Entre el foc i l’esperança
A 2.500 km de distància del Matarranya, llegia a alguns amics pel Facebook que no podien anar a dormir al seu poble per les flames, o que el foc arribave a casa la iaia. A n’esta distància, fa 11 anys, los republicans proirlandesos i els lleialistes probritànics van signar l’alto al foc a Irlanda del Nord. Des d’aleshores, los suposats perills que té un turista a un conflicte armat van desapareixent. A favor de la creació d’un Belfast que és destí per a aprendre anglès a preu econòmic, fer turisme polític i, fins i tot, fer turisme sociolingüístic observant los nuclis de renaixement de la llengua pròpia, el gaèlic irlandès (també conegut com irlandès).
No és casualitat, però sí possible, trobar-se gent realment jove que ha adoptat lo gaèlic com a llengua pròpia. A casa seua, com a molt, només sos iaios sabien parlar el gaèlic. Sos pares, tal com cante la nostra cançó del Tio Canya, van adoptar l’anglès, llengua de metges, professors i gent lletrada. En comparació a la nostra realitat, estos jóvens són profundament optimistes. Expliquen que a la ciutat no arriben al 3% los que usen “habitualment” lo gaèlic. Però tots ells la parlen als fills. I tenen dos i tres fills cadascun. A més, lideren revistes com nós*, profundament jóvens i modernes, i exclusivament en gaèlic. O grups de música com Bréag, que es definixen la primera generació de parlants urbans de gaèlic al Belfast modern. Fins i tot alguns músics han arribat a Londres plantat cara a la normativa britànica de l’any 1737 (!) que prohibix l’ús del gaèlic als tribunals. Per a natres, serie com portar a Madrid la prohibició que tenim de dirigir-nos en català a l’administració aragonesa. De moment, aquí al Matarranya, los incendis mos han fet l’alto al foc. La resta ho tenim per elaborar.
