«Cavall Fort»
Encara recordo el dia que vaig descobrir Cavall Fort. Va ser a casa dels tiets Galí-Trullenque, on hi havia abundància de llibres i discos, alguns d’ells en francès i molts en català. Estic parlant de finals dels seixanta. Jo vivia en una barriada d’immigrants, on la lectura no era l’afició estrella; i molt menys en català, una llengua vetada a les aules —més o menys com encara passa aquí a l’Aragó. Els meus pares van fer un esforç i m’hi van subscriure. Guardo pràcticament tots els números des d’aquell 140 del gener del 69, el primer que va arribar a la nostra bústia. Gràcies a ells em vaig familiaritzar amb l’ortografia de la llengua que parlàvem a casa. Evidentment no la vaig aprendre a escriure, però m’hi va ajudar quan, més endavant, ho vaig intentar. El que va aportar-me Cavall Fort, però, va més enllà: vaig descobrir els ninotaires francobelgues, escriptors com Josep Vallverdú i Joaquim Carbó, articles de divulgació científica, excursionisme, manualitats. Tot plegat força diferent del que llegia (amb gust també) als “TBO”, “Pulgarcito” o “TioVivo”.
Després de molt de temps, vaig tornar a la Franja i vaig trobar-me que, malgrat tants anys de democràcia, la cosa de la llengua estava fins i tot pitjor que en aquella Barcelona grisa de principi dels setanta. Vaig subscriure la meua filla gran a la revista, amb l’esperança que, si més no, no li sonés estrany això de veure escrit el català que parlem tots els de casa. Gràcies a la menuda, Cavall Fort continua arribant cada quinze dies. Els temps, evidentment, no tenen res a veure amb els d’aleshores. Ara mana l’audiovisual, i el paper de les revistes d’entreteniment ha passat a ser residual. Malgrat tot, tinc l’esperança que, si algun dia volen escriure alguna cosa en l’idioma de la família, no els soni estrany ni ‘xapurrejat’, sinó clar i català.
