Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 26 de setembre del 2009)

Del 7 a l’11 de setembre s’ha celebrat a Lleida el XV Col•loqui de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (AILLC). Aquesta associació, que compta amb mes de 1300 afiliats arreu del món, celebra un col•loqui cada tres anys, alternativament en terres de llengua catalana i en altres que no ho són. Al col•loqui d’enguany hi han assistit dos centenars llargs de catalanistes, és a dir, perquè ningú no s’espanti —que tot podria ser—, persones que es dediquen a l’estudi de la llengua i la literatura catalanes, com hispanistes són els que ho fan a la castellana, o anglistes a l’anglesa etc., procedents tant de les Balears. Catalunya i el País Valencià com d’Hongria, Amèrica del Nord, Alemanya, Polònia, França, … . A més de dues taules rodones, dedicada una als escriptors i la llengua, i l’altra al cinema, hi ha hagut 112 comunicacions, de les quals 10 tractaven del català d’Aragó, sovint relacionant-lo amb l’aragonès. Cinc d’aquestes comunicacions foren pronunciades per catalanistes de la Universitat de Saragossa: Rosa Fort exposà el contacte de llengües —un dels temes del col•loqui— en documentació medieval al Matarranya, Maite Moret ho féu sobre el mateix tema a la Ribagorça, Javier Giralt dissertà sobre la toponímia lliterana i del Baix Cinca, Ricardo Viruete parlà del lèxic de Tolba i Juan Antonio Saura presentà el del benasquès. Les altres cinc comunicacions eren de catalanistes aragonesos no vinculats a Saragossa, o que procedien d’altres països, i parlaren de l’obra de Jesús Moncada, de l’actual contacte de llengües al Matarranya, de la frontera lingüística catalano-aragonesa, de la toponímia ribagorçana o del contrast gramatical aragonès/català. Entre les activitats culturals hi hagué una exposició de l’obra plàstica de Jesús Moncada i un muntatge teatral sobre textos d’aquest mateix autor. Si a tot això hi afegim que tant la conferència inaugural com la de clausura, foren fetes la primera per un ciutadà de Camporrells, Ramon Sistac, i la segona per un d’Albelda, Eliseu Trenc, haurem de concloure que aquest XV Col•loqui de l’AILLC ha estat també una esplèndida mostra de la catalanística aragonesa.

Artur Quintana

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 16 de setembre del 2009)

Com li dius a un científic ancià que ha malgastat el seu temps i que ha d’assumir noves idees?
Com l’hi ho planteges a un experimentat mestre a qui pensen obligar-lo a canviar la seva forma d’ensenyar?
Com li comuniques a un feinater que la seva forma de treballar és obsoleta i que precisa un canvi radical?
Com li contes a uns pares que el seu fill mai no serà res en la vida o que fins i tot és carn de canó?
Espero sincerament que no pronunciïs mai per mai paraules com aquestes i menys encara que mai sentis frases similars dirigides cap a tu o envers algun dels teus amics o familiars.
I en canvi potser t’atreveixis a dir-li a uns pobres ancians, tal vegada els teus avis, als teus amics, als teus votants, potser fins i tot als teus fills, que no saben parlar, que simplement xipollegen, que enxampurren les paraules, com si la història no importés, com si el passat, la cultura de milers d’aragonesos hagués d’arraconar-se per una simple qüestió de denominació. Saps perfectament que ja ningú envaeix a ningú en les cultures democràtiques, que un animador del Barça, de l’Atlhetic o del Reial Madrid no deixa de ser aragonès o murcià, o de qualsevol altra part, pel simple fet de simpatitzar amb un nom.
Suposo que al científic ancià el lloaràs la seva perseverança i reconeixeràs que gràcies a persones com ell, el món avança. Li diràs al mestre, que ha educat a generacions senceres i que encara pot ajudar; calmaràs l’ansietat d’aquests pares explicant-los que el seu fill o filla encara pot millorar i intentaràs que aquest treballador s’adapti gradualment als canvis que precisa l’empresa.
De manera que, ¿per què no acceptes almenys que alguns aragonesos desitgen recuperar les arrels de l’aragonès i que d’altres, potser tu mateix, parleu d’una manera que s’assembla a la dels catalans, els mallorquins, els valencians i, a més a més, per a enveja de molts, posseeixes dues llengües maternes a més de les que els teus fills aprenen a l’escola y que ningú qüestiona: anglès, francès, rus, japonès…
Potser no respectes la memòria dels teus avantpassats? No ho crec. Et sembla desgavellada, fins i tot perillosa, la demanda dels teus conveïns aragonesos que no desitgen oblidar una part de les seves arrels culturals? M’estranya. Potser és una simple paraula la que us separa, o aquest mot és l’excusa per no continuar avançant tot i sense saber exactament el perquè?
De què tens por? Segur que d’’ltres coses, però d’un simple nom no. Potser d’una paraula dimonitzada o d’estranys fantasmes interiors? Ho dubto, doncs la majoria d’adults vam deixar de creure en fantasmes temps endarrere i només les ments insegures temen misteriosos complots.
Sens dubte, la millor manera de sentir-te apreciat i integrat en la teva Comunitat, és veure com els teus amics, els teus veïns, els teus polítics… respecten les teves inquietuds i el teu passat, assenyaladament quan això implica enriquir la Cultura Aragonesa integrant totes les diferències culturals que tenen cabuda en ella per engrandir-la.

Silvestre Hernàndez

Aragó, Catalunya i el País Valencià han discutit sobre el recorregut de l’Autovia 68. Saragossa és un pol d’atracció menor, però central, entre la costa catalana, la “Y basca” i la capital del regne. Lo recorregut entre Saragossa i Alcanyís no s’ha discutit. Però en arribar a les Ventes de Valdealgorfa los de la Corona d’Aragó no es posen d’acord. I no es posen d’acord perquè és històric, esperable, habitual i pronosticable que mai mos posarem d’acord.
Les elits polítiques valencianes diuen “’eixida per Vinaròs”. Per tres raons de pes: perquè Vinaròs és valencià, perquè el govern valencià és del PP i perquè fent defensar posicions contràries a dos govern autonòmics socialistes pot fer la pinça al govern estatal. Catalunya diu “eixida per Tarragona”. Per dues raons: perquè Tarragona és catalana i perquè Catalunya és catalana. I el tercer en disputa, Aragó, diu “eixida per Vinaròs”. Tant clar ho té que suma quatre raons: perquè Vinaròs no és català, perquè Tarragona és catalana, perquè el govern valencià no és català i perquè el govern català és català. Com dirie Sabina, “nos sobran los motivos”. Fora conyes, tot l’arc parlamentari aragonès, des de la seua ala dreta espanyolista fins l’ala esquerra aragonesista, no vol fer passar l’autovia per Salou. Com s’entén que no vulguen baixar rapidet a l’apartament de la platja?
Des del Matarranya, m’encante la idea d’obrir un nou pol d’atracció econòmica a les abandonades Terres de l’Ebre, i obrir-me el món passant per Morella. La potencialitat econòmica de Vinaròs –Amposta – Tortosa és forta. A més, lo govern català està reparant lo greuge històric en que havie deixat la carretera Vall-de-roures – Tortosa. Així que escomencen a construir-se unes Terres de l’Ebre potents que enllaçon millor Castelló en Tarragona, València en Barcelona, i per tant, lo Matarranya en lo món.

Aquest agost m’ha permès compartir una mica més de temps amb la meua filla gran. Ja és a l’adolescència, la qual cosa suposa rebel·lió contra tot allò que ve dels pares. Per això s’agraeixen aquests moments de calma en què no cal estar negociant-t’ho tot. Per exemple, els viatges d’Alcanyís a Torredarques, quan la perspectiva de la festa major tot ho endolceix. Poso música, generalment d’aquests grups joves que empren el català a les seues composicions. Em meravella constatar com, malgrat el retrocés social de la nostra llengua, hi ha aquests músics que fan cançons d’una qualitat tan insultant. Em meravella també, però negativament, com són absolutament ignorats pels mitjans de més enllà del Principat. Com si no existissin. Com si no fossin espanyols.
Però bé, aquest article té un objecte més personal que la repetitiva reivindicació cultural. Algunes d’aquestes lletres de Sanjosex o Manel descriuen un món que m’evoca situacions viscudes, abocant-me irresistiblement a la nostàlgia. Tanmateix, quan remuntem la Vall de Lluna i veig ma filla de quinze anys al seient del costat, em ve tot el pes del DNI al damunt. El meu temps ha passat, navegant a tot drap cap a la cinquantena. En canvi allà hi ha l’adolescent que és a les portes de viure allò del què parlen les cançons. D’aquí molt poc sentirà el cansament de “les mitgeres al descobert” de Barcelona i s’encaterinarà d’algun estranger d’accent estrany i “castellà sorprenentment fluid”.
Més enllà del trencall de la Sorollera es veu la bola de foc del ponent atenyent les carenes del Maestrat. La vida segueix, i com diu en Desideri en un bell poema,
«Elles viuran per mi
i els seus fills, si és que en tenen,
viuran per mi i per elles».

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 12 de setembre del 209)

El Sr. Camps, president de la Generalitat Valenciana, va dir que ell pagava els seus vestits. Fins avui no ha presentat cap factura y totes les informacions semblen demostrar que ens va mentir. Però, no cal que es preocupi el lector que no vull parlar en aquest moment de la manca de responsabilitat, indignitat o culpabilitat del Sr. Camps. El meu comentari anirà pel camí de l’estètica o de la moda dels vestits que llueix generalment el president de la Generalitat. He vist escrites als diaris, lloances al bon gust del Sr. Camps, especialment pel seus vestits i camises. Què voleu que us digui? a mi em sembla gairebé tot el contrari, per la qual cosa passo a exposar-vos els motius.
Bàsicament parlaré de les jaquetes que mitjançant una primera repassada semblen escarransides. Mireu-li en primer lloc les mànigues, sempre curtes, curtíssimes, com si li haguessin crescut els braços després d’haver-se-les fet. Només que estiri un xic el braç se li queda fora tot el puny planxat de la camisa amb botons de puny. I què em digueu de l’estretor de les mànigues? Em prou feines deixen espai per als punys de la camisa. Si això és elegància! Tal vegada sí, però per a un noiet de pocs anys. Amb referència als botons de la jaqueta només cal dir que quan la moda era de portar-ne tres, ell en portava només dos i molt baixos i massa llargues i amples les solapes. Com a conseqüència una gran superfície de la camisa hi era a la vista, inclosa tota la corbata. Cordada la jaqueta —sempre la porta així— i malgrat que el Sr. Camps té una bona figura, sembla que camina inclinant massa el cos i com sentint-se oprimit, la qual cosa, estic segur no és certa. És el producte d’un sastre poc avesat en l’art de tallar un bon vestit.
Els pantalons, no sé, alguna cosa tenen que no donen el pes. Tal vegada la ratlla massa artificiosa? Tal vegada l’amplària? Sobre el coll de les camises, l’espai no em dóna per tot allò que podria escriure: només dic que en ser alts i rectes, no endevines si amb un coll llarg li volen fer un coll curt, o d’un coll curt, un coll llarg.
Ha fet bé el Sr. Camps en no pagar-li els vestits al sastre, jo, força indignat, se’ls hagués tornat. És més, sentint-me ara malgirbat en la meua figura, li demanaria danys i perjudicis.

José Miguel Gràcia

(Publicat al Diario de Terue, el dissabte 5 de setembre del 2009)

Los xiquets d’Aragó estan a punt de tornar a escola: llibres amb olor a paper nou, plàstics per folrar-los, llibretes sense estrenar, carteres i motxilles plenes d’il•lusió o de perea… Després de l’època forta de festes majors i les vacances, setembre significa l’inici d’un nou curs i, al mateix temps, a la nostra zona matarranyenca és també l’etapa radera d’un important cicle agrícola amb la collida de molts fruits: la bresquilla, la vinya, les almeldes… Inici escolar i final natural s’ajunten així en un mes que molts se proposen com lo dels propòsits: anar al gimnàs, fer dieta, inscriure’s en algun curs, comprar fascicles de noves col•leccions que s’acaben d’eixir…
Lo sol encara calenta i reviscola l’ambient a finals de mes, per Sant Miquel, com una resistència de la Naturalesa a entrar dins de la fredor sense llum de l’hivern. Però los dies se van fen més curts i els aparadors de les tendes ja exposen la roba de la nova temporada anunciant la pròxima estació. A la tele apareixen anuncis de “La vuelta al cole en El Corte Inglés”, que en estos temps descreguts és qui fa oficial lo pas a una nova etapa, i no sé per què la depressió se mos apodera. Resulta un autèntic avanç l’escolaritat obligatòria fins als setze anys, que és l’edat laboral mínima permesa, però en època de crisi això no vol dir edat laboral possible i en època de bonança significa imposició mal acceptada. En la ressaca d’esta molts adolescents inconscients han vingut reaccionant a l’escola gratuïta obligatòria amb absentisme i conflictivitat a l’aula, lo qual ha produït un índex de fracàs escolar que fa tremolar —d’un 25%, un dels més alts de la UE—; una de les seues múltiples causes és lo poc valor que es dona a l’estudi com a manera de progressar socialment. Per desgràcia, ham perdut la memòria de temps passats, en què l’educació era un privilegi, i mos queden molt lluny los països del Tercer Món, que viuen en la misèria perquè encara no han arribat a obtindre este dret fonamental.

María Dolores Gimeno

Fa temps que algú, referint-se a les persones, va dir que “un és un i les seues circumstàncies”. I en algun lloc haig lligit que els humans no som cap altra cosa que “el resultat final d’una sèrie de coincidències”. Certament, les persones som lo que som perquè les circumstàncies de la vida —i un bon grapat de coincidències més o menys afortunades— mos han dut a estar a on estem. Jo mateix, sense haver-ho estriat, hauria pogut ser pastor. En este sentit, no sé qué deurie passar a les altres cases de Mont-roig, perqué no recordo que els meus amics i companys en feren cap comentari, però a casa nostra, per a fer-me reaccionar quan los resultats escolars eren inferiors als que, atenent la meua —suposada— capacitat, es consideraven desitjables, m’amenaçaven dient-me que m’enviarien a fer de pastoret al mas de Sorolla. Però ere una mesura coactiva que no acostumave a donar resultats. I és que, a mi, en aquella època, no em pareixie ser tan roïna la idea de dedicar-me al pastoreig. Perqué em fixava en los pastors de Mont-roig i no em pareixie que les passaren tan magres com es podie deduir de l’amenaça. Segurament que la meua deurie ser una visió absolutament idealitzada —per no dir bucòlica— de l’ocupació pastoril. Evidentment, amb los anys haig comprés que la vida dels pastors és molt sacrificada. Perquè a la proverbial soledat s’ha d’afegir que amb fred o amb calor, fage vent o estigue encalmat, en faener o en festiu, los bitxos no perdonen l’aliment i, o els dónes minjar al corral o els has de traure a pasturar. Tot i això reconec que, encara avui, em miro els pastors amb un puntet d’enveja. Primerament pels records que em porten, però, sobre tot, perquè continuo preguntant-me si haguera pogut ser feliç dedicant-me a la seua faena.

En el darrer ple de la Diputació Provincial de Terol, el PP va presentar una proposta contra la llei de llengües dins de la guerra que li ha declarat a la prudentíssima iniciativa legislativa del PSOE al respecte. En l’argumentació, a l’aragonés li retrau ser “resultado de una elaboración artificial”, encara que no diu que és el mateix cas que pot aplicar-se a qualsevol altra llengua normativitzada. Llàstima que a l’aragonés no li hagi arribat el torn fins avui, quan es troba a les portes de la desaparició. Pel que fa al català, argumenten els populars que “no existe acuerdo entre los expertos en cuanto a que sea la lengua que se habla en las comarcas orientales de Aragón”. Quins son els “experts” que neguen que la llengua de la Franja és català? Per posar un exemple poc sospitós de pancatalanisme, la Universitat de Saragossa n’està convençuda. Després afegeix que la llengua catalana “no admite ni dialectos ni modalidades”, en contra de la realitat d’una llengua més flexible respecte de les variants que el castellà, per exemple. Remata pronunciant-se en contra de la “imposición” de l’aragonés, que “no se habla”, i del català, que “nunca ha sido propio de Aragón” –no diu que no es parle–. Una vegada despatxades les excuses pseudolingüístiques, conclou que l’implantació del català “fragmentará” la societat aragonesa i propiciarà “veleidades pancatalanistas”. I aquí trobem les claus de la beligerancia popular: la intolerància de bona part de la societat aragonesa respecte del català i la por a la invasió dels veins de l’est. Una afirmació verdadera, lamentablement, i l’altra falsa, però les dues igualment útils per eixamplir l’electorat.

“Tenia un concert de granotes i totes les nits de maig davall de les seves notes me les passava en blanc”. Així comença el poema-cançó que va escriure Ana Soriano, de Vall-de-roures, al setanta-i-quatre del segle passat quan tots érem més jòvens, especialment ella que encara feie el segon curs de Filosofia i Lletres a Saragossa on ens vam conèixer de la mà del poeta Anchel Conte amb qui mantenia, des de feia temps, una relació molt estreta, degut precisament a la seva afició a escriure, pos a penes tenie uns dotze anys ja va quedar finalista a un concurs de redacció a nivell estatal promogut per la Coca-Cola.
Lo del concert de les granotes que cantaven de nit per les vores del Matarranya, tocant a les cases, als que seguien versos i laments propis de l’època tèrbola en que vivíem, ere suggerent i no vaig tardar gaire en trobar una música apropiada, encara que la cançó, com moltes atres, dorm a la carpeta de les obres inèdites, que ja se li trenquen les gometes de tantes lletres i partitures com hi he anat capuçant.
Però la veritat és que mai és tard per recuperar una cançó o recuperar, si cal, una afició tant especial, dolça i agraïda com la de la creació literària. Que és el que haurie de fer més prompte que tard Ana Soriano, si no vol que tots natros mos perguem la seva veu, i la seva delicada capacitat per la narrativa i el conte.
Les granotes del Matarranya segueixen fent cada nit lo seu concert. I el vent renta la cara de la gent quan trepitja les lloses antigues del pont, mentres la corrent murmura callades històries de somnis i records.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte dia 29 del 2009)

El dia 15 d’agost ens hi varem reunir a Bellmunt un grup nombrós de persones, la majoria de la pròpia vila, és clar, per llegir el llibre Si les pedres parlaren… d’en Jesús Pallarès i jo mateix. No faré una crònica de la jornada, entre altres raons, perquè ja va estar feta al seu moment, en alguns mitjans de comunicació i blocs personals diversos. El meu interès en escriure aquestes línies, en primer lloc, és el d’agrair en Ramon Mur la dedicació, l’entusiasme i el savoir faire en aquests tipus d’actes. L’any passat va marcar l’inici de les jornades de lectura amb el llibre El porvenir de mi pueblo de Juan Pío Membrado. Segons em va comentar ja té mig pensada la jornada de l’any vinent.
Em plau comentar també que vaig tenir un munt de sorpreses segons s’hi anaven llegint els poemes, tant en català com en castellà: alguns d’ells que en considerava magres de contingut i menys encara irònics o graciosos, rebien aplaudiments amb els rostres explícitament somrients. A la inversa, uns altres que havia escrit amb un volgut animus jocandi, passaven força desapercebuts. Alguns altres més, els quals sense arribar a la irreverència expressa, però fora d’allò que s’entén com reverible, produïen complaença entren les oients entrades en anys i de conviccions explícitament catòliques —havien arribat d’escoltar missa.
No voldria deixar-me al tinter l’esplèndida lectura que van fer en català dues o tres persones, habituals estiuejants de Bellmunt i nascudes a la vila, que mai s’havien destacat per la defensa de la unitat del català; més encara, semblaven tenir tendències clares envers el castellanisme. El primer sorprès va estar el mateix Ramón Mur. I jo més encara de la bona dicció en català d’en Ramón i del obert, fluid i estudiat català de la Codonyera de la Elsa i del Germán, joves germans codonyerencs, amb la joia dels seus pares. Una petita confidència: no m’estranyaria gens ni mica que l’amic Ramon s’animés un dia d’aquets a sorprendre’ns amb algun petit escrit en català.
La lectora de més edat, ultrapassava els noranta anys i la més jove, potser no arribava al set. Moltes gràcies als bellmuntans, especialment als membres de l’associació cultural Amigos del Mezquín.

José Miguel Gràcia