De raimundes i santificacions
Els col·lectius humans ham patit sempre una malaltissa propensió a establir honors, reconeixements i prebendes per a premiar mèrits i recompensar fets distingits o serveis rellevants. Ací, entre els més coneguts hi ha els títols nobiliaris i les medalles al mèrit militar, però també condecoracions com “la Gran Cruz de Isabel la Católica” o, sense anar més lluny, “el Premio Aragón” o “la Creu de Sant Jordi”. Circumscrita al món de la Justícia i del Dret, l’any 1944 es va instituir “la Cruz de San Raimundo de Peñafort”. Ara bé: d’eixa “creu” se n’ha fet un abús tan gran que ha acabat sent una distinció en franca decadència. Fins al punt que entre els juristes és coneguda col·loquialment com “la Raimunda”; i han segut diversos els homenatjats que han decidit rebutjar-la. La Iglésia Catòlica també té ordenat el seu règim de reconeixements. Parlo, evidentment, de l’elevació als altars dels distingits amb les categories de beat i de sant. Tot i que, al meu parer, últimament, i a l’igual que passe amb “la Raimunda”, la beatificació i la santificació van de capa caiguda degut a les sobtades presses mostrades per la jerarquia eclesiàstica en portar als altars determinats personatges coetanis nostres. Amb la vista posada en l’eternitat, de sempre la Iglésia s’havie distingit pels seus inacabables processos. Tenim l’exemple del propi Raimond —de vegades escrit també Ramon o Raimon— de Penyafort, que va morir l’any 1275 i no va ser canonitzat fins al 1601. En canvi ara tot són urgències. I em pregunto si s’afanarien tant en canonitzar o beatificar personalitats tan rellevants per a la humanitat com lo recentment traspassat Vicent Ferrer. Em done la impressió que, per a una part destacada d’eixa jerarquia, Vicent Ferrer resultarie ser un sant molest. En tot cas, haguere segut interessant conèìxer la seua opinió sobre la possibilitat d’entrar en la nòmina dels sants. Qui sap si també ho haguere rebutjat.
Hola, pues pobre raimunda, tan de capa caída con lo joven que es. Creo que lo ciertos galardones de esta caduca monarquía española sólo sirven para que unos cuántos se coman la polla entre ellos (perdón por la expresión, es de Pulp Fiction). ¿Qué medalla le damos a una ama de casa, por ejemplo, que trabaja 24 horas al día, sin paga, sin vacaciones, sin baja médica,… y siempre con una sonrisa en la cara. Y suerte tiene si no viene su pareja y, como eres pa mí, te mato.
José Antonio, me cuesta leerlo, pero como escribes tan bien, se entiende perfectamente.
Comment by Silvia — 5 September, 2009 @ 8:18 pm