver cap última ni penúltima correcció per part de l’autor.
Artur Quintana i Font

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 8 de març del 208)

Dins de molt poques setmanes, Edicions Viena publicarà la novel•la guanyadora del Premi Leandre Colomer de Novel•la Històrica: “EL MANUSCRIT DE WADI-AL-ABMAR”; un relat històric ambientat en el Matarranya, a través d’una història que sorgeix en l’acabat de restaurar aqüeducte de Beseit i que pren cos a la localitat de Calaceit.
Quant al títol d’aquesta novel•la, el nom “WADI AL-ABMAR” es refereix a la comarca del Matarranya, on neix i en la que finalment es desenllaça la història, i que és travessada pel riu que li dóna nom, un llit que molt abans de denominar-se Matran (Arquebisbe) o Ramla Matraniya (Rambla de l’Arquebisbe), s’ha conegut sota el nom de WADI AL-ABMAR, és a dir: Riu Roig, un riu poc cabalós, d’aigües manses i cristal•lines, que ocasionalment brama des del més fondo dels barrancs fins a desbordar les riberes amb les seves aigües envermellides per les muntanyes argiloses, i arrossega sense pietat tot quant troba al seu pas enmig d’un soroll infernal. Aquest qualificatiu, d’altra banda, li serveix l’autor per expressar la violència quotidiana d’aquells dies, els continus enfrontaments amb la mort, i, en definitiva, la sang que corre en abundància durant els llargs anys de la Reconquista.
Alguns fets històrics són crucials a l’hora de contextualitzar el moment històric en què desenvolupen la seva atrevida aventura els personatges d’aquesta novel•la, concretament l’any 1071:
En aquest any els turcs selèucides conquereixen la ciutat de Jerusalem, maltracten als cristians de la ciutat i destrueixen l’església del Sant Sepulcre, esdeveniments que van ser decisius per impulsar les Croades.
Uns anys abans, a Espanya, entre el 920 i el 937, Abdarrahman III havia aconseguit la supremacia del Califat de Còrdova en la Marca Superior, inclosa la seva principal ciutat: Saragossa.
Ahmad al-Muqtadir (1046-1082), legítim successor en el govern de Saragossa, rei taifa de la Marca Superior, ha d’enfrontar-se i vèncer als seus germans per mantenir el poder.
El 1061 Ahmad al-Muqtadir rep de Nabil, governant incapaç de sufocar les sublevacions internes, la petita Taifa de Tortosa, de manera que el senyor de Saragossa aconsegueix la preada sortida al mar.

Silvestre Hernàndez i Carnè

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte u de març del 2008)

Durant l’últim semestre del 2007 i els primers mesos del 2008, els augments del preu del barril de petroli i altres turbulències financeres globals han produït un alentiment en el creixement de l’economia europea i, a la vegada, un augment de la inflació. Lògicament, el mateix està succeint a l’economia espanyola, però amb la característica un xic més negativa per la punxada de la bombolla immobiliària, Tot i això, no es pot parlar de crisi aguda, ni tant sols d’estagnació. Em fa molta gràcia quan es diu en mítings i debats de la campanya electoral, que s’ha de controlar la inflació o vigilar els preus per a que no pugin més, i no es diu com s’ha de portar a terme aquesta tasca o quines mesures s’haurien d’aplicar. Tothom sap que, tant els augments del petroli com de les matèries primeres, escapen de la política econòmica d’un país determinat, la qual cosa vol dir que les actuacions haurien d’anar per altres camins.Com els tipus d’interès són competència del Banc Central Europeu, llavors, què resta al govern per actuar a curt o a mig termini?
El PP anuncia una baixada d’impostos, si guanya les eleccions, al voltant de 25,000 milions d’euros i es queda tant tranquil sense determinar quines serien les despeses o inversions que s’haurien d’eliminar. La reducció que proposa el PSOE és molt menys important.
Si em permet el lector que aporti una mesura “brutal”, però eficacíssima per a controlar la inversió a molt curt termini —jo no l’aplicaria mai, ni tan sols l’esmentaria i així, tampoc la mencionarà cap partit polític que concorri a unes eleccions— seria la següent: augmentar substancialment i de forma generalitzada el impost de la renda de les persones físiques, i per a fer-la més eficaç, augmentar el més aviat possible les retencions practicades sobre les retribucions mensuals. Ni seria justa ni econòmicament recomanable, però eficacíssima per a controlar la inflació, com he dit abans, sí ho seria. Amb les butxaques mig buides es fa difícil comprar, i més encara, comprar car. Desitjo que en traieu l’essencial d’aquesta faceciosa manera meua d’explicar el capteniment de l’economia. El comportament d’alguns polítics és més interessat i força fal•laç. L’acte de votar, obligar a triar bé.

José Miguel Gràcia

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 23 de febrer del 2008)

En contínua “precampanya” electoral los noticiaris de la setmana passada se van omplir de notícies lingüístiques. Com que sóc professora d’un idioma i de la seua literatura sempre tinc l’antena encarada a les ones de la matèria. Unes venien de l’Esperanza Aguirre, que anunciava a Lleida la creació del Col•legi Josep Tarradellas, un centre públic on s’impartirà l’ensenyament en català com a llengua vehicular per a la important colònia de catalans en edat escolar que habiten a Madrid. Aguirre, molt somrient, va gosar pronunciar unes parauletes en la llengua lleidatana en el moment de l’excepcional anunci, i el va justificar apel•lant l’article 26.3 de la Declaració dels Drets Humans i la recomanació de la Unesco de què l’ensenyament primari s’ha de fer “en la llengua materna de l’alumne”. Lo mateix dia de les declaracions de la presidenta madrilenya, la candidata al Congrés del PSC per Barcelona, Carme Chacón, afirmava que el sistema d’immersió lingüística de Catalunya tenia “el suport absolut” dels “socialistes de tota Espanya”.
Entre l’una i l’altra vaig trobar a faltar el “tercer hombre”, el nostre Marcel•lí Iglesias, per aidar-me a entendre este galliner mediàtic sobre el català, amb l’Aragó i la seua Franja al mig, eterna convidada de pedra de la política lingüística per escriure. L’Esperanza del PP obriria una escola catalana en nom de la Unesco i la Chaconeta –com li diuen per Catalunya— elogiava la immersió en nom dels seus companys de partit! El cap se me va omplir de preguntes: Serien capaces estes dos senyores de fer les mateixes propostes o declaracions a l’Aragó trilingüe? La nostra consellera de Cultura Eva Almunia havia comentat amb la Chacón a la Comissió Executiva Federal del PSOE, on les dos manen, los beneficis de la immersió a la Franja o al Pirineu aragonès? Apareixeria un dia de la campanya Marcel•lí anunciant la creació de un o deu col•legis (Guillem Nicolau o Jesús Moncada, per posar dos noms) a la seua/nostra terra? Caldrà tindre encara Esperança en la Llei de Llengües que Marcel•lí promet però que mai arriba?

María Dolores Gimeno

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte setze de febrer del 2008)

Ja fa dies i dies, que únicament cal encendre la televisió, la radio o llegir la primera pàgina de qualsevol diari per a donar-se conte que estem en campanya electoral. Uns ahir ens prometien un cert número de coses, avui els altres els superen en una oferta millor, i els primers demà els tornaran a passar pel damunt en un oferiment encara superior al ja fet. I, així estaran fins al dia 9 de març, sort que falta un mes, sinó encara ens dirie algú que si el votem construirà vivendes de protecció oficial a la lluna.
Curiosament, els ciutadans segueixen en més o menys interès aquest procés, és més creuen que si guanyen uns o els altres les coses canviaran en el sentit en que cadascú creu millors. Potser hi ha diferencies entre els dos grans partits que tenen opcions d’accedir al govern de l’Estat, encara que aquestes, al meu parer, es redueixen a simples concepcions morals o territorials (que no és poc). Lo més curiós del cas, és que avui en dia més del 70 per cent de les lleis venen semipromulgades des de una cosa que es diu el parlament europeu. Per un altra banda, a nivell econòmic el govern d’un estat, i més del nostre, té menys poder, o dit d’un altra manera, pot canviar menys les coses, que qualsevol empresa multinacional com Nestle.
Aclarit això, jo us pregunto, si realment és el govern de l’Estat el que pot o no pot millorar-nos la vida? Evidentment, no. És veritat que pot promulgar en l’àmbit dels drets civils, o en la manera d’organització territorial, però quant parlem d’economia, de dinerets, el govern no te ni molt menys el poder que la majoria de la gent pressuposa. A més, si a tot això li afegim la pressió social de l’església, de l’exèrcit, i de certs sectors socials, podem arribar a preguntar-mos, qui es el que governa? Jo ho tinc clar, a dalt sempre estan los mateixos, encara que no el mateix, i únicament és aquest petit matis el que farà que el dia nou vagi a votar.

Marc Martí

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 9 de febrer del 2008)

Enguany, el dia 2 de febrer, farà vuit-cents anys del naixement a Montpeller de qui més tard en seria senyor i rei de l’Aragó amb el nom de Jaume I, dit el Conqueridor. Atès el simbolisme del personatge hauria de ser un any de grans celebracions, sobretot al País Valencià i a les Balears, i en rigor també a Múrcia, territoris on la història “comença” amb ell, i no haurien de ser poques les que se facen a l’Aragó i a Catalunya, que amb les conquestes reials van passar a ser “grans nacions”. I igualment a Montpeller, no solament per haver-hi nascut i venir de família dels senyors d’aquella vila, sinó perquè gràcies a ell aquesta ciutat, on es va fundar la primera universitat de la Corona Aragonesa —recordeu—, es va poder sostreure cent-cinquanta anys més al poder francès. I això que en Jaume, encara que a contracor, va ser més aviat inclinat a renúncies enfront de les pretensions franceses -la prova n’es el tractat de Corbeil pel qual cedia a França gran part de les terres transpirenenques que havia heretat. Però no va cedir en el cas de Montpeller i tenia a gala anomenar-se’n senyor. Tots, doncs, valencians, aragonesos, catalans, occitans … tenim prou motius per a festejar-ne amb esplendidesa el seu naixement ara fa vuit-cents anys. Tanmateix molt em temo que no serà així i que les administracions passaran de puntetes sobre aquesta efemèride, especialment la valenciana que és mestra en això de segons quins oblits. Els uns perquè amb la figura de l’alt rei en Jaume no es pot vendre l’espanyolisme —llegiu castellanisme— imperant, els altres per allò de “no ens hi emboliquem”, pot passar que tot quede en algun acte acadèmic i pareu de comptar. Si en Jaume fos Ruy Díaz de Vivar, dit el Cid, que va senyorejar València durant cinc anys, la cosa fóra diferent. Però no és així i caldrà que els ciutadans dels territoris de la Corona Aragonesa més conscients de ser qui són posen fil a l’agulla per a celebrar, dignament si més no, una efemèride que de tan prop ens toca.

Artur Quintana i Font

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte dos de febrer del 2008)

… LOGSE, LODE, LOE…
Amb tants i tan vertiginosos canvis en els sistemes educatius, sense comptar les innumerables reformes i contrareformes patrocinades pels distints responsables educatius, de l’un i l’altre partit, inclús en distints mandats del mateix; molts pares d’aquest país confessen que no saben què estudia el seu fill exactament; és més, hi ha alumnes que, al llarg de la seva educació, ni tan sols tenen prou temps per a adaptar-se als nous sistemes d’avaluació; i alguns professors se senten defallir, quan no es rebel•len silenciosament, enfront de canvis i més canvis que els afecten de ple però per als que no han comptat amb ells abans de legislar-los.
Per descomptat que el canvi perseguix sempre la intenció d’aconseguir una millora, encara que aquesta mai estigui garantida tot i que siguin indubtables els desitjos positius i la bona voluntat dels que el promouen. El problema és que, davant de l’opinió pública, (llija’s pares, alumnes i professors) aquests canvis continus, sempre coincidents amb la pujada al poder d’un o altre partit polític, donen la sensació d’enfrontament demolidor amb l’anterior governant, de provisionalitat, de falta de consistència i d’absència d’efectivitat real.
Les assignatures de posa i lleva, la distinta valoració d’unes àrees per damunt d’altres segons el moment; les optatives i opcionals que vénen i se’n van, les llengües que avui es menyspreen i les que demà es reforçaran, els conceptes esvaïts en el temps; les noves expressions educatives, sempre noves, miraculoses i grandiloqüents… Res, res de tot això pot ocultar la sensació de provisionalitat, una provisionalitat que no acabarà fins al moment en què, d’una vegada per sempre, es realitzi un pacte educatiu entre les diverses forces polítiques del país i es consensuï un sistema educatiu estable; més enllà de les ideologies i de la formació de futurs votants; i basat, d’una vegada per sempre, en la participació dels pedagogs i els educadors d’aquest país.
Silvestre Hernàndez i Carnè

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 26 de gener del 2007)

En estos darrers mesos, per motius personals, he visitat molts municipis de diverses comarques de la nostra província. Cases tancades, escoles buides, carrers solitaris, en definitiva silenci. Silenci que únicament trenquen els quatre iaios que passegen les seves experiències casi oblidades per un habitat que per a ells s’omple de fantasmes, de records d’allò que va ser i, que possiblement, ja mai serà. Vagis on vagis, la situació es repeteix, les diverses anècdotes o situacions particulars convergeixen en un mateix final; la despoblació imparable dels nostres pobles.
El preu de la vivenda encara esta pels núvols (aquí tot arriba en retard). Els fills del poble emigrats i els turistes, han ocupat fins l’últim metre quadrat habitable, i mentrestant els pocs joves que hi viuen o aquells que hi voldrien viure no poden trobar una casa de lloguer digna, o no poden comprar més que pedres caigudes.
Dins de 20 anys Terol serà un desert o , encara pitjor, serà una zona residencial que sols veurà el pas dels humans a les vacances. Mentre els polítics discuteixen la millor solució, o com vendre que estan fent alguna cosa per resoldre aquesta situació; i els turistes posen totes les comoditats a la seua vivenda rural. Ningú ha pensat que quant es mori el darrer habitant d’aquest medi, amb ell morirà tota la cultura lligada a aquest territori, desapareixeran paraules, costums, tradicions, i una part del nostre patrimoni immaterial marxarà per sempre. I aquests que tan disfruten del medi rural en els seus temps d’oci, no s’han plantejat que el medi rural és tal com és per que els seus habitants el mantenen així. No ara no ningú s’ho planteja, però que passarà quant arribi el 15 d’agost i al arribar al poble, aquest estigui brut, , la piscina tancada, el conductes de l’aigua en mal estat, el bar no els serveixi el seu vermut d’abans de dinar, i el bosc dels voltants s’hagi cremat per que no hi haurà ningú que el netego i el cuido quant ells estant dins el colmenar urbà. Quant arriben a aquest punt, tots sabrem el que hem perdut.

Marc Martí Badia

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 19 de gener del 20079

La pantalla blanca de l’ordinador és la nova i terrible pàgina en blanc de l’escriptor modern. N’enceto una tractant de trobar un tema per a la propera columna, i reviso les anteriors penjades al bloc «http://vilesigents.blogsome.com» en busca d’inspiració i en evitació de repeticions. Veig que al company Carrégalo de Mont-roig, de l’equip de “Viles i gents”, la columna bessona a La comarca, li passa una mica el mateix i que, com a mi, per vèncer la solitud creadora i reforçar la correcció lingüística, l’acompanyen a l’escriptori dos sòlids diccionaris, tot i que no són los que jo utilitzo: l’Alcover-Moll i el de la Gran Enciclopèdia Catalana. Això són les companyies d’eixida, perquè a ell, a mi i a tot escriptor, per modest que sigue, li agrada trobar també companyies a l’altre costat de la pàgina ja escrita i impresa. O en format electrònic. Segons Carrégalo som “Un equip de futbol” de lectors-escriptors, que mos llegim los uns als altres dins del bloc, màgic creador d’una comunitat endogàmica de matarranyencs lletraferits, retornats a la terra amb les nostres col•laboracions periodístiques.
Però és prou? Vaig preguntant-me qui mos llegirà al xicotet gran diari d’una llunyana i preciosa ciutat al sud de la immensa província de Terol, a on la nostra llengua resulta o exòtica o estranya. O qui entrarà al bloc mencionat o a «www.franja.tk», web on van a parar les columnes? De tant en tant he tingut sorpreses extraordinàries d’algú que m’ha enviat un correu després de llegir-me directament o per referències; o he conegut l’anècdota viscuda en persona per algun company amb algun lector d’una vila perduda. Segurament són més los anònims ulls que aproven o desaproven les nostres paraules sobre paper o sobre pantalla. Quina incidència tindrem? Podrem arribar a crear una conscienciació i una acció sobre la nostra terra i la nostra llengua? O serà lletra bonica i morta? Lo mestre Larra afirmava que escriure a Madrid és plorar, i els hòmens de l’anomenada generació del 98 van patir sempre l’absència d’un públic lector suficient i preparat. Potser los vilaters i cresolaires tenim més sort!

Maria Dolores Gimeno

(Publicat al Diario de Teruel, el disabte 12 de gener del 2008)

A la capital de la no nació, abans regne d’Aragó, ja m’enteneu, a Saragossa, no en sobra de llibertat d’expressió per a segons quines opinions. Parlo per experiència personal: tres articles meus, enviats als dos diaris de més tirada, han estat rebutjats pel fet de defensar que la solució del litigi del béns provinents de les parròquies de la Franja, ara al Museu de Lleida, només es trobarà al voltant d’una taula de negociacions. Tot el que no sigui dir, que aquets béns s’han d’enviar a Barbastre, no te cabuda a la premsa saragossana de gran tirada. No es pot dubtar, no es pot discrepar, no hi caben els matisos, no es pot ser realista. És més important tenir la societat motivada contra els veïns que cercar l’acord. Jo no n’estic gens de segur si, avui per avui, els grans mitjans de comunicació, les institucions i els partits polítics aragonesos, estan convençuts d’allò que defensen o és la por que els impedeix allunyar-se, o tan sols discrepar, d’una opinió generalitzada, formada en negligir les raons de la part contrària. Uns tenen por de perdre vendes i els altres, vots. Sigui el que sigui, quan més trigui la solució, més imperfecta serà. I una altra cosa: el mantenir una posició irreductible, impedeix carregar-se de petites o parcials raons que després poden esdevenir força importants de cara a una solució via la justícia ordinària, o tal vegada per a una futura —per ara no volguda— incipient negociació. El pluralisme esperona el raonament.
D’altra banda he dir que els esmentats articles sí s’han publicat als mitjans escrits de la província de Terol: dos diaris, un privat i l’altre públic. Això vol dir, que en el cas que ens ocupa, n’hi ha més de llibertat d’expressió als modests mitjans d’aquesta província que als grans mitjans de la capital aragonesa. Si algú no està d’acord amb el que dic que ho provi i es convencerà.

José Miguel Gràcia

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 5 de gener del 2008)

El novembre proppassat es va celebrar a Mequinensa la concessió del XI Premi Josep Galan a la Normalització Lingüística i Cultural de la Franja, i es van celebrar en un marc de plena normalitat. I això, que no hauria de ser notícia, ho és encara, i tant: la plena normalitat en la concessió d’uns premis a persones o entitats que d’una manera o altra han estudiat i / o fomentat la llengua catalana a l’Aragó i la cultura que sorgeix d’aqueixa llengua. I ho han fet per damunt de les ideologies, perquè saben molt bé que la llengua és patrimoni de tothom i que de cap manera no pot estar sotmesa al va i ve de la política. Ja ho diuen amb paraules assenyades la Constitució Espanyola i l’Estatut d’Autonomia d’Aragó actualment vigents: les llengües d’Espanya i de l’Aragó s’han de protegir i fomentar. I d’acord amb això seien a la taula presidencial en l’acte d’atorgament dels XI Premis Josep Galan a la Normalització Lingüística i Cultural de la Franja no només els presidents de les entitats que convocaven els premis, l’Institut d’Estudis del Baix Cinca i la Iniciativa Cultural de la Franja, sinó també l’alcadessa de Mequinensa (PSOE), l’alcalde de Fraga (PP), el regidor de Joventut i Esports de Fraga (PP), el conseller de Cultura de la Comarca del Baix Cinca (PSOE) i la delegada del Govern d’Aragó a la Comarca (PSOE). I els premis van ser atorgats a tres instituts fragatins d’ensenyament mitjà per haver eixamplat la presència de la llengua catalana, passant de només tenir una assignatura de llengua catalana, a la de fer algunes més assignatures en català; a un establiment mequinensà per la retolació en català i a un cinema de la mateix localitat per la projecció de films en català. Són persones i entitats de les quals desconec l’adscripció política, que de segur, però, que és força diferent. Siga quina siga aquesta adscripció política, és evident que tots ells han contribuït a l’estudi i/o foment de la llengua catalana a l’Aragó. I així ens han donat una esplèndida lliçó de tarannà democràtic. Normalitat, doncs.

Artur Quintana i Font

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 29 de desembre del 2007)

Amb la implantació definitiva de la LOE durant el pròxim curs, i sense la Llei de Llengües aprovada, canviarà notablement el panorama de l’ensenyament del català a les regions bilingües aragoneses.
D’una banda, i al llarg del present curs, s’ha establit un conveni amb la Generalitat de Catalunya pel qual aquells alumnes que cursin l’assignatura de català al llarg de tota la secundària obtindran de manera automàtic el nivell B de coneixement d’aquesta llengua. Per un altre, s’ha desenvolupat un model de bilingüisme català-castellà a l’IES de Fraga que, en aquest cas concret, facilitarà la dita titulació.
Cas a banda suposa la matèria de català en primària, que podrà impartir-se sempre que alguns professors renunciïn a utilitzar hores d’una altra matèria per donar català, fet que, en principi, és fàcil d’organitzar sempre que el claustre ho recolzi i que és facilitat fonamentalment pel fet que les matèries d’aquest nivell educatiu posseeixen un marge d’hores variable.
El problema sorgeix quan es parla dels projectes educatius que, en teoria, poden presentar els centres de secundària que estiguin interessats a impartir català o aragonès, ja que els ensenyaments del currículum ocupen la totalitat de l’horari (30 hores setmanals), no hi ha flexibilitat horària per reduir el nombre d’hores d’una assignatura, tampoc poden impartir-se altres matèries que no siguin les que reforcen alhora que substitueixen a les àrees de llengua castellana o matemàtiques; ni tan sols queda espai per a alguna assignatura optativa, espai que fins ara es reservava per als demandants de català i d’altres matèries opcionals; tampoc és segur que els claustres recolzessin majoritàriament els dits projectes; i ni tan sols és possible impartir hores de català més enllà de les 30 hores lectives doncs la majoria d’aquests instituts de secundària disposen d’un transport escolar que és impossible mantenir més enllà del temps que la majoria d’alumnes romanen al centre.
L’única solució que se m’acut, a falta d’altres millors que espero que se li ocorreran a l’administració educativa, és permetre que algunes hores de reforç de llengua castellana o matemàtiques puguin ser utilitzades per a català, no obstant això, en alguns casos, aquesta mesura podria suposar una minva en aquestes matèries, de manera que com a solució definitiva és inacceptable. S’accepten suggeriments, que espero algú escoltarà i prendrà en consideració.

Silvestre Hernàndez i Carnè

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 22 de desembre del 2007)

Al Palau Pignatelli de Saragossa, seu principal del Govern d’Aragó, el 24 de novembre hi era designat, com a membre d’honor de l’Acadèmia de la Llengua Aragonesa, el Dr. Artur Quintana i Font, prestigiós lingüista, millor mestre i amic, i company de ploma en aquesta columna setmanal. L’Artur Quintana, nascut a la vila de Gràcia —ara dins de la Gran Barcelona— va decidir un dia ser també aragonès i viure a la Codonyera.
Han trigat massa en arribar-li els reconeixements, tot i que ara se li’n vénen a grapats. Un dia abans de la designació esmentada, l’Artur Quintana, president d’Iniciativa Cultural de la Franja, a l’Hotel Silken Zentro de Saragossa, rebia un càlid homenatge com a membre del Comité d’Honor del Rolde d’Estudis Aragonesos, amb motiu de la celebració del 30è aniversari de la institució. L’entrevista a l’Artur Quintana, realitzada per la filòloga i investigadora Carme Alcover i publicada en aquella data per Rolde, dins del recull Los nuevos ilustrados, és de lectura obligada per conèixer sintèticament qui és, què pensa, què ha fet i què farà l’entrevistat. Molt recomanable.
No s’acaben aquí els reconeixements: no ha passat molt més d’un any d’ençà que va ésser designat com a membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans. I, si voleu, encara més. Molt aviat —potser la impremta ja raja afalagadorament la tinta negra sobre el blanc— tindrem a les mans un recull d’articles de revistes i diaris, sota el títol de Xandra, escrits per l’Artur Quintana al llarg dels anys. Serà també un reconeixement per part de l’Associació Cultural del Matarranya i de l’Institut d’Estudis del Baix Cinca, editors de la col•lecció La Gabella, a cura d’Hèctor Moret. I per posar fi a aquesta llista, vull fer públic que una bona almosta de reconegudes plomes estan acabant els seus treballs, la majoria d’ells en català, però també en aragonès i castellà, per publicar-los com a miscel•lània en la mateixa col•lecció de La Gabella, honorant l’Artur Quintana pel generós treball de tants anys i per la seua dedicació exemplar.

José Miguel Gràcia

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 15 de desembre del 2007)

Avui a la vila de Calaceit l’Associació Cultural del Matarranya i la Xarxa CRUSCAT celebren la jornada del “Català a l’ensenyament sense la llei de llengües? Franja 2008/2009” (www.ascuma.org). Lo nodrit programa de conferències i taules redones comença amb José Bada, primer conseller de Cultura del Govern d’Aragó, qui va introduir lo català a les escoles de la Franja lo curs 1984-1985. Més de vint anys després, poca cosa s’ha avançat: l’assignatura continua sent optativa, dura una hora setmanal i no té incidència al currículum dels alumnes; evidentment, tampoc s’ha creat una plantilla estable de professors especialistes en una situació acadèmica i laboral equivalent als de les matèries restants.
L’administració autonòmica no actua amb l’excusa de la inexistència d’una llei de llengües que l’obligo a formar alumnes competents en lo seu català matern als pobles respectius; i peix que es mossega la coa, mentrestant, va posposant l’elaboració de la llei que va prometre però que ha ignorat una volta més al nou Estatut. No obstant això, les recents experiències pioneres d’escoles bilingües castellà-anglès ofertes pel mateix Govern d’Aragó demostren que, si no cal una llei per a incloure un idioma que la Constitució ni tan sols menciona, tampoc en caldrà per ensenyar-ne un que està avalat pel seu article 3. És lo que tenen les pors, les promeses al vent i les contradiccions dels polítics. La llàstima és que sense el seu aval se queden sols los ciutadans que haurien de protegir: pares i alumnes, que o accepten la situació o s’han de barallar pels seus drets lingüístics. Per saber una mica més d’esta trista història poden consultar lo bloc de Natxo Sorolla: xarxes.wordpress.com.
A la jornada assistiran acadèmics, especialistes en ensenyaments bilingües, promotors de la introducció del català a l’aula a la Franja i a d’altres territoris i representants d’institucions culturals i de l’administració aragonesa. Al final s’entregarà lo I Premi Franja: Cultura i Territori de la Iniciativa Cultural de la Franja a un professional de l’educació i a un mitjà de comunicació distingits en la promoció del català a la zona.

María Dolores Gimeno

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 8 de deempbre del 2007)

Tots, o quasi tots, segur que heu jugat amb les nines russes. Aquelles ninetes de fusta que cada cop que n’obris una en ix una de més menuda dins, fins que al final en ix una que no se pot obrir. Doncs bé, el Senyor Putin ha aconseguit convertir el règim del seu país en un joc de nines.
El sistema polític rus pot parèixer una democràcia equiparable a qualsevol d’Europa. Cameres representatives, control de la agenda política, eleccions lliures i freqüents, igualtat de vot, etc… Sense aprofundir gaire, pareix que les grans institucions democràtiques es troben presents en el sistema rus. Res més lluny de la realitat.
Obrim la primera nineta; trobem com les dues institucions més importants per a la democràcia estan podrides. Per un costat, les eleccions no es podem considerar lliures quant el govern ha prohibit els mítings, la propaganda i els actes públics d’alguns partits. És més, ha il•legalitzat a grups partidistes de l’oposició sense argument. I, per un altre costat, i com a conseqüència de l’anterior, les cameres electes no són representatives de la ciutadania russa per que hi falten els partits prohibits pel Kremlin, i aquest fet comporta que no hi hagi un control de l’agenda (o bé un control del govern). Com han de controlar unes cameres formades per partits aliats del govern?
Obrim la segona nineta; apareix una caricatura de la llibertat d’expressió. Medis de comunicació privats, diaris independents, etc… Tot correcte fins que algun periodista impertinent se li acut posar al descobert trames de corrupció i qüestionant la legalitat de certes accions dels dirigents actuals. Llavors s’empresona o s’assassina al responsable i de cop s’acaba la llibertat d’expressió i la llibertat d’informació necessària per la democràcia.
Si seguíssim obrint nines aniríem trobant com totes les institucions necessàries per a que un país pugui considerar-se democràtic, a Rússia estant corruptes, o no existeixen; ni llibertat d’expressió, ni control de l’agenda, ni autonomia associativa, ni eleccions lliures… Segur que si això passes a algun país dels anomenats tercermundistes seria considerat una dictadura, però els diners manen…

Marc Martí Badia

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 1 de desembre del 2007)

Enguany es compleix el 450 aniversari del naixement de Sant Josep de Calassanç. La seua activitat educativa ha estat ben estudiada. Va ser el primer a recollir xiquets desvalguts i donar-los educació, casa i menjar, i l’any 1621 va fundar les Escoles Pies. També la seua biografia és ben coneguda i divulgada, llevat d’un detall: la llengua materna, sobre la qual se sol passar de puntetes i en certes èpoques i ambients se silencia del tot. S’ha hagut d’esperar fins a la dècada dels setanta del segle passat, amb els treballs del pare Josep Poch, per a poder conèixer i divulgar moltes mostres del català d’en Calassanç –com he sentit anomenar Sant Josep entre escolapis– i saber-ne detalls. Sant Josep havia nascut a Peralta de la Sal, vila lliterana de llengua catalana que aleshores, l´any 1557, pertanyia al Bisbat de la Seu d’Urgell. El català era la llengua de Sant Josep, de la seua quotidianitat, i també –cosa que ara no és pas evident a l’Aragó– de la seua escriptura. El català era aleshores llengua de prestigi a l’antiga Corona i faltaven encara segles per a qualificar-lo de txapurriau. És possible que Sant Josep comencés a aprendre llatí amb gramàtiques d’aquesta llengua en català. No ho sé, però sí que va perfeccionar el seu llatí a les aules humanístiques d’Estadella, on devia sentir aragonès pel carrer i en un o altre ambient molt de castellà. A Alcalà d’Henares acabarà d’aprendre bé aquesta darrera llengua. El català no l’oblidava. Ja abans havia estudiat a Lleida i després a València, en territoris, aquests, de llengua catalana. El 1583, ordenat sacerdot, passarà al servei del bisbe de Lleida i més endavant del de la Seu i escriurà moltíssima paperassa administrativa en català –i en llatí i en castellà. I això continuarà fins que el 1591, als 34 anys, passa a treballar a Roma. Allà morirà cinquanta-set anys després. I hi aprendrà italià, sense mai deixar d’escriure en català –se’n coneixen cartes escrites en aquesta llengua del 1620 i 1638, és a dir quan ja feia respectivament 29 i 39 anys que hi vivia.

Artur Quintana i Font

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 24 de novembre de 2007)

Dissabte que ve, dia 1 de desembre, a 2/4 de 8 del vespre, es presentarà en l’auditori del Palau de Beseit el llibre “Els Ports de Beseit” .
Ubicat geogràficament entre Catalunya, el País Valencià i Aragó, aquest espectacular territori i el seu entorn és revelen no tan sols com un paisatge d’una bellesa indòmita i una reserva faunística d’un valor extraordinari, sinó també com un espai amb unes característiques culturals i patrimonials especifiques, en què tota activitat humana s’ha hagut de rendir a l’evidència que, per sobreviure, el primer és adequar-se al ritme del cicle de la vida, que enlloc com als Ports marca tant el devenir dels dies.
Mes de 100 fotografies esplèndides s’apleguen en aquest llibre, que permet redescobrir amb una nova mirada un dels espais naturals mes desconeguts del nostre país, el Parc Natural dels Ports, un imponent massís de relleu abrupte i escarpat solcat de rius i gorges profundes; una magnífica col•lecció de fotografies de la fauna, de la flora i de les gents que habiten aquestes muntanyes; un treball artístic realitzat per Mariano Cebolla, fotògraf de gran prestigi avalat per la seva experiència com a corresponsal en els Terres de l’Ebre per al diari La Vanguardia, com a col•laborador en diversos programes de National Geographic i, d’ençà del 2003, com a professor de fotografia al Parc Natural del Delta. L’any 2004 va publicar en esta mateixa col•lecció el llibre El Delta de l’Ebre.
Els textos que acompanyen a les imatges del llibre estan traduïts al castellà i a l’anglès, com correspon a una obra que porta la clara intenció de pujar-se al pòdium de l’art i de la promoció turística d’aquesta regió; una meta a què prompte se sumarà l’aqüeducte d’origen morisc que enguany s’està restaurant a Beseit.

Silvestre Hernàndez i Carnè

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 17 de novembre del 2007)

Quedava al darrere la Codonyera i una flaire de codonys omplia el meu cotxe. Eren quatre codonys ben madurs, piriformes, grossos i aromàtics, que havia collit minuts abans al Mas de la Creu. Ja en queden pocs de codonyers, a la Codonyera. Quina llàstima! Aquets arbres no demanen terra ampla per produir els grocs, llustrosos i perfumats fruits, només un raconet d’un bancalet o uns pams de terra a la vora. Com a la majoria dels arbres fruiters, no els va bé la terra ampla dels marges, planes i bancals. Sabeu per què? Els seus petits i tendres arrels a flor de terra tenen aversió a les relles en general: les dels vells aladres, les de les “vertederes”, i molt més encara, les de les modernes arades. Quan més profundes i freqüents hi són les llaurades, més s’estrenyen els conductes de l’aliment dels arbres. Altra cosa és l’eliminació de l’herba.
Tornem-hi al codony, que gairebé és tornar al meu “lloc”. Quan era xiquet, de la qual cosa han passat un grapat d’anys, les fogueres de la vespra del dia del Pilar es veien rodejades de codonys, fins que el groc de la pell esdevenia negre torrat. Endins, l’aspror de la carn es feia dolç menjar i llaminadura amb alguns llunyans brins àcids.
I com no recordar també el producte més conegut del codony!, el codonyat, —confitura amb força sucre. En castellà, carne o dulce de membrillo, membrillado o codoñate; en francés, pâte de coings; cotonyata o cotonyato en Sicília; marmelada en Portugal.
Recordo que en temps passats, quan no existien els fixadors del cabell —allò que avui es diu “gomina”—, ni diners per a comprar-los, els jovents de ambdós sexes, però més les dones, bullien el cor i llavors del codony per a obtenir un producte natural i ben barat, el qual aplicat sobre els cabells feia la funció de fixador. Una flaire de codonys omplia l’església i el saló de ball tots els diumenges i festius.
José Miguel Gràcia

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 10 de novembre del 2007

Corria l’estiu de l’any 1608 quan una dama de la noblesa resident a Saragossa, la comtessa de Guimerà, i la seua mare, la comtessa d’Erill, establien una acadèmia literària a la moda del temps anomenada “Pítima contra la ociosidad”. La institució prenia el seu nom d’un medicament que, col•locat sobre el cor, provocava l’alegria dels melancòlics. Si la metàforica denominació proclamava l’objectiu de posar remei als mals de la solitud i la poca activitat, un conjunt de 63 estatuts ho concretaven en la pràctica, regulant les sessions erudites: diferents càrrecs, repartiment de temes i dies, prohibició de sàtires, premis i càstigs (sobretot a qui discutia de manera indecent o no presentava els seus escrits quan tocava) i admissió del llatí, català i castellà (article 26).
Les reunions se van efectuar cada dia entre el 9 de juny i el 30 d’agost del mencionat 1608 a les intempestives 2 de la tarda per espai d’una hora, si bé gaudirien de la frescor i comoditats que oferia el palau del seu president, lo culte Gaspar Galceran, primer comte de Guimerà i espòs de la promotora, a la vila de Fréscano, no molt lluny de la capital. D’esta manera, los acadèmics, revestits de pseudònims d’estil classicista, com Galcerio, Anfriso o Julio César, se van dedicar almenys durant un estiu als jocs literaris en prosa o en vers: discursos variats, la majoria en llatí (sobre geografia, lleis, anatomia, numismàtica…); traduccions del llatí i del grec; i poesia de tipus religiós en tres llengües (hi ha constància de poemes tant en català com en castellà al beat Lluís Beltrán i a Santa Cecília). Les sessions començaven amb una lectura i a continuació hi havia una discussió; cada setmana el millor certamen obtenia un premi. La poesia que se va recitar a la Pítima no ha passat als manuals literaris de l’anomenat Segle d’Or, però lo seu esperit acollidor, que utilitza naturalment com a llengües de cultura tant lo llatí clàssic com lo castellà i el català del regne d’Aragó, bé mereix perpetuar-se en temps presents.
María Dolores Gimeno

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 3 de novembre del 2007)

Rondinant, criticant, queixant-nos; si analitzarem el temps que dedica de mitja una persona qualsevol a aquestes activitats estic segur que ens sorprendríem. En casi cada conversa que tenim, alguna actuació, alguna institució o alguna persona ix malparada. Deixant de banda, els temes personals, estic convençut que cada dia les crítiques a les nostres institucions, des de les locals a les internacionals, i des de les civils a les polítiques, van en augment. Si estiguérem a finals del segle XIX o a principis del vint, segur que algun intel•lectual marxista afirmaria que l’ambient és el propici per a una revolució social. Res més lluny de la realitat.
Avui, la valoració negativa de la majoria d’institucions i d’organismes públics esta estesa per gran part de la població, però hi ha algú que faci alguna cosa? És curiós, tots ens queixem quasi bé de tot, però ningú hi fa res. Encara és pot dir més, quant algun col•lectiu o persona és decideix a intentar crear noves sinergies, o alternatives, ningú li fa costat, i encara pitjor, es converteix en el blanc principal de les crítiques.
Els moviments i les ideologies alternatives al sistema imperant no estan de moda, han passat els anys de qüestionar el “status quo” social, econòmic i polític, de somiar en construir una nou món, de pensar que és poden canviar les coses… Actualment la gent sols lluita per tenir un mòbil de darrera generació i per poder comprar-se unes esportives més cares que les dels seus amics. Es més, ja ni els grups considerats el constructors de noves cultures o noves sensibilitats s’escapen d’aquest conformisme general.
“Sóc un radical, porto un mocador palestí, una samarreta del Che, fumo porros, m’emborratxo cada dissabte i a més no faig cas ni dels mestres, ni dels meus pares”. Si, però no em parlis de col•laborar gratuïtament en alguna activitat cultural, ni de perdre el temps amb muntar alternatives d’oci o de entrar en una organització sindical que tinc que anar de festa en los amics.
Ja no hi ha esperança, el conformisme ens ha vençut.

Marc Martí Badia

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 27 d’octubre del 2007

Observo un atles escolar, Atlas Bachillerato Universal y de España, (Antonio López Gómez (Ed.). Madrid: Aguilar 1963) que presenta a la pàgina 93 un mapa de les llengües i dialectes de la Península Ibèrica. L’Atlas havia passat per una doble censura, l’estatal i de l’autoritat educativa. El seu mapa de les llengües de la Península Ibérica reprodueix doncs la visió oficial de l’època sobre el tema. Quina era aquesta? A ponent una sola llengua, la gallego-portuguesa -que inclou Galicia, la Franja Occidental d’Astúries-Lleó-Zamora, i Portugal. Al centre castellà, amb dos dialectes clarament diferenciats, lleonès (amb un subdialecte: bable) i aragonès, i uns altres dialectes menys diferenciats: extremeny, andalús, murcià. A l’est català amb quatre dialectes: català oriental -que inclou també el Rosselló- català occidental -que inclou també la Franja Oriental d’Aragó i Andorra-, valencià, balear. Al nord-centre basc a Guipúscoa i part de Biscaia, Alaba, Navarra, Pirineus Atlàntics. L’Atlas no esmenta l’occità d’Aran. Comparant aquesta visió amb l’actual veiem que amb els anys les autoritats d’aquest país han anat perdent el coneixement de la realitat lingüística on viuen. La Constitució declara que a Espanya es parla castellà i altres llengües, però no sap quines, com l’Estatut d’Aragó - l’Atlas del 1963 indicava que ací es parla català i aragonès, llengua que, titlla de dialecte, però declara unitària i no dividida en mitja dotzena d’anomenats parlars pirinencs, com sovint se sent dir. La ignorància no acaba aquí, continua en altres estatuts: a Galicia ja no parlen gallego-portuguès, sinó una altra llengua: gallec. A València ja no parlen català, com durant el franquisme, sinó una altra llengua: valencià. Només a Catalunya, les Balears i al País Basc segueixen parlant català i basc respectivament, tot i que no falten abrandades declaracions paraoficials que en neguen la unitat. Un progrés, concretament a l’Estatut de Catalunya, on es declara que a Aran parlen occità, cosa que l’Atlas oblidava. En comparar les dues visions oficials, la del 1963 i del 2007, sobre les llengües d’aquesta Península veurem que fem com els crancs: sempre marxa enrere. La pregunta obligada és: Qui en trau profit de la desinformació actual?

Artur Quintana i Font

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 20 d’octubre del 2007)

Una de les fotos més impactants de les últimes dècades, mereixedora del premi Pullitzer i, al meu mode de veure, d’una massiva desaprovació social, va consistir en la imatge d’un xiquet agonitzant rodejat per diversos voltors que esperaven pacientment el moment culminant per a donar-se el festí. Mai vaig entendre com algú, autodenominat “ésser humà”, va poder optar fredament a prendre aquella instantània abans que bolcar-se a atendre al xicotet, espantar als seus comensals o simplement agafar-lo de la mà per a acompanyar-lo fins al seu moment final.
Alguna ment hipòcrita va respondre llavors, suposo que per a tractar de justificar la seva aprovació, amb la gran mentida que addueixen els països rics quan asseguren que és impossible atendre tots els humans que es moren de fam, quan en aquell precís instant es tractava simplement, res més i res menys, que d’ajudar a un altre humà que pateix enfront de tu.
Ara torna a la palestra l’eutanàsia i, damunt, ve acompanyada d’espectadors (més aviat expectadors), que disfressen la seva omissió de socors, quan no una presumpta incitació al suïcidi, sota les boniques paraules de: “una mort digna”.
Cap ser humà té dret a arrabassar-li la vida a un altre, i sí en canvi el deure d’evitar el seu dolor o la seva mort; de la mateixa manera que desitjar la mort, ja sigui aliena o d’un mateix, és un objectiu contranatura, un pensament propi d’una ment deteriorada, malalta o depressiva i que, per tant, requereix comprensió, afecte i atenció psiquiàtrica.
Ningú coneix el futur, ni tan sols si un segon abans del suïcidi sorgeix el penediment insalvable; ni tan sols si, un segon, un minut, uns dies després de l’últim sospir apareix un nou medicament, o renaix una fràgil esperança.
El dolor físic pot pal•liar-se avui amb eficàcia; la por i l’afonament afectiu, remuntar-se amb l’afecte dels sers més acostats; la depressió, tractar-se amb medicació; però el rellotge de la vida detingut abans d’hora no permet la més mínima esperança, una esperança a què tots tenim dret a mantenir viva fins a l’últim sospir i que, en cas de no possibilitar-se, suposa un greu fallada social.

Silvestre Hernàndez i Carnè

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 13 d’octube del 2007)

El proppassat dia 9 hi va tenir lloc, al Saló de Plens de l’Ajuntament de Saragossa, l’acte de lliurament de premis dels concursos del Pilar 2007 —cartell anunciador, concurs fotogràfic, certamen de jota i coples. Em referiré a les coples i més concretament a les coples en català. Tot i que el lector pot pensar que ho faig per autocomplaença atès que jo vaig ser un dels premiats, el motiu d’aquestes línies va per un altre camí: dins del plec de condicions del concurs s’esmenta la possibilitat de que la col•lecció guanyadora o singularment alguna copla podrà ser cantada en algun dels actes institucionals de les festes del Pilar. Crec que alguna copla premiada en castellà s’ha cantat, per contra, mai cap copla premiada, escrita en català o aragonès, ha estat cantada, si no vaig errat. (Un incís: durant l’acte, fora, a la Plaça del Pilar i en un gran escenari, es cantaven i ballaven les mateixes jotes de sempre).
Per la seua salut a la jota l’aniria molt bé la introducció de noves lletres, músiques i estils. No n’estic gens de segur si les autoritats, els folkloristes, professionals i aficionats s’han adonat de l’encarcarament tradicional de la jota i la poca atracció que exerceix de cara a la joventut.
En la passada reunió de la Junta d’Ascuma (Associació Cultural del Matarranya), l’Artur Quintana, vicepresident i, a la vegada, company de ploma en aquest columna, va fer una proposta amb relació a les coples en català guanyadores en cadascun dels anys: s’haurien, com a mínim, de publicar per a donar-les a conèixer entre els grups i rondalles de jota, i al públic en general. “Tant de bo —afegí— que l’Ascuma edités un CD de les millors coples premiades amb música original, o si més no aprofitant partitures tradicionals”. Tres o quatre grups del Matarranya i del Mesquí ho podrien enregistrar. I per què no?, qualsevol rondalla de Saragossa que sentís la necessitat d’innovar…
Potser l’Ajuntament de Saragossa, mitjançant la societat Zaragoza Cultural, col•laboraria en el projecte financerament. L’Ascuma hauria de cercar la resta del finançament i designar un coordinador-productor.
La idea va agradar força a tots els membres de la Junta. Ara només falta portar-la a terme.

José Miguel Gràcia

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 6 d’octubre del 2007)

Anava pensant en los dies internacionals de l’any, quan m’aturo en un article publicat lo 3 d’octubre per este diari: “EOI de Teruel. El centro celebra el Día Europeo de las lenguas” (suplement “La Pizarra”, p. 2). La commemoració pretén la promoció del multilingüisme com un dels principals valors de l’Europa comuna, ja que aprendre llengües permet als ciutadans enriquir la seua vida, experimentar noves idees, exercitar la ment i beneficiar-se de la diversitat cultural del nostre continent. Lo dia se celebra cada 26 de setembre des de l’any 2001 amb la intenció d’animar l’estudi d’idiomes a qualsevol edat i donar a conèixer “totes” les llengües europees.
Miro a continuació la informació del web de les Escoles Oficials d’Idiomes aragoneses, i em sorprèn agradablement la seua multiplicació des dels temps que jo freqüentava l’única EOI de la comunitat al carrer Domingo Miral de Saragossa, ara convertida en la “Nº 1” de la capital. Més escoles poden donar a conèixer més llengües, des del totpoderós anglès passant pel francès i pels més minoritaris alemany, italià –i rus— i el català que oferixen la saragossana Nº 2 i la de Fraga.
Les dades aporten dos conclusions significatives: hi ha una oferta lingüística vinculada a una demanda en augment; i la projecció de les llengües és independent de la seua distància geogràfica. La primera conclusió participa de l’esperit del Dia Europeu citat; la segona lo contradiu una mica perquè evidencia que les llengües “grans” imposen la seua llei sobre les minoritàries. Així, l’anglès està present en totes les EOI aragoneses però el català veí falta de les d’Alcanyís, Osca i Terol; lo francès, abans llengua europea de cultura i de l’escola obligatòria, s’ha refugiat en les EOI i el català de l’Aragó només és testimonial en qualsevol institució educativa nostra. La lògica fa pensar que, després de la llengua pròpia, arriba la dels veïns, però a la pràctica l’anglès és la koiné que utilitzam, per exemple, amb un de Nîmes, i el castellà quan un de Calaceit parla amb un d’Alcanyís. Per la “lògica” oficial un xiquet catalanoparlant del Matarranya o el Baix Aragó ho aprendrà tot en castellà.

María Dolores Gimeno

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 29 se setembre de 2007)

En l’anterior article vaig descriure les tres accepcions més comunes del concepte nació, i vaig deixar entreveure que segons aquestes interpretacions Espanya no es podia considerar un estat que estigués format per una única nació.
Si acceptem que un Estat Nacional es aquell en que la nació jurídica és igual a la nació política, i ambdues són idèntiques a la nació cultural, veurem com Espanya no compleix aquest supòsit.
En primer lloc, es quasi bé irrefutable que el nostre estat si que constitueix una nació política. O no es cert que la majoria de ciutadans volen viure junts d’aquest tot estatal? Si no fos així seria normal que les forces polítiques independentistes o separatistes tinguessin majoria en els territoris que desitjaren aquesta divisió, cosa que fins ara no ha passat. En segon lloc, normalment, també es sol assumir, que tot i les diverses legislacions de les Comunitats Autònomes, els cos fonamental de la legislació es el mateix per tot el territori de l’Estat. Cal assenyalar, que inclòs en el cas dels Estats Units on les diferències legislatives entre territoris són molt accentuades, el fet de compartir una mateixa constitució assegura aquesta unitat jurídica. En tercer lloc, a Espanya casi bé ningú a hores d’ara pot afirmar que existeix una unitat cultural, i aquest és el motiu pel qual no pot assolir la definició acadèmica d’Estat Nacional. Ara bé, podríem discutir com definim cultura, i com podem assegurar que un determinat territori té aquesta cultura. Si bé, també cal dir que la majoria d’analistes creuen que una diferenciació lingüística és signe inequívoc d’una distinció cultural. Així doncs, fixant-nos en les diverses llengües que trobem dins els territoris de l’estat podem deduir que aquesta homogeneïtat cultural que existeix a Noruega, Dinamarca o Portugal no es dona a Espanya.
Resumint, podem afirmar que a Espanya no existeix una nació cultural igual a les altres dues, i per tant, segons la teoria política el nostre estat no es nacional, sinó plurinacional. Per altra banda, després d’aquesta afirmació, cal preguntar-se quines nacions conformen Espanya?

Marc Martí Badía

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 22 de setembre deñl 2007)

Enguany fa cinquanta anys de la mort del filòleg txec Rudolf Jan Slaby conegut sobretot per ser l’autor, amb Rudolf Grossmann, del gran diccionari de les llengües alemanya i castellana, publicat per primera vegada el 1934 i que, degudament actualitzat, continua reeditant-se. Slaby va nàixer l’any 1885 a Cernosice, a Bohèmia, aleshores una regió de llengua txeca dins de l’estat Austro-hongarès. El fet de pertànyer a una comunitat de llengua no majoritària dins de l’estat i en procés de bilingualització a favor de l’alemany —eren molts els txecs que sabien alemany i pocs els alemanys de Bohèmia que sabien txec— el feia especialment predisposat a entendre altres comunitats de llengua en situació semblant. La Primera Guerra Mundial el va sorprendre el 1914 a Barcelona on havia anat per a ampliar estudis d’hispanística. Davant la impossibilitat de retornar al seu país va acabar establint-se en aqueixa ciutat on treballà en múltiples faenes editorials, i des del 1922 també com a professor de llengües eslaves a la Universitat. Slaby fou un hispanista ple, i no com tants n’hi ha que només aprenen castellà i a tot estirar quatre borralls de gallego-portuguès. A més del basc coneixia molt bé totes les llengües iberorromàniques i hi va traduir un centenar llarg d’obres directament del txec, però també de l’eslovac, del polonès, del rus … . Especialment elogiada és la seva traducció al català de Bavicka (L’àvia) de Bozena Nemcová, obra capital de la moderna literatura txeca. En aquestes traduccions sempre fa constar que són fetes directament del txec, del rus etc., un detall que avui pot considerar-se superflu, però que no ho era pas a les dècades dels vint i trenta del segle passat, quan la majoria de traduccions de les llengües eslaves es feien del francés. Fou elegit membre corresponent d’Euskaltzaindia i de l’Academia Española i sempre va ser un ardent defensor de la nostra Segona República. El 1926 de retorn al seu país s’instal•là a Praga i en va ser rector de la Universitat. Va morir a Praga el 2 de juliol del 1957 i està enterrat en el fossar Olsany d’aqueixa ciutat.
Artur Quintana i Font

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte dia 15 de setembre del 2007)

Amb la d’especulacions, llibres i pel•lícules que s’han muntat per allí entorn del Sant Greal i resulta que l’explicació al secret millor guardat de la història de la humanitat ha estat ocultat sempre ací, a l’Aragó:
El Calze Sagrat, després de la seva utilització per part de Crist va ésser confiat a Sant Pere, el qual el custodia primer a Antioquia i posteriorment a Roma.
Sixt II (243-258) poc abans de morir martiritzat per l’emperador Valeriano, li confia la copa sagrada a Sant Llorenç perquè la protegeixi. Però Sant Llorenç també morirà màrtir, així que poc abans de la seva captura aconsegueix que el Sant Greal sigui enviat als seus pares, Orencio i Paciència, que viuen a Osca, ciutat en què va estar ocult fins a l’any 711, any en què els musulmans envaeixen la península Ibèrica. Per protegir el Sant Greal es pren la mesura d’ocultar-lo al monestir de Sant Joan de la Peña, en ple cor dels Pirineus aragonesos.
D’allí el Calze Sagrat va sortir l’any 1399 perquè Martín I el Misericordiós va decidir emportar-se’l al seu palau de l’Aljafería. Posteriorment, i després d’una breu estada a Barcelona, el 1424, Alfonso V el Magnànim s¡’emporta el Sant Greal al Palau Reial de València.
El 1437 el Sant Greal va ser donat per sa majestat al Capítol Catedralici de València. L’any 1809, davant l’avanç de les tropes de Napoleó sobre la ciutat, es va ocultar a les Illes Balears, on va romandre fins a 1812. De tornada a València, va haver de ser novament amagat durant els començaments de la guerra civil, el 1936, tres hores abans que la catedral fos past de les flames.
El Sant Greal continua dipositat a la catedral de València, en una capella gòtica, dins un reliquiari d’or, i s’utilitza cada dia en la missa de dos quarts de deu del matí. Els últims papes a utilitzar-lo han estat Joan Pau II i Benet XVI.

Silvestre Hernàndez i Carnè

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 8 de setembre del 2007)

Dues paraules que el passat mes d’agost han sovintejat, com a titulars, el mitjans de comunicació, després de fer-ne un ús estentori, el president Sarkozy. Dues paraules, que per als professionals de la medicina, no són altra cosa que uns medicaments “inhibidors del desig sexual”, els quals han estat utilitzats i s’utilitzen en determinades circumstàncies, i per tant, no poden brandar-se ara com a novíssima panacea contra els violadors reincidents, pedòfils o d’altres tipus.
Segons els psiquiatres i psicòlegs, gairebé la totalitat dels assassins en sèrie i dels violadors reincidents no tenen la consciència de culpa, ni abans ni després de cometre els actes, execrables per a la resta de la societat. Hi són absents a l’estigma moral.
Dir-ne que fins ara no s’ha fet ni gens ni mica en intentar la defensa de la societat d’aquells individus no és cert; tot i així, s’haurà de fer molt més, amb racionalitat i sense pancartisme ideològic per part dels governs, dels partits polítics i de la societat en general.
Tothom cerca solucions al cas, quan l’alarma social augmenta puntualment, jo, modestament, voldria deixar-ne caure algunes sobre allò que s’hauria de fer. Les lleis han de contemplar aquets tipus de delictes i establir les penes de privació de llibertat i d’altres, coherentment. Les