Viles i Gents

Enguany les festes de la Vall del Tormo seran una mica diferents, una mica més tristes. L’entorn que envolta la població ens recordarà permanentment estos dies els incendis que es van produir a la població ara farà vint dies. Jornades dramàtiques en què es va haver d’evacuar una nit els veïns de la vila a Alcanyís perquè les flames arribaven a les cases de la Vall del Riu, al costat del Pou. La Vall s’ha quedat sense vegetació ni cultius en la cinquena part del seu minúscul terme. L’àrea més abrupta i boscosa del municipi anomenada serra Molina s’ha cremat. En este lloc és on la frondosa vegetació ja amagava els maquis en la segona meitat dels anys quaranta de les contínues batudes de la guàrdia civil i on encara es pot visitar el seu passat record a la cova dels Maquis. Però el foc no ha respectat res i també ha arrasat cultius agrícoles com els ametllers o les centenàries oliveres dels Plans de Monfort, los Fornets, el cap dels barrancs de Sanxo i la vall d’Omella. I això no va ser tot perquè al barranc de la Prunera, ja al terme de Massalió, també es van calcinar cultius d’oliveres i ametllers de propietaris vallejos. La via verda, al seu pas pel terme de la Vall, s’ha convertit ara en una via negra, on se veuen els efectes devastadors de les flames de l’incendi. Al Balcó de Pilatos, a l’extrem sud de la serra, és on va iniciar-se la tragèdia a conseqüència d’un llamp d’una tronada seca. Esperem que no es torno a repetir un mes de juliol com el que es va viure i que l’experiència servisque en el futur per adoptar mesures per evitar-ho. Ara toca des de l’administració dictar actuacions d’urgència per recuperar la superfície calcinada el més ràpidament possible. A pesar de tot, des d’esta columna de Viles i gents, bones festes la Vall!
La Comarca, 14 d’agost 2009.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 22 d’agost del 2009)

Som en temps de penúria per als aragonesos de llengua catalana —un projecte de Llei de Llengües esquàlid i mesquí, violentament atacat perquè encara no n’és prou en el tracte que dóna als aragonesos de llengua catalana—, som en temps de penúria, i més especialment per als escriptors aragonesos en llengua catalana —una Universitat de Saragossa que convoca premis literaris en llengua aragonesa i castellana, però no pas en llengua catalana—, som en temps de penúria, temps d’ombres i boires pretes, de vols de voltors. I tanmateix: aquest estiu Iniciativa Cultural de la Franja acaba de publicar el primer número de la revista Styli locus concebuda, tal com consta a la capçalera, com una eina d’intercanvi literari entre els escriptors aragonesos en llengua catalana, escriptors que altrament no tenen gaires possibilitats de fer sentir la seua veu més enllà de l’articulisme —Rolde, La Comarca, aquest mateix diari, Temps de Franja….El consell de redacció és format per Pep Espluga, Loli Gimeno, Carme Messeguer, Hèctor B. Moret, Artur Quintana i Màrio Sasot, i la direcció va a càrrec del crític Esteve Betrià, que junt amb en Ricard Solana tenen càrrec del disseny. S’imprimeix a Gràfiques del Matarranya de Calaceit. El projecte és de traure dos números cada any. La revista, com calia esperar, alterna la crítica amb la creació literària, i així el director a la primera plana fa una repassada a la literatura en català de l’Aragó, i en destaca la vitalitat, sobretot tenint en compte que per a una població de 45.000 persones, en una part considerable encara analfabetes en la pròpia llengua, hi ha una cinquantena d’autors en actiu, i en tots els gèneres literaris, si bé volens, nolens, majoritàriament en l’articulisme. Dos textos van dedicats a glossar la figura de l’escriptor codonyerà José Miguel Gràcia, del qual s’hi publica un esplèndid cal•ligrama. D’altres són exclusivament de creació literària: Merxe Llop fa un ardent cant a la paraula, i Maria Antonieta Calvet ens conta les peripècies de La sirena del nostre mar. La revista és agradablement il•lustrada, Contra voltors i penúries.

Artur Quintana

Les barbes del teu veí

A Espanya més de 167 editorials treballen amb suport diferent del paper i facturen el 10,5 per cent del sector; xifres ambdues que augmenten lentes però imparables. Cada cop són més els periòdics, les enciclopèdies, les revistes professionals, les bases de dades documentals i els portals temàtics en Internet. Mentrestant el preu, el pes i la qualitat dels lectors de llibres electrònics va en constant augment alhora que les xarxes Wifi comprenen més i més extensió de terreny, en tant que el preu del paper es dispara i els antany frondosos boscos són delmats per l’ambiciosa i insensata mà de l’home.
Mentre els adults d’avui a penes se sumen els lectors habituals, la generació que ara creix, molt especialment la infantil, acostuma els seus ulls i la seva atenció a la pantalla de l’ordinador i de l’I-Phone; habitua la seva mirada als continguts d’Internet i fins i tot és ensinistrat a l’escola a manejar-se sense llapis, sense bolígraf ni paper.
Un altre gegant avança lentament, especialment als Estats Units: l’audiobook. Són cada cop més nombrosos els actors i locutors que presten la seva veu perquè milers de nous “lectors” adolescents escoltin narrativa mitjançant els Ipod que passegen contínuament connectats a les seves orelles.
Només una passa frena el ple apogeu dels nous llibres: la regulació definitiva dels P2P. Quan la propietat intel•lectual quedi definitivament protegida en Internet, una passa que tots sabem que arribarà tard o d’hora, la comercialització dels llibres electrònics es dispararà sorprenentment. I llavors els productes editorials hauran de competir amb les creacions de nous autors que ja no necessitaran esperar el beneplàcit de les empreses editores ni desesperar a les portes dels agents literaris; tampoc hauran de témer els concursos manegats, ni els certàmens literaris convertits en noves eines del màrqueting, ni tampoc desganyitar-se inútilment per denunciar les mentides publicitàries del “boca a boca”.
Internet es convertirà en el nou imperi de l’edició, de la comercial i de la lliure, encara que possiblement les pàgines més visitades seran les dels qui, com sempre, més inverteixin en publicitat, en aquest cas en els navegadors, per figurar en els primers llocs del rànquing o els que decideixi no censurar Google ni els països pseudodemocràtics.
Per als lectors adults d’avui en dia sembla impensable un futur sense llibres en què no puguin passar els seus fulls amb els dits, no sigui possible acariciar els seus lloms, atresorar l’autògraf de l’autor o disposar d’un espai privilegiat a la biblioteca: és l’afecte pel passat, el començament de la malenconia. També van dir molts que mai abandonarien el Súper8, el vídeo casolà, els discos de ceràmica i els de vinil, les enciclopèdies de tota la vida…

Silvestre Hernàndez

(Publicat al Diario deTeruel, el dissabte 8 d’agost del 2009)

El proppassat dos d’agost va tenir lloc la 4ª Trobada d’autors ebrencs al Matarranya, concretament a Fondespatla. Dins d’un programa força ple d’actes, es va presentar el llibre —motiu nuclear de la jornada —Galeria ebrenca. Autors i autores de l’Ebre. Fruit de la convocatòria de Serret bloc, una trentena de relats curts, sorgits de la ploma de trenta autors de les terres de l’Ebre, van estar publicats a l’esmentat bloc. El llibre d’Aeditors recull, ordena i fa llibre —paper i tinta— d’allò que començà sent-hi curts relats de digitals publicacions individuals sobre persones i personatges de les terres de l’Ebre. A la contracoberta del llibre es diu: “La vitalitat de les lletres ebrenques és un fet, i la capacitat d’Octavi Serret, des de Vall-de-roures, d’impulsar els autors i les autores més joves, ha permès que un excel•lent planter comenci a prendre cos i qualitat.” Segur que cadascun dels lectors trobarà relats suficients per fer una bona tria personal i en gaudirà amb la seua lectura.
Tocades les dotze del matí, a la Llibreria Serret, plena d’autors i de llibres, va començar la feixuga, però agradable tasca de la signatura d’exemplars. O d’autors se n’aplegaren força, o la llibreria es petita o tal vegada hi havia llibres a dojo, o potser per les tres coses a la vegada, no ho tenien gens fàcil els clients per entrar, comprar, demanar signatures del llibre, pagar i marxar. Molt atents l’Octavi i la seua senyora facilitaven el moviment sense perdre l’ocasió de posar a les mans dels clients tota la cultura en forma de llibre, tant del presentat com d’algun altre.
Eren les dues de la tarda quan el grup d’autors creuaren el carrer per anar a prendre un ben guanyat refrigeri al bar d’enfront, invitats per l’Octavi, per a celebrar la sortida del llibre i més encara, el premi que molt recentment l’ha atorgat la Generalitat de Catalunya per la tasca com a llibreter a Vall-de-roures i al Matarranya, des d’on promou escriptors catalans, i fomenta l’edició i difusió de la literatura ebrenca i dels autors vinculats a les Terres de l’Ebre i a l’Aragó catalanòfon.
Després, la comitiva prengué el camí de Fondespatla per dinar i iniciar, millor dit, continuar la trobada, plena d’actes, fins gairebé les deu de la nit.

José Miguel Gràcia

A 2.500 km de distància del Matarranya, llegia a alguns amics pel Facebook que no podien anar a dormir al seu poble per les flames, o que el foc arribave a casa la iaia. A n’esta distància, fa 11 anys, los republicans proirlandesos i els lleialistes probritànics van signar l’alto al foc a Irlanda del Nord. Des d’aleshores, los suposats perills que té un turista a un conflicte armat van desapareixent. A favor de la creació d’un Belfast que és destí per a aprendre anglès a preu econòmic, fer turisme polític i, fins i tot, fer turisme sociolingüístic observant los nuclis de renaixement de la llengua pròpia, el gaèlic irlandès (també conegut com irlandès).
No és casualitat, però sí possible, trobar-se gent realment jove que ha adoptat lo gaèlic com a llengua pròpia. A casa seua, com a molt, només sos iaios sabien parlar el gaèlic. Sos pares, tal com cante la nostra cançó del Tio Canya, van adoptar l’anglès, llengua de metges, professors i gent lletrada. En comparació a la nostra realitat, estos jóvens són profundament optimistes. Expliquen que a la ciutat no arriben al 3% los que usen “habitualment” lo gaèlic. Però tots ells la parlen als fills. I tenen dos i tres fills cadascun. A més, lideren revistes com nós*, profundament jóvens i modernes, i exclusivament en gaèlic. O grups de música com Bréag, que es definixen la primera generació de parlants urbans de gaèlic al Belfast modern. Fins i tot alguns músics han arribat a Londres plantat cara a la normativa britànica de l’any 1737 (!) que prohibix l’ús del gaèlic als tribunals. Per a natres, serie com portar a Madrid la prohibició que tenim de dirigir-nos en català a l’administració aragonesa. De moment, aquí al Matarranya, los incendis mos han fet l’alto al foc. La resta ho tenim per elaborar.

(Publicat al Diario de Teruel, es dissabte 1 d’agost del 2009)

Sr. Alcalde: Tenia escrita una columna intranscendent sobre les vacacions, que hai guardat després de veure’l a vostè, jove, segur i preparat, a la tele que havia anat a queixar-se sobre l’extinció del terrible incendi als voltants del seu municipi. Investigant a la xarxa los motius de la queixa —havia sentit la notícia a mitges—, hi vai trobar la seua “Carta a los montes de Ejulve” (http://ejulvecarrascarock.wordpress.com/). Què bé que escriu: sentiment, correcció, claredat! Què belles resulten les paraules inspirades per la destrucció! M’imagino l’enorme verdor desapareguda, que sempre hai envejat al meu raconet del Baix Aragó, pla i sec, a on m’hai criat. Recordo a l’internat d’Alcanyís del meu Batxillerat les companyes de Los Olmos o Bordón, que de tant en tant s’havien de quedar allí per la nevada; i jo que vivia a una vila sense boles de neu vai incorporar la serra terolenca i la seua vegetació als meus somnis adolescents.
Sento no conèixer Ejulve. Un viatge per un curs d’estiu fa uns anys a Albarracín, més a l’oest, me va permetre recórrer en cotxe de nord a sud la província des de Massalió i contemplar la bellesa de la seua immensitat buida de gent. Vai pensar en aquell moment que la despoblació permetia la preservació del paisatge, verge encara a la destrucció i l’especulació humana; i vai admirar les persones que resistixen mig aïllades a poblacions cada dia més solitàries i més envellides i la seua mentalitat de supervivents. Precisament estos habitants, que coneixen i estimen lo territori, són necessaris per mantindre habitable, cultivat i controlat l’entorn; lo seu futur sense el verd, compensador de solituds i freds, me va fer patir los passats dies, enmig de les cendres i la calor dels focs de Masssalió i Horta als carrers de la meua vila de la terra baixa, gran tallafocs sense res a cremar.
Confio que entengue les meues paraules i solidaritat en la llengua catalana germana de l’est de Terol i de tot Aragó, amb la qual els envio los meus ànims per a la regeneració que sense dubte aconseguiran.

María Dolores Gimeno