Viles i Gents

La Comarca 5-2-2010

Música Tradicional del Matarranya és el títol del CD enregistrat per l’agrupació musical Corals del Matarranya. En la recopilació de temes apareixen catorze cançons populars i dos composicions que, a través dels recitals de les corals, ja formen part del repertori matarranyenc, són dos poemes musicats de l’escriptor pena-rogí Desideri Lombarte: “Riu, riu la perdiu” i “Elles”. Les cançons han estat interpretades per totes les agrupacions que formen part del col•lectiu Corals del Matarranya: Coral Thymiaterion i Grupo Kinessis de Calaceit, Cor de Cambra de Beseit, Coral Francisco Turull de Queretes, Coral San Miguel de Valljunquera, Coral de Massalió i Coral de la Freixneda. Els temes interpretats la major part han estat harmonitzades per grans compositors que ha rebut la Menció Honorífica Miguel de Aguilar que precisament es concedeix anualment en la celebració de les trobades musicals de l’agrupació: Tomás Aragüés, Agustí Cohí, Baltasar Babiloni, J. Mª Muneta, Conrad Setó i Manel Oltra. En altres temes l’harmonització ha anat a càrrec de les mateixes directores de les corals: Margarita Celma i Beatriz Barceló. Escoltar les cançons que sempre havíem sentit ara interpretats per un conjunt de veus tan ben complementades i dirigides és un goig que eleva la nostra música tradicional i popular a una categoria artística extraordinària. El recull és molt heterogeni. Cançons de bres com ‘Ai, noneta, vine’, de ronda ‘Baixeu les casquetes’, de festa ‘Aubades del Matarranya’, de jota ‘A la vora del riu mare’, de joc ‘Si la barqueta xunga’, de ball ‘Lo moixó de Monpeller’… Esperem que les Corals del Matarranya segueixen per molts anys interpretant la nostra música arreu del territori i ens represente dignament fora de la comarca. I que aquest cançoner tradicional tingue noves aportacions i s’amplie amb nous temes, amb l’enregistrament de nous CD, per a continuar recuperant i divulgant una part molt important del nostre patrimoni cultural.

Carles Sancho Meix

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 6 de febrer del 2010)

Ionesco, un dels grans obeliscs de l’escena europea del període d’entre guerres mundials, aportà a la llengua francesa un magnífic corpus dramàtic en la vesant del Teatre de l’Absurd. Per exemple, a la famosa obra La Cantant calba (La Cantatrice chouve, 1950) els personatges barregen les seves identitats malgrat ells mateixos i no s’acaben dient res més que incongruències. L’essència del tall dramàtic de l’absurd és la denuncia de la vida quotidiana de l’home mitjà, del que està ofegat per la banalitat, del que només se sent inquietat per la necessitat personal, d’aquell que, en definitiva, ha quedat mutilat per la manca d’imaginació. Es descomponen la lògica formal del comportament il•lustrat per quedar enlluernats únicament amb els components irracionals, portant-nos a l’absència de raó de ser, surant en l’absurd intrínsec… com anar avui a El Corte Inglés de Barcelona, rebre el comprovant del tiquet de compra imprès en català i la persona que l’ha despatxat agraint i acomiadant-se en castellà, al mateix temps que pels pobles de la Franja, pots acudir a un acte institucional, per exemple, al lliurament de premis d’un certamen de dibuixos infantils, on l’acte es desenvoluparà amb la naturalitat del català i l’auditori bandint a la mà l’eina per la qual se’ls ha convocat, una carta oficial, en castellà.
Ens ha tocat viure en la veritable escena humana de l’absurd.
A una banda del nostre territori lingüístic, l’oficialitat de la llengua, amb llàgrimes i suor, ha aconseguit imposar la seva normalització just quan cada cop és més difícil trobar un catalanoparlant pels carrers de la Ciutat Comtal, on ja no es pot anar ni a la Boquería a demanar “Posi’m una dotzena d’ous, si us plau”, perquè no t’entendran, enorgullits a l’hora d’escriure literatura catalana que aviat ningú no copsarà, mentre que a la Franja, on pots expressar-te amb els teus veïns amb la llengua mare comuna, has d’anar demanant “por favor” a les escoles que ensenyin una mica als nens, a llegir els contes en la llengua que dicta el cor de les seves àvies.
Tot plegat si que és absurd. Al menys, a La Cantant Calba, la inconnexió dels seus personatges i les incongruències que es diuen son totes en la seva mateixa llengua.

Marta Momblant

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 30 de gener del 2010)

La certesa de què ocorri un determinat fet l’anomenem com a probabilitat u, és a dir que tota la gamma de probabilitats d’ocurrència d’un fet aniran d’un xic més de cero a u. El risc relatiu és una proporció de la probabilitat de l’esdeveniment que ocorri a un grup exposat a alguna cosa, en comparació a un altre grup no esposat. Si de cent persones fumadores, trenta acaben generant un càncer de pulmó, i només una, si no ho són, el risc relatiu seria de trenta —xifra que surt de dividir 30 entre 1.
La percepció del risc és un tema força complex i matèria d’estudi d’especialistes: psicòlegs, sociòlegs i antropòlegs. No és només la xifra concreta del risc, ni tan sols és l’aspecte més important, el que fa que la societat tingui prevenció o temor a una determinada circumstància de risc. Tal vegada és més influent la quantitat d’individus que surten o poden sortir afectats per esdeveniment que la suma d’individus afectats en tots els esdeveniments dins d’un determinat període. Anem als exemples.
Ningú ho dubta: està ben estudiat i documentat que el risc de mort de càncer de pulmó dels fumadors actius i passius, és tan gran com per a deixar de fumar immediatament després de pensar-ho. Doncs, per què no ho fan? Aquí actua la percepció del risc. Si els afectats per càncer de pulmó, i a més fumadors, es morissin en grups grans, encara que sumessin els mateixos que individualment, el canvi en l’hàbit de fumar seria dràstic. Algun agosarat parlaria de fumadors suïcides.
Un altre exemple ben actual, però de caire invers al anterior, el tenim en l’energia nuclear. Se sap que hi ha un risc, que els tècnics diuen que és gairebé infinitesimal, que els que viuen a la vora de les central no desenvolupen més càncers que la resta de la població, que la seguritat creix dia rere dia, etc. Tot això són foteses, pensem. I intel•lectualment barregem Chernobyl, Hiroshima, els quatre cents mil anys de vida estimada dels residus nuclears que hi seran als cementiris —no ens va bé dir magatzems—, les possibles conseqüències d’un accident nuclear, i ens surt un còctel imbevible, però explícitament esfereïdor. Si més no els risc és molt petit, oi? Això no té importància. Jo també vaig ser fumador i encara no les tinc totes amb lo nuclear.

José Miguel Gràcia

(Publicat a La Comarca de 22/01/10)

La Televisió digital ha millorat les possibilitats d’este mitjà de comunicació omnipresent. Més canals i millor senyal. Abans teníem nou cadenes, de les quals dos eren cadenes autonòmiques en català (TV3 i C9) i una autonòmica aragonesa (monolingüe en castellà), dos públiques estatals (TV1 i La2) i 4 cadenes privades estatals (T5, A3, Cuatro i Sexta). D’un total de 9 cadenes, un terç ere de proximitat autonòmica i les cadenes en català superaven lo vint per cent.

Inaugurant les facilitats de la nova tecnologia, allò pròxim mos ha desaparegut. Lo Matarranya té hasta vint-i-tres canals en obert. Però dels nou que en teníem n’han desaparegut dos: TV3 i Canal 9. Per tant, la proporció de canals en català ja ha baixat del vint-i-dos per cent al zero absolut. I del terç de televisions autonòmiques que teníem, ara són lo 4,3% (AragónTV). A canvi, han entrat hasta 3 canals de televenda, emissions en directe de Gran Hermano i canals de la caverna.

La nova Llei de llengües d’Aragó diu “Artículo 4.—Derechos lingüísticos. d) Recibir, en las lenguas propias de Aragón, publicaciones y programaciones de radio, televisión y otros medios de comunicación social.”. Les lleis estan per a saltar-se-les, i han desaparegut los Ventdelplà, les Alqueries Blanques i el temps de la catalana. Alguna negociació hi ha entre Aragó i Catalunya. Però ni de lluny pareix que es plantejo seguir l’esperit de la llei: sumar el 33 (segon canal català), IB3 (Balears), Punt2 (segon canal valencià), lo 3/24 (notícies), Super3 (xiquets) o el 300 (sèries). La Llei també té una via aragonesa de resolució: promover la emisión en las radios y televisiones públicas de programas en las lenguas propias de Aragón de manera regular. AragónTV emetent en català…

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 23 de gener del 2010)

Encara que diuen que una imatge val més que mil paraules, l’expressió verbal és la forma més perfecta que té l’ésser humà de comunicar les seues idees, voluntats i sentiments. És també la nostra principal diferència amb los animals i va vinculada al progrés de l’espècie humana. Los mots mos prenen i els convertim en expressió, passió i confrontació —ho demostra lo llarg debat legal de l’Aragó trilingüe— o en matèria literària i d’estudi. I és que les llengües evolucionen incorporant a les seues paraules la memòria dels orígens, remota i indesxifrable, que molts estudiosos de la filologia intenten descobrir davall de les etimologies, los topònims i els antropònims. Així han anat apareixent diccionaris, recopilacions o estudis, entre les quals vull recordar los treballs de Desideri Lombarte sobre la seua Pena-roja natal. Perquè los noms diuen qui som i d’a on venim, qüestions que mos importen ja que mos vinculen a la família i al món inexplicable.
Segons l’època han anat les modes i les normes, i si en passats temps predemocràtics només hi havia una possible denominació toponímica —i del “nom de pila”—, ara prevaleix la de la llengua originària a la zona. Hi ha també una tradició feita norma lingüística de traduir los noms de ciutats importants a la llengua del discurs, cosa que unida al costum i obligació d’utilitzar les denominacions castellanes, ha creat prudents adaptacions gràfiques a viles franjolines com Arenys de Lledó-Arens de Lledó, la Codonyera-La Codoñera; o curioses traduccions com Fontdespatla-Fuentespalda, Massalió-Mazaleón, la Sorollera-La Cerollera, la Torre de Vilella-Torrevelilla. S’han configurat així falses etimologies amb associacions conceptuals simples o imaginatives. Una Ordre Ministerial de 1840 obligant tots los ajuntaments espanyols a adoptar un escut propi va provocar en molts d’aquells que no en tenien produccions heràldiques dignes d’un Walt Disney o un Harry Potter cassolà, com alguns topònims traduïts. La Llei de Llengües d’Aragó del passat desembre establix que els topònims seguiran únicament la denominació tradicional amb la restricció “d’allò establert per les comarques i municipis” (art. 33), lo que promet continuar amb la toponímia literària.

María Dolores Gimeno

La meua feina em permet ser un assidu oïdor de ràdio. De televisió, a causa del panorama digital que ens ha quedat a l’Aragó, cada volta en veig menys. Sóc testimoni, doncs, de l’evolució d’aquests mitjans des dels primers anys de la democràcia fins avui. En aquells temps no era estranya l’aparició de cantautors d’expressió catalana –i gallega i basca– en emissores d’abast estatal. Era una època d’esperança. I d’ingenuïtat. Trenta anys després, Espanya ha esdevingut un país més ric, però ha fet una involució cap a la uniformitat i els prejudicis. Suposo que és perquè quan va morir el dictador, els seus hereus preferiren quedar-se discretament a l’ombra, mantenint el control dels llocs claus de l’administració i l’economia. Només els calia esperar la desinflada de l’optimisme d’una societat tot just alliberada per tornar a implantar la seua concepció monolítica d’Espanya.
Ara el panorama és desolador. Fins i tot les emissores anomenades “progressistes” ignoren la creació musical en llengües diferents al castellà i l’anglès. Potser d’any en any s’hi sent alguna de les patums d’aleshores –Raimon, la Bonet…–, més com un tribut al passat que com una mostra artística. Ha passat el temps. El mil·lenni ens ha dut l’eclosió creativa de nous grups, originals, frescos i talentosos. I continuen sense aparèixer als mitjans madrilenys. Ignorància? Mala intenció? Per sort hi ha internet i escoltem allò que volem. Les ràdio-fòrmules van quedant relegades a ser un anodí fil musical estripat pels comentaris grollers d’uns DJs cridaners.
A tall d’exemple: Fa uns mesos, el grup Manel va actuar amb gran èxit a Madrid, malgrat que cap emissora els radiés i que enlloc de la capital es pogués trobar el seu disc. Estem entrant en una nova etapa o és només una il·lusió?

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 9 de gener del 2010)

Fa poc, el 2008, el professor de Lingüística General de la Universitat Autònoma de Madrid ha publicat un llibre, El nacionalismo lingüístico. Una ideología destructiva, de lectura absolutament recomanable per a la salut lingüística de la nostra ciutadania, contínuament assetjada per la lingüística-ficció de tants mitjans, partits i grups d’opinió. En aquest llibre el professor Moreno presenta detalladament la ideologia del nacionalisme lingüístic castellà, on es troben implicats filòlegs castellans de gran anomenada, com Menéndez Pidal, Amado Alonso, Gregorio Salvador o Manuel Alvar, entre molts altres, tots els quals, amb abús d’autoritat, porten a la pràctica la ideología del nacionalismo lingüístico que se fundamenta en presentar fenómenos lingüísticos determinados extralingüísticamente como determinados intralingüísticamente (p. 33). Se trata, pues, de llevar la supremacía o superioridad política, demográfica, militar o económica al terreno lingüístico, haciendo que la lengua española adquiera una cualidad superior (supracastellano, suprasistema) de carácter intrínsicamente lingüístico .., lo cual sirve para ocultar o disimular el carácter étnico y nacionalista de la lengua común (p. 90). Tot i que la lingüística sap que ninguna comunidad lingüística no abandona su lengua si no es forzada a hacerlo de una forma u otra (p, 114) el citat nacionalisme lingüístic, com tothom ha tingut ocasió d’escoltar, afirma que “el castellà mai no va ser llengua d’imposició”. El triomf del castellà sobre les llengües indígenes americanes o sobre les d’Espanya es deuria, segons l’esmentat nacionalisme, més que res a valors intrínsecs d’aqueixa llengua. Així el castellà —per citar només un exemple— s’imposà degut a la sencillez, claridad y firmeza de nuestro sistema vocálico (p. 79), on és evident que s’aplica l’argumentació abans esmentada de presentar fenòmens lingüístics determinats extralingüísticament com determinats intralingüísticament. En tot cas hi ha llengües amb complicats sistemes vocàlics que tenen molts més parlants que el castellà, i d’altres amb sistemes idèntics o encara més senzills, clars i ferms que el castellà que tenen ben pocs parlants. La manipulació i la fal·làcia és a l’ordre del dia en el nacionalisme lingüístic castellà. I el professor Moreno sap exposar-les en el seu llibre amb tota senzillesa, claretat i fermesa.

Artur Quintana

Sent encara molt jovens, a les criatures de la nostra generació —i no diguem de les anteriors— ja se mos incitave a col·laborar en les faenes familiars. Sense anar més lluny a casa nostra els grans havien d’atendre simultàniament lo café, la tenda i la panaderia. A més, ma mare s’havie d’ocupar de la casa i de la família, i mon pare, amb diversos treballs afegits (l’Electra, la Caixa, etc.), venie a ser la màxima expressió del clàssic “home de molts oficis, poc benefici”. Per això, cada dos per tres, comptant a penes amb vuit anys, ja em tocave d’estar moltes voltes sol a la tenda. I en eixe context va passar que, un dia, farts del problema de les botelles buides, mons pares van decidir que no se’n vendrie cap més a qui no portare la forra. I es va donar el cas que el primer moment que em vaig quedar solet va baixar a comprar la tia Eduvigis i em va demanar una botella de lleixiu. Li vaig preguntar per la buida i em va dir que no la portave. I no la hi vaig vendre. Així de clar. Ella no s’ho va creure que jo em limitava a seguir al peu de la lletra les instruccions paternes. I es va enfadar moltíssim argüint que “para qüenta tu a on anirem a parar” i “ja voràs tu ta mare”. I jo em vaig espantar assàbel quant perqué entre les nostres famílies hi havie molt bona relació. I la tia Eduvigis va parlar amb ma mare. I ma mare, que en aquell moment no hi pensave en la qüestió dels envasos, em va preguntar que com ere que no li havia venut la lleixiu. I jo li vaig respondre que perquè havia seguit les seues ordres. Aleshores ella va concloure “a la tia Eduvigis no, fillet, que a n’ella si que la hi havies d’haver venut”. I m’ho va dir amb un to dolç, comprensiu i amorós, però a mi em va dixar estupefacte. Precisament aquell va ser el dia en que vaig començar a adonar-me que totes les normes tenen la seua excepció.

Em vaig emocionar. Ho he de reconèixer. Al conèixer que les Corts aragoneses acabaven d’aprovar la llei de llengües, em vaig alegrar. Per fi la llei tantes vegades anunciada i tantes vegades aparcada per conveniències polítiques eixia per avant. Amb l’oposició tacada d’incoherències del PAR i el rebuig visceral i irracional del PP, però eixia per avant. Amb un dèficit de fons: no reconèixer l’oficialitat del català i l’aragonès és una flamant discriminació per a les dues llengües minoritàries vers la majoritària, el castellà. Però reconèixer la mateixa existència del català i l’aragonès com a llengües pròpies d’Aragó és un pas endavant que les trau de la situació de semi-clandestinitat en la que malviuen i desapareixen poc a poc. De la campanya demagògica del PP contra la llei no cal no parlar-ne. Ja s’ha dit tot. Igual que posen en dubte que a la Franja es parla català poden qüestionar que la Terra és redona o que és el nostre planeta el que gira al voltant del sol i no al contrari. De tot es pot parlar, tot es pot qüestionar. Però posar en dubte algunes qüestions només demostra ignorància o mala fe. Més val deixar-ho córrer, que havia començat esta columna de molt bon toc.

Encara que alguns desentesos no ho sàpiguen, o no ho vulguen saber, Alcanyís és una de les poblacions aragoneses on viu i tragina més gent que parle català. Centenars de famílies que a més del castellà parlen i viuen emprant la seua llengua pròpia: gent del Matarranya, Mesquí i Bergantes, als que hauríem d’afegir el grup important dels originaris de la part de Morella i pobles de les comarques catalanes veïnes.
Perquè la situació d’Alcanyís respecte el que diu la nova Llei de Llengües sobre les zones de transició-recepció d’aragonesos en llengua pròpia, és tan antiga com la formació de la pròpia ciutat al segle XII. I ha estat sempre tan normal i intens el tràfec i contacte entre els que sols parlaven castellà i els que arribaven de per amunt, que mai hi ha hagut problemes derivats de parlar diferent. Les dos columnes en català que porte des de fa anys La Comarca és una bona prova d’eixa integració als temps actuals, per lo que el setmanari ha resultat ser pioner i un model per tota la premsa escrita aragonesa que, a no tardar, acabarà tenint seccions fixes en català i aragonès.
Per això i moltes altres raons, resulta patètic i vergonyós l’escàndol que han muntat PP i PAR, i el sainet tragicòmic de les Corts dels raders dies, protagonitzat per dos diputats del Baix Aragó que no parlen ni entenen la nostra llengua, ni coneixen la situació i la rica diversitat cultural que tenim. Fa quaranta anys que recorrem els pobles rescatant les contalles, refranys i paraules perdudes, anotant toponímia, escrivint cançonetes tradicionals. Fent escrits preservant les formes de cada poble… i ara venen els tramposos i crispadors de la política i mos acusen de voler matar les modalitats locals de la nostra llengua. S’han passat de rosca. Què fort!
Bons Nadals i Any Nou // Felices Navidades y Año Nuevo

Enguany les Corals del Matarranya han celebrat la X Trobada a l’església parroquial de Santa Maria la Major de Pena-roja, deu anys fent pedagogia musical pel territori i demostrant a través dels concerts que el cant coral està ben viu a la nostra comarca. Com cada any han guardonat amb la Menció Honorífica Miguel de Aguilar un músic de reconeguda trajectòria; enguany el saragossà Víctor Rebullida que ha composat per a l’ocasió el tema ‘Matarranya’ una obra interpretada per orquestra, gaita, tabal i cor. En aquesta convocatòria les cinc ja veteranes corals del territori representant les viles de Beseit, Calaceit, Queretes, Valljunquera i Massalió van estar acompanyades pels Gaiters de la Pelagosa de la Terra Alta i l’orquestra Moma de Vinaròs. Com cada any primer començà el concert amb una interpretació de cada coral per separat i, finalment, les corals unides, agrupant un total de 73 veus masculines i femenines, interpretaren un repertori essencialment del cançoner popular matarranyenc. La presidenta de les Corals del Matarranya, Margarita Celma, va anunciar que ja ha eixit al carrer el primer enregistrament en CD interpretat per les agrupacions musicals, un projecte que feia molt de temps que es treballava amb molta il·lusió i que, per fi, ha arribat a fer-se realitat. Treball on es recopila una part important de la música tradicional del nostre territori interpretada en català, amb arranjaments de musicòlegs de reconeguda vàlua.
La gent que omplia el recinte religiós va eixir molt satisfeta de l’excel·lent esdeveniment cultural. Una setmana més tard a Lledó la música continuaria tenint tot el protagonisme en el territori a través de la IV Trobada de Bandes del Matarranya on hi van participar l’agrupació Francisco Turull de Queretes, la Peñarbés de Pena-roja-Herbers i la Comarcal de San Antón.

(Publicat al Diario de Teruel, el 2 de gener del 2010)

La commedia dell’arte, la forma teatral popular per excel·lència a les primeries de la Itàlia renaixentista i que ràpidament s’escampà per tota Europa, es caracteritzava entre d’altres pautes per estar formada per un seguit de personatges emblemàtics amb entitat definitòria. Darrera de les seves màscares de cuir, aquests personatges eren de dimensió plana, per tant, arquetips dels comportaments humans; n’hi havia per a tots —l’espectre era al complert—: la golafreria, la concupiscència, la gelosia, la pusil·lanimitat, la desconfiança, l’ambició…
A l’escena es trobaven en joc les grans trifurques bufes de la natura humana: fer creure, aconseguir d’enganyar, aprofitar-se de tot! Els desitjos eren urgents, els personatges estaven en un constant i angoixant estat de supervivència. El tema bàsic, l’argument dels canovacci, era posar un parany, sense que importés quina havia de ser la raó: be fos aconseguir a la noia, els diners, el menjar, el poder o dominar el rovell del malentès… I amb molta rapidesa, els personatges, portats per la seva neciesa, es trobaven enxampats dins les pròpies intrigues.
La comèdia d’embolics i tripijocs era un territori molt cruel…
Estem parlant del remot segle XV…?
Durant més de dos segles aquests arguments es solidificaren i aquells personatges que s’heretaven de pares a fills consolidava la casta dels comediants composta per generacions d’Arlequinos, de Pantalones i de Capitanos prefigurant respectivament la trapelleria, la usura i el poder militar que sostenien així les seves màscares, rere les quals els actors envellien, sí, sense immutar però, els seus trets emblemàtics.
I no és fins el segle XVII que a aquests personatges se’ls hi aniran caient les màscares i esdevindran en mans de dramaturgs moderns, grans personatges, representatius d’individus, enriquits per una nova dimensió més universal. Així ha anat a l’escena.
Però a l’abast de La Comèdia Humana del nostre dia a dia, al creixent segle XXI, sembla que no ha anat pel mateix camí i en el decurs dels esdeveniments que més ens preocupen a la nostra escena pública, la de l’àgora, aquells desgavells d’antany hi segueixen ben enquistats. Així que per aquesta nova dècada que encetem, desitjaríem que els arquetips iniciïn el procés de fondre’s per emprendre la nova dimensió, més humana, més universal.
Feliç entrada d’any.

Marta Momblant

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 26 del 2009)

Dijous passat, dia 24, hi va tenir lloc a Saragossa un ple extraordinari per tractar diversos assumptes, pendents des de feia força temps. El llarg ordre del dia, ben explícit i variat, es seguí punt a punt exhaustivament. Van haver-hi temes controvertits fins a extrems inaudits, llargues discussions, posicions encontrades i algun regidor del partit majoritari va amenaçar de trencar la disciplina del vot del seu partit si no s’hi considerava el canvi que proposava per tancar l’acord. Fins i tot un parell de regidors del partit de la coalició de govern van votar en el mateix sentit de l’oposició. Tothom volia parlar al mateix temps, mentre l’Alcalde s’esforçava en mantenir l’ordre a cops de maça sobre la taula. Una persona de Guadalajara, resident a la capital de l’Ebre des de fa poc, que hi era entre el públic assistent —poc nombrós per ser la vespra de Nadal— va comentar al sortir: —Allò semblava una olla de grills, tots cridant. Si no fos que som a Saragossa diria que parlaven un parell de llengües diferents del castellà.
Per al final es va deixar un tema, que amb tota seguretat ocuparia només alguns minuts de comentari per part de l’Alcalde, abans d’aprovar-se: es tractava del canvi d’una làpida o placa de marbre blanc, situada a la plaça d’Espanya, indicant el començament del passeig. La placa diu “P. de la Independencia”. L’Alcalde proposà el canvi per dos motius, tots dos importants: era una de les últimes plaques de nom de carrer que encara restaven per canviar i a més contenia una falta ortogràfica. A la segona “e” li mancava un accent obert. La “P.” podria passar perquè en castellà volia dir “Paseo” i com en la llengua actual també comença per “p”…, però la falta ortogràfica no es pot tolerar. Algú va proposar pintar l’accent, i la resta es va oposar: —S’ha de canviar la placa— van clamar. Assumpte acabat. El Secretari de l’Ajuntament va anotar: nova placa “Passeig de la Independència”. Després va escriure: Saragossa a 24 de desembre de 2015.
(Tres anys després de la completa aplicació de la Llei de Llengües, el català s’havia estès per tot l’Aragó com una gran taca d’oli. A Saragossa, tots els carrers ja estaven retolats en català)

José Miguel Gràcia

Debatre este tema me porte alguns mals de cap. Perquè hi ha qui no ho entén. Sóc un ferm defensor que les ideologies i l’amistat no van agarrades de la mà. I em coste trobar gent que penso el mateix. Tot va eixir a partir de conviure en dues comunitats que compartixen territori, però fa segles que no deixen de matar-se els uns als altres (literalment), per raons ideològiques, nacionals, religioses, socials i tantes altres com pugueu pensar. Alguns deien que les parelles mixtes, d’un membre d’una comunitat i l’altre, de l’altra, no eren possibles, o tenien poc futur. Havien de triar l’escola del fill, la llengua, les creences i els principis a transmetre… i això pareix que erigix un mur infranquejable entre dues comunitats, i per tant, entre dues persones. No negaré que ho fa més difícil. Però és maximalista.

Fa anys, normalment a les penyes dels pobles, experimentaves això de les dues comunitats. Aquí t’acovidaven perquè “home, clar, eres de tal poble”. I a un altre te dien que “als del teu poble, ni aigua”. Però això mai m’ha privat per a tindre grans amics a tot arreu.

Passe el mateix en les ideologies. Res evite que el millor amic d’un “rojoseparatista” sigue un “camisablava”. Tot són caricaturitzacions. Però l’amistat corre per una carretera a on lo respecte fa d’asfalt i la política hi té molt poquet recorregut. Valorem les nostres amistats per la seua simpatia, per les complicitats, pel lligam en la nostra forma de fer broma, per aquella vegada que no els va importar ajudar-mos, per les mostres d’amistat… i en això totes les ideologies van igual de faltades.
Compartir ideologia, ateïsme, religiositat o afinitat política és allò menys important. Les personalitats no s’han de copiar, s’han de combinar. L’únic que cal és que un comprengue els defectes de l’altre.

Publicat al Diari de Teruel, el dissate 19 de decemble del2009

La notícia de l’aprovació de Llei de Llengües d’Aragó desprès d’un llarg camí de desavinences polítiques ha generat un considerable debat social a la comunitat autònoma. En ell sorprèn sobretot l’oposició dels polítics dretans del PP i PAR —alguns amb títol universitari, diuen— i de bastants ciutadans corrents a les conclusions de la Universitat aragonesa, una institució respectable sempre allunyada de la batalla pública, la qual mai ha mostrat discrepàncies en les qüestions lingüístiques de la seua competència, tampoc en lo nom de les llengües. Los uns han arreplegat firmes contràries o promogut esmenes de constitucionalitat i rigor científic dubtosos; los altres han escrit als fòrums periodístics digitals, animats abans per votacions sobre la denominació de la llengua de l’Est d’Aragó; la del Nord, per sort, no calia.
Enmig d’algunes veus sensates han predominat los “arguments” peculiars. Uns eren econòmics: lo català donarà treballs furtant-los als aragonesos; oposar-se al català és defensar lo pa dels fills. Uns altres han entrat en terreny “macarra” o delictiu: atacs al president Iglesias, “catalanista” perillós; refranys racistes (“Catalán y gorrión: tozolón y al saco”); convocatòria d’una cassolada lo 17-D a les Corts durant la votació de la llei; crida als implicats a prendre decisions unilaterals… Una plataforma ca-caòtica ha aclamat la diversitat en nom del lliterà o fragatí, llengües sense família; o ha defensat les modalitats de l’Aragó Oriental, “sostenibles” amb l’acció de la Providència sense lleis. I, en esta línia, un sector important que qüestionava la Lingüística com a ciència s’ha llançat a la filologia amateur: a Aragó només se parla “español”; los professors no senten càtedra; citar als estudis dades de parlants contraris al terme “català” equival a la conclusió acadèmica de que no ho és; i “¡A mí me va a decir la Universidad lo que hablo, quio!”. Ademés de l’anticatalanisme visceral, resulta preocupant en tot això l’odi a la intel•ligència, com va notar Unamuno, catedràtic de Grec, l’any 1936 a la Universitat de Salamanca en un famós episodi. Des de que hi ha hòmens al món la ignorància ha feit la guerra a la ciència.

María Dolores Gimeno

(Publicat al diario de Teruel, el dissabte 12 de desembre del 2009

Àgora és una pel•lícula que no deixa indiferent. Gràcies a la seva massiva difusió (enveja de molts), s’ha convertit en un autèntic fòrum de debat fent honor al seu títol (l’àgora és precisament això: el lloc públic del debat a l’antiga Grècia).
En essència és una pel•lícula d’història-ficció (no un documental) i de difusió filosòfica i científica. Ben assessorada per experts en ciència, cultura e història, és també una pel•lícula d’idees amb forts plantejaments ètics i amb una no amagada càrrega agnòstica.
És ja el millor peplum europeu. Molts sectors que consideraven el cinema espanyol incapaç de fer una pel•lícula de masses, li reconeixen la seva esplèndida realització. Encara que fos l’únic aspecte possitiu, ja seria molt meritori. Però també és meritori el fet de tractar d’un apartat històric inèdit al món del cinema: la transició social i cultural de l’antiguitat pagana a l’anomenada Edat Mitjana. Això, a més de ser original, pot ser una font per a pel•lícules ulteriors que poden aprofundir en alguns dels temes que s’han tractat d’una manera massa superficial (una de les crítiques que se li han fet).
També se li ha criticat el ser una cinta freda, poc emotiva, poc intensa emocionalment. Efectivament ho és, i a consciència, perquè és una narració dialèctica i amb un objectiu didàctic. Seguint les idees de Brecht, l’espectador necessita una distanciació emocional per poder extraure amb millor sentit crític les conclusions del debat que es planteja. I aquesta no és una pel•lícula d’emocions, de catarsi emocional, si no de raons, que aposta per la dialèctica i la tolerància, per l’anàlisi de la realitat (imperfecta, però real) enfront dels ideals de perfecció, per la racionalitat (anàlisi, control, ètica) enfront de la irracionalitat (on s’inclou l´amor-passió), per la possibilitat de canvi enfront de d’immobilisme. La fe (en general) és vista com impuls irracional e immobilista. Hipatia comunica a Sinesi, bisbe de Cirenne, la frase clau: “Tu no dubtes de la teva fe, jo tinc l’obligació de dubtar”. El debat ja està servit. I no cal parlar de Teodosi I, ni de Sant Ciril, ni de la misogínia paulista. L`Àgora està més viva que mai.

Antoni Bengochea

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 5 de desembre del 2009)

L’any 2007 s’ha publicat a Barcelona un magnum opus sobre les cartes portolanes medievals, conegudes també com cartes de navegar. És el llibre de Ramon J. Pujades i Ballester: Les cartes portolanes. La representació medieval d’una mar solcada on aquest arxiver i medievalista n’ha fet un acurat estudi basant-se, tant en l’observació directa de les aproximadament 180 cartes medievals conservades, com en la lectura de moltíssim material d’arxiu, especialment de tipus notarial, de mariners i cartògrafs sobretot. Això li permet de donar notícies de més de 400 cartes de navegar, de com les feien servir els mariners i de com les fabricaven -i venien- els cartògrafs. Molts d’aquests mapes, impresos o en DVD, es reprodueixen al llibre. Acompanya l’original català una traducció anglesa i així gràcies a la versió original el llibre és accessible a tots els parlants romànics -castellà, francès, italià … -, i per l’anglès a molts parlants d’altres famílies lingüístiques. A les cartes de navegar els cartògrafs aconsegueixen de representar a escala, i de manera realista, la línia de costa de la Mar Mediterrània i la Negra, així com també sovint les costes atlàntiques fins a la desembocadura del Rhin, i les marroquines del Nord d’Àfrica. I ho fan per primera vegada en la història de la cartografia. L’originalitat d’aquests cartògrafs medievals és d’haver sabut passar a la representació gràfica del mapa les informacions geogràfiques, orals o escrites, que els arribaven dels navegants. Tot porta a creure que les primeres cartes de navegar degueren sorgir a finals del segle XIII en ambients genovesos, i d’ací passaren ràpidament a Venècia i a la Corona d’Aragó. Dels 47 cartògrafs que registra Pujades 18 eren súbdits de la Corona, majoritàriament de Ciutat de Mallorca. Aquests primers mapes moderns oferien la informació escrita en les llengües dels cartògrafs, tant les “vulgars” -català i italià- com la “culta” -el llatí-, i es feien servir per tot Europa, i també al Nord d’Àfrica entre els musulmans. Eren temps de meravella, quan el Mare Nostrum era realment la nostra mar, i els peixos duien pintades a les escates les barres d’Aragó.

Artur Quintana

Fa pocs dies, la meua dona va trobar una petita llibreta on son pare, l’Adrián, hi havia anotat la situació d’unes quantes bateoneres. L’emocionant de la troballa, a banda de dir-mos com omplir més el cistell de bolets, és que tot està escrit en català. Si Aragó fos un territori normal, això no tindria res d’extraordinari: un home de la terra que apunta el què li passa pel cap en la llengua de la terra. M’imagino l’Adrián amb el bolígraf a la mà, escrivint directament del cervell al paper, sense passar pel sedàs de l’únic idioma que a l’escola s’ensenyava –i s’ensenya. Aquestes notes eren indicacions fetes per a ell mateix, per recordar-se’n d’aquell trencall, d’aquella costa, de la serreta que calia tramuntar. Endevino, tanmateix, quina llengua devia fer servir en les cartes a la seua “nòvia”, als pares o als amics. La mateixa que usava ma mare en les cartes a mos iaios de Queretes. Precisament en una de l’any 64 –jo encara no tenia dos anys– explica com jugo amb els veïns i “…el Carlos me hace gracia porque solo imita a los mayores y dice todo como ellos en castellano, aunque no sepa lo que dice, pues como es natural no lo entiende pero entre ellos ya se comprenden.” L’any 75, escrivia a ma iaia la crònica d’una visita al zoo on “… había una sala […] con murciélagos, musols, chutes y otros pájaros nocturnos” preocupat per si els “búhos” o “lechuzas” no li eren familiars. Tot normal en una dictadura com la que vivíem, però el que ningú es podia imaginar és que, després de trenta anys de democràcia, aquí a l’Aragó la cosa no hauria canviat gens.

L’hostal de la Placeta i casa Sastron són los dos escenaris de l’univers mont-rogí que més records m’aporten i també, possiblement per això, los que més m’estimo. Sovint em situo mentalment a l’interior dels edificis i repasso una a una les estances. A l’hostal, sense comptar el trinquet, n’hi havie una trentena, i a casa Sastron, si no compto el ras, me n’ixen quaranta-tres. De manera que tant l’una com l’altra oferien espai de sobra per a poder-hi encabir les nostres fantasies. Em ve a la memòria que a les falses dels dos casalicis hi havie unes enormes caixes de fusta plenes de roba vella. I a una de les de casa Sastron s’hi guardave l’uniforme d’un militar amb la seua espasa. Tot i que em parave molt gran, aquella roba me la vaig posar infinites vegades imaginant-me ser el general d’un gran exèrcit. I a dins també hi havie una bandera d’Espanya que utilitzàvem com a estovalla per a celebrar magnífiques misses cantades juntament amb ma germana Pili que fee d’escolanet. Però els hiverns eren extremadament freds en aquells casalots ja que ni les portes ni les finestres ajustaven bé i els corrents d’aire produïen uns efectes devastadors sobre la nostra salut. A més, la distribució de casa Sastron ere tan anàrquica que els dormitoris estaven a un extrem i els excusats a l’altre, i per a anar-hi s’havie de passar necessàriament pels perxis. Per això per a orinar a les nits tots teníem lo nostre bací. En canvi, amb tals circumstàncies, el fer de ventre es transformave en una odissea. Sobre tot quan patíem descomposició. I així va passar que, al ser tantes les portes que s’interposaven entre les habitacions i la comuna, una gèlida nit d’hivern a mon pare les urgències no el van dixar arribar ni al perxi i no li va quedar altre remei que desocupar els budells al darrer passadís. Les set portes que va haver d’obrir i tancar en van tindre la culpa.

(Publicat al diario de Teruel, el dissabte 28 de novembre del 2009)

Escriptor: A mí me habla usted en cristiano.
Avi: Perdoni, jo només volia…
Escriptor: Le acabo de decir que no me farfulle, que no me chapurree.
Avi: Però és que jo…
Escriptor: ¿Es usted tonto? Le repito que me hable en español.
Avi: Però…
Escriptor: Lárguese de aquí, tonto de la m…
Yaya: No le consiento a usted que insulte a mi marido.
Escriptor: Tildarlo de tonto es un calificativo suave para lo que tendría que llamarle.
Yaya: Sólo yo le llamo “tonto” a mi Arsenio, de manera cariñosa, pero en su boca, esa misma palabra, se pronuncia con rabia y desprecio, Él sólo pretendía que nos firmase un libro para nuestra nieta.
Escriptor: Bien, bien, así me gusta. Ahora sí que les entiendo. Venga, déme ese libro. ¿Lo han comprado ustedes para su nieta?
Yaya: ¡Ah! ¿Es que también se venden? No, no, a nosotros nos lo ha regalado un señor de ahí afuera. Se los dan a todos lo que pasan por la Institución.
Escriptor: ¡Ejem! ¿Lo leerán también ustedes?
Avi: Natros només llegim llibres en chapurreau i en català.
Escriptor: ¡Bah! De todos modos, ni unos ni otros saben hablar: valencianos, catalanes, marroquíes, fabladores, suecos o alemanes… Todos chapurrean. A mi sus jergas me suenan a guirigay.
Yaya: Oiga y ¿usted es escritor?
Escriptor: Sí señora, y muy conocido.
Avi: Ho serà pels amics o, tal vegada, al seu poble.
Escriptor: Le he oído, viejo. A mi no me ofenda o…
Yaya: Veig que l’ha entès. Ja va vostè aprenent.
Escriptor: ¿Aprender? ¿Aprender yo eso que chapurrean?
Yaya: No senyor, em referisco que ja va vostè aprenent bons modals i encara que haga estat al seu pesar, nos ha entès perfectament.
Escriptor: Tenga ¡Va, va! Y llévese a ese viejo tonto con usted. ¡Que pase el siguiente!
Yaya: També els de la cua los han regalat lo seu llibre. Així mai no sabrà vostè si escriu bé o si només és un ximple pet bufat.
Escriptor: Fuera de aquí, por favor… No me sulfuren más.
Yaya: Se n’adona que mos entén perfectament? Potser parla vostè com natros.
Escriptor: Mire señora, si hablase como ustedes, lo haría sólo en la intimidad para que no me oyeran fuera de casa y evitar así ofender a alguien. Además, si ni siquiera se ponen ustedes de acuerdo en la denominación de su “verborrea balbuceante”.
Avi: Doncs haurà vos de fer-se fotre, bufanúvols, perquè en parlarem quan ens vingo en gana i en qualsevol lloc que se’ns antulli. Pare compte, jovenàs! Per la nostra part anem a deixar d’enfrontar-nos. No vull cap discussió més entre los que a un costat defensem lo chapurreau, a l’altra banda lo valencià i, més enllà, lo català. Tots natros nos entenem perfectament i si algun dia nos posem d’acord, per damunt de les denominacions, els nacionalismes mal entesos, les trampes d’alguns politicastres i les conductes subjugadores de torracollons com vostè, deuran vostès taponar-se les orelles amb estany si no volen sentir-nos per tot arreu i vagin per on vagin.
Yaya: Molt ben dit, Arsenio. Adéu, ximple il•lustrat! Au, fotem lo camp d’ací, ximplet meu, maco del meu cor!
Avi: Ai que eixerida és la meua ximpleta. Saps? No penso discutir mai més en la nostra néta: sempre que si patatín, que si patatàn… Ella que parlo català, i que aprenga a escola allò que mes la convinga, que natros continuarem parlant el nostre chapurreau, però tots junts, això sí, l’uns i l’altres, caminant sempre plegats i mirant cap endavant.

(I amb aquesta, m’acomiado de lo Cresol. Ha estat un plaer tractar d’entretenir-vos.)

Silvestre Hernàndez i Carnè

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 20 de novembre de 2009)

Sembla una contradicció impossible, el títol de la columna, però no és així. Per a comprovar-ho només cal llegir o escoltar alguns comentaris que es fan contra la demanda de cooficialitat del català i del aragonès. A les associacions i a les persones que exigim la cooficialitat se’ns qualifica d’activistes professionals, d’estar al servei d’interessos espuris aliens a l’Aragó, i qui sap, si no estarem ben pagats. I què volem crispar la societat. Només falta un pel perquè aflori la paraula revolucionaris, la qual cosa, de ben segur la pensen. I tot, per què? Perquè demanem que s’apliqui la Constitució, en el seu article 3er, apartat 2, que diu que: “Les altres llengües espanyoles seran també oficials a les respectives Comunitats Autònomes d’acord amb els seus Estatuts”. Nosaltres, els que demanem la cooficialitat, hauríem de donar un pas més i esventar als quatre vents que l’Estatut d’Aragó és inconstitucional al no respectar l’esmentat precepte, encara que deixa a la Llei de Llengües la possibilitat d’esmenar-lo. I la llei que comença el tràmit parlamentari se n’oblida, i per tant segueix essent també inconstitucional.
En el recent “Manifest” a la premsa i “Proposicions i esmenes” als Grups Parlamentaris sobre la Llei de Llengües que han fet les associacions culturals de la Franja, de recomanable lectura y que han vist la llum pública recentment, es fan paleses gairebé totes les mancances del projecte de llei. I així en ambdós documents es diu que segons la proposició de llei, les llengües estrangeres tenen més drets que les pròpies, que la forma d’elecció del Consell General de les Llengües no és l’adient, que la millor forma de respectar els drets lingüístics del nens és assegurar-los l’ensenyament obligatori del català i l’aragonès als corresponents territoris on haurien de ser cooficials, etc. Com veieu un veritable catàleg de propostes revolucionàries. A quin grau, diguem-ne, d’ignorància o de mala fe em arribat a l’Aragó en quant als drets lingüístics de dos minories amb llengua pròpia diferent del castellà!
Una pregunta faig al lector i a mi mateix: aquest afany de protecció de les varietats comarcals i fins i tot locals del català i de l’aragonès que de la lectura de la proposició de llei es pot col•legir, per què no s’aplica també a les varietats del castellà de l’Aragó? Jo sé la resposta.

José Miguel Gràcia

Com el debat de la llei de llengües a les Corts d’Aragó s’apropa, els partits polítics, els col·lectius socials i els mitjans de comunicació esmolen els seus arguments a favor i en contra del projecte legislatiu del PSOE. La proposta socialista no preveu, com caldria, la cooficialitat del català i l’aragonès, però al menys reconeix legalment la seua existència i fixa uns mínims legals per a la seua conservació i promoció. Amb tot i això a PP i PAR els pareix massa concessió. Des de la seua perspectiva, reconèixer que a una part d’Aragó es parla català és obrir les portes a l’expansionisme de Catalunya. Per dir-ho clar i català: prepara el terreny per a l’invasió. Però el més sorprenent son les veus, que des d’una òptica suposadament progressista –i, com no, també des dels prejudicis més rancis i conservadors–, s’aixequen per a esgrimir el cost econòmic com a motiu incontestable per a posposar indefinidament l’equiparació dels drets de castellanoparlants i catalanoparlants. Segons este plantejament, farcit de demagògia i populisme, en temps de crisi el Govern d’Aragó no hauria de gastar-se els calers en protegir llengües minoritàries. Però no ens hem d’enganyar, encara que vestit d’economicisme barat, es tracta del mateix argument de sempre: “Als catalans –o als catalanoparlants-, ni aigua”.

(Publicat al Diario de Teruel,el dissabte 14 de novembre del 2009)

L’11 de novembre passat se va celebrar a Alcanyís dins del Curso Interdisciplinar de Humanidades una taula redona sobre el “Present i futur de la llengua i literatura catalana a l’Aragó”, moderada pel periodista Ramón Mur. Grosso modo, los diferents professors implicats van efectuar una descripció dels aspectes lingüístics (Pere Navarro, dialectòleg de la Universitat Rovira i Virgili), la producció literària (jo mateixa, professora de literatura espanyola també a la URV), la situació legal (Artur Quintana, de l’IEC) i la implantació educativa a la zona (Pietro Cucalón, director del CRE de Castellote).
Los especialistes van parlar ex cathedra dels aspectes que coneixen des de la consideració científica de la llengua autòctona de l’Est d’Aragó com a dialecte occidental del català. Los arguments lingüístics van estar il•lustrats amb mapes de l’expansió de les llengües romàniques i altres sobre lèxic, fonètica i morfologia. Les dades sobre literatura van evidenciar una eclosió excepcional d’escriptors des de la dècada dels 80, paral•lela a la recopilació de la literatura tradicional. L’explicació de l’actual projecte de Llei de Llengües, que reconeix de facto però no de iure l’estatus oficial de català i aragonès, indica que tampoc ara se complirà lo mandat constitucional de l’article 3.2. I l’experiència de l’ensenyament del català va revelar la precària situació: ni materials didàctics ni preparació suficient dels mestres ni un marc legal per a l’assignatura, a diferència de la llengua estatal i de les estrangeres.
Algunes intervencions del públic van presentar la cara dels prejudicis vigents, fills de la ignorància o de la càrrega política que arrossega lo català a l’Aragó. L’argumentum ex auctoritate, generalment acceptat als àmbits científics estrictes, pareix insuficient als humanístics, en què intervenen sentiments i vísceres en detriment de la raó objectiva. Cal molta reflexió i diàleg per tal d’acabar l’alineació —terme marxista destacat per un assistent— d’alguns catalanoparlants aragonesos, que li neguen a la llengua pròpia lo nom consensuat pels lingüistes i la dignitat i necessitat d’estudiar-la, utilitzar-la en públic o transmetre-la als seus fills. Humani nil alienum (res humà m’és estrany) diuen a Alcanyís, premissa que haurem d’adoptar per construir la unitat sociolingüística.

María Dolores Gimeno

Si el PAR hagués llogat als seus elements més viscerals, per intentar aturar el Projecte de Llei de Llengües, no s’hagueren esmarrat massa del que hi va fer la diputada Herrero. Perquè la de Calanda és una estraleta de mà espargint odi a grapats contra els veïns catalans i el nom de la nostra llengua. I desprès de tanta vehemencia i contradiccions, l’abstenció del seu grup, que deixa tocats de l’ala als companys de viatge més extremats, entre ells, als que hi van pel Matarranya demanant que la gent firmo contra la seua llengua pròpia. Abstenció que es podrie tornar a repetir a l’hora de votar definitivament la Llei.
Ja vorem quin frofit treu el PAR en eixa guerra bruta que han muntat contra el sentit comú i la decència política, si tenim en compte que a moltes viles on ells tenen amanta presència, no paren de fer-se activitats en català. I als pobles governats per PAR i PP s’ensenye des de fa anys a les escoles.
Sembla que els promotors d’esta campanya d’esgaciladors sinse mida ni sentit, arriben tard, massa tard. Perquè ja és de tot punt impossible que puguen aturar l’apocada llei presentada a les Corts, i molt menys l’ample moviment cultural que s’estén, com taca d’oli, per tot l’Aragó on tenim llengua pròpia. I del que lo mateix Sr. Biel ha dit fa uns dies: «es un asunto del que a veces se habla “muy visceralmente” y del que a veces no se sabe cosas que se vienen haciendo desde hace 25 años sin queja».
Efectivament, vint-i-cinc anys d’ensenyament a les escoles, dotzenes d’escriptors premiats dintre i fora d’Aragó, centenars d’estudis i llibres publicats, suport institucional creixent, recuperació de l’autoestima en una part de la joventut, presència continuada i en augment als mitjans de comunicació… I la diputada, completament in albis, sinse entendre ni poc ni mica com sem la gent d’una part ben grossa del Baix Aragó.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 7 de novembre del 2009)

Cada vegada que hi surten nous casos de corrupció política, la societat munta en còlera contra tots els polítics en general i s’escolten frases com: aneu-vos-en al diable, tots sou iguals. Si voleu que us parli amb sinceritat us diré que a mi em succeeix tot el contrari. En primer lloc, me n’alegro de que la justícia hagi descobert un presumpte nou corrupte i que sigui jutjat i recaigui sobre ell tot el pes de la llei. També me n’alegro perquè la justícia hagi funcionat. I una altra cosa més encara, amb la nova descoberta, tal vegada algú que estava a punt de cometre algun delicte, es freni.
El fet cabdal que més ha contribuït a la corrupció ha estat la bombolla immobiliària sense cap mena de dubte. Quan, mitjançant un acte administratiu de requalificació d’un terreny per part d’un ajuntament, es pot multiplicar per “x” el seu valor, s’obre un ventall de possibilitats d’actuació, legals, quasi legals, aparentment legals, explícitament al marge de la llei —vull dir corruptes— de dimensió incalculable. El ball entre els constructors, els especuladors, els promotors, els regidors d’urbanisme i construcció, i els alcaldes, pot produir una mena, diguem-ne, de laxitud en la consciència d’algunes persones, albirant les grans corrents monetàries. Suposo que en aquests moments, quan la construcció està sota mínims, el risc de la corrupció haurà baixat a xifres infinitesimals. Una elevada fiscalitat sobre les plusvàlues reals, entre altres mesures, hagués estat un fre, tant de la corrupció com de l’increment incontrolat dels preus de l’habitatge.
Malgrat tot, tinc la convicció de que el nivell de corrupció de la classe política és similar al de la societat en general. El diner negre, l’economia submergida, les factures petites i grans sense IVA, la contractació d’emigrants sense papers, etc., etc, refermen la meua convicció. Però, ni tots els partits polítics són iguals, ni tots els ciutadans.
No vull deixar-me al tinter una aparent fortuïtat amb referència al descobriment dels casos de corrupció: fa uns anys eren el diaris els que posaven al descobert el casos de corrupció, ara és la justícia. Els diferents mitjans es dediquen a repetir les noticies i a personar-se a la porta dels jutjats amb les càmeres. Tot això em dóna que pensar. Què s’ha fet del periodisme d’investigació? Està la premsa massa vinculada al poder?

José Miguel Gràcia

Enguany fa deu anys del traspàs de la ceramista i escriptora calaceitana Teresa Jassà. Us proposo una ruta per a seguir les petjades d’aquesta artista que tenim escampades per tota la nostra geografia. A la seua vila, on va ser regidora de l’ajuntament, podíem iniciar l’itinerari, on hi podeu visitar, a la plaça de la Bassa, la casa i taller de l’artista des de 1960 on va viure fins la seua mort, l’antic Molí de la Vila. Un plafó informatiu a la paret ens en dóna notícia. La seua obra ceràmica està distribuïda arreu de la població: a l’escola, en els indicadors d’entrada de la vila, en les plaques de la senyalització dels carrers i en el mural de la Mare de Déu amb el Nen. Al museu Joan Cabré podeu visitar durant les pròximes setmanes l’exposició temporal de l’artista: ‘Barajando temas de Goya’. Fora de Calaceit, a la comarca del Matarranya, tenim el frontal de l’altar de l’església de Lledó, la creu mural de l’altar en l’església de Sant Cosme i Sant Damià a la Portellada, el via crucis ceràmic en els jardins del Calvari de Vall-de-roures, al costat del restaurat temple parroquial, a Pena-roja el mural dedicat a Desideri Lombarte i Maties Pallarès a la casa del carrer del Rosari i a la Vall del Tormo, a l’exterior de l’antic ajuntament, l’escut de la vila. Fora de la comarca, a Alcanyís, tenim el faristol i el frontal de l’excolegiata Santa Maria i el mural exterior de l’oficina principal de la Caja Rural de Teruel i a Gandesa el mural exterior de l’empresa Grup Borràs i el frontal de l’altar de l’ermita de la Fontcalda. Els seus coloms interpretats de mil maneres diferents, símbol de la pau i de la llibertat, i el roig intens, símbol del foc i de la sang, són presents en quasi totes les composicions. Un interessant itinerari cultural per a conèixer millor l’obra de l’amiga ceramista en commemorar-se el desè aniversari de la seua mort.

Portem una bona temporada de destapament de corrupció als partits polítics: finançament immoral dels partits, emburxacament de diners, manteniment de la militància del partit a base de sous a empreses semipúbliques… Los partits són creats per ideòlegs. Gent que vol canviar el món sense rebre res a canvi. Però la pròpia idiosincràsia d’un partit per a estendre’s arreu del territori i de l’entramat social lo fa omplir de gent a qui interesse massa el poder, la notorietat, l’ego o els propis negocis… I la regla de tres és clara: a més poder i més anys amb càrrec, més s’embrute la situació.
Cada moviment busque el seu Obama. L’aragonesisme va trobar en Chunta Aragonesista una manera de fer arribar a la política los objectius dels moviments socials: trilingüisme, muntanya, esquerra forta… Anys més tard hi ha purgues d’aquella línia inicial i grapats de desencantats. L’Obama del catalanisme apareixie en Esquerra Republicana, verges de poder fins lo moment i esperança de regeneració després de 23 anys de pujolisme. Van tocar poder i el “mans netes” va quedar en eslògan.
Després va eixir un altre Obama amb Ciutadans, que volien regenerar la política catalana amb aires més espanyolistes. Poc temps després tenen més corrents al partit que diputats al Parlament. La UPyD de Rosa Díez també n’està aprenent molt, amb corrents que demanen més democràcia interna. I també passarà en lo catalanisme de Reagrupament, o les CUP de l’esquerra independentista.
Fins i tot Obama ha rebut ja només en 8 mesos de govern lo Nobel de la pau. Com és evident, Obama defraudarà. Hi ha partits millors que altres. Hi ha presidents millors que altres. Això segur. Però tampoc siguem més obamistes que Obama. Que el món que tenim no es canvie en quatre dies.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 31 de novembre del 2009)

Enguany, el dia 3 d’octubre, s’han escaigut vint anys de la mort de Desideri Lombarte i Arrufat. I a Pena-roja, a l’Alt-Matarranya, ho han recordat caminant llargament per les serres, valls i masos del territori íntim lombartià, on el poeta havia passat la infantesa i la primera joventut, i on sempre que podia retornava. En dues ocasions, els dies 2 de maig i 11 d’octubre, els caminants guiats per Joaquín Sorolla, bon coneixedor de la contrada, han eixit de la vila pel camí de Coratxà cap al Masmut, la muntanya emblemàtica del microcosmos lombartià, primer indret on han llegit Les Roques del Masmut: Dura maça de pedra està clavada, pesada pena cab al cel creixent, … i camí avant, pujant per les vessants del riu dels Prats cap al Mas de Borla i d’allà a la Creu del llop, amb lectura del romanç del mateix nom. Enfront s’ataülla el Cingle de Sant Jaume i la frontera del Regne és a tocar. Baixada al maig al Mas d’Antolino, i ara a l’octubre al de Ginero, i desfent el cabdell dels camins escampats que ningú fa servir i estan mig esborrats, han travessat el Barranc d’en Ferri just per allà on fa el Toll Bugader, ja sabeu on les dones del masos propers passaven bugada, i han aplegat a les ruïnes del Mas del Molinar, lloc de naixença d’en Desideri. Abans han escoltat el romanç de Sant Jaume, i ací el d’El xiquet perdut al Molinar. I han vist també l’esparver d’ales fines que el poeta volia ser, i foc i flama als orons, als grèvols verd i brasa, i el card, lo panical, l’arç i la gavernera, la botja, l’espinal, lo gram i herba pucera, o han sentit el tord i el pinyarot, …, la garsa i el pigot. La caminada, entre deu o dotze quilòmetres, ha acabat a Sant Llambert de l’Escresola i al Mas d’Eixendri, on van dur a viure Lombarte quan tenia dos anys. I ací, alguns parant l’orella, hauran pogut sentir encara la serp encantada, …, que a les nits de lluna cante enamorada.

Artur Quintana

(Publicat al Diario de Teruel, el disssabte 24 d’0ctubre del 2009)

Mentre en ciutats com Terol, i amb gran esforç, s’aconsegueix mantenir obertes les sales de cinema, en altres ciutats, vegeu el recent cas de Tarragona, la població es queda sense poder assistir a les manifestacions artístiques del setè art.
Quina és la causa del tancament de les sales de cinema? Potser la pirateria? Potser la falta de guions atractius i originals? El tedi pels “remakes”? o, en alguna mesura, aquest desinterès sigui una conseqüència directa dels “missatgers de la mitjania”?
Al cinema el representen els actors i els directors, però massa sovint assistim a lamentables actuacions de pseudoactors sortits de programes de telebrossa o engendrats a manera de prínceps, com si bastés de pertànyer a un llinatge per ser un bon actor; com si fos prou tenir el suport d’un determinat sector de la societat per ser director…
Veiem sovint al cinema espanyol, i molt especialment en les sèries televisives, a actors i actrius professionals de gran talent interpretatiu torejant amb actorets que no fan més que dificultar la seva bona interpretació; convertint un mal guió en una pèssima història i empenyent a milions d’espectadors a desconfiar de successives entregues o, el pitjor de tot, habituant a molts d’ells a donar per bones les gasòfies, les històries banals i les pèssimes interpretacions; a valorar positivament la onada del cinema de la “segona repressió” en la que només val la comèdia picant, això sí, ara amb nus pre y postcoitals, i on els crits i els gestos exagerats són substituts d’una bona interpretació.
Aquí convertim en actors al jove delinqüent juvenil que va fer brodat, com no, un paper similar en una pel•lícula; al fill de papi o de mami que va sortir escollit “netament” en un càsting de 40.000 candidats; a l’hereu d’un cognom que va realitzar un curs de 4 setmanes allà en les amèriques i ens oblidem dels centenars d’actors i actrius que es preparen àrduament a les Escoles de Teatre; de la mateixa manera que arraconem els grans directors del cinema espanyol, o menyspreem als llicenciats en periodisme per substituir-los per tertulianes de grans morros i meninges desbocades, atorguem premis literaris a consorts d’oblidats llinatges, ens engürtelem amb males companyies o convertim en assessors als amics de l’ànima o al fill de la cosina Pascuala, sense importar-nos si la seva vàlua professional està a l’altura de l’amistat o la simpatia que els professem.
Encara sort que, de tant en tant, preval l’ètica i la visió de la realitat i algú decideix fer marxa enrere, decisió que dignifica, per exemple, al fill del president Sarcozy i que, d’estendre’s a altres esferes més artístiques, garantirà que almenys al nostre país veí, es continuï fent bon cinema i no tanquin més sales cinematogràfiques.

Silvestre Hernàndez

Fa una cinquantena d’anys, a l’hostal de mons iaios a Mont-roig hi havie un tràfec continu de comerciants i d’artesans. Però periòdicament també s’hi hospedaven professionals qualificats, entre els quals estave Don Alberto Moliner Belmonte, metge dentista, fill de Valljunquera, que tenie la consulta a Alcanyís i que els caps de setmana anave pels pobles de la Terra Baixa i del Matarranya atenent als pacients. Don Alberto és, per mèrits propis, una de les imatges destacades de la meua infància. La seua ere una forma d’entendre la medicina ben diferent a la d’avui, ja que en aquell temps ere tot molt més familiar. I em ve a la memòria que per aquella època es desplaçave al volant d’un Renault Dauphine, un vehicle molt inestable que ere conegut com “lo cotxe de les viudes”. Fidel a la cita mensual, quan arribave, Don Alberto s’instal·lave en una de les habitacions i ajudant-se d’un reposa-caps que s’ajustave a qualsevol seient anave atenent als pacients. A mi, de menut, m’aterroritzave el sol fet de pensar que algun dia haguera de passar per les seues mans. I és que jo veia que algunes persones entraven a la consulta dolent-se amargament i poc després eixien d’allí tapant-se la boca amb lo mocador i queixant-se encara més amargament. En un altre ordre de coses, em xocave molt que tot un “sinyor doctor” parlare com natres, ja que ere un fet absolutament excepcional. En tinc un bon record, de Don Alberto. I des de l’any 1975 no n’havia sabut res. Fa poc que vaig poder contactar amb ell. I haig de dir que ham parlat diverses vegades i que, tot i l’edat, continue tenint lo cap clar i l’esperit molt jove. Des d’ací li envio una forta abraçada i el meu agraïment per aquell preciós cadellet de setter que em va pujar en un dels seus viatges.

“Teruelinos”. Així anomenen a la comarca de la Llitera a les nombroses famílies que, procedents de l’alt Matarranya, van emigrar en la dècada dels cinquanta del segle XX cap a les terres regades per les aigües revifadores del canal d’Aragó i Catalunya. Els nous regadius es van convertir en una terra prometuda per a molts llauradors del secans de Montroig, Pena-roja, Fondespatla o Vall-de-roures. Van vendre les seues garrotxes plantades d’oliveres o dedicades a la sembradura i les cases familiars per a invertir els diners obtinguts en jornals d’horta. Cambiaven una terra polsosa acobardada per la sequera i amb els cultius sempre exposats al caprici del temps per les collites asegurades amb l’aigua dels nous canals alimentants pel cabalós riu Cinca. Van replegar les seues poques pertenències i se les van emportar cap a Tamarit i els seus voltants amb l’esperança de començar una vida millor. Enrera deixaven, en la major part dels casos, una existència miserable. Comptaven, això si, amb un avantatge per a integrar-se a la terra d’acollida: parlaven la mateixa llengua que els seus nous veins. La seua tan denostada llengua materna va ser llavors un valuós bagatge cultural. Qui els ho havia de dir! Després de haver sentit dir tantes vegades que paralaven un barreja informe de llengües sense cap utilitat més enllà del seu poble.

El company de Viles i Gents Carrègalo contave fa unes setmanes que gràcies a les bones notes que sacave quan ere estudiant no va acabar de pastor al mas de Sorolla. Però ara resulte que és un investigador ja reconegut de la vida als masos, dels oficis i costums del seu poble, Mont-roig, en les èpoques passades quan los pastors i els masovers eren els protagonistes de la vida per tot lo Tastavins i el Matarranya.
El recurs del camp i del poble, el retorn als territoris on vam passar bona part de la joventut, és cura i remei del mals de l’edat i l’atrontollada forma de viure actual per molta gent no necessàriament ni sempre d’oficis intel·lectuals:
Miquel Blanc, químic i escriptor de Calaceit, ha contat moltes voltes com és això de fer els plegadors a les oliveres, abatollar les ametlles i replegar raïms o figues al setembre. I entre una cosa i altra estudie i dibuixe els animalets que viuen pels camps i les herbes del ribàs i del tossal. Quin gust llegir i estudiar els seus llibres!
A Floreal Torguet que és un treballador i sindicalista de la construcció ja jubilat, de família d’exiliats radicats a Toulouse, me’l vaig trobar fa uns dies a l´autobús tot content perquè per la tarde havien de fer la verema al terreny que volte lo seu xalet dels afores de Saragossa.
També podríem parlar de Gregorio Paricio, mestre director del CRA del Mesquí, historiador destacat del Baix Aragó, que és una estraleta de mà recuperant horts erms i collint de tot lo que es pot collir a les vores del Guadalop; i encara li sobre temps per pujar a Bellmunt a llegir poemes a l’escriptori de la Casa Membrado.
Oficis de sempre que ens fan recordar els treballs i penalitats dels nostres pares i avis. I sentir, com ells sentien, lo goig i satisfacció de portar a casa la fruita o les hortalisses que em plantat i collit en les nostres mans.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 17 d’octubre del 2009)

Algú que recorregués les terres d’Aragó, especialment la capital, on viuen més del cinquanta per cent de tots el habitants d’aquesta comunitat, i demanés opinió sobre les comunitats veïnes, no trigaria a adonar-se’n de l’irracional i generalitzat sentiment anticatalanista que existeix. Expressions com: “als catalans, ni tant sols aigua”, “els catalans tot ho volen per a ells”, “els pancatanalistes reivindiquen les terres de la Franja”, “ens han robat els bens de la Franja”, “se’n volen emportar l’aigua”, “ens volen imposar el català”, “són uns insolidaris”, etc., són comunes per tot arreu. No vull analitzar cadascuna d’aquests expressions, tot i què pretenc manifestar que són el producte de la insuficiència d’anàlisi racional, dels tòpics, de la manca de coneixement i, lo que és pitjor, de la influència dels dirigents de tot tipus i dels mitjans de comunicació fonamentalment.
Jo que conec, per raons òbvies, la societat catalana, igual o més que l’aragonesa, mai m’hi he trobat a Catalunya amb sentiments antiaragonesos i desqualificacions tan punyents; tot al contrari, el fet de ser aragonès m’ha sumat punts i per parlar català m’han discriminat—discriminació positiva, s’entén. No vull que el lector pensi que no hi ha excepcions a ambdues bandes, prou que ho sé, parlo de una gran majoria, però no de tots.
Al respecte, vull manifestar també que són ben pocs els aragonesos que, en viure poc o molt a Catalunya, demostrin sentiments tan anticatalans. Llavors, què és allò que està succeint?: a qui l’hi ha convingut i quan l’hi ha convingut ha aixecat tanques al diàleg per impedir la veritable comunicació i enteniment entre els pobles; s’han repetit fins l’extenuació tòpics y més tòpics; alguns partits polítics, per a captar-hi vots, no han dubtat en engreixar el sentiment anticatalanista; el mitjans de comunicació saragossans, i amb l’entestament dels columnistes, han burxat i burxen sempre que poden contra els veïns catalans. Unes vegades són els bens de la Franja, altres la llengua, i l’aigua de l’Ebre i els independentistes i el que calgui. Agafen un petit exemple, de vegades no tan cert, i el generalitzen. El resultat: anticatalanisme a dojo.
No gosaria mai enviar aquestes línies a cap diari o mitjà escrit de Saragossa, no me’l publicarien de totes totes. No em cansaré de repetir que tenim més llibertat d’expressió a Terol que a Saragossa.
L’anticatalanisme a l’Aragó, ha esdevingut un problema de psicoanàlisi col•lectiva.

José Miguel Gràcia

‘La Fresneda museo vivo’ és un llibre que ha editat recentment l’Ajuntament de la vila i escrit per l’escriptor caspolí Miguel Caballú. L’obra recull, en la seua part central, molt àmplia, una important mostra de fotografies, algunes de ben antigues d’un valor etnològic destacable. Un gran esforç el recopilar tot aquest gran arxiu d’imatges. La resta del llibre, a través d’un esquema general, ens presenta la població i els monuments i aspectes més destacats de la vila. El turisme, la immigració rumana, l’economia, la toponímia, la llengua, l’olivar, la gastronomia… I també es fa referència a persones destacades de la població. Però res hi trobareu sobre el poeta i escriptor Juli Micolau Burgués. Caldria i seria tot un detall fer-li un afegitó al llibre per posar remei a tal desconsideració. Quins són els seus mèrits per aparèixer a les seues pàgines? Molts. Haver publicat tres poemaris i tots guardonats: ‘Manoll’, Premi Guillem Nicolau 1997 atorgat pel Govern d’Aragó al millor treball literari en llengua catalana, ‘Esfera. Traspunt en la serena’, Premi Pedro Saputo de les Lletres Aragoneses en llengua catalana 2002 i ‘D’un sol esclop’, Premi Guillem Nicolau 2008. Va ser articulista en aquesta mateixa columna i ho és actualment a la revista ‘Temps de Franja’. Apareixen els seus versos en diferents antologies poètiques i en un munt de revistes on hi col•labora. Ha participat en diferents trobades literàries i culturals a l’Aragó i fora. Ha estat membre de la junta de l’Associació Cultural del Matarranya. La seua vinculació a la Freixneda és molt important. Cada llibre que publica té la il•lusió de presentar-lo a la seua vila, l’últim aquest mateix estiu on vaig tindre el goig d’acompanyar-lo, omplint com sempre la sala de plens de l’Ajuntament. Va estudiar a l’escola de la població i hi va viure fins fa pocs anys portant l’explotació agropecuària familiar. Cal alguna cosa més per ser considerat veí rellevant per a ser inclòs en la recent publicació municipal? Realment una llàstima aquest oblit, pensem que involuntari.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 10 d’octubre del 2009)

L’1 de febrer de 1984 desset alcaldes i regidors socialistes de diversos municipis catalanoparlants d’Aragó van firmar la “Declaració de Mequinensa” al castell d’esta població. Artur Quintana, filòleg company de columna, mos ho va recordar a principis d’any (“Mequinensa, 25 anys”, 24-I-2009). Los firmants, conscients de “la importància històrica” de l’acte, reconeixien “que la llengua catalana que es parla a la Franja Oriental pertany al patrimoni cultural d’Aragó”, rebutjaven “denominacions despectives de chapurreau i d’altres paregudes”, declaraven la urgència de “desenvolupar mides concretes per a aconseguir la normalització lingüística d’Aragó” dins de la unidat i variedat de la llengua i fien diferents propostes: ensenyament optatiu del català a la zona, suport a la producció literària i als estudis sociolingüístics i un paper clau de la Universitat de Saragossa al procés. Per la seua part se comprometien a fomentar l’ús públic del català als seus pobles i fien una crida a la integració cultural i política de tots los aragonesos.
Fa 25 anys. Orgull, dignitat, compromís, integració. Una verdat lingüística que calia fer pública i d’ací real amb l’acció política. S’ha avançat una mica: classes fora de currículum, alguns ròtuls, premis literaris propis, una Universitat que no s’implica i una proposta de Llei de Llengües molt tímida, que alguns critiquen per “catalanista”, en una confusió interessada entre lo nom de la llengua i nacionalitat.
Avui a Pena-roja de Tastavins, dins de la 19a Trobada Cultural del Matarranya, en homenatge al seu poeta Desideri Lombarte (1937-1989), tornaran a llegir lo manifest. Constantino Cavafis, grec d’Alexandria, va cantar als defensors de les Termòpiles, derrotats pel gran exèrcit persa per culpa d’un traïdor; als valents de Mequinensa i a Desideri vull dedicar los seus versos —en l’excel•lent traducció de Joan Ferraté— amb ànims de victòria:

“Honor a aquells que, a la vida que tenen,
han decidit de guardar-hi Termòpiles.
Mai d’allò que és el deure no movent-se;
justos i equitatius en tots els actes,
però amb dolor i amb llàstima, altrament;
[…]
encara socorrent tan bé com poden;
en tot moment dient la veritat,
però sense odi envers els mentiders.”

María Dolores Gimeno

(Publicat al diario de Teruel, el dissabte 3 d’0ctubre del 2008)

Com dèiem a l’article passat, la PARLA és un fet individual. L’individu ha de triar en cada moment quina parla vol emprar; es a dir, quina manera de parlar. Però el triar s’ha de fer lliurement. L’individu ha de dominar les circumstàncies, que no han de triar per ell. Jo, per exemple, no sóc lliure de triar comprar-me un iot o viure a un pis de 120 metres quadrats al barri de Salamanca de Madrid (el liberalisme radical diria que sí). Com tampoc ho van ser els meus iaios quan van triar (parla barcelonina ell, calaceitana ella). El no conèixer la NORMA ens limita totalment perquè ens prohibeix l’accés al nivell culte de la LLENGUA. La NORMA no sols et permet superar l’analfabetisme, també et dona una major autoestima lingüística i la possibilitat de canviar el nivell de la PARLA amb molta més llibertat, segons com siguin les circumstàncies. Amb facilitat puc utilitzar català de Barcelona popular o familiar en converses normals; puc emprar un nivell de català acadèmic més culte al parlar en públic o en ambients més acadèmics; però també puc parlar com a Calaceit quan jo decideixi (i no sols al Matarranya). També he pogut observar que alguns matarranyencs que viuen a Barcelona i no coneixen la NORMA, acaben parlant una mena de barreja poc nítida i no sempre controlada de català de Barcelona i matarranyenc.
En resum, i no perdrem les nostres varietats locals? Doncs dependrà de la decisió lliure de la majoria dels parlants futurs. De totes maneres la llengua està en un canvi continuat. Al Matarranya hi ha molts més castellanismes ara que fa cinquanta anys. Però tampoc a Binéfar o Alcanyís, on els ciutadans tenen un coneixement bàsic de la NORMA, es parla igual ara que en èpoques pretèrites i el castellà estàndard està guanyant terreny. Els preocupa això? Tant fins al punt de voler tornar a ser analfabets i rebutjar les classes (obligatòries) de Lengua Española per a conservar les seues varietats? Per què no demanen classes exclusivament de binefarenc o d´alcanyissà? Doncs nosaltres per què hem de ser diferents?

Antoni Bengochea

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 26 de setembre del 2009)

Del 7 a l’11 de setembre s’ha celebrat a Lleida el XV Col•loqui de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (AILLC). Aquesta associació, que compta amb mes de 1300 afiliats arreu del món, celebra un col•loqui cada tres anys, alternativament en terres de llengua catalana i en altres que no ho són. Al col•loqui d’enguany hi han assistit dos centenars llargs de catalanistes, és a dir, perquè ningú no s’espanti —que tot podria ser—, persones que es dediquen a l’estudi de la llengua i la literatura catalanes, com hispanistes són els que ho fan a la castellana, o anglistes a l’anglesa etc., procedents tant de les Balears. Catalunya i el País Valencià com d’Hongria, Amèrica del Nord, Alemanya, Polònia, França, … . A més de dues taules rodones, dedicada una als escriptors i la llengua, i l’altra al cinema, hi ha hagut 112 comunicacions, de les quals 10 tractaven del català d’Aragó, sovint relacionant-lo amb l’aragonès. Cinc d’aquestes comunicacions foren pronunciades per catalanistes de la Universitat de Saragossa: Rosa Fort exposà el contacte de llengües —un dels temes del col•loqui— en documentació medieval al Matarranya, Maite Moret ho féu sobre el mateix tema a la Ribagorça, Javier Giralt dissertà sobre la toponímia lliterana i del Baix Cinca, Ricardo Viruete parlà del lèxic de Tolba i Juan Antonio Saura presentà el del benasquès. Les altres cinc comunicacions eren de catalanistes aragonesos no vinculats a Saragossa, o que procedien d’altres països, i parlaren de l’obra de Jesús Moncada, de l’actual contacte de llengües al Matarranya, de la frontera lingüística catalano-aragonesa, de la toponímia ribagorçana o del contrast gramatical aragonès/català. Entre les activitats culturals hi hagué una exposició de l’obra plàstica de Jesús Moncada i un muntatge teatral sobre textos d’aquest mateix autor. Si a tot això hi afegim que tant la conferència inaugural com la de clausura, foren fetes la primera per un ciutadà de Camporrells, Ramon Sistac, i la segona per un d’Albelda, Eliseu Trenc, haurem de concloure que aquest XV Col•loqui de l’AILLC ha estat també una esplèndida mostra de la catalanística aragonesa.

Artur Quintana

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 16 de setembre del 2009)

Com li dius a un científic ancià que ha malgastat el seu temps i que ha d’assumir noves idees?
Com l’hi ho planteges a un experimentat mestre a qui pensen obligar-lo a canviar la seva forma d’ensenyar?
Com li comuniques a un feinater que la seva forma de treballar és obsoleta i que precisa un canvi radical?
Com li contes a uns pares que el seu fill mai no serà res en la vida o que fins i tot és carn de canó?
Espero sincerament que no pronunciïs mai per mai paraules com aquestes i menys encara que mai sentis frases similars dirigides cap a tu o envers algun dels teus amics o familiars.
I en canvi potser t’atreveixis a dir-li a uns pobres ancians, tal vegada els teus avis, als teus amics, als teus votants, potser fins i tot als teus fills, que no saben parlar, que simplement xipollegen, que enxampurren les paraules, com si la història no importés, com si el passat, la cultura de milers d’aragonesos hagués d’arraconar-se per una simple qüestió de denominació. Saps perfectament que ja ningú envaeix a ningú en les cultures democràtiques, que un animador del Barça, de l’Atlhetic o del Reial Madrid no deixa de ser aragonès o murcià, o de qualsevol altra part, pel simple fet de simpatitzar amb un nom.
Suposo que al científic ancià el lloaràs la seva perseverança i reconeixeràs que gràcies a persones com ell, el món avança. Li diràs al mestre, que ha educat a generacions senceres i que encara pot ajudar; calmaràs l’ansietat d’aquests pares explicant-los que el seu fill o filla encara pot millorar i intentaràs que aquest treballador s’adapti gradualment als canvis que precisa l’empresa.
De manera que, ¿per què no acceptes almenys que alguns aragonesos desitgen recuperar les arrels de l’aragonès i que d’altres, potser tu mateix, parleu d’una manera que s’assembla a la dels catalans, els mallorquins, els valencians i, a més a més, per a enveja de molts, posseeixes dues llengües maternes a més de les que els teus fills aprenen a l’escola y que ningú qüestiona: anglès, francès, rus, japonès…
Potser no respectes la memòria dels teus avantpassats? No ho crec. Et sembla desgavellada, fins i tot perillosa, la demanda dels teus conveïns aragonesos que no desitgen oblidar una part de les seves arrels culturals? M’estranya. Potser és una simple paraula la que us separa, o aquest mot és l’excusa per no continuar avançant tot i sense saber exactament el perquè?
De què tens por? Segur que d’’ltres coses, però d’un simple nom no. Potser d’una paraula dimonitzada o d’estranys fantasmes interiors? Ho dubto, doncs la majoria d’adults vam deixar de creure en fantasmes temps endarrere i només les ments insegures temen misteriosos complots.
Sens dubte, la millor manera de sentir-te apreciat i integrat en la teva Comunitat, és veure com els teus amics, els teus veïns, els teus polítics… respecten les teves inquietuds i el teu passat, assenyaladament quan això implica enriquir la Cultura Aragonesa integrant totes les diferències culturals que tenen cabuda en ella per engrandir-la.

Silvestre Hernàndez

Aragó, Catalunya i el País Valencià han discutit sobre el recorregut de l’Autovia 68. Saragossa és un pol d’atracció menor, però central, entre la costa catalana, la “Y basca” i la capital del regne. Lo recorregut entre Saragossa i Alcanyís no s’ha discutit. Però en arribar a les Ventes de Valdealgorfa los de la Corona d’Aragó no es posen d’acord. I no es posen d’acord perquè és històric, esperable, habitual i pronosticable que mai mos posarem d’acord.
Les elits polítiques valencianes diuen “’eixida per Vinaròs”. Per tres raons de pes: perquè Vinaròs és valencià, perquè el govern valencià és del PP i perquè fent defensar posicions contràries a dos govern autonòmics socialistes pot fer la pinça al govern estatal. Catalunya diu “eixida per Tarragona”. Per dues raons: perquè Tarragona és catalana i perquè Catalunya és catalana. I el tercer en disputa, Aragó, diu “eixida per Vinaròs”. Tant clar ho té que suma quatre raons: perquè Vinaròs no és català, perquè Tarragona és catalana, perquè el govern valencià no és català i perquè el govern català és català. Com dirie Sabina, “nos sobran los motivos”. Fora conyes, tot l’arc parlamentari aragonès, des de la seua ala dreta espanyolista fins l’ala esquerra aragonesista, no vol fer passar l’autovia per Salou. Com s’entén que no vulguen baixar rapidet a l’apartament de la platja?
Des del Matarranya, m’encante la idea d’obrir un nou pol d’atracció econòmica a les abandonades Terres de l’Ebre, i obrir-me el món passant per Morella. La potencialitat econòmica de Vinaròs –Amposta – Tortosa és forta. A més, lo govern català està reparant lo greuge històric en que havie deixat la carretera Vall-de-roures – Tortosa. Així que escomencen a construir-se unes Terres de l’Ebre potents que enllaçon millor Castelló en Tarragona, València en Barcelona, i per tant, lo Matarranya en lo món.

Aquest agost m’ha permès compartir una mica més de temps amb la meua filla gran. Ja és a l’adolescència, la qual cosa suposa rebel·lió contra tot allò que ve dels pares. Per això s’agraeixen aquests moments de calma en què no cal estar negociant-t’ho tot. Per exemple, els viatges d’Alcanyís a Torredarques, quan la perspectiva de la festa major tot ho endolceix. Poso música, generalment d’aquests grups joves que empren el català a les seues composicions. Em meravella constatar com, malgrat el retrocés social de la nostra llengua, hi ha aquests músics que fan cançons d’una qualitat tan insultant. Em meravella també, però negativament, com són absolutament ignorats pels mitjans de més enllà del Principat. Com si no existissin. Com si no fossin espanyols.
Però bé, aquest article té un objecte més personal que la repetitiva reivindicació cultural. Algunes d’aquestes lletres de Sanjosex o Manel descriuen un món que m’evoca situacions viscudes, abocant-me irresistiblement a la nostàlgia. Tanmateix, quan remuntem la Vall de Lluna i veig ma filla de quinze anys al seient del costat, em ve tot el pes del DNI al damunt. El meu temps ha passat, navegant a tot drap cap a la cinquantena. En canvi allà hi ha l’adolescent que és a les portes de viure allò del què parlen les cançons. D’aquí molt poc sentirà el cansament de “les mitgeres al descobert” de Barcelona i s’encaterinarà d’algun estranger d’accent estrany i “castellà sorprenentment fluid”.
Més enllà del trencall de la Sorollera es veu la bola de foc del ponent atenyent les carenes del Maestrat. La vida segueix, i com diu en Desideri en un bell poema,
«Elles viuran per mi
i els seus fills, si és que en tenen,
viuran per mi i per elles».

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 12 de setembre del 209)

El Sr. Camps, president de la Generalitat Valenciana, va dir que ell pagava els seus vestits. Fins avui no ha presentat cap factura y totes les informacions semblen demostrar que ens va mentir. Però, no cal que es preocupi el lector que no vull parlar en aquest moment de la manca de responsabilitat, indignitat o culpabilitat del Sr. Camps. El meu comentari anirà pel camí de l’estètica o de la moda dels vestits que llueix generalment el president de la Generalitat. He vist escrites als diaris, lloances al bon gust del Sr. Camps, especialment pel seus vestits i camises. Què voleu que us digui? a mi em sembla gairebé tot el contrari, per la qual cosa passo a exposar-vos els motius.
Bàsicament parlaré de les jaquetes que mitjançant una primera repassada semblen escarransides. Mireu-li en primer lloc les mànigues, sempre curtes, curtíssimes, com si li haguessin crescut els braços després d’haver-se-les fet. Només que estiri un xic el braç se li queda fora tot el puny planxat de la camisa amb botons de puny. I què em digueu de l’estretor de les mànigues? Em prou feines deixen espai per als punys de la camisa. Si això és elegància! Tal vegada sí, però per a un noiet de pocs anys. Amb referència als botons de la jaqueta només cal dir que quan la moda era de portar-ne tres, ell en portava només dos i molt baixos i massa llargues i amples les solapes. Com a conseqüència una gran superfície de la camisa hi era a la vista, inclosa tota la corbata. Cordada la jaqueta —sempre la porta així— i malgrat que el Sr. Camps té una bona figura, sembla que camina inclinant massa el cos i com sentint-se oprimit, la qual cosa, estic segur no és certa. És el producte d’un sastre poc avesat en l’art de tallar un bon vestit.
Els pantalons, no sé, alguna cosa tenen que no donen el pes. Tal vegada la ratlla massa artificiosa? Tal vegada l’amplària? Sobre el coll de les camises, l’espai no em dóna per tot allò que podria escriure: només dic que en ser alts i rectes, no endevines si amb un coll llarg li volen fer un coll curt, o d’un coll curt, un coll llarg.
Ha fet bé el Sr. Camps en no pagar-li els vestits al sastre, jo, força indignat, se’ls hagués tornat. És més, sentint-me ara malgirbat en la meua figura, li demanaria danys i perjudicis.

José Miguel Gràcia

(Publicat al Diario de Terue, el dissabte 5 de setembre del 2009)

Los xiquets d’Aragó estan a punt de tornar a escola: llibres amb olor a paper nou, plàstics per folrar-los, llibretes sense estrenar, carteres i motxilles plenes d’il•lusió o de perea… Després de l’època forta de festes majors i les vacances, setembre significa l’inici d’un nou curs i, al mateix temps, a la nostra zona matarranyenca és també l’etapa radera d’un important cicle agrícola amb la collida de molts fruits: la bresquilla, la vinya, les almeldes… Inici escolar i final natural s’ajunten així en un mes que molts se proposen com lo dels propòsits: anar al gimnàs, fer dieta, inscriure’s en algun curs, comprar fascicles de noves col•leccions que s’acaben d’eixir…
Lo sol encara calenta i reviscola l’ambient a finals de mes, per Sant Miquel, com una resistència de la Naturalesa a entrar dins de la fredor sense llum de l’hivern. Però los dies se van fen més curts i els aparadors de les tendes ja exposen la roba de la nova temporada anunciant la pròxima estació. A la tele apareixen anuncis de “La vuelta al cole en El Corte Inglés”, que en estos temps descreguts és qui fa oficial lo pas a una nova etapa, i no sé per què la depressió se mos apodera. Resulta un autèntic avanç l’escolaritat obligatòria fins als setze anys, que és l’edat laboral mínima permesa, però en època de crisi això no vol dir edat laboral possible i en època de bonança significa imposició mal acceptada. En la ressaca d’esta molts adolescents inconscients han vingut reaccionant a l’escola gratuïta obligatòria amb absentisme i conflictivitat a l’aula, lo qual ha produït un índex de fracàs escolar que fa tremolar —d’un 25%, un dels més alts de la UE—; una de les seues múltiples causes és lo poc valor que es dona a l’estudi com a manera de progressar socialment. Per desgràcia, ham perdut la memòria de temps passats, en què l’educació era un privilegi, i mos queden molt lluny los països del Tercer Món, que viuen en la misèria perquè encara no han arribat a obtindre este dret fonamental.

María Dolores Gimeno

Fa temps que algú, referint-se a les persones, va dir que “un és un i les seues circumstàncies”. I en algun lloc haig lligit que els humans no som cap altra cosa que “el resultat final d’una sèrie de coincidències”. Certament, les persones som lo que som perquè les circumstàncies de la vida —i un bon grapat de coincidències més o menys afortunades— mos han dut a estar a on estem. Jo mateix, sense haver-ho estriat, hauria pogut ser pastor. En este sentit, no sé qué deurie passar a les altres cases de Mont-roig, perqué no recordo que els meus amics i companys en feren cap comentari, però a casa nostra, per a fer-me reaccionar quan los resultats escolars eren inferiors als que, atenent la meua —suposada— capacitat, es consideraven desitjables, m’amenaçaven dient-me que m’enviarien a fer de pastoret al mas de Sorolla. Però ere una mesura coactiva que no acostumave a donar resultats. I és que, a mi, en aquella època, no em pareixie ser tan roïna la idea de dedicar-me al pastoreig. Perqué em fixava en los pastors de Mont-roig i no em pareixie que les passaren tan magres com es podie deduir de l’amenaça. Segurament que la meua deurie ser una visió absolutament idealitzada —per no dir bucòlica— de l’ocupació pastoril. Evidentment, amb los anys haig comprés que la vida dels pastors és molt sacrificada. Perquè a la proverbial soledat s’ha d’afegir que amb fred o amb calor, fage vent o estigue encalmat, en faener o en festiu, los bitxos no perdonen l’aliment i, o els dónes minjar al corral o els has de traure a pasturar. Tot i això reconec que, encara avui, em miro els pastors amb un puntet d’enveja. Primerament pels records que em porten, però, sobre tot, perquè continuo preguntant-me si haguera pogut ser feliç dedicant-me a la seua faena.

En el darrer ple de la Diputació Provincial de Terol, el PP va presentar una proposta contra la llei de llengües dins de la guerra que li ha declarat a la prudentíssima iniciativa legislativa del PSOE al respecte. En l’argumentació, a l’aragonés li retrau ser “resultado de una elaboración artificial”, encara que no diu que és el mateix cas que pot aplicar-se a qualsevol altra llengua normativitzada. Llàstima que a l’aragonés no li hagi arribat el torn fins avui, quan es troba a les portes de la desaparició. Pel que fa al català, argumenten els populars que “no existe acuerdo entre los expertos en cuanto a que sea la lengua que se habla en las comarcas orientales de Aragón”. Quins son els “experts” que neguen que la llengua de la Franja és català? Per posar un exemple poc sospitós de pancatalanisme, la Universitat de Saragossa n’està convençuda. Després afegeix que la llengua catalana “no admite ni dialectos ni modalidades”, en contra de la realitat d’una llengua més flexible respecte de les variants que el castellà, per exemple. Remata pronunciant-se en contra de la “imposición” de l’aragonés, que “no se habla”, i del català, que “nunca ha sido propio de Aragón” –no diu que no es parle–. Una vegada despatxades les excuses pseudolingüístiques, conclou que l’implantació del català “fragmentará” la societat aragonesa i propiciarà “veleidades pancatalanistas”. I aquí trobem les claus de la beligerancia popular: la intolerància de bona part de la societat aragonesa respecte del català i la por a la invasió dels veins de l’est. Una afirmació verdadera, lamentablement, i l’altra falsa, però les dues igualment útils per eixamplir l’electorat.

“Tenia un concert de granotes i totes les nits de maig davall de les seves notes me les passava en blanc”. Així comença el poema-cançó que va escriure Ana Soriano, de Vall-de-roures, al setanta-i-quatre del segle passat quan tots érem més jòvens, especialment ella que encara feie el segon curs de Filosofia i Lletres a Saragossa on ens vam conèixer de la mà del poeta Anchel Conte amb qui mantenia, des de feia temps, una relació molt estreta, degut precisament a la seva afició a escriure, pos a penes tenie uns dotze anys ja va quedar finalista a un concurs de redacció a nivell estatal promogut per la Coca-Cola.
Lo del concert de les granotes que cantaven de nit per les vores del Matarranya, tocant a les cases, als que seguien versos i laments propis de l’època tèrbola en que vivíem, ere suggerent i no vaig tardar gaire en trobar una música apropiada, encara que la cançó, com moltes atres, dorm a la carpeta de les obres inèdites, que ja se li trenquen les gometes de tantes lletres i partitures com hi he anat capuçant.
Però la veritat és que mai és tard per recuperar una cançó o recuperar, si cal, una afició tant especial, dolça i agraïda com la de la creació literària. Que és el que haurie de fer més prompte que tard Ana Soriano, si no vol que tots natros mos perguem la seva veu, i la seva delicada capacitat per la narrativa i el conte.
Les granotes del Matarranya segueixen fent cada nit lo seu concert. I el vent renta la cara de la gent quan trepitja les lloses antigues del pont, mentres la corrent murmura callades històries de somnis i records.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte dia 29 del 2009)

El dia 15 d’agost ens hi varem reunir a Bellmunt un grup nombrós de persones, la majoria de la pròpia vila, és clar, per llegir el llibre Si les pedres parlaren… d’en Jesús Pallarès i jo mateix. No faré una crònica de la jornada, entre altres raons, perquè ja va estar feta al seu moment, en alguns mitjans de comunicació i blocs personals diversos. El meu interès en escriure aquestes línies, en primer lloc, és el d’agrair en Ramon Mur la dedicació, l’entusiasme i el savoir faire en aquests tipus d’actes. L’any passat va marcar l’inici de les jornades de lectura amb el llibre El porvenir de mi pueblo de Juan Pío Membrado. Segons em va comentar ja té mig pensada la jornada de l’any vinent.
Em plau comentar també que vaig tenir un munt de sorpreses segons s’hi anaven llegint els poemes, tant en català com en castellà: alguns d’ells que en considerava magres de contingut i menys encara irònics o graciosos, rebien aplaudiments amb els rostres explícitament somrients. A la inversa, uns altres que havia escrit amb un volgut animus jocandi, passaven força desapercebuts. Alguns altres més, els quals sense arribar a la irreverència expressa, però fora d’allò que s’entén com reverible, produïen complaença entren les oients entrades en anys i de conviccions explícitament catòliques —havien arribat d’escoltar missa.
No voldria deixar-me al tinter l’esplèndida lectura que van fer en català dues o tres persones, habituals estiuejants de Bellmunt i nascudes a la vila, que mai s’havien destacat per la defensa de la unitat del català; més encara, semblaven tenir tendències clares envers el castellanisme. El primer sorprès va estar el mateix Ramón Mur. I jo més encara de la bona dicció en català d’en Ramón i del obert, fluid i estudiat català de la Codonyera de la Elsa i del Germán, joves germans codonyerencs, amb la joia dels seus pares. Una petita confidència: no m’estranyaria gens ni mica que l’amic Ramon s’animés un dia d’aquets a sorprendre’ns amb algun petit escrit en català.
La lectora de més edat, ultrapassava els noranta anys i la més jove, potser no arribava al set. Moltes gràcies als bellmuntans, especialment als membres de l’associació cultural Amigos del Mezquín.

José Miguel Gràcia

Enguany les festes de la Vall del Tormo seran una mica diferents, una mica més tristes. L’entorn que envolta la població ens recordarà permanentment estos dies els incendis que es van produir a la població ara farà vint dies. Jornades dramàtiques en què es va haver d’evacuar una nit els veïns de la vila a Alcanyís perquè les flames arribaven a les cases de la Vall del Riu, al costat del Pou. La Vall s’ha quedat sense vegetació ni cultius en la cinquena part del seu minúscul terme. L’àrea més abrupta i boscosa del municipi anomenada serra Molina s’ha cremat. En este lloc és on la frondosa vegetació ja amagava els maquis en la segona meitat dels anys quaranta de les contínues batudes de la guàrdia civil i on encara es pot visitar el seu passat record a la cova dels Maquis. Però el foc no ha respectat res i també ha arrasat cultius agrícoles com els ametllers o les centenàries oliveres dels Plans de Monfort, los Fornets, el cap dels barrancs de Sanxo i la vall d’Omella. I això no va ser tot perquè al barranc de la Prunera, ja al terme de Massalió, també es van calcinar cultius d’oliveres i ametllers de propietaris vallejos. La via verda, al seu pas pel terme de la Vall, s’ha convertit ara en una via negra, on se veuen els efectes devastadors de les flames de l’incendi. Al Balcó de Pilatos, a l’extrem sud de la serra, és on va iniciar-se la tragèdia a conseqüència d’un llamp d’una tronada seca. Esperem que no es torno a repetir un mes de juliol com el que es va viure i que l’experiència servisque en el futur per adoptar mesures per evitar-ho. Ara toca des de l’administració dictar actuacions d’urgència per recuperar la superfície calcinada el més ràpidament possible. A pesar de tot, des d’esta columna de Viles i gents, bones festes la Vall!
La Comarca, 14 d’agost 2009.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 22 d’agost del 2009)

Som en temps de penúria per als aragonesos de llengua catalana —un projecte de Llei de Llengües esquàlid i mesquí, violentament atacat perquè encara no n’és prou en el tracte que dóna als aragonesos de llengua catalana—, som en temps de penúria, i més especialment per als escriptors aragonesos en llengua catalana —una Universitat de Saragossa que convoca premis literaris en llengua aragonesa i castellana, però no pas en llengua catalana—, som en temps de penúria, temps d’ombres i boires pretes, de vols de voltors. I tanmateix: aquest estiu Iniciativa Cultural de la Franja acaba de publicar el primer número de la revista Styli locus concebuda, tal com consta a la capçalera, com una eina d’intercanvi literari entre els escriptors aragonesos en llengua catalana, escriptors que altrament no tenen gaires possibilitats de fer sentir la seua veu més enllà de l’articulisme —Rolde, La Comarca, aquest mateix diari, Temps de Franja….El consell de redacció és format per Pep Espluga, Loli Gimeno, Carme Messeguer, Hèctor B. Moret, Artur Quintana i Màrio Sasot, i la direcció va a càrrec del crític Esteve Betrià, que junt amb en Ricard Solana tenen càrrec del disseny. S’imprimeix a Gràfiques del Matarranya de Calaceit. El projecte és de traure dos números cada any. La revista, com calia esperar, alterna la crítica amb la creació literària, i així el director a la primera plana fa una repassada a la literatura en català de l’Aragó, i en destaca la vitalitat, sobretot tenint en compte que per a una població de 45.000 persones, en una part considerable encara analfabetes en la pròpia llengua, hi ha una cinquantena d’autors en actiu, i en tots els gèneres literaris, si bé volens, nolens, majoritàriament en l’articulisme. Dos textos van dedicats a glossar la figura de l’escriptor codonyerà José Miguel Gràcia, del qual s’hi publica un esplèndid cal•ligrama. D’altres són exclusivament de creació literària: Merxe Llop fa un ardent cant a la paraula, i Maria Antonieta Calvet ens conta les peripècies de La sirena del nostre mar. La revista és agradablement il•lustrada, Contra voltors i penúries.

Artur Quintana

Les barbes del teu veí

A Espanya més de 167 editorials treballen amb suport diferent del paper i facturen el 10,5 per cent del sector; xifres ambdues que augmenten lentes però imparables. Cada cop són més els periòdics, les enciclopèdies, les revistes professionals, les bases de dades documentals i els portals temàtics en Internet. Mentrestant el preu, el pes i la qualitat dels lectors de llibres electrònics va en constant augment alhora que les xarxes Wifi comprenen més i més extensió de terreny, en tant que el preu del paper es dispara i els antany frondosos boscos són delmats per l’ambiciosa i insensata mà de l’home.
Mentre els adults d’avui a penes se sumen els lectors habituals, la generació que ara creix, molt especialment la infantil, acostuma els seus ulls i la seva atenció a la pantalla de l’ordinador i de l’I-Phone; habitua la seva mirada als continguts d’Internet i fins i tot és ensinistrat a l’escola a manejar-se sense llapis, sense bolígraf ni paper.
Un altre gegant avança lentament, especialment als Estats Units: l’audiobook. Són cada cop més nombrosos els actors i locutors que presten la seva veu perquè milers de nous “lectors” adolescents escoltin narrativa mitjançant els Ipod que passegen contínuament connectats a les seves orelles.
Només una passa frena el ple apogeu dels nous llibres: la regulació definitiva dels P2P. Quan la propietat intel•lectual quedi definitivament protegida en Internet, una passa que tots sabem que arribarà tard o d’hora, la comercialització dels llibres electrònics es dispararà sorprenentment. I llavors els productes editorials hauran de competir amb les creacions de nous autors que ja no necessitaran esperar el beneplàcit de les empreses editores ni desesperar a les portes dels agents literaris; tampoc hauran de témer els concursos manegats, ni els certàmens literaris convertits en noves eines del màrqueting, ni tampoc desganyitar-se inútilment per denunciar les mentides publicitàries del “boca a boca”.
Internet es convertirà en el nou imperi de l’edició, de la comercial i de la lliure, encara que possiblement les pàgines més visitades seran les dels qui, com sempre, més inverteixin en publicitat, en aquest cas en els navegadors, per figurar en els primers llocs del rànquing o els que decideixi no censurar Google ni els països pseudodemocràtics.
Per als lectors adults d’avui en dia sembla impensable un futur sense llibres en què no puguin passar els seus fulls amb els dits, no sigui possible acariciar els seus lloms, atresorar l’autògraf de l’autor o disposar d’un espai privilegiat a la biblioteca: és l’afecte pel passat, el començament de la malenconia. També van dir molts que mai abandonarien el Súper8, el vídeo casolà, els discos de ceràmica i els de vinil, les enciclopèdies de tota la vida…

Silvestre Hernàndez

(Publicat al Diario deTeruel, el dissabte 8 d’agost del 2009)

El proppassat dos d’agost va tenir lloc la 4ª Trobada d’autors ebrencs al Matarranya, concretament a Fondespatla. Dins d’un programa força ple d’actes, es va presentar el llibre —motiu nuclear de la jornada —Galeria ebrenca. Autors i autores de l’Ebre. Fruit de la convocatòria de Serret bloc, una trentena de relats curts, sorgits de la ploma de trenta autors de les terres de l’Ebre, van estar publicats a l’esmentat bloc. El llibre d’Aeditors recull, ordena i fa llibre —paper i tinta— d’allò que començà sent-hi curts relats de digitals publicacions individuals sobre persones i personatges de les terres de l’Ebre. A la contracoberta del llibre es diu: “La vitalitat de les lletres ebrenques és un fet, i la capacitat d’Octavi Serret, des de Vall-de-roures, d’impulsar els autors i les autores més joves, ha permès que un excel•lent planter comenci a prendre cos i qualitat.” Segur que cadascun dels lectors trobarà relats suficients per fer una bona tria personal i en gaudirà amb la seua lectura.
Tocades les dotze del matí, a la Llibreria Serret, plena d’autors i de llibres, va començar la feixuga, però agradable tasca de la signatura d’exemplars. O d’autors se n’aplegaren força, o la llibreria es petita o tal vegada hi havia llibres a dojo, o potser per les tres coses a la vegada, no ho tenien gens fàcil els clients per entrar, comprar, demanar signatures del llibre, pagar i marxar. Molt atents l’Octavi i la seua senyora facilitaven el moviment sense perdre l’ocasió de posar a les mans dels clients tota la cultura en forma de llibre, tant del presentat com d’algun altre.
Eren les dues de la tarda quan el grup d’autors creuaren el carrer per anar a prendre un ben guanyat refrigeri al bar d’enfront, invitats per l’Octavi, per a celebrar la sortida del llibre i més encara, el premi que molt recentment l’ha atorgat la Generalitat de Catalunya per la tasca com a llibreter a Vall-de-roures i al Matarranya, des d’on promou escriptors catalans, i fomenta l’edició i difusió de la literatura ebrenca i dels autors vinculats a les Terres de l’Ebre i a l’Aragó catalanòfon.
Després, la comitiva prengué el camí de Fondespatla per dinar i iniciar, millor dit, continuar la trobada, plena d’actes, fins gairebé les deu de la nit.

José Miguel Gràcia