Viles i Gents

Com el debat de la llei de llengües a les Corts d’Aragó s’apropa, els partits polítics, els col·lectius socials i els mitjans de comunicació esmolen els seus arguments a favor i en contra del projecte legislatiu del PSOE. La proposta socialista no preveu, com caldria, la cooficialitat del català i l’aragonès, però al menys reconeix legalment la seua existència i fixa uns mínims legals per a la seua conservació i promoció. Amb tot i això a PP i PAR els pareix massa concessió. Des de la seua perspectiva, reconèixer que a una part d’Aragó es parla català és obrir les portes a l’expansionisme de Catalunya. Per dir-ho clar i català: prepara el terreny per a l’invasió. Però el més sorprenent son les veus, que des d’una òptica suposadament progressista –i, com no, també des dels prejudicis més rancis i conservadors–, s’aixequen per a esgrimir el cost econòmic com a motiu incontestable per a posposar indefinidament l’equiparació dels drets de castellanoparlants i catalanoparlants. Segons este plantejament, farcit de demagògia i populisme, en temps de crisi el Govern d’Aragó no hauria de gastar-se els calers en protegir llengües minoritàries. Però no ens hem d’enganyar, encara que vestit d’economicisme barat, es tracta del mateix argument de sempre: “Als catalans –o als catalanoparlants-, ni aigua”.

(Publicat al Diario de Teruel,el dissabte 14 de novembre del 2009)

L’11 de novembre passat se va celebrar a Alcanyís dins del Curso Interdisciplinar de Humanidades una taula redona sobre el “Present i futur de la llengua i literatura catalana a l’Aragó”, moderada pel periodista Ramón Mur. Grosso modo, los diferents professors implicats van efectuar una descripció dels aspectes lingüístics (Pere Navarro, dialectòleg de la Universitat Rovira i Virgili), la producció literària (jo mateixa, professora de literatura espanyola també a la URV), la situació legal (Artur Quintana, de l’IEC) i la implantació educativa a la zona (Pietro Cucalón, director del CRE de Castellote).
Los especialistes van parlar ex cathedra dels aspectes que coneixen des de la consideració científica de la llengua autòctona de l’Est d’Aragó com a dialecte occidental del català. Los arguments lingüístics van estar il•lustrats amb mapes de l’expansió de les llengües romàniques i altres sobre lèxic, fonètica i morfologia. Les dades sobre literatura van evidenciar una eclosió excepcional d’escriptors des de la dècada dels 80, paral•lela a la recopilació de la literatura tradicional. L’explicació de l’actual projecte de Llei de Llengües, que reconeix de facto però no de iure l’estatus oficial de català i aragonès, indica que tampoc ara se complirà lo mandat constitucional de l’article 3.2. I l’experiència de l’ensenyament del català va revelar la precària situació: ni materials didàctics ni preparació suficient dels mestres ni un marc legal per a l’assignatura, a diferència de la llengua estatal i de les estrangeres.
Algunes intervencions del públic van presentar la cara dels prejudicis vigents, fills de la ignorància o de la càrrega política que arrossega lo català a l’Aragó. L’argumentum ex auctoritate, generalment acceptat als àmbits científics estrictes, pareix insuficient als humanístics, en què intervenen sentiments i vísceres en detriment de la raó objectiva. Cal molta reflexió i diàleg per tal d’acabar l’alineació —terme marxista destacat per un assistent— d’alguns catalanoparlants aragonesos, que li neguen a la llengua pròpia lo nom consensuat pels lingüistes i la dignitat i necessitat d’estudiar-la, utilitzar-la en públic o transmetre-la als seus fills. Humani nil alienum (res humà m’és estrany) diuen a Alcanyís, premissa que haurem d’adoptar per construir la unitat sociolingüística.

María Dolores Gimeno

Si el PAR hagués llogat als seus elements més viscerals, per intentar aturar el Projecte de Llei de Llengües, no s’hagueren esmarrat massa del que hi va fer la diputada Herrero. Perquè la de Calanda és una estraleta de mà espargint odi a grapats contra els veïns catalans i el nom de la nostra llengua. I desprès de tanta vehemencia i contradiccions, l’abstenció del seu grup, que deixa tocats de l’ala als companys de viatge més extremats, entre ells, als que hi van pel Matarranya demanant que la gent firmo contra la seua llengua pròpia. Abstenció que es podrie tornar a repetir a l’hora de votar definitivament la Llei.
Ja vorem quin frofit treu el PAR en eixa guerra bruta que han muntat contra el sentit comú i la decència política, si tenim en compte que a moltes viles on ells tenen amanta presència, no paren de fer-se activitats en català. I als pobles governats per PAR i PP s’ensenye des de fa anys a les escoles.
Sembla que els promotors d’esta campanya d’esgaciladors sinse mida ni sentit, arriben tard, massa tard. Perquè ja és de tot punt impossible que puguen aturar l’apocada llei presentada a les Corts, i molt menys l’ample moviment cultural que s’estén, com taca d’oli, per tot l’Aragó on tenim llengua pròpia. I del que lo mateix Sr. Biel ha dit fa uns dies: «es un asunto del que a veces se habla “muy visceralmente” y del que a veces no se sabe cosas que se vienen haciendo desde hace 25 años sin queja».
Efectivament, vint-i-cinc anys d’ensenyament a les escoles, dotzenes d’escriptors premiats dintre i fora d’Aragó, centenars d’estudis i llibres publicats, suport institucional creixent, recuperació de l’autoestima en una part de la joventut, presència continuada i en augment als mitjans de comunicació… I la diputada, completament in albis, sinse entendre ni poc ni mica com sem la gent d’una part ben grossa del Baix Aragó.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 7 de novembre del 2009)

Cada vegada que hi surten nous casos de corrupció política, la societat munta en còlera contra tots els polítics en general i s’escolten frases com: aneu-vos-en al diable, tots sou iguals. Si voleu que us parli amb sinceritat us diré que a mi em succeeix tot el contrari. En primer lloc, me n’alegro de que la justícia hagi descobert un presumpte nou corrupte i que sigui jutjat i recaigui sobre ell tot el pes de la llei. També me n’alegro perquè la justícia hagi funcionat. I una altra cosa més encara, amb la nova descoberta, tal vegada algú que estava a punt de cometre algun delicte, es freni.
El fet cabdal que més ha contribuït a la corrupció ha estat la bombolla immobiliària sense cap mena de dubte. Quan, mitjançant un acte administratiu de requalificació d’un terreny per part d’un ajuntament, es pot multiplicar per “x” el seu valor, s’obre un ventall de possibilitats d’actuació, legals, quasi legals, aparentment legals, explícitament al marge de la llei —vull dir corruptes— de dimensió incalculable. El ball entre els constructors, els especuladors, els promotors, els regidors d’urbanisme i construcció, i els alcaldes, pot produir una mena, diguem-ne, de laxitud en la consciència d’algunes persones, albirant les grans corrents monetàries. Suposo que en aquests moments, quan la construcció està sota mínims, el risc de la corrupció haurà baixat a xifres infinitesimals. Una elevada fiscalitat sobre les plusvàlues reals, entre altres mesures, hagués estat un fre, tant de la corrupció com de l’increment incontrolat dels preus de l’habitatge.
Malgrat tot, tinc la convicció de que el nivell de corrupció de la classe política és similar al de la societat en general. El diner negre, l’economia submergida, les factures petites i grans sense IVA, la contractació d’emigrants sense papers, etc., etc, refermen la meua convicció. Però, ni tots els partits polítics són iguals, ni tots els ciutadans.
No vull deixar-me al tinter una aparent fortuïtat amb referència al descobriment dels casos de corrupció: fa uns anys eren el diaris els que posaven al descobert el casos de corrupció, ara és la justícia. Els diferents mitjans es dediquen a repetir les noticies i a personar-se a la porta dels jutjats amb les càmeres. Tot això em dóna que pensar. Què s’ha fet del periodisme d’investigació? Està la premsa massa vinculada al poder?

José Miguel Gràcia

Enguany fa deu anys del traspàs de la ceramista i escriptora calaceitana Teresa Jassà. Us proposo una ruta per a seguir les petjades d’aquesta artista que tenim escampades per tota la nostra geografia. A la seua vila, on va ser regidora de l’ajuntament, podíem iniciar l’itinerari, on hi podeu visitar, a la plaça de la Bassa, la casa i taller de l’artista des de 1960 on va viure fins la seua mort, l’antic Molí de la Vila. Un plafó informatiu a la paret ens en dóna notícia. La seua obra ceràmica està distribuïda arreu de la població: a l’escola, en els indicadors d’entrada de la vila, en les plaques de la senyalització dels carrers i en el mural de la Mare de Déu amb el Nen. Al museu Joan Cabré podeu visitar durant les pròximes setmanes l’exposició temporal de l’artista: ‘Barajando temas de Goya’. Fora de Calaceit, a la comarca del Matarranya, tenim el frontal de l’altar de l’església de Lledó, la creu mural de l’altar en l’església de Sant Cosme i Sant Damià a la Portellada, el via crucis ceràmic en els jardins del Calvari de Vall-de-roures, al costat del restaurat temple parroquial, a Pena-roja el mural dedicat a Desideri Lombarte i Maties Pallarès a la casa del carrer del Rosari i a la Vall del Tormo, a l’exterior de l’antic ajuntament, l’escut de la vila. Fora de la comarca, a Alcanyís, tenim el faristol i el frontal de l’excolegiata Santa Maria i el mural exterior de l’oficina principal de la Caja Rural de Teruel i a Gandesa el mural exterior de l’empresa Grup Borràs i el frontal de l’altar de l’ermita de la Fontcalda. Els seus coloms interpretats de mil maneres diferents, símbol de la pau i de la llibertat, i el roig intens, símbol del foc i de la sang, són presents en quasi totes les composicions. Un interessant itinerari cultural per a conèixer millor l’obra de l’amiga ceramista en commemorar-se el desè aniversari de la seua mort.

Portem una bona temporada de destapament de corrupció als partits polítics: finançament immoral dels partits, emburxacament de diners, manteniment de la militància del partit a base de sous a empreses semipúbliques… Los partits són creats per ideòlegs. Gent que vol canviar el món sense rebre res a canvi. Però la pròpia idiosincràsia d’un partit per a estendre’s arreu del territori i de l’entramat social lo fa omplir de gent a qui interesse massa el poder, la notorietat, l’ego o els propis negocis… I la regla de tres és clara: a més poder i més anys amb càrrec, més s’embrute la situació.
Cada moviment busque el seu Obama. L’aragonesisme va trobar en Chunta Aragonesista una manera de fer arribar a la política los objectius dels moviments socials: trilingüisme, muntanya, esquerra forta… Anys més tard hi ha purgues d’aquella línia inicial i grapats de desencantats. L’Obama del catalanisme apareixie en Esquerra Republicana, verges de poder fins lo moment i esperança de regeneració després de 23 anys de pujolisme. Van tocar poder i el “mans netes” va quedar en eslògan.
Després va eixir un altre Obama amb Ciutadans, que volien regenerar la política catalana amb aires més espanyolistes. Poc temps després tenen més corrents al partit que diputats al Parlament. La UPyD de Rosa Díez també n’està aprenent molt, amb corrents que demanen més democràcia interna. I també passarà en lo catalanisme de Reagrupament, o les CUP de l’esquerra independentista.
Fins i tot Obama ha rebut ja només en 8 mesos de govern lo Nobel de la pau. Com és evident, Obama defraudarà. Hi ha partits millors que altres. Hi ha presidents millors que altres. Això segur. Però tampoc siguem més obamistes que Obama. Que el món que tenim no es canvie en quatre dies.