Viles i Gents

Com el debat de la llei de llengües a les Corts d’Aragó s’apropa, els partits polítics, els col·lectius socials i els mitjans de comunicació esmolen els seus arguments a favor i en contra del projecte legislatiu del PSOE. La proposta socialista no preveu, com caldria, la cooficialitat del català i l’aragonès, però al menys reconeix legalment la seua existència i fixa uns mínims legals per a la seua conservació i promoció. Amb tot i això a PP i PAR els pareix massa concessió. Des de la seua perspectiva, reconèixer que a una part d’Aragó es parla català és obrir les portes a l’expansionisme de Catalunya. Per dir-ho clar i català: prepara el terreny per a l’invasió. Però el més sorprenent son les veus, que des d’una òptica suposadament progressista –i, com no, també des dels prejudicis més rancis i conservadors–, s’aixequen per a esgrimir el cost econòmic com a motiu incontestable per a posposar indefinidament l’equiparació dels drets de castellanoparlants i catalanoparlants. Segons este plantejament, farcit de demagògia i populisme, en temps de crisi el Govern d’Aragó no hauria de gastar-se els calers en protegir llengües minoritàries. Però no ens hem d’enganyar, encara que vestit d’economicisme barat, es tracta del mateix argument de sempre: “Als catalans –o als catalanoparlants-, ni aigua”.

(Publicat al Diario de Teruel,el dissabte 14 de novembre del 2009)

L’11 de novembre passat se va celebrar a Alcanyís dins del Curso Interdisciplinar de Humanidades una taula redona sobre el “Present i futur de la llengua i literatura catalana a l’Aragó”, moderada pel periodista Ramón Mur. Grosso modo, los diferents professors implicats van efectuar una descripció dels aspectes lingüístics (Pere Navarro, dialectòleg de la Universitat Rovira i Virgili), la producció literària (jo mateixa, professora de literatura espanyola també a la URV), la situació legal (Artur Quintana, de l’IEC) i la implantació educativa a la zona (Pietro Cucalón, director del CRE de Castellote).
Los especialistes van parlar ex cathedra dels aspectes que coneixen des de la consideració científica de la llengua autòctona de l’Est d’Aragó com a dialecte occidental del català. Los arguments lingüístics van estar il•lustrats amb mapes de l’expansió de les llengües romàniques i altres sobre lèxic, fonètica i morfologia. Les dades sobre literatura van evidenciar una eclosió excepcional d’escriptors des de la dècada dels 80, paral•lela a la recopilació de la literatura tradicional. L’explicació de l’actual projecte de Llei de Llengües, que reconeix de facto però no de iure l’estatus oficial de català i aragonès, indica que tampoc ara se complirà lo mandat constitucional de l’article 3.2. I l’experiència de l’ensenyament del català va revelar la precària situació: ni materials didàctics ni preparació suficient dels mestres ni un marc legal per a l’assignatura, a diferència de la llengua estatal i de les estrangeres.
Algunes intervencions del públic van presentar la cara dels prejudicis vigents, fills de la ignorància o de la càrrega política que arrossega lo català a l’Aragó. L’argumentum ex auctoritate, generalment acceptat als àmbits científics estrictes, pareix insuficient als humanístics, en què intervenen sentiments i vísceres en detriment de la raó objectiva. Cal molta reflexió i diàleg per tal d’acabar l’alineació —terme marxista destacat per un assistent— d’alguns catalanoparlants aragonesos, que li neguen a la llengua pròpia lo nom consensuat pels lingüistes i la dignitat i necessitat d’estudiar-la, utilitzar-la en públic o transmetre-la als seus fills. Humani nil alienum (res humà m’és estrany) diuen a Alcanyís, premissa que haurem d’adoptar per construir la unitat sociolingüística.

María Dolores Gimeno

Si el PAR hagués llogat als seus elements més viscerals, per intentar aturar el Projecte de Llei de Llengües, no s’hagueren esmarrat massa del que hi va fer la diputada Herrero. Perquè la de Calanda és una estraleta de mà espargint odi a grapats contra els veïns catalans i el nom de la nostra llengua. I desprès de tanta vehemencia i contradiccions, l’abstenció del seu grup, que deixa tocats de l’ala als companys de viatge més extremats, entre ells, als que hi van pel Matarranya demanant que la gent firmo contra la seua llengua pròpia. Abstenció que es podrie tornar a repetir a l’hora de votar definitivament la Llei.
Ja vorem quin frofit treu el PAR en eixa guerra bruta que han muntat contra el sentit comú i la decència política, si tenim en compte que a moltes viles on ells tenen amanta presència, no paren de fer-se activitats en català. I als pobles governats per PAR i PP s’ensenye des de fa anys a les escoles.
Sembla que els promotors d’esta campanya d’esgaciladors sinse mida ni sentit, arriben tard, massa tard. Perquè ja és de tot punt impossible que puguen aturar l’apocada llei presentada a les Corts, i molt menys l’ample moviment cultural que s’estén, com taca d’oli, per tot l’Aragó on tenim llengua pròpia. I del que lo mateix Sr. Biel ha dit fa uns dies: «es un asunto del que a veces se habla “muy visceralmente” y del que a veces no se sabe cosas que se vienen haciendo desde hace 25 años sin queja».
Efectivament, vint-i-cinc anys d’ensenyament a les escoles, dotzenes d’escriptors premiats dintre i fora d’Aragó, centenars d’estudis i llibres publicats, suport institucional creixent, recuperació de l’autoestima en una part de la joventut, presència continuada i en augment als mitjans de comunicació… I la diputada, completament in albis, sinse entendre ni poc ni mica com sem la gent d’una part ben grossa del Baix Aragó.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 7 de novembre del 2009)

Cada vegada que hi surten nous casos de corrupció política, la societat munta en còlera contra tots els polítics en general i s’escolten frases com: aneu-vos-en al diable, tots sou iguals. Si voleu que us parli amb sinceritat us diré que a mi em succeeix tot el contrari. En primer lloc, me n’alegro de que la justícia hagi descobert un presumpte nou corrupte i que sigui jutjat i recaigui sobre ell tot el pes de la llei. També me n’alegro perquè la justícia hagi funcionat. I una altra cosa més encara, amb la nova descoberta, tal vegada algú que estava a punt de cometre algun delicte, es freni.
El fet cabdal que més ha contribuït a la corrupció ha estat la bombolla immobiliària sense cap mena de dubte. Quan, mitjançant un acte administratiu de requalificació d’un terreny per part d’un ajuntament, es pot multiplicar per “x” el seu valor, s’obre un ventall de possibilitats d’actuació, legals, quasi legals, aparentment legals, explícitament al marge de la llei —vull dir corruptes— de dimensió incalculable. El ball entre els constructors, els especuladors, els promotors, els regidors d’urbanisme i construcció, i els alcaldes, pot produir una mena, diguem-ne, de laxitud en la consciència d’algunes persones, albirant les grans corrents monetàries. Suposo que en aquests moments, quan la construcció està sota mínims, el risc de la corrupció haurà baixat a xifres infinitesimals. Una elevada fiscalitat sobre les plusvàlues reals, entre altres mesures, hagués estat un fre, tant de la corrupció com de l’increment incontrolat dels preus de l’habitatge.
Malgrat tot, tinc la convicció de que el nivell de corrupció de la classe política és similar al de la societat en general. El diner negre, l’economia submergida, les factures petites i grans sense IVA, la contractació d’emigrants sense papers, etc., etc, refermen la meua convicció. Però, ni tots els partits polítics són iguals, ni tots els ciutadans.
No vull deixar-me al tinter una aparent fortuïtat amb referència al descobriment dels casos de corrupció: fa uns anys eren el diaris els que posaven al descobert el casos de corrupció, ara és la justícia. Els diferents mitjans es dediquen a repetir les noticies i a personar-se a la porta dels jutjats amb les càmeres. Tot això em dóna que pensar. Què s’ha fet del periodisme d’investigació? Està la premsa massa vinculada al poder?

José Miguel Gràcia

Enguany fa deu anys del traspàs de la ceramista i escriptora calaceitana Teresa Jassà. Us proposo una ruta per a seguir les petjades d’aquesta artista que tenim escampades per tota la nostra geografia. A la seua vila, on va ser regidora de l’ajuntament, podíem iniciar l’itinerari, on hi podeu visitar, a la plaça de la Bassa, la casa i taller de l’artista des de 1960 on va viure fins la seua mort, l’antic Molí de la Vila. Un plafó informatiu a la paret ens en dóna notícia. La seua obra ceràmica està distribuïda arreu de la població: a l’escola, en els indicadors d’entrada de la vila, en les plaques de la senyalització dels carrers i en el mural de la Mare de Déu amb el Nen. Al museu Joan Cabré podeu visitar durant les pròximes setmanes l’exposició temporal de l’artista: ‘Barajando temas de Goya’. Fora de Calaceit, a la comarca del Matarranya, tenim el frontal de l’altar de l’església de Lledó, la creu mural de l’altar en l’església de Sant Cosme i Sant Damià a la Portellada, el via crucis ceràmic en els jardins del Calvari de Vall-de-roures, al costat del restaurat temple parroquial, a Pena-roja el mural dedicat a Desideri Lombarte i Maties Pallarès a la casa del carrer del Rosari i a la Vall del Tormo, a l’exterior de l’antic ajuntament, l’escut de la vila. Fora de la comarca, a Alcanyís, tenim el faristol i el frontal de l’excolegiata Santa Maria i el mural exterior de l’oficina principal de la Caja Rural de Teruel i a Gandesa el mural exterior de l’empresa Grup Borràs i el frontal de l’altar de l’ermita de la Fontcalda. Els seus coloms interpretats de mil maneres diferents, símbol de la pau i de la llibertat, i el roig intens, símbol del foc i de la sang, són presents en quasi totes les composicions. Un interessant itinerari cultural per a conèixer millor l’obra de l’amiga ceramista en commemorar-se el desè aniversari de la seua mort.

Portem una bona temporada de destapament de corrupció als partits polítics: finançament immoral dels partits, emburxacament de diners, manteniment de la militància del partit a base de sous a empreses semipúbliques… Los partits són creats per ideòlegs. Gent que vol canviar el món sense rebre res a canvi. Però la pròpia idiosincràsia d’un partit per a estendre’s arreu del territori i de l’entramat social lo fa omplir de gent a qui interesse massa el poder, la notorietat, l’ego o els propis negocis… I la regla de tres és clara: a més poder i més anys amb càrrec, més s’embrute la situació.
Cada moviment busque el seu Obama. L’aragonesisme va trobar en Chunta Aragonesista una manera de fer arribar a la política los objectius dels moviments socials: trilingüisme, muntanya, esquerra forta… Anys més tard hi ha purgues d’aquella línia inicial i grapats de desencantats. L’Obama del catalanisme apareixie en Esquerra Republicana, verges de poder fins lo moment i esperança de regeneració després de 23 anys de pujolisme. Van tocar poder i el “mans netes” va quedar en eslògan.
Després va eixir un altre Obama amb Ciutadans, que volien regenerar la política catalana amb aires més espanyolistes. Poc temps després tenen més corrents al partit que diputats al Parlament. La UPyD de Rosa Díez també n’està aprenent molt, amb corrents que demanen més democràcia interna. I també passarà en lo catalanisme de Reagrupament, o les CUP de l’esquerra independentista.
Fins i tot Obama ha rebut ja només en 8 mesos de govern lo Nobel de la pau. Com és evident, Obama defraudarà. Hi ha partits millors que altres. Hi ha presidents millors que altres. Això segur. Però tampoc siguem més obamistes que Obama. Que el món que tenim no es canvie en quatre dies.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 31 de novembre del 2009)

Enguany, el dia 3 d’octubre, s’han escaigut vint anys de la mort de Desideri Lombarte i Arrufat. I a Pena-roja, a l’Alt-Matarranya, ho han recordat caminant llargament per les serres, valls i masos del territori íntim lombartià, on el poeta havia passat la infantesa i la primera joventut, i on sempre que podia retornava. En dues ocasions, els dies 2 de maig i 11 d’octubre, els caminants guiats per Joaquín Sorolla, bon coneixedor de la contrada, han eixit de la vila pel camí de Coratxà cap al Masmut, la muntanya emblemàtica del microcosmos lombartià, primer indret on han llegit Les Roques del Masmut: Dura maça de pedra està clavada, pesada pena cab al cel creixent, … i camí avant, pujant per les vessants del riu dels Prats cap al Mas de Borla i d’allà a la Creu del llop, amb lectura del romanç del mateix nom. Enfront s’ataülla el Cingle de Sant Jaume i la frontera del Regne és a tocar. Baixada al maig al Mas d’Antolino, i ara a l’octubre al de Ginero, i desfent el cabdell dels camins escampats que ningú fa servir i estan mig esborrats, han travessat el Barranc d’en Ferri just per allà on fa el Toll Bugader, ja sabeu on les dones del masos propers passaven bugada, i han aplegat a les ruïnes del Mas del Molinar, lloc de naixença d’en Desideri. Abans han escoltat el romanç de Sant Jaume, i ací el d’El xiquet perdut al Molinar. I han vist també l’esparver d’ales fines que el poeta volia ser, i foc i flama als orons, als grèvols verd i brasa, i el card, lo panical, l’arç i la gavernera, la botja, l’espinal, lo gram i herba pucera, o han sentit el tord i el pinyarot, …, la garsa i el pigot. La caminada, entre deu o dotze quilòmetres, ha acabat a Sant Llambert de l’Escresola i al Mas d’Eixendri, on van dur a viure Lombarte quan tenia dos anys. I ací, alguns parant l’orella, hauran pogut sentir encara la serp encantada, …, que a les nits de lluna cante enamorada.

Artur Quintana

(Publicat al Diario de Teruel, el disssabte 24 d’0ctubre del 2009)

Mentre en ciutats com Terol, i amb gran esforç, s’aconsegueix mantenir obertes les sales de cinema, en altres ciutats, vegeu el recent cas de Tarragona, la població es queda sense poder assistir a les manifestacions artístiques del setè art.
Quina és la causa del tancament de les sales de cinema? Potser la pirateria? Potser la falta de guions atractius i originals? El tedi pels “remakes”? o, en alguna mesura, aquest desinterès sigui una conseqüència directa dels “missatgers de la mitjania”?
Al cinema el representen els actors i els directors, però massa sovint assistim a lamentables actuacions de pseudoactors sortits de programes de telebrossa o engendrats a manera de prínceps, com si bastés de pertànyer a un llinatge per ser un bon actor; com si fos prou tenir el suport d’un determinat sector de la societat per ser director…
Veiem sovint al cinema espanyol, i molt especialment en les sèries televisives, a actors i actrius professionals de gran talent interpretatiu torejant amb actorets que no fan més que dificultar la seva bona interpretació; convertint un mal guió en una pèssima història i empenyent a milions d’espectadors a desconfiar de successives entregues o, el pitjor de tot, habituant a molts d’ells a donar per bones les gasòfies, les històries banals i les pèssimes interpretacions; a valorar positivament la onada del cinema de la “segona repressió” en la que només val la comèdia picant, això sí, ara amb nus pre y postcoitals, i on els crits i els gestos exagerats són substituts d’una bona interpretació.
Aquí convertim en actors al jove delinqüent juvenil que va fer brodat, com no, un paper similar en una pel•lícula; al fill de papi o de mami que va sortir escollit “netament” en un càsting de 40.000 candidats; a l’hereu d’un cognom que va realitzar un curs de 4 setmanes allà en les amèriques i ens oblidem dels centenars d’actors i actrius que es preparen àrduament a les Escoles de Teatre; de la mateixa manera que arraconem els grans directors del cinema espanyol, o menyspreem als llicenciats en periodisme per substituir-los per tertulianes de grans morros i meninges desbocades, atorguem premis literaris a consorts d’oblidats llinatges, ens engürtelem amb males companyies o convertim en assessors als amics de l’ànima o al fill de la cosina Pascuala, sense importar-nos si la seva vàlua professional està a l’altura de l’amistat o la simpatia que els professem.
Encara sort que, de tant en tant, preval l’ètica i la visió de la realitat i algú decideix fer marxa enrere, decisió que dignifica, per exemple, al fill del president Sarcozy i que, d’estendre’s a altres esferes més artístiques, garantirà que almenys al nostre país veí, es continuï fent bon cinema i no tanquin més sales cinematogràfiques.

Silvestre Hernàndez

Fa una cinquantena d’anys, a l’hostal de mons iaios a Mont-roig hi havie un tràfec continu de comerciants i d’artesans. Però periòdicament també s’hi hospedaven professionals qualificats, entre els quals estave Don Alberto Moliner Belmonte, metge dentista, fill de Valljunquera, que tenie la consulta a Alcanyís i que els caps de setmana anave pels pobles de la Terra Baixa i del Matarranya atenent als pacients. Don Alberto és, per mèrits propis, una de les imatges destacades de la meua infància. La seua ere una forma d’entendre la medicina ben diferent a la d’avui, ja que en aquell temps ere tot molt més familiar. I em ve a la memòria que per aquella època es desplaçave al volant d’un Renault Dauphine, un vehicle molt inestable que ere conegut com “lo cotxe de les viudes”. Fidel a la cita mensual, quan arribave, Don Alberto s’instal·lave en una de les habitacions i ajudant-se d’un reposa-caps que s’ajustave a qualsevol seient anave atenent als pacients. A mi, de menut, m’aterroritzave el sol fet de pensar que algun dia haguera de passar per les seues mans. I és que jo veia que algunes persones entraven a la consulta dolent-se amargament i poc després eixien d’allí tapant-se la boca amb lo mocador i queixant-se encara més amargament. En un altre ordre de coses, em xocave molt que tot un “sinyor doctor” parlare com natres, ja que ere un fet absolutament excepcional. En tinc un bon record, de Don Alberto. I des de l’any 1975 no n’havia sabut res. Fa poc que vaig poder contactar amb ell. I haig de dir que ham parlat diverses vegades i que, tot i l’edat, continue tenint lo cap clar i l’esperit molt jove. Des d’ací li envio una forta abraçada i el meu agraïment per aquell preciós cadellet de setter que em va pujar en un dels seus viatges.

“Teruelinos”. Així anomenen a la comarca de la Llitera a les nombroses famílies que, procedents de l’alt Matarranya, van emigrar en la dècada dels cinquanta del segle XX cap a les terres regades per les aigües revifadores del canal d’Aragó i Catalunya. Els nous regadius es van convertir en una terra prometuda per a molts llauradors del secans de Montroig, Pena-roja, Fondespatla o Vall-de-roures. Van vendre les seues garrotxes plantades d’oliveres o dedicades a la sembradura i les cases familiars per a invertir els diners obtinguts en jornals d’horta. Cambiaven una terra polsosa acobardada per la sequera i amb els cultius sempre exposats al caprici del temps per les collites asegurades amb l’aigua dels nous canals alimentants pel cabalós riu Cinca. Van replegar les seues poques pertenències i se les van emportar cap a Tamarit i els seus voltants amb l’esperança de començar una vida millor. Enrera deixaven, en la major part dels casos, una existència miserable. Comptaven, això si, amb un avantatge per a integrar-se a la terra d’acollida: parlaven la mateixa llengua que els seus nous veins. La seua tan denostada llengua materna va ser llavors un valuós bagatge cultural. Qui els ho havia de dir! Després de haver sentit dir tantes vegades que paralaven un barreja informe de llengües sense cap utilitat més enllà del seu poble.

El company de Viles i Gents Carrègalo contave fa unes setmanes que gràcies a les bones notes que sacave quan ere estudiant no va acabar de pastor al mas de Sorolla. Però ara resulte que és un investigador ja reconegut de la vida als masos, dels oficis i costums del seu poble, Mont-roig, en les èpoques passades quan los pastors i els masovers eren els protagonistes de la vida per tot lo Tastavins i el Matarranya.
El recurs del camp i del poble, el retorn als territoris on vam passar bona part de la joventut, és cura i remei del mals de l’edat i l’atrontollada forma de viure actual per molta gent no necessàriament ni sempre d’oficis intel·lectuals:
Miquel Blanc, químic i escriptor de Calaceit, ha contat moltes voltes com és això de fer els plegadors a les oliveres, abatollar les ametlles i replegar raïms o figues al setembre. I entre una cosa i altra estudie i dibuixe els animalets que viuen pels camps i les herbes del ribàs i del tossal. Quin gust llegir i estudiar els seus llibres!
A Floreal Torguet que és un treballador i sindicalista de la construcció ja jubilat, de família d’exiliats radicats a Toulouse, me’l vaig trobar fa uns dies a l´autobús tot content perquè per la tarde havien de fer la verema al terreny que volte lo seu xalet dels afores de Saragossa.
També podríem parlar de Gregorio Paricio, mestre director del CRA del Mesquí, historiador destacat del Baix Aragó, que és una estraleta de mà recuperant horts erms i collint de tot lo que es pot collir a les vores del Guadalop; i encara li sobre temps per pujar a Bellmunt a llegir poemes a l’escriptori de la Casa Membrado.
Oficis de sempre que ens fan recordar els treballs i penalitats dels nostres pares i avis. I sentir, com ells sentien, lo goig i satisfacció de portar a casa la fruita o les hortalisses que em plantat i collit en les nostres mans.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 17 d’octubre del 2009)

Algú que recorregués les terres d’Aragó, especialment la capital, on viuen més del cinquanta per cent de tots el habitants d’aquesta comunitat, i demanés opinió sobre les comunitats veïnes, no trigaria a adonar-se’n de l’irracional i generalitzat sentiment anticatalanista que existeix. Expressions com: “als catalans, ni tant sols aigua”, “els catalans tot ho volen per a ells”, “els pancatanalistes reivindiquen les terres de la Franja”, “ens han robat els bens de la Franja”, “se’n volen emportar l’aigua”, “ens volen imposar el català”, “són uns insolidaris”, etc., són comunes per tot arreu. No vull analitzar cadascuna d’aquests expressions, tot i què pretenc manifestar que són el producte de la insuficiència d’anàlisi racional, dels tòpics, de la manca de coneixement i, lo que és pitjor, de la influència dels dirigents de tot tipus i dels mitjans de comunicació fonamentalment.
Jo que conec, per raons òbvies, la societat catalana, igual o més que l’aragonesa, mai m’hi he trobat a Catalunya amb sentiments antiaragonesos i desqualificacions tan punyents; tot al contrari, el fet de ser aragonès m’ha sumat punts i per parlar català m’han discriminat—discriminació positiva, s’entén. No vull que el lector pensi que no hi ha excepcions a ambdues bandes, prou que ho sé, parlo de una gran majoria, però no de tots.
Al respecte, vull manifestar també que són ben pocs els aragonesos que, en viure poc o molt a Catalunya, demostrin sentiments tan anticatalans. Llavors, què és allò que està succeint?: a qui l’hi ha convingut i quan l’hi ha convingut ha aixecat tanques al diàleg per impedir la veritable comunicació i enteniment entre els pobles; s’han repetit fins l’extenuació tòpics y més tòpics; alguns partits polítics, per a captar-hi vots, no han dubtat en engreixar el sentiment anticatalanista; el mitjans de comunicació saragossans, i amb l’entestament dels columnistes, han burxat i burxen sempre que poden contra els veïns catalans. Unes vegades són els bens de la Franja, altres la llengua, i l’aigua de l’Ebre i els independentistes i el que calgui. Agafen un petit exemple, de vegades no tan cert, i el generalitzen. El resultat: anticatalanisme a dojo.
No gosaria mai enviar aquestes línies a cap diari o mitjà escrit de Saragossa, no me’l publicarien de totes totes. No em cansaré de repetir que tenim més llibertat d’expressió a Terol que a Saragossa.
L’anticatalanisme a l’Aragó, ha esdevingut un problema de psicoanàlisi col•lectiva.

José Miguel Gràcia

‘La Fresneda museo vivo’ és un llibre que ha editat recentment l’Ajuntament de la vila i escrit per l’escriptor caspolí Miguel Caballú. L’obra recull, en la seua part central, molt àmplia, una important mostra de fotografies, algunes de ben antigues d’un valor etnològic destacable. Un gran esforç el recopilar tot aquest gran arxiu d’imatges. La resta del llibre, a través d’un esquema general, ens presenta la població i els monuments i aspectes més destacats de la vila. El turisme, la immigració rumana, l’economia, la toponímia, la llengua, l’olivar, la gastronomia… I també es fa referència a persones destacades de la població. Però res hi trobareu sobre el poeta i escriptor Juli Micolau Burgués. Caldria i seria tot un detall fer-li un afegitó al llibre per posar remei a tal desconsideració. Quins són els seus mèrits per aparèixer a les seues pàgines? Molts. Haver publicat tres poemaris i tots guardonats: ‘Manoll’, Premi Guillem Nicolau 1997 atorgat pel Govern d’Aragó al millor treball literari en llengua catalana, ‘Esfera. Traspunt en la serena’, Premi Pedro Saputo de les Lletres Aragoneses en llengua catalana 2002 i ‘D’un sol esclop’, Premi Guillem Nicolau 2008. Va ser articulista en aquesta mateixa columna i ho és actualment a la revista ‘Temps de Franja’. Apareixen els seus versos en diferents antologies poètiques i en un munt de revistes on hi col•labora. Ha participat en diferents trobades literàries i culturals a l’Aragó i fora. Ha estat membre de la junta de l’Associació Cultural del Matarranya. La seua vinculació a la Freixneda és molt important. Cada llibre que publica té la il•lusió de presentar-lo a la seua vila, l’últim aquest mateix estiu on vaig tindre el goig d’acompanyar-lo, omplint com sempre la sala de plens de l’Ajuntament. Va estudiar a l’escola de la població i hi va viure fins fa pocs anys portant l’explotació agropecuària familiar. Cal alguna cosa més per ser considerat veí rellevant per a ser inclòs en la recent publicació municipal? Realment una llàstima aquest oblit, pensem que involuntari.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 10 d’octubre del 2009)

L’1 de febrer de 1984 desset alcaldes i regidors socialistes de diversos municipis catalanoparlants d’Aragó van firmar la “Declaració de Mequinensa” al castell d’esta població. Artur Quintana, filòleg company de columna, mos ho va recordar a principis d’any (“Mequinensa, 25 anys”, 24-I-2009). Los firmants, conscients de “la importància històrica” de l’acte, reconeixien “que la llengua catalana que es parla a la Franja Oriental pertany al patrimoni cultural d’Aragó”, rebutjaven “denominacions despectives de chapurreau i d’altres paregudes”, declaraven la urgència de “desenvolupar mides concretes per a aconseguir la normalització lingüística d’Aragó” dins de la unidat i variedat de la llengua i fien diferents propostes: ensenyament optatiu del català a la zona, suport a la producció literària i als estudis sociolingüístics i un paper clau de la Universitat de Saragossa al procés. Per la seua part se comprometien a fomentar l’ús públic del català als seus pobles i fien una crida a la integració cultural i política de tots los aragonesos.
Fa 25 anys. Orgull, dignitat, compromís, integració. Una verdat lingüística que calia fer pública i d’ací real amb l’acció política. S’ha avançat una mica: classes fora de currículum, alguns ròtuls, premis literaris propis, una Universitat que no s’implica i una proposta de Llei de Llengües molt tímida, que alguns critiquen per “catalanista”, en una confusió interessada entre lo nom de la llengua i nacionalitat.
Avui a Pena-roja de Tastavins, dins de la 19a Trobada Cultural del Matarranya, en homenatge al seu poeta Desideri Lombarte (1937-1989), tornaran a llegir lo manifest. Constantino Cavafis, grec d’Alexandria, va cantar als defensors de les Termòpiles, derrotats pel gran exèrcit persa per culpa d’un traïdor; als valents de Mequinensa i a Desideri vull dedicar los seus versos —en l’excel•lent traducció de Joan Ferraté— amb ànims de victòria:

“Honor a aquells que, a la vida que tenen,
han decidit de guardar-hi Termòpiles.
Mai d’allò que és el deure no movent-se;
justos i equitatius en tots els actes,
però amb dolor i amb llàstima, altrament;
[…]
encara socorrent tan bé com poden;
en tot moment dient la veritat,
però sense odi envers els mentiders.”

María Dolores Gimeno

(Publicat al diario de Teruel, el dissabte 3 d’0ctubre del 2008)

Com dèiem a l’article passat, la PARLA és un fet individual. L’individu ha de triar en cada moment quina parla vol emprar; es a dir, quina manera de parlar. Però el triar s’ha de fer lliurement. L’individu ha de dominar les circumstàncies, que no han de triar per ell. Jo, per exemple, no sóc lliure de triar comprar-me un iot o viure a un pis de 120 metres quadrats al barri de Salamanca de Madrid (el liberalisme radical diria que sí). Com tampoc ho van ser els meus iaios quan van triar (parla barcelonina ell, calaceitana ella). El no conèixer la NORMA ens limita totalment perquè ens prohibeix l’accés al nivell culte de la LLENGUA. La NORMA no sols et permet superar l’analfabetisme, també et dona una major autoestima lingüística i la possibilitat de canviar el nivell de la PARLA amb molta més llibertat, segons com siguin les circumstàncies. Amb facilitat puc utilitzar català de Barcelona popular o familiar en converses normals; puc emprar un nivell de català acadèmic més culte al parlar en públic o en ambients més acadèmics; però també puc parlar com a Calaceit quan jo decideixi (i no sols al Matarranya). També he pogut observar que alguns matarranyencs que viuen a Barcelona i no coneixen la NORMA, acaben parlant una mena de barreja poc nítida i no sempre controlada de català de Barcelona i matarranyenc.
En resum, i no perdrem les nostres varietats locals? Doncs dependrà de la decisió lliure de la majoria dels parlants futurs. De totes maneres la llengua està en un canvi continuat. Al Matarranya hi ha molts més castellanismes ara que fa cinquanta anys. Però tampoc a Binéfar o Alcanyís, on els ciutadans tenen un coneixement bàsic de la NORMA, es parla igual ara que en èpoques pretèrites i el castellà estàndard està guanyant terreny. Els preocupa això? Tant fins al punt de voler tornar a ser analfabets i rebutjar les classes (obligatòries) de Lengua Española per a conservar les seues varietats? Per què no demanen classes exclusivament de binefarenc o d´alcanyissà? Doncs nosaltres per què hem de ser diferents?

Antoni Bengochea

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 26 de setembre del 2009)

Del 7 a l’11 de setembre s’ha celebrat a Lleida el XV Col•loqui de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (AILLC). Aquesta associació, que compta amb mes de 1300 afiliats arreu del món, celebra un col•loqui cada tres anys, alternativament en terres de llengua catalana i en altres que no ho són. Al col•loqui d’enguany hi han assistit dos centenars llargs de catalanistes, és a dir, perquè ningú no s’espanti —que tot podria ser—, persones que es dediquen a l’estudi de la llengua i la literatura catalanes, com hispanistes són els que ho fan a la castellana, o anglistes a l’anglesa etc., procedents tant de les Balears. Catalunya i el País Valencià com d’Hongria, Amèrica del Nord, Alemanya, Polònia, França, … . A més de dues taules rodones, dedicada una als escriptors i la llengua, i l’altra al cinema, hi ha hagut 112 comunicacions, de les quals 10 tractaven del català d’Aragó, sovint relacionant-lo amb l’aragonès. Cinc d’aquestes comunicacions foren pronunciades per catalanistes de la Universitat de Saragossa: Rosa Fort exposà el contacte de llengües —un dels temes del col•loqui— en documentació medieval al Matarranya, Maite Moret ho féu sobre el mateix tema a la Ribagorça, Javier Giralt dissertà sobre la toponímia lliterana i del Baix Cinca, Ricardo Viruete parlà del lèxic de Tolba i Juan Antonio Saura presentà el del benasquès. Les altres cinc comunicacions eren de catalanistes aragonesos no vinculats a Saragossa, o que procedien d’altres països, i parlaren de l’obra de Jesús Moncada, de l’actual contacte de llengües al Matarranya, de la frontera lingüística catalano-aragonesa, de la toponímia ribagorçana o del contrast gramatical aragonès/català. Entre les activitats culturals hi hagué una exposició de l’obra plàstica de Jesús Moncada i un muntatge teatral sobre textos d’aquest mateix autor. Si a tot això hi afegim que tant la conferència inaugural com la de clausura, foren fetes la primera per un ciutadà de Camporrells, Ramon Sistac, i la segona per un d’Albelda, Eliseu Trenc, haurem de concloure que aquest XV Col•loqui de l’AILLC ha estat també una esplèndida mostra de la catalanística aragonesa.

Artur Quintana

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 16 de setembre del 2009)

Com li dius a un científic ancià que ha malgastat el seu temps i que ha d’assumir noves idees?
Com l’hi ho planteges a un experimentat mestre a qui pensen obligar-lo a canviar la seva forma d’ensenyar?
Com li comuniques a un feinater que la seva forma de treballar és obsoleta i que precisa un canvi radical?
Com li contes a uns pares que el seu fill mai no serà res en la vida o que fins i tot és carn de canó?
Espero sincerament que no pronunciïs mai per mai paraules com aquestes i menys encara que mai sentis frases similars dirigides cap a tu o envers algun dels teus amics o familiars.
I en canvi potser t’atreveixis a dir-li a uns pobres ancians, tal vegada els teus avis, als teus amics, als teus votants, potser fins i tot als teus fills, que no saben parlar, que simplement xipollegen, que enxampurren les paraules, com si la història no importés, com si el passat, la cultura de milers d’aragonesos hagués d’arraconar-se per una simple qüestió de denominació. Saps perfectament que ja ningú envaeix a ningú en les cultures democràtiques, que un animador del Barça, de l’Atlhetic o del Reial Madrid no deixa de ser aragonès o murcià, o de qualsevol altra part, pel simple fet de simpatitzar amb un nom.
Suposo que al científic ancià el lloaràs la seva perseverança i reconeixeràs que gràcies a persones com ell, el món avança. Li diràs al mestre, que ha educat a generacions senceres i que encara pot ajudar; calmaràs l’ansietat d’aquests pares explicant-los que el seu fill o filla encara pot millorar i intentaràs que aquest treballador s’adapti gradualment als canvis que precisa l’empresa.
De manera que, ¿per què no acceptes almenys que alguns aragonesos desitgen recuperar les arrels de l’aragonès i que d’altres, potser tu mateix, parleu d’una manera que s’assembla a la dels catalans, els mallorquins, els valencians i, a més a més, per a enveja de molts, posseeixes dues llengües maternes a més de les que els teus fills aprenen a l’escola y que ningú qüestiona: anglès, francès, rus, japonès…
Potser no respectes la memòria dels teus avantpassats? No ho crec. Et sembla desgavellada, fins i tot perillosa, la demanda dels teus conveïns aragonesos que no desitgen oblidar una part de les seves arrels culturals? M’estranya. Potser és una simple paraula la que us separa, o aquest mot és l’excusa per no continuar avançant tot i sense saber exactament el perquè?
De què tens por? Segur que d’’ltres coses, però d’un simple nom no. Potser d’una paraula dimonitzada o d’estranys fantasmes interiors? Ho dubto, doncs la majoria d’adults vam deixar de creure en fantasmes temps endarrere i només les ments insegures temen misteriosos complots.
Sens dubte, la millor manera de sentir-te apreciat i integrat en la teva Comunitat, és veure com els teus amics, els teus veïns, els teus polítics… respecten les teves inquietuds i el teu passat, assenyaladament quan això implica enriquir la Cultura Aragonesa integrant totes les diferències culturals que tenen cabuda en ella per engrandir-la.

Silvestre Hernàndez

Aragó, Catalunya i el País Valencià han discutit sobre el recorregut de l’Autovia 68. Saragossa és un pol d’atracció menor, però central, entre la costa catalana, la “Y basca” i la capital del regne. Lo recorregut entre Saragossa i Alcanyís no s’ha discutit. Però en arribar a les Ventes de Valdealgorfa los de la Corona d’Aragó no es posen d’acord. I no es posen d’acord perquè és històric, esperable, habitual i pronosticable que mai mos posarem d’acord.
Les elits polítiques valencianes diuen “’eixida per Vinaròs”. Per tres raons de pes: perquè Vinaròs és valencià, perquè el govern valencià és del PP i perquè fent defensar posicions contràries a dos govern autonòmics socialistes pot fer la pinça al govern estatal. Catalunya diu “eixida per Tarragona”. Per dues raons: perquè Tarragona és catalana i perquè Catalunya és catalana. I el tercer en disputa, Aragó, diu “eixida per Vinaròs”. Tant clar ho té que suma quatre raons: perquè Vinaròs no és català, perquè Tarragona és catalana, perquè el govern valencià no és català i perquè el govern català és català. Com dirie Sabina, “nos sobran los motivos”. Fora conyes, tot l’arc parlamentari aragonès, des de la seua ala dreta espanyolista fins l’ala esquerra aragonesista, no vol fer passar l’autovia per Salou. Com s’entén que no vulguen baixar rapidet a l’apartament de la platja?
Des del Matarranya, m’encante la idea d’obrir un nou pol d’atracció econòmica a les abandonades Terres de l’Ebre, i obrir-me el món passant per Morella. La potencialitat econòmica de Vinaròs –Amposta – Tortosa és forta. A més, lo govern català està reparant lo greuge històric en que havie deixat la carretera Vall-de-roures – Tortosa. Així que escomencen a construir-se unes Terres de l’Ebre potents que enllaçon millor Castelló en Tarragona, València en Barcelona, i per tant, lo Matarranya en lo món.

Aquest agost m’ha permès compartir una mica més de temps amb la meua filla gran. Ja és a l’adolescència, la qual cosa suposa rebel·lió contra tot allò que ve dels pares. Per això s’agraeixen aquests moments de calma en què no cal estar negociant-t’ho tot. Per exemple, els viatges d’Alcanyís a Torredarques, quan la perspectiva de la festa major tot ho endolceix. Poso música, generalment d’aquests grups joves que empren el català a les seues composicions. Em meravella constatar com, malgrat el retrocés social de la nostra llengua, hi ha aquests músics que fan cançons d’una qualitat tan insultant. Em meravella també, però negativament, com són absolutament ignorats pels mitjans de més enllà del Principat. Com si no existissin. Com si no fossin espanyols.
Però bé, aquest article té un objecte més personal que la repetitiva reivindicació cultural. Algunes d’aquestes lletres de Sanjosex o Manel descriuen un món que m’evoca situacions viscudes, abocant-me irresistiblement a la nostàlgia. Tanmateix, quan remuntem la Vall de Lluna i veig ma filla de quinze anys al seient del costat, em ve tot el pes del DNI al damunt. El meu temps ha passat, navegant a tot drap cap a la cinquantena. En canvi allà hi ha l’adolescent que és a les portes de viure allò del què parlen les cançons. D’aquí molt poc sentirà el cansament de “les mitgeres al descobert” de Barcelona i s’encaterinarà d’algun estranger d’accent estrany i “castellà sorprenentment fluid”.
Més enllà del trencall de la Sorollera es veu la bola de foc del ponent atenyent les carenes del Maestrat. La vida segueix, i com diu en Desideri en un bell poema,
«Elles viuran per mi
i els seus fills, si és que en tenen,
viuran per mi i per elles».

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 12 de setembre del 209)

El Sr. Camps, president de la Generalitat Valenciana, va dir que ell pagava els seus vestits. Fins avui no ha presentat cap factura y totes les informacions semblen demostrar que ens va mentir. Però, no cal que es preocupi el lector que no vull parlar en aquest moment de la manca de responsabilitat, indignitat o culpabilitat del Sr. Camps. El meu comentari anirà pel camí de l’estètica o de la moda dels vestits que llueix generalment el president de la Generalitat. He vist escrites als diaris, lloances al bon gust del Sr. Camps, especialment pel seus vestits i camises. Què voleu que us digui? a mi em sembla gairebé tot el contrari, per la qual cosa passo a exposar-vos els motius.
Bàsicament parlaré de les jaquetes que mitjançant una primera repassada semblen escarransides. Mireu-li en primer lloc les mànigues, sempre curtes, curtíssimes, com si li haguessin crescut els braços després d’haver-se-les fet. Només que estiri un xic el braç se li queda fora tot el puny planxat de la camisa amb botons de puny. I què em digueu de l’estretor de les mànigues? Em prou feines deixen espai per als punys de la camisa. Si això és elegància! Tal vegada sí, però per a un noiet de pocs anys. Amb referència als botons de la jaqueta només cal dir que quan la moda era de portar-ne tres, ell en portava només dos i molt baixos i massa llargues i amples les solapes. Com a conseqüència una gran superfície de la camisa hi era a la vista, inclosa tota la corbata. Cordada la jaqueta —sempre la porta així— i malgrat que el Sr. Camps té una bona figura, sembla que camina inclinant massa el cos i com sentint-se oprimit, la qual cosa, estic segur no és certa. És el producte d’un sastre poc avesat en l’art de tallar un bon vestit.
Els pantalons, no sé, alguna cosa tenen que no donen el pes. Tal vegada la ratlla massa artificiosa? Tal vegada l’amplària? Sobre el coll de les camises, l’espai no em dóna per tot allò que podria escriure: només dic que en ser alts i rectes, no endevines si amb un coll llarg li volen fer un coll curt, o d’un coll curt, un coll llarg.
Ha fet bé el Sr. Camps en no pagar-li els vestits al sastre, jo, força indignat, se’ls hagués tornat. És més, sentint-me ara malgirbat en la meua figura, li demanaria danys i perjudicis.

José Miguel Gràcia

(Publicat al Diario de Terue, el dissabte 5 de setembre del 2009)

Los xiquets d’Aragó estan a punt de tornar a escola: llibres amb olor a paper nou, plàstics per folrar-los, llibretes sense estrenar, carteres i motxilles plenes d’il•lusió o de perea… Després de l’època forta de festes majors i les vacances, setembre significa l’inici d’un nou curs i, al mateix temps, a la nostra zona matarranyenca és també l’etapa radera d’un important cicle agrícola amb la collida de molts fruits: la bresquilla, la vinya, les almeldes… Inici escolar i final natural s’ajunten així en un mes que molts se proposen com lo dels propòsits: anar al gimnàs, fer dieta, inscriure’s en algun curs, comprar fascicles de noves col•leccions que s’acaben d’eixir…
Lo sol encara calenta i reviscola l’ambient a finals de mes, per Sant Miquel, com una resistència de la Naturalesa a entrar dins de la fredor sense llum de l’hivern. Però los dies se van fen més curts i els aparadors de les tendes ja exposen la roba de la nova temporada anunciant la pròxima estació. A la tele apareixen anuncis de “La vuelta al cole en El Corte Inglés”, que en estos temps descreguts és qui fa oficial lo pas a una nova etapa, i no sé per què la depressió se mos apodera. Resulta un autèntic avanç l’escolaritat obligatòria fins als setze anys, que és l’edat laboral mínima permesa, però en època de crisi això no vol dir edat laboral possible i en època de bonança significa imposició mal acceptada. En la ressaca d’esta molts adolescents inconscients han vingut reaccionant a l’escola gratuïta obligatòria amb absentisme i conflictivitat a l’aula, lo qual ha produït un índex de fracàs escolar que fa tremolar —d’un 25%, un dels més alts de la UE—; una de les seues múltiples causes és lo poc valor que es dona a l’estudi com a manera de progressar socialment. Per desgràcia, ham perdut la memòria de temps passats, en què l’educació era un privilegi, i mos queden molt lluny los països del Tercer Món, que viuen en la misèria perquè encara no han arribat a obtindre este dret fonamental.

María Dolores Gimeno

Fa temps que algú, referint-se a les persones, va dir que “un és un i les seues circumstàncies”. I en algun lloc haig lligit que els humans no som cap altra cosa que “el resultat final d’una sèrie de coincidències”. Certament, les persones som lo que som perquè les circumstàncies de la vida —i un bon grapat de coincidències més o menys afortunades— mos han dut a estar a on estem. Jo mateix, sense haver-ho estriat, hauria pogut ser pastor. En este sentit, no sé qué deurie passar a les altres cases de Mont-roig, perqué no recordo que els meus amics i companys en feren cap comentari, però a casa nostra, per a fer-me reaccionar quan los resultats escolars eren inferiors als que, atenent la meua —suposada— capacitat, es consideraven desitjables, m’amenaçaven dient-me que m’enviarien a fer de pastoret al mas de Sorolla. Però ere una mesura coactiva que no acostumave a donar resultats. I és que, a mi, en aquella època, no em pareixie ser tan roïna la idea de dedicar-me al pastoreig. Perqué em fixava en los pastors de Mont-roig i no em pareixie que les passaren tan magres com es podie deduir de l’amenaça. Segurament que la meua deurie ser una visió absolutament idealitzada —per no dir bucòlica— de l’ocupació pastoril. Evidentment, amb los anys haig comprés que la vida dels pastors és molt sacrificada. Perquè a la proverbial soledat s’ha d’afegir que amb fred o amb calor, fage vent o estigue encalmat, en faener o en festiu, los bitxos no perdonen l’aliment i, o els dónes minjar al corral o els has de traure a pasturar. Tot i això reconec que, encara avui, em miro els pastors amb un puntet d’enveja. Primerament pels records que em porten, però, sobre tot, perquè continuo preguntant-me si haguera pogut ser feliç dedicant-me a la seua faena.

En el darrer ple de la Diputació Provincial de Terol, el PP va presentar una proposta contra la llei de llengües dins de la guerra que li ha declarat a la prudentíssima iniciativa legislativa del PSOE al respecte. En l’argumentació, a l’aragonés li retrau ser “resultado de una elaboración artificial”, encara que no diu que és el mateix cas que pot aplicar-se a qualsevol altra llengua normativitzada. Llàstima que a l’aragonés no li hagi arribat el torn fins avui, quan es troba a les portes de la desaparició. Pel que fa al català, argumenten els populars que “no existe acuerdo entre los expertos en cuanto a que sea la lengua que se habla en las comarcas orientales de Aragón”. Quins son els “experts” que neguen que la llengua de la Franja és català? Per posar un exemple poc sospitós de pancatalanisme, la Universitat de Saragossa n’està convençuda. Després afegeix que la llengua catalana “no admite ni dialectos ni modalidades”, en contra de la realitat d’una llengua més flexible respecte de les variants que el castellà, per exemple. Remata pronunciant-se en contra de la “imposición” de l’aragonés, que “no se habla”, i del català, que “nunca ha sido propio de Aragón” –no diu que no es parle–. Una vegada despatxades les excuses pseudolingüístiques, conclou que l’implantació del català “fragmentará” la societat aragonesa i propiciarà “veleidades pancatalanistas”. I aquí trobem les claus de la beligerancia popular: la intolerància de bona part de la societat aragonesa respecte del català i la por a la invasió dels veins de l’est. Una afirmació verdadera, lamentablement, i l’altra falsa, però les dues igualment útils per eixamplir l’electorat.

“Tenia un concert de granotes i totes les nits de maig davall de les seves notes me les passava en blanc”. Així comença el poema-cançó que va escriure Ana Soriano, de Vall-de-roures, al setanta-i-quatre del segle passat quan tots érem més jòvens, especialment ella que encara feie el segon curs de Filosofia i Lletres a Saragossa on ens vam conèixer de la mà del poeta Anchel Conte amb qui mantenia, des de feia temps, una relació molt estreta, degut precisament a la seva afició a escriure, pos a penes tenie uns dotze anys ja va quedar finalista a un concurs de redacció a nivell estatal promogut per la Coca-Cola.
Lo del concert de les granotes que cantaven de nit per les vores del Matarranya, tocant a les cases, als que seguien versos i laments propis de l’època tèrbola en que vivíem, ere suggerent i no vaig tardar gaire en trobar una música apropiada, encara que la cançó, com moltes atres, dorm a la carpeta de les obres inèdites, que ja se li trenquen les gometes de tantes lletres i partitures com hi he anat capuçant.
Però la veritat és que mai és tard per recuperar una cançó o recuperar, si cal, una afició tant especial, dolça i agraïda com la de la creació literària. Que és el que haurie de fer més prompte que tard Ana Soriano, si no vol que tots natros mos perguem la seva veu, i la seva delicada capacitat per la narrativa i el conte.
Les granotes del Matarranya segueixen fent cada nit lo seu concert. I el vent renta la cara de la gent quan trepitja les lloses antigues del pont, mentres la corrent murmura callades històries de somnis i records.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte dia 29 del 2009)

El dia 15 d’agost ens hi varem reunir a Bellmunt un grup nombrós de persones, la majoria de la pròpia vila, és clar, per llegir el llibre Si les pedres parlaren… d’en Jesús Pallarès i jo mateix. No faré una crònica de la jornada, entre altres raons, perquè ja va estar feta al seu moment, en alguns mitjans de comunicació i blocs personals diversos. El meu interès en escriure aquestes línies, en primer lloc, és el d’agrair en Ramon Mur la dedicació, l’entusiasme i el savoir faire en aquests tipus d’actes. L’any passat va marcar l’inici de les jornades de lectura amb el llibre El porvenir de mi pueblo de Juan Pío Membrado. Segons em va comentar ja té mig pensada la jornada de l’any vinent.
Em plau comentar també que vaig tenir un munt de sorpreses segons s’hi anaven llegint els poemes, tant en català com en castellà: alguns d’ells que en considerava magres de contingut i menys encara irònics o graciosos, rebien aplaudiments amb els rostres explícitament somrients. A la inversa, uns altres que havia escrit amb un volgut animus jocandi, passaven força desapercebuts. Alguns altres més, els quals sense arribar a la irreverència expressa, però fora d’allò que s’entén com reverible, produïen complaença entren les oients entrades en anys i de conviccions explícitament catòliques —havien arribat d’escoltar missa.
No voldria deixar-me al tinter l’esplèndida lectura que van fer en català dues o tres persones, habituals estiuejants de Bellmunt i nascudes a la vila, que mai s’havien destacat per la defensa de la unitat del català; més encara, semblaven tenir tendències clares envers el castellanisme. El primer sorprès va estar el mateix Ramón Mur. I jo més encara de la bona dicció en català d’en Ramón i del obert, fluid i estudiat català de la Codonyera de la Elsa i del Germán, joves germans codonyerencs, amb la joia dels seus pares. Una petita confidència: no m’estranyaria gens ni mica que l’amic Ramon s’animés un dia d’aquets a sorprendre’ns amb algun petit escrit en català.
La lectora de més edat, ultrapassava els noranta anys i la més jove, potser no arribava al set. Moltes gràcies als bellmuntans, especialment als membres de l’associació cultural Amigos del Mezquín.

José Miguel Gràcia

Enguany les festes de la Vall del Tormo seran una mica diferents, una mica més tristes. L’entorn que envolta la població ens recordarà permanentment estos dies els incendis que es van produir a la població ara farà vint dies. Jornades dramàtiques en què es va haver d’evacuar una nit els veïns de la vila a Alcanyís perquè les flames arribaven a les cases de la Vall del Riu, al costat del Pou. La Vall s’ha quedat sense vegetació ni cultius en la cinquena part del seu minúscul terme. L’àrea més abrupta i boscosa del municipi anomenada serra Molina s’ha cremat. En este lloc és on la frondosa vegetació ja amagava els maquis en la segona meitat dels anys quaranta de les contínues batudes de la guàrdia civil i on encara es pot visitar el seu passat record a la cova dels Maquis. Però el foc no ha respectat res i també ha arrasat cultius agrícoles com els ametllers o les centenàries oliveres dels Plans de Monfort, los Fornets, el cap dels barrancs de Sanxo i la vall d’Omella. I això no va ser tot perquè al barranc de la Prunera, ja al terme de Massalió, també es van calcinar cultius d’oliveres i ametllers de propietaris vallejos. La via verda, al seu pas pel terme de la Vall, s’ha convertit ara en una via negra, on se veuen els efectes devastadors de les flames de l’incendi. Al Balcó de Pilatos, a l’extrem sud de la serra, és on va iniciar-se la tragèdia a conseqüència d’un llamp d’una tronada seca. Esperem que no es torno a repetir un mes de juliol com el que es va viure i que l’experiència servisque en el futur per adoptar mesures per evitar-ho. Ara toca des de l’administració dictar actuacions d’urgència per recuperar la superfície calcinada el més ràpidament possible. A pesar de tot, des d’esta columna de Viles i gents, bones festes la Vall!
La Comarca, 14 d’agost 2009.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 22 d’agost del 2009)

Som en temps de penúria per als aragonesos de llengua catalana —un projecte de Llei de Llengües esquàlid i mesquí, violentament atacat perquè encara no n’és prou en el tracte que dóna als aragonesos de llengua catalana—, som en temps de penúria, i més especialment per als escriptors aragonesos en llengua catalana —una Universitat de Saragossa que convoca premis literaris en llengua aragonesa i castellana, però no pas en llengua catalana—, som en temps de penúria, temps d’ombres i boires pretes, de vols de voltors. I tanmateix: aquest estiu Iniciativa Cultural de la Franja acaba de publicar el primer número de la revista Styli locus concebuda, tal com consta a la capçalera, com una eina d’intercanvi literari entre els escriptors aragonesos en llengua catalana, escriptors que altrament no tenen gaires possibilitats de fer sentir la seua veu més enllà de l’articulisme —Rolde, La Comarca, aquest mateix diari, Temps de Franja….El consell de redacció és format per Pep Espluga, Loli Gimeno, Carme Messeguer, Hèctor B. Moret, Artur Quintana i Màrio Sasot, i la direcció va a càrrec del crític Esteve Betrià, que junt amb en Ricard Solana tenen càrrec del disseny. S’imprimeix a Gràfiques del Matarranya de Calaceit. El projecte és de traure dos números cada any. La revista, com calia esperar, alterna la crítica amb la creació literària, i així el director a la primera plana fa una repassada a la literatura en català de l’Aragó, i en destaca la vitalitat, sobretot tenint en compte que per a una població de 45.000 persones, en una part considerable encara analfabetes en la pròpia llengua, hi ha una cinquantena d’autors en actiu, i en tots els gèneres literaris, si bé volens, nolens, majoritàriament en l’articulisme. Dos textos van dedicats a glossar la figura de l’escriptor codonyerà José Miguel Gràcia, del qual s’hi publica un esplèndid cal•ligrama. D’altres són exclusivament de creació literària: Merxe Llop fa un ardent cant a la paraula, i Maria Antonieta Calvet ens conta les peripècies de La sirena del nostre mar. La revista és agradablement il•lustrada, Contra voltors i penúries.

Artur Quintana

Les barbes del teu veí

A Espanya més de 167 editorials treballen amb suport diferent del paper i facturen el 10,5 per cent del sector; xifres ambdues que augmenten lentes però imparables. Cada cop són més els periòdics, les enciclopèdies, les revistes professionals, les bases de dades documentals i els portals temàtics en Internet. Mentrestant el preu, el pes i la qualitat dels lectors de llibres electrònics va en constant augment alhora que les xarxes Wifi comprenen més i més extensió de terreny, en tant que el preu del paper es dispara i els antany frondosos boscos són delmats per l’ambiciosa i insensata mà de l’home.
Mentre els adults d’avui a penes se sumen els lectors habituals, la generació que ara creix, molt especialment la infantil, acostuma els seus ulls i la seva atenció a la pantalla de l’ordinador i de l’I-Phone; habitua la seva mirada als continguts d’Internet i fins i tot és ensinistrat a l’escola a manejar-se sense llapis, sense bolígraf ni paper.
Un altre gegant avança lentament, especialment als Estats Units: l’audiobook. Són cada cop més nombrosos els actors i locutors que presten la seva veu perquè milers de nous “lectors” adolescents escoltin narrativa mitjançant els Ipod que passegen contínuament connectats a les seves orelles.
Només una passa frena el ple apogeu dels nous llibres: la regulació definitiva dels P2P. Quan la propietat intel•lectual quedi definitivament protegida en Internet, una passa que tots sabem que arribarà tard o d’hora, la comercialització dels llibres electrònics es dispararà sorprenentment. I llavors els productes editorials hauran de competir amb les creacions de nous autors que ja no necessitaran esperar el beneplàcit de les empreses editores ni desesperar a les portes dels agents literaris; tampoc hauran de témer els concursos manegats, ni els certàmens literaris convertits en noves eines del màrqueting, ni tampoc desganyitar-se inútilment per denunciar les mentides publicitàries del “boca a boca”.
Internet es convertirà en el nou imperi de l’edició, de la comercial i de la lliure, encara que possiblement les pàgines més visitades seran les dels qui, com sempre, més inverteixin en publicitat, en aquest cas en els navegadors, per figurar en els primers llocs del rànquing o els que decideixi no censurar Google ni els països pseudodemocràtics.
Per als lectors adults d’avui en dia sembla impensable un futur sense llibres en què no puguin passar els seus fulls amb els dits, no sigui possible acariciar els seus lloms, atresorar l’autògraf de l’autor o disposar d’un espai privilegiat a la biblioteca: és l’afecte pel passat, el començament de la malenconia. També van dir molts que mai abandonarien el Súper8, el vídeo casolà, els discos de ceràmica i els de vinil, les enciclopèdies de tota la vida…

Silvestre Hernàndez

(Publicat al Diario deTeruel, el dissabte 8 d’agost del 2009)

El proppassat dos d’agost va tenir lloc la 4ª Trobada d’autors ebrencs al Matarranya, concretament a Fondespatla. Dins d’un programa força ple d’actes, es va presentar el llibre —motiu nuclear de la jornada —Galeria ebrenca. Autors i autores de l’Ebre. Fruit de la convocatòria de Serret bloc, una trentena de relats curts, sorgits de la ploma de trenta autors de les terres de l’Ebre, van estar publicats a l’esmentat bloc. El llibre d’Aeditors recull, ordena i fa llibre —paper i tinta— d’allò que començà sent-hi curts relats de digitals publicacions individuals sobre persones i personatges de les terres de l’Ebre. A la contracoberta del llibre es diu: “La vitalitat de les lletres ebrenques és un fet, i la capacitat d’Octavi Serret, des de Vall-de-roures, d’impulsar els autors i les autores més joves, ha permès que un excel•lent planter comenci a prendre cos i qualitat.” Segur que cadascun dels lectors trobarà relats suficients per fer una bona tria personal i en gaudirà amb la seua lectura.
Tocades les dotze del matí, a la Llibreria Serret, plena d’autors i de llibres, va començar la feixuga, però agradable tasca de la signatura d’exemplars. O d’autors se n’aplegaren força, o la llibreria es petita o tal vegada hi havia llibres a dojo, o potser per les tres coses a la vegada, no ho tenien gens fàcil els clients per entrar, comprar, demanar signatures del llibre, pagar i marxar. Molt atents l’Octavi i la seua senyora facilitaven el moviment sense perdre l’ocasió de posar a les mans dels clients tota la cultura en forma de llibre, tant del presentat com d’algun altre.
Eren les dues de la tarda quan el grup d’autors creuaren el carrer per anar a prendre un ben guanyat refrigeri al bar d’enfront, invitats per l’Octavi, per a celebrar la sortida del llibre i més encara, el premi que molt recentment l’ha atorgat la Generalitat de Catalunya per la tasca com a llibreter a Vall-de-roures i al Matarranya, des d’on promou escriptors catalans, i fomenta l’edició i difusió de la literatura ebrenca i dels autors vinculats a les Terres de l’Ebre i a l’Aragó catalanòfon.
Després, la comitiva prengué el camí de Fondespatla per dinar i iniciar, millor dit, continuar la trobada, plena d’actes, fins gairebé les deu de la nit.

José Miguel Gràcia

A 2.500 km de distància del Matarranya, llegia a alguns amics pel Facebook que no podien anar a dormir al seu poble per les flames, o que el foc arribave a casa la iaia. A n’esta distància, fa 11 anys, los republicans proirlandesos i els lleialistes probritànics van signar l’alto al foc a Irlanda del Nord. Des d’aleshores, los suposats perills que té un turista a un conflicte armat van desapareixent. A favor de la creació d’un Belfast que és destí per a aprendre anglès a preu econòmic, fer turisme polític i, fins i tot, fer turisme sociolingüístic observant los nuclis de renaixement de la llengua pròpia, el gaèlic irlandès (també conegut com irlandès).
No és casualitat, però sí possible, trobar-se gent realment jove que ha adoptat lo gaèlic com a llengua pròpia. A casa seua, com a molt, només sos iaios sabien parlar el gaèlic. Sos pares, tal com cante la nostra cançó del Tio Canya, van adoptar l’anglès, llengua de metges, professors i gent lletrada. En comparació a la nostra realitat, estos jóvens són profundament optimistes. Expliquen que a la ciutat no arriben al 3% los que usen “habitualment” lo gaèlic. Però tots ells la parlen als fills. I tenen dos i tres fills cadascun. A més, lideren revistes com nós*, profundament jóvens i modernes, i exclusivament en gaèlic. O grups de música com Bréag, que es definixen la primera generació de parlants urbans de gaèlic al Belfast modern. Fins i tot alguns músics han arribat a Londres plantat cara a la normativa britànica de l’any 1737 (!) que prohibix l’ús del gaèlic als tribunals. Per a natres, serie com portar a Madrid la prohibició que tenim de dirigir-nos en català a l’administració aragonesa. De moment, aquí al Matarranya, los incendis mos han fet l’alto al foc. La resta ho tenim per elaborar.

(Publicat al Diario de Teruel, es dissabte 1 d’agost del 2009)

Sr. Alcalde: Tenia escrita una columna intranscendent sobre les vacacions, que hai guardat després de veure’l a vostè, jove, segur i preparat, a la tele que havia anat a queixar-se sobre l’extinció del terrible incendi als voltants del seu municipi. Investigant a la xarxa los motius de la queixa —havia sentit la notícia a mitges—, hi vai trobar la seua “Carta a los montes de Ejulve” (http://ejulvecarrascarock.wordpress.com/). Què bé que escriu: sentiment, correcció, claredat! Què belles resulten les paraules inspirades per la destrucció! M’imagino l’enorme verdor desapareguda, que sempre hai envejat al meu raconet del Baix Aragó, pla i sec, a on m’hai criat. Recordo a l’internat d’Alcanyís del meu Batxillerat les companyes de Los Olmos o Bordón, que de tant en tant s’havien de quedar allí per la nevada; i jo que vivia a una vila sense boles de neu vai incorporar la serra terolenca i la seua vegetació als meus somnis adolescents.
Sento no conèixer Ejulve. Un viatge per un curs d’estiu fa uns anys a Albarracín, més a l’oest, me va permetre recórrer en cotxe de nord a sud la província des de Massalió i contemplar la bellesa de la seua immensitat buida de gent. Vai pensar en aquell moment que la despoblació permetia la preservació del paisatge, verge encara a la destrucció i l’especulació humana; i vai admirar les persones que resistixen mig aïllades a poblacions cada dia més solitàries i més envellides i la seua mentalitat de supervivents. Precisament estos habitants, que coneixen i estimen lo territori, són necessaris per mantindre habitable, cultivat i controlat l’entorn; lo seu futur sense el verd, compensador de solituds i freds, me va fer patir los passats dies, enmig de les cendres i la calor dels focs de Masssalió i Horta als carrers de la meua vila de la terra baixa, gran tallafocs sense res a cremar.
Confio que entengue les meues paraules i solidaritat en la llengua catalana germana de l’est de Terol i de tot Aragó, amb la qual els envio los meus ànims per a la regeneració que sense dubte aconseguiran.

María Dolores Gimeno

Aquests dies calorosos m’he deixat dur per l’ensopiment i, enlloc de fer un article monotemàtic, el dividiré en dos: Una reflexió diguem-ne seriosa i un divertiment on faig una mica de ciència-ficció.
Començo per la reflexió: Davant els incendis que han començat a assolar el nostre entorn, s’han repetit algunes crítiques d’alcaldes i veïns perquè no se’ls ha deixat participar en les tasques contra el foc. Si els morts haguessin estat civils enlloc de bombers professionals, m’imagino fins on hauria arribat la condemna. «On s’ha vist! –cridarien– Permetre que gent sense preparació s’enfronti a un incendi tan perillós!».
I ara el divertiment: La vila comença a omplir-se d’estiuejants. Alegren els carrers especialment els xiquets, que s’ho passen bomba en la llibertat que els dóna estar-se tot el dia fora de casa. Em crida l’atenció que la meua filla petita, que és de raça negra i només fa dos anys que s’està amb nosaltres, sigui gairebé l’única que parla català amb naturalitat. La paradoxa és que molts d’aquests menuts estiuejants van a l’escola a Catalunya o al País Valencià, on se suposa que la nostra llengua és oficial, mentre la Tuàbech s’escolaritza a Alcanyís en un castellà monolític. Això em porta a imaginar que, d’ací a molts anys, quan ja sigui una anciana de rostre beatífic i amb una bona colla de néts, acabi sent la darrera parlant de català torredarquí. Posats a elucubrar, és possible fins i tot que algun observador poc il·lustrat arribi a creure que els torredarquins originals eren negres. Això alimentarà noves tesis d’alguna Associació Amant del «Cacao» o fins i tot d’un futur Partit Regionalista que, contra l’evidència històrica dels repobladors medievals catalanoparlants, reivindiquin l’origen africà dels matarranyencs del sud. Una nova invenció que els farà guanyar algun vot. Ja no vindrà d’aquí.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 25 de juliol)

No es pot parlar d’aquests temes lingüístics sense tindre en compte la diferència entre els conceptes de LLENGUA, NORMA i PARLA.
LLENGUA: És el codi general que tots els parlants reconeixen al emprar un idioma. Un codi de signes comú amb el que som conscients de parlar una llengua i no un altra. Notem el canvi de codi quan parlem en castellà o en català (o en una altra llengua si la coneixem). A un calaceità no li cal canviar de codi quan parla amb un català de Girona (malgrat les diferències).
NORMA: És el codi ideal d’una llengua. La norma no és natural com la llengua. És un artifici, una convenció elaborada pels experts. La norma dicta com s’ha d’escriure una llengua i com ha d’assolir un nivell ideal de qualitat. No es desenvolupa de manera natural com la llengua: s’ha d’estudiar.
Totes les llengües cultes tenen una norma. A mi i a molts ens han obligat a conèixer la del castellà, i ens han rebutjat totalment la de la nostra llengua (el castellà es troba a Catalunya en una situació molt més ventatjosa). Una frase com “la nostra llengua no té gramàtica” no vol dir altra cosa que als parlants ens han amagat la norma.
PARLA: És l’ús individual que fa cada parlant de la seva llengua en cada moment. Al contrari dels conceptes anteriors, la parla depèn de les decisions individuals de cada parlant, que pot emprar diversos registres: més col•loquial, més dialectal (de Barcelona, de Tortosa, de Jerez o d’Albacete), fins i tot més estàndard o més vulgar, però no més culte si no coneix la norma. Malgrat tot, la parla està molt condicionada per les circumstàncies socials i culturals. Un exemple: els meus iaios van viure quasi tota la seva vida a Barcelona. Mentre ell parlava català de Barcelona, ella optà pel calaceità. Va ser una decisió individual, però no lliure. Cap dels dos coneixia la norma i van decidir segons les circumstàncies socioculturals en que es van desenvolupar. El iaio es va moure en ambients més polítics i culturals (fins i tot llegia el català). La iaia no. Les circumstàncies decidiren.

Antoni Bengochea

Els col·lectius humans ham patit sempre una malaltissa propensió a establir honors, reconeixements i prebendes per a premiar mèrits i recompensar fets distingits o serveis rellevants. Ací, entre els més coneguts hi ha els títols nobiliaris i les medalles al mèrit militar, però també condecoracions com “la Gran Cruz de Isabel la Católica” o, sense anar més lluny, “el Premio Aragón” o “la Creu de Sant Jordi”. Circumscrita al món de la Justícia i del Dret, l’any 1944 es va instituir “la Cruz de San Raimundo de Peñafort”. Ara bé: d’eixa “creu” se n’ha fet un abús tan gran que ha acabat sent una distinció en franca decadència. Fins al punt que entre els juristes és coneguda col·loquialment com “la Raimunda”; i han segut diversos els homenatjats que han decidit rebutjar-la. La Iglésia Catòlica també té ordenat el seu règim de reconeixements. Parlo, evidentment, de l’elevació als altars dels distingits amb les categories de beat i de sant. Tot i que, al meu parer, últimament, i a l’igual que passe amb “la Raimunda”, la beatificació i la santificació van de capa caiguda degut a les sobtades presses mostrades per la jerarquia eclesiàstica en portar als altars determinats personatges coetanis nostres. Amb la vista posada en l’eternitat, de sempre la Iglésia s’havie distingit pels seus inacabables processos. Tenim l’exemple del propi Raimond —de vegades escrit també Ramon o Raimon— de Penyafort, que va morir l’any 1275 i no va ser canonitzat fins al 1601. En canvi ara tot són urgències. I em pregunto si s’afanarien tant en canonitzar o beatificar personalitats tan rellevants per a la humanitat com lo recentment traspassat Vicent Ferrer. Em done la impressió que, per a una part destacada d’eixa jerarquia, Vicent Ferrer resultarie ser un sant molest. En tot cas, haguere segut interessant conèìxer la seua opinió sobre la possibilitat d’entrar en la nòmina dels sants. Qui sap si també ho haguere rebutjat.

Al remat, el PSOE s’ha decidit a presentar a les Corts el projecte de llei de llengües tantes vegades anunciat. El PAR se n’ha fet a una vora i, a més, pareix poc disposat a arribar a acords amb els socialistes. La possibilitat es nul·la si a la futura llei s’inclou la denominació de català per a la llengua catalana parlada a l’Aragó. Pareix una travallengua, però és així. La proposta del PSOE es va presentar devant els mitjans de comunicació –i per tant de la societat aragonesa– quasi que demanant perdó. Com si se n’avergonyira de complir els seu programa electoral i, el que es més important, intentar reparar el maltractament oficial de les dues llengües minoritàries de la Comunitat Autònoma. El portaveu socialista, Jesús Miguel Franco, va insistir en la voluntarietat de l’ensenyament del català i en la utilització d’esta llengua en les relacions dels ciutadans amb l’Administració. Encara i això, el soci del Gobern d’Aragó, el PAR, esmola els ganivets. El PP, per no dir que li repateja el futur de les llengües minoritàries, posa la coneguda excusa de que n’hi ha problemes més importants en que treballar. IU diu que pot arribar a un acord amb el PSOE i la CHA, encara no s’ha pronunciat. Siga el que siga el camí que prengue la llei de llengües, seria inadmissible una rebaixa dels seus objectius. Si a més de no incloure la cooficialitat –irrenunciable si es vol acabar amb la discriminació d’una de les dues llengües del territori–, desapareix la definició expressa del català com a llengua pròpia d’Aragó, més val esperar uns altres trenta anys, perquè la llei que s’aprovarà serà, llavors sí, vergonyosa.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 18 de juliol del 20099

De vegades les coses, quan menys ho esperes, ixen bé. I aquest és el cas amb la revista EL TEMPS, setmanari d’informació general dirigit a tot el territori de la llengua, publicat a València des del maig del 1984 i que enguany ha complert vint-i-cinc anys. Quan va sortir el primer número, ningú no en donava un duro, i en Joan Fuster, el gran maître à penser del valencianisme, ni això: conta la llegenda que només hi va arriscar una pesseta. Tothom deia: “Un setmanari des de València i en català no pot durar”, “Serà flor d’estiu, o ni tan sols hi arribarà”, “No trigaran ni un mes a plegar”, “Faran figa!”. Certament l’editor, n’Eliseu Climent, se la jugava perquè gairebé no hi havia infraestructura quan va començar, ni les enquestes de mercat no eren necessàriament favorables, a més s’havia de crear no només la seu a València, sinó també delegacions a Palma i a Barcelona, i corresponsals a altres indrets. I tot això quasi del no-res, amb pocs periodistes que dominessin l’ofici —en català. Però la revista va seguir i segueix endavant, i enfila ara cap als cinquanta anys, i això que ha hagut d’haure-se-les no només contra les inevitables dificultats inicials, ans també, i sobretot, contra l’assetjament permanent a què és troba sotmesa la llengua i la cultura catalanes tant a Espanya com a França per part de molts governs i organismes d’estat —en la lluita contra aquest patrimoni espanyol que és la llengua catalana s’emporta la palma la Generalitat Valenciana. En aqueixes circumstàncies portar endavant els 1302 números dels darrers vint-i-cinc anys de la revista no ha estat gens fàcil, i potser sí que, si Sant Vicent ho pogués veure, s’exclamaria: “Vejats miracle!”. I potser que també ho diria d’aquest fillol d’EL TEMPS que és la revista mensual TEMPS DE FRANJA, subtitulada “Revista de les Comarques Catalanoparlants de l’Aragó”, que, també amb moltíssimes i paregudes dificultats, ja fa deu anys que es publica i s’acosta als cent números. Certament de vegades, contra tots els malaveranys, les coses ixen bé. Vejats miracle!
Artur Quintana i Font

(Publicat al Diario de Teruel, el disabte 11 de juliol del 2009)

La recent mort de Michael Jackson torna a plantejar-nos la situació de la Salut. Ens porta a la memòria que, a vegades, aquesta cau en les mans de falsos curanderos i de metges faltats de titulació que persegueixen els diners dels seus confiats pacients encara a risc de danyar-la-hi per sempre, fins i tot inventant malalties imaginàries que curaran miraculosament per augmentar la seva fama i el seu caché. Clar que a més del món del mercantilisme urgent no sols hi ha els abans esmentats, sinó els perseguidors legals de la salut, en forma de multinacionals de l’estètica o de col•legiats que, sota el pretext de la salut física o mental, presten la seva imatge i la seva influència a grossers anuncis televisius, amb la finalitat d’incrementar el nombre de pacients i el seu volum de vendes. Però ara hem donat una passa més i assistim, amb escàndol, a la proliferació de metges privats que són capaços de receptar a la carta, qualsevol demanda dels seus rics pacients abans que perdre’ls, trist cas de Michael Jackson; metges titulats que al seu dia van realitzar el jurament hipocràtic; metges amb titulació legal a què últimament s’estan sumant altres que, argüint la seva fugida de la medicina al•lopàtica, presumeixen de passar-se a les teràpies alternatives, com la publicitada per un famós oncòleg italià que assegura que és capaç de desfer tumors cancerígens mitjançant simples injeccions de solució de bicarbonat sòdic, sí, aquest, el de tota la vida, el de l’acidesa i les dents més blanques; tractaments que, al costat dels habituals i altres, més o menys miraculosos, han donat lloc al naixement de la denominada medicina integrativa.
Recentment alguns especialistes de la Societat Espanyola d’Oncologia Mèdica han advertit que alguns tractaments naturals no tenen res d’innocus i que altres no haurien d’emprar-se fins a ser degudament comprovats.
Fa poques setmanes, uns dies abans de la mort de Michael Jackson, mentre rebia una injecció intravenosa de l’ara miraculós bicarbonat de sodi, moria J.M.A, confiat i en silenci, en una consulta de medicina alternativa de Barcelona.
A més d’evitar els perills de xarlatans i falsos metges, em temo que caldrà ser previnguts amb alguns terapeutes als qui fan més peça els diners que el fi últim de la seva professió: la curació dels malalts.

Silvestre Hernàndez

Com ja estem altra volta a l’estiu toque d’escriure un poquet de lo nostre, dels paisatges i territoris més personals per on volen com oronetes los records que surten i tornen sempre al niu del llogaret menut del Mesquí. Aquell poblet del color de la terra i les adobes que s’ha anat esblanquint i omplint de colors: edificis nous del camp i la ramaderia, la indústria i la construcció, de cases noves fetes en materials nous que duraran una eternitat però que mai taparan la calor i lo fred tant bé com les parets gordes de pedra i els tellats de canyís i fang pastat en palla de la era.
Un sistema radial de camins de ferradura marxave cap a tots los costats i cada camí tenie lo nom del poble on anave a parar: Camins de Fórnols, Valldalgorfa, la Torre, Valljunquera, la Canyà, Bellmunt, la Torrocella, Calanda, Castelserás. I a les eixides principals hi havie un peiró amb una creu de pedra o ferro, perquè a la gent li donave tranquil·litat la presència d’aquells símbols. Ara anem i venim a cent per hora per carreteres esplèndides que han furtat espai als bancal d’oliveres i als tossals. Es lo preu caríssim del progrés que cada dia arramble en lo poc que ens quede de les condicions materials del passat i fins i tot de moltes tradicions, on la música, a casa nostra, sempre ha set un cas a part.
Perquè en vespres de la Guerra hi havie al poble dos orgues, el de l’Església i el de la Capella; uns set o vuit pianos i un grup important de tocadors de guitarra i bandúrria. I no hi calie eixir de casa per aprendre solfa. Les partitures manuscrites d’aquella època que han aplegat a les nostres mans son bona prova del que dic.
Per això no ha d’estranyar que, des de fa alguns anys, La Codonyera també hi sigue una referència important en la música moderna, la organització de concerts per la joventut i la creació de conjunts estables de rock.

Ha hagut de morir Wirberto Delso Díaz, aquesta primavera passada, per a començar a recollir el seu testimoni i valorar la seua personalitat a partir del denominat ‘cas Favara’ que protagonitzà el rector de Favara el 1974. L’arquebisbe de Saragossa, Pedro Cantero Cuadrado, el va dimitir com a capellà de la vila des del 1968 per aglutinar la joventut de la població, per liderar el moviment progressista en el món rural i ser crític amb els poders polítics i religiosos submisos al règim franquista en evident retrocés en la primera meitat de la dècada dels 70. Wirberto pertanyia a una generació de capellans jóvens que regien les nostres parròquies al final de la dècada dels 60, que van lluitar al costat del poble per alliberar-lo d’aquella societat tradicional rural, on el record de la passada guerra civil encara estava ben present. Des dels ajuntaments franquistes locals no es veia bé la implicació dels capellans en la política municipal controlada pels sectors més reaccionaris de la població. De seguida, després de la dimissió de Wirberto com a mossèn de Favara, aparegueren 34 religiosos, el denominat Grup Solidari, que donaren suport al capellà rebel i es mostraren en contra de l’autoritari arquebisbe de Saragossa, membre del Consejo de Regencia nomenat pel mateix Franco. Finalment, Cantero Cuadrado impotent, per resoldre la crisi protagonitzada pel Grup Solidari, va oferir a Wilberto el càrrec de coadjutor a Alcanyís però no el va acceptar per entendre que com a càstig el rebaixaven de la categoria de rector i el desterraven de Favara. El capellà va preferir treballar com assalariat a la vila on tan bé s’havia integrat. El passat dissabte a la població del Baix Aragó-Casp, amb el cinema ple, es va fer un emotiu acte promogut per l’ajuntament per recordar el pas del rector per la població fa més de quaranta anys i en què el cantautor de la vila Àngel Villalba va tenir un protagonisme destacat. Alguns dels capellans del Grup Solidari estaven vinculats al Baix Aragó-Matarranya: M. Liarte, J. Borau, J. Guarc, I. J. Cabello o F. Chueca i a van ser desplaçats de les seues parròquies per evitar un altre ‘cas Favara’.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 27 de juny del 2009)

Acaba un altre curs escolar i apareixen los balanços. A l’abril, l’Instituto de Evaluación (Ministerio de Educación) va informar de les dificultats de comprensió i expressió en castellà i en anglès i en resolució de problemes matemàtics dels alumnes espanyols de 6è de Primària; este mes de juny lo Departament d’Educació de la Generalitat ha publicat los resultats de les seues proves també en acabar la Primària, en què un 25% d’alumnes no arriben a les competències mínimes en català, castellà i anglès. Amb esta base resulta lògic lo desgavell de la ESO, confirmat per l’Informe PISA de la OCDE 2006, que situava Espanya la coa d’Europa.
L’informe català presenta un interessant exercici sociològic en comparar resultats per sexes i per centres segons la triple xarxa educativa consolidada: escola privada, concertada i pública; i certifica en eixe ordre la línia ascendent del fracàs. Per sort, les escoles rurals constituixen un microcosmos a on encara van a parar juntes les diferents procedències socials de l’entorn; però sovint a les poblacions grans la classe social s’associa a la classe escolar en nom de la “llibertat a l’elecció” –en principi de consciència—, un eslògan trampós de la Concapa que va fer iniciar a Felipe González les concertacions de col•legis, la majoria religiosos. Ara les famílies urbanes han conegut l’assignació del centre dels seus fills p’al curs que ve, resultat d’una sèrie de variants com la proximitat del domicili —a voltes picarescament modificat— i del sorteig. Los pares viuen com una “sort” una escola concertada sense concentració d’immigrants i de marginats, més preocupats per la selecció social de l’alumnat que per l’acadèmica del professorat, encara que això els valgue “gastos” mensuals fixos i una o més misses. Les conseqüències de la llibertat —sortejada—¬ d’elecció són l’obligada segregació d’un grapat d’alumnes, a qui l’escola no farà d’ascensor social sinó de llosa; i la transmissió d’una ideologia uniforme als altres. L’educació hauria de ser igualadora i lliure, però no pareix que la classe política –que pot predicar públic i laic i triar privat i confessional— tingue interès en canviar-ho.

María Dolores Gimeno

Moltes famílies d’aquí han crescut en dietes basades en allò que es fa a casa: cuixot, xoriç, llenguanissa i botifarra. Hi ha vegades que tire més la simplicitat de la sal, lo fred i el temps que porte un cuixot. Altres los sabors artificial del xoriç a la brasa. I quan toque, l’energia i vivesa d’una llenguanisseta en devalent pebre. Diuen que sobre gustos no hi ha res escrit. I no és cert. Perquè hi ha molt escrit, però lo fotut és posar-se d’acord.

Un estudi molt recent dirigit per Pedro Roncalés, de la Universitat de Saragossa, anunciave que consumidors, tastadors professionals i gerents experts dels assecadors no es posaven d’acord en definir què té un bon cuixot de Denominació d’Origen de Terol. Ja se sap que les ciències socials mai són una matèria fàcil.

Per a tastadors i experts és positiu lo greix infiltrat i subcutani, lo sabor, l’aroma, la suavitat i si és trossejable. Però als experts los agrade cert toc de ranci, que els tastadors consideren negatiu. I els experts preferixen color intens, mentre que als tastadors los agradave els colors homogenis. Per als dos grups és negatiu lo sabor salat intens i la pastositat. Però només los experts detectaven punts negatius en la fibrositat i la duresa.

Però el que interessa és saber què els agrade als consumidors i què compraran si s’ajuste al seu pressupost? Com és previsible, no hi ha cap tipus d’acord. La meitat dels consumidors coincidix en les avaluacions dels tastadors (35%) o en les dels experts (13%). Però una quinta part (21%) té gustos clars i consistents, encara que oposats a la dels professionals: los agrade un salat intens i aprecien positivament la duresa. En suma, poc més de dos terceres parts dels consumidors tenen clar què comprar, encara que a un los agrado més salat i dur que a altres. Però encara queden una quarta part de consumidors (27%) que fa avaluacions poc consistents, i unes vegades troben un cuixot salat, i si li donen poc després lo mateix, diu que és dolç. A estos qualsevol los ven magre.

Concloent. Qui té raó sobre el què és un bon cuixot? Poc importe per als productors. Importe saber la qualitat que es pot traure del que tenim, conèixer a fons lo mercat dels consumidors, explorar els forats de mercat no saturats de producció i introduir el producte a on toca per a traure-hi el màxim rendiment. I a casa, al Matarranya, cadaú que trio si preferix lo magre saladet o una panxeta de xoriç a les brases.

Nota: aprofito per a agrair aquí les facilitats que Pedro Roncalés m’ha donat per a accedir a la presentació en format digital de l’estudi.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 20 de juny del 2009)

Los dies cada volta son més llargs, la roba va desapareixen dels nostres cossos conforme puja la temperatura, i es que ja tornem a estar a les portes del estiu. No se si serà per la calor, o per quina estranya raó, les àrees de cultura d’ajuntaments de tots los colors polítics es desperten.
Setmanes culturals, concerts, conferències, xerrades, tallers… el pobles s’omplen d’activitats destinades als veïns y als visitants estiuencs que cada any tornen cap a la segona residència. Així, casi tots els actes culturals es concentren en estos dos mesos, i per què? El responsables ho diuen clarament i sense cap tipus de vergonya; “ara hi ha gent al poble, i a més els que estan de vacances tenen una oferta d’activitats més amplia”.
Sincerament, no ho entenc. Em pareix una gran tontería concentrar tots els recursos personals i econòmics a satisfer els turistes que, per a més inri, tenen més interès en passejar per la vora del riu Matarranya que en anar a qualsevol xerrada. No ho veig lògic. I en això no em manifesto contra el turisme, encara no tenim clar que els visitants venen als nostres pobles pel patrimoni, les tradicions, el paisatge, la tranquil•litat i altres valors que no tenen res a veure en projeccions de cine, tallers, o altres activitats que la majoria d’ells tenen al abast cada dia a les seues respectives ciutats.
No serie més raonable invertir tots estos esforços en mantenir una oferta cultural i d’oci estable durant tot l’any. Unes activitats destinades als veïns, a la gent que fa que els pobles estiguen vius, cosa que no se si els polítics locals tenen clara. Es que després del estiu, arribe l’hivern i llavors que… L’oferta es torna erma, encara sort d’associacions i col•lectius no vinculats a les administracions que en los últims anys han anat incrementant l’oferta. I es que la gent cada dia necessita tenir més i millors opcions culturals i d’oci, i si no hi són, tots sabem que este no es un bon puesto per a viure.

Marc Martí

El passat 16 de maig vam assistir a la manifestació per reclamar una llei de llengües digna. La veritat és que hi anàvem amb totes les incògnites obertes. Quanta gent hi aniria? Hi hauria algun incident? Saragossa no pareixia una plaça molt propícia per les minories lingüístiques aragoneses. Especialment si la minoria majoritària –o sigui, la catalanoparlant– comparteix llengua amb els catalans, font de tots els mals d’Aragó.
Tanmateix, en arribar davant del Corte Inglés i veure aquella gentada alegre i colorista, van desaparèixer tots els temors. El dia era propici i l’ànim assolellat. Tot de joves i xiquets encapçalaven la marxa. Els companys de l’ASCUMA i de la resta d’associacions d’ICF ens miràvem satisfets. Hi érem els del català, però també, i en gran nombre, els de l’aragonès. Dues llengües i un mateix problema: la manca de reconeixement institucional. La qual cosa significa la condemna a llur desaparició.
Les alumnes de l’institut de Vall-de-roures cridaven amb força que volien tenir el dret d’estudiar la seua llengua. Però la cantarella més ben trobada va ser allò de: “Mi tierra tiene tres lenguas, tres lenguas tiene mi tierra. Si no tuviera tres lenguas, ya no sería mi tierra”. Aquest va ser un dels punts que reivindicaren els manifestants: són tan aragonesos els que parlen aragonès i català com el monolingües castellans.
Hi ha altres cròniques més ben trobades que aquesta, i amb fotografies. Podeu consultar-les a “ramonmur.blogspot.com” i a “finestro.wordpress.com”, entre d’altres.
Com a representació de les tesis contràries, un senyor solitari, entrat en anys i amb ulleres obscures, aguantava un cartró retolat a bolígraf on s’hi llegia “NO catalán. SI inglés”. Per a totes les llengües sempre hi ha d’haver un sí majúscul. Especialment si es tracta de les del propi territori.

La campanya de les eleccions europees ha passat, una vegada més, sense pena ni glòria amb la seua càrrega de mítings, conferències, taules informatives i demés “parafernàlia”. Com les eleccions, a l’hora de publicar-se esta columna ja hauran passat, ningú em podrà acusar de parcialitat en la darrera confrontació electoral.
Una de les poques sorpreses de la campanya –com deia, pel general bastant avorrida– per un observador catalanoparlant la va protagonitzar el president de la DGA, Marcel·lí Iglesias, també catalanoparlant. En un multitudinari dinar-míting celebrat a la castellanoparlant Terol va començar la seua intervenció en català. Va dirigir-se als assistents “del Matarranya” en un gest de deferència perque havien fer el viatge més llarg per a acudir a l’acte. Els passa el mateix, segons va contar, que li ocorria a ell quan participava en actes polítics a la capital aragonesa i venia del seu poble, Bonansa.
I no hi va haver-hi ningú que xiulare des d’algún racó d’aquell gran menjador, on hi havia cinc-centes persones arribades de tots els cantons de la província. Ningú va manifestar, al menys obertament, el seu malestar per aquella improvisada i inesperada presència del català en l’intervenció del principal orador. Pot ser que alguna cosa estiga canviant en la societat aragonesa, tradicionalment intolerant respecte al català? Ja seria hora.

Enterats els de Madrit del Diccionari de Chapurreries que estem preparant, me demanen que els escriga algunes entrades, així contestaran millor les propostes chapurrianes que alguns els fan. Prenguen nota els acadèmics:

Chapurriau, rriau, rriau… Onomatopeia o paregut, sense suc ni muc, ni gràcia ni traça, ni gust de carbaça.
Chapurraire.- Element simpàtic sol castellaparlant que es fa de penques de saber dels nostres pobles, cagant-la sempre quan afegeix: “allí habláis una especia de Cha…”
Chapurriat.- Forat imaginari a les fulles d’un setmanari. Una llàstima, perquè les bones obres no haurien de tindre noms dolents.
Chapurrianisme.- Creència idiota que afavoreix els que escriven en faltes d’ortografia i als que reneguen de la llengua materna.
Enchapurrechar.- Empastifar, embrutar, enmerdar.
Chapudràtic.- Aixina com catedràtic o dotó de basseta, diputat de carrascleta, sabut del canut… i tants atres.
Chapurrastre.- Farum predemocràtic que deixen per on passen els partidaris de les querelles criminals contra els que no pensen com ells.
Chapubaish.- Casori de chapu i baish. Ja li val a l’inventor del nom baish.. Que algú mos digue com sone eixe palaurot en la ‘h’ final.
Chapúrria.- Rònega manifestació o reunió de chapurrians a la capital en los justets per portar el sant.
Enchapurriagats.- Que demanen firmes a la gent contra la seua pròpia llengua.
Chapurranga.- Un mal negoci. Qui gaste temps i diners en chapurreries.
Enchapurrich.- Acotidets, semets i més eixuts de idees bones que l’eixarrit d’ovella sedella, medella, llanuda, llanada del cap escornada…
Enchapurriach.- Que diuen defensar la llengua però que mai la escriven. Si tant la volen que la escriguen, a la castellana o como sigue, però que la escriguen, redéu! Ara proliferen blocs i webs de jòvens voluntariosos que necesiten defensar i aprendre la nostra llengua, pero como no la escriven, mai podràn superar la enfermetat infantil i carca del chapurriau.
Chapurriaguitis.- Enfermetat infantil de la normalització ja dita. Els afectats hi tenen cura a poc espavilats que siguen.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 13 de juny del 2009)

Els escriptors en aragonès i en català tenen molt en comú, des d’un gloriós passat medieval, quan compartien llengües i corona —a Barcelona un secretari reial escrivia cartes en aragonès mentre a Saragossa un merino posava comptes en català—, fins a compartir ara el difícil destí de les llengües minoritzades, conegut eufemisme per a no dir altres noms de més mal regust. Darrerament, després de segles de no fer-ho, han volgut tornar a conviure espais i llengües i així dins del marc de les Trobades d’Escriptors al Pirineu s’han aplegat 25 escriptors d’aqueixes llengües (Marta Alòs, Pilar Benítez, Zésar Biec, Àlex Broch, Ramón Campo, Pep Coll, Isidor Cònsul, Ánchel Conte, Marc Cornell, Nieus-Luzía Dueso, Manel Figuera, Ana Giménez Betrán, Óscar Latas, Xavier Macià, Ferran Marín, Àngels Moreno, Lluís Muntada, Chusé Inazio Nabarro, Francho Nagore, Ferran Rella, Carme Riera, Chusé Antón Santamaría, Màrius Serra, Vicent Usó i Fernando Vallés): primer el 2006 a Bellver de Cerdanya i a continuació el 2007 a Pandicosa. Els escriptors en aragonès venien, com cal esperar, de l’Aragó, i els que ho fan en català venien, com també cal esperar, de l’Aragó, Catalunya, Mallorca i València —la Corona hi estava tota molt ben representada. Uns dies de convivència atapeïda, gastronòmica, muntanyenca, de diàleg, entusiasta. Però ja se sap: verba volant, scripta manent. I per tant cada escriptor ha hagut d’escriure una prosa relacionada poc o molt, o fins i tot moltíssim, amb l’indret pirinenc de la trobada: la Cerdanya i a Bal de Tena. Resultat quatre esplèndids llibres, però no pas, com algú podria témer, aplegats llengua per llengua, sinó per territori i oferint per a la Cerdanya en un volum tots els textos en versió aragonesa, i en un altre en versió catalana, i això mateix per a ra Bal de Tena. I així tenim de la primera trobada: Branquil d’a Cerdanya, Uesca, Publicazions d’o Consello d’a Fabla Aragonesa i Portal de Cerdanya, Barcelona, Proa 2007; i de la segona: Capiscol, Uesca, 2008, PCFA i amb el mateix títol i any a Barcelona, Proa. Llegiu-los. Valen el goig de fer-ho.

Artur Quintana

Al Canal 33 de Televisió de Catalunya, en el programa ‘L’hora del lector’, dirigit per Emili Manzano va entrevistar fa unes quantes setmanes a José Antonio Labordeta. El polifacètic personatge parlà del seu últim llibre ‘Un beduino en el Congreso de los Diputados’, de la seua formació i trajectòria personal. Repassà passatges de la seva vida: l’escola del seu pare a Saragossa i on precisament va estudiar el novel•lista mequinensà Jesús Moncada, del pas per l’escola alemanya a Saragossa d’ideologia feixista –ell, fill d’un intel•lectual d’esquerres-, de l’excel•lent obra poètica del seu germà Miguel Labordeta, de l’època com a cantautor, de l’estança a Madrid com a diputat de la CHA… I l’entrevista Manzano la hi fa en català amb una comprensió total de la llengua per part de Labordeta on se’l veia lúcid, espontani, irònic i intel•ligent. Una conversa distesa, fluida, en què es notà una total complicitat i sintonia entre entrevistat i entrevistador. Després de la llarga i interessant xerrada el conductor del programa va presentar a dos crítics literaris convidants per a l’ocasió: Xavier Lloveras, amb arrels a la Ribagorça aragonesa, i Víctor Amela, originari del Forcall. Aquest últim va explicar en la tertúlia les seues dos últimes lectures: ‘Memòries d’una desmemoriada mula vella’ del pena-rogí Desideri Lombarte reeditada l’any passat i ‘La vida de Pedro Saputo’ de Braulio Foz. Havia fet aquestes lectures d’escriptors aragonesos per aprofitar l’estança en el programa de Labordeta. Entre la conversa un error d’Amela que cità Braulio Foz com a novel•lista castellanoparlant. L’obra del matarranyenc evidentment està escrita en castellà però a la vila on va nàixer Fórnols, es parla català. I ben satisfet que estava Braulio Foz de la seua llengua materna. Labordeta, com home culte, coneixia l’obra dels dos escriptors matarranyencs. Quan debatien, al final del col•loqui, de les tres llengües que es parlen a l’Aragó, Labordeta argumentava que ell ho tenia clar però que era massa gran i estava cansat per a lluitar a favor d’aquesta evidència que molts aragonesos, encara avui, es neguen a acceptar. Quina pena i quina desgràcia!

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 6 de juny del 2009)

He vist dos homes negres, elegantment vestits abaixant-se d’un avió, per a després extreure d’una de les seves butxaques un sobre enorme replet de bitllets de cinc-cents euros i pagar amb un d’ells el seu següent trajecte de primera classe amb tren.
Segur que has vist sovint en les notícies a homes, dones i nens negres embalbits pel fred i la por, sota el fantasma dels seus companys empassats per la marea de la intransigència i per les aigües del mar.
Mentrestant, Holanda, ha vist créixer la ultradreta de manera alarmant; i Itàlia xala amb el seu “superhuomo” particular, exemple de polític “humil” al servei dels ciutadans; model de llibertat d’expressió, “sense massa” interessos privats que poguessin donar la falsa idea de manipulació dels mitjans de comunicació, un país que etiqueta i castiga, sense cap mena de vergonya, a l’emigrant sense papers com a delinqüent.
Hem vist més negres que blancs lluitant i morint a Vietnam, a Iran o a Afganistan, i molts d’aquells patint abusos en distintes ciutats, fins i tot en algunes que s’autoproclamen democràtiques i desenvolupades; hem vist injustícia i misèria en el seu propi país.
Heu aplaudit un famós jugador negre o escoltat amb delit una veu colossal; mentre veiem en televisió a un petit negre morint per inanició.
Els ulls de milions d’éssers han vist un home negre parlant alt, clar i sense por al món, des del centri de l’Islam; i a un altre, de cutis fosc i barba endimoniada rebutjant la pau, escopint sobre la mà estesa.
I tot el que s’ha vist va molt més enllà del color; totes les desigualtats i els greuges que observem de dia en dia no tenen res a veure amb la pell; són simplement el resultat del valor que li donem a altres humans: unes vegades valem menys que zero i d’altres cinquanta-u; conseqüència directa del valor dels diners, que aclareixen sobtadament la pell més fosca; objectiu de la incultura i de la por que s’estén i inculca sota el mantell de la falsa informació; és la visió dels nous valors, segons els quals no importa l’origen dels diners, ni d’uns vestits, ni l’ús abusiu d’un càrrec, ni els tripijocs, ni l’enchufisme o la ineptitud, ni tan sols la mentida o la traïció. Sovint només es valora la imatge, quasi mai les intencions reals o el color de la pell. En tot cas, l’únic color que marca la diferència entre humans és el dels diners i més fosca és la vida per a qui no els té.

Silvestre Hernàndez

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 30 d’abril del 2009)

D’un recent programa de debat esportiu a la TV3 me sorprèn lo català correcte i fluid que parla un dels participants, Víctor Muñoz, saragossà de naixement, reconegut futbolista del Real Zaragoza, del FC Barcelona i de la Selecció Espanyola, i ara entrenador de futbol. Wikipedia destaca d’ell: “El tiempo que permaneció en Barcelona le bastó para aprender catalán”. I jo que pensava que la mentalitat comprensiva amb la idiosincràsia lingüística de la terra de residència era cosa de bascos conscienciejats com Txiki Begiristain o José Mari Bakero, més sensibles pel seu origen.
A una frontera d’un carrer cèntric de Saragossa hi ha un gran cartell en català, “El Molí Vell”, denominador comercial de lo que pareix un forn–cafeteria. Investigo una mica, i resulta ser una marca originaria de Barcelona, que s’integra amb tota naturalitat amb los noms en anglès dels locals del costat, noms que no tots són capaços d’entendre però que formen part des de fa temps del paisatge urbà espanyol, catalanoparlant o no.
La meua nebodeta de tres anys ja sap cantar “Mi pare no té nas”, i li fa gràcia repetir paraules en català franjolí, com li parla el seu pare; per això s’ha hagut d’advertir la seua mestra a la guarderia saragossana si algun dia la xiqueta pronuncia frases incomprensibles encara que tan romàniques com l’idioma castellà de la capital aragonesa.
Lo passat dissabte 16 de maig un miler de persones posen una pica a Saragossa, la plaça més dura del panorama lingüístic peninsular, manifestant-se pel dret constitucional a un Aragó trilingüe. Los diaris que dominen lo panorama regional no n’informen; és clar, han de deixar espai a una bicicletada de 400 participants i a les protestes dels veïns de La Muela i les corrupcions municipals. Són ja més de 30 anys de Constitució espanyola amb lo seu article 3 (“Las demás lenguas españolas serán también oficiales en las respectivas Comunidades Autónomas…”), i 25 de la Declaració de Mequinensa, inici de les justes i ignorades reclamacions dels “altres” aragonesos. Eppur si muove!

María Dolores Gimeno

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 30 de maig del 2009)

El passat setze de maig va tenir lloc la manifestació per un Aragó trilingüe, a Saragossa: una manifestació ben organitzada, prou nombrosa, seriosa en quant a les reivindicacions, festiva en les formes, culturalment integradora, contra ningú i només a favor de les llengües minoritàries d’Aragó. Què més vol el Govern d’Aragó? Què més volen els partits polítics? Què més vol encara la societat civil aragonesa? Si diguéssim que ha mancat pedagogia per part del Govern d’Aragó en fer veure a tots els aragonesos la nostra riquesa lingüística i els avantatges que això proporciona, no diríem tota la veritat. Els fets han estat molt més greus encara: allò que membres destacats —possiblement no tots— del PSOE han defensat privadament amb relació a la necessitat de aprovar una adequada Llei de Llengües, mai s’ha traduït en una política d’alliçonament a les bases del partit i a la societat civil. ¿Per por? ¿Per manca de convicció? ¿Per considerar-lo un assumpte de poca importància, en comptes d’un avantatge o un dret? Per contra, tots els anuncis envers els terminis, mai complerts, de presentació del projecte de Llei, només han servit per rearmar els contraris: PP y PAR.
Si segueixen sense fer-nos cas, ¿què podem fer?: seguir reivindicant la cooficialitat de l’aragonès i el català; organitzar alguna altra manifestació més nombrosa; demanar un pronunciament del Justícia d’Aragó; dirigir-nos al Parlament Europeu i a la Comissió Europea, ajudats pels partits que reclamen el mateix que nosaltres, per a demanar els informes i recomanacions que calgui; fer veure a la ciutadania, la importància de la nostra cultura i de la nostra llengua, especialment mobilitzant els jóvens; recórrer al Defensor del Pueblo, criticar les incongruències dels partits quan mantenen actituds oposades a l’Aragó amb relació a altres comunitats; explicar a tort i a dret la inconstitucionalitat de l’Estatut mentre no es declari la cooficialitat de les llengües pròpies, etc., etc., i no tirar la tovallola en cap moment.
Si el PAR fos realment un partit culturalment aragonesista o volgués donar proves d’honradesa intel•lectual i de coneixements lingüístics, no hi cap dubte que votaria a favor d’una Llei de Llengües coherent, justa i constitucional. Malauradament la seua actitud i les seues declaracions hi van per un altre camí. La CHA i IU reclamen obertament la cooficialitat lingüística.

José Miguel Gràcia