Viles i Gents

Aquests dies calorosos m’he deixat dur per l’ensopiment i, enlloc de fer un article monotemàtic, el dividiré en dos: Una reflexió diguem-ne seriosa i un divertiment on faig una mica de ciència-ficció.
Començo per la reflexió: Davant els incendis que han començat a assolar el nostre entorn, s’han repetit algunes crítiques d’alcaldes i veïns perquè no se’ls ha deixat participar en les tasques contra el foc. Si els morts haguessin estat civils enlloc de bombers professionals, m’imagino fins on hauria arribat la condemna. «On s’ha vist! –cridarien– Permetre que gent sense preparació s’enfronti a un incendi tan perillós!».
I ara el divertiment: La vila comença a omplir-se d’estiuejants. Alegren els carrers especialment els xiquets, que s’ho passen bomba en la llibertat que els dóna estar-se tot el dia fora de casa. Em crida l’atenció que la meua filla petita, que és de raça negra i només fa dos anys que s’està amb nosaltres, sigui gairebé l’única que parla català amb naturalitat. La paradoxa és que molts d’aquests menuts estiuejants van a l’escola a Catalunya o al País Valencià, on se suposa que la nostra llengua és oficial, mentre la Tuàbech s’escolaritza a Alcanyís en un castellà monolític. Això em porta a imaginar que, d’ací a molts anys, quan ja sigui una anciana de rostre beatífic i amb una bona colla de néts, acabi sent la darrera parlant de català torredarquí. Posats a elucubrar, és possible fins i tot que algun observador poc il·lustrat arribi a creure que els torredarquins originals eren negres. Això alimentarà noves tesis d’alguna Associació Amant del «Cacao» o fins i tot d’un futur Partit Regionalista que, contra l’evidència històrica dels repobladors medievals catalanoparlants, reivindiquin l’origen africà dels matarranyencs del sud. Una nova invenció que els farà guanyar algun vot. Ja no vindrà d’aquí.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 25 de juliol)

No es pot parlar d’aquests temes lingüístics sense tindre en compte la diferència entre els conceptes de LLENGUA, NORMA i PARLA.
LLENGUA: És el codi general que tots els parlants reconeixen al emprar un idioma. Un codi de signes comú amb el que som conscients de parlar una llengua i no un altra. Notem el canvi de codi quan parlem en castellà o en català (o en una altra llengua si la coneixem). A un calaceità no li cal canviar de codi quan parla amb un català de Girona (malgrat les diferències).
NORMA: És el codi ideal d’una llengua. La norma no és natural com la llengua. És un artifici, una convenció elaborada pels experts. La norma dicta com s’ha d’escriure una llengua i com ha d’assolir un nivell ideal de qualitat. No es desenvolupa de manera natural com la llengua: s’ha d’estudiar.
Totes les llengües cultes tenen una norma. A mi i a molts ens han obligat a conèixer la del castellà, i ens han rebutjat totalment la de la nostra llengua (el castellà es troba a Catalunya en una situació molt més ventatjosa). Una frase com “la nostra llengua no té gramàtica” no vol dir altra cosa que als parlants ens han amagat la norma.
PARLA: És l’ús individual que fa cada parlant de la seva llengua en cada moment. Al contrari dels conceptes anteriors, la parla depèn de les decisions individuals de cada parlant, que pot emprar diversos registres: més col•loquial, més dialectal (de Barcelona, de Tortosa, de Jerez o d’Albacete), fins i tot més estàndard o més vulgar, però no més culte si no coneix la norma. Malgrat tot, la parla està molt condicionada per les circumstàncies socials i culturals. Un exemple: els meus iaios van viure quasi tota la seva vida a Barcelona. Mentre ell parlava català de Barcelona, ella optà pel calaceità. Va ser una decisió individual, però no lliure. Cap dels dos coneixia la norma i van decidir segons les circumstàncies socioculturals en que es van desenvolupar. El iaio es va moure en ambients més polítics i culturals (fins i tot llegia el català). La iaia no. Les circumstàncies decidiren.

Antoni Bengochea

Els col·lectius humans ham patit sempre una malaltissa propensió a establir honors, reconeixements i prebendes per a premiar mèrits i recompensar fets distingits o serveis rellevants. Ací, entre els més coneguts hi ha els títols nobiliaris i les medalles al mèrit militar, però també condecoracions com “la Gran Cruz de Isabel la Católica” o, sense anar més lluny, “el Premio Aragón” o “la Creu de Sant Jordi”. Circumscrita al món de la Justícia i del Dret, l’any 1944 es va instituir “la Cruz de San Raimundo de Peñafort”. Ara bé: d’eixa “creu” se n’ha fet un abús tan gran que ha acabat sent una distinció en franca decadència. Fins al punt que entre els juristes és coneguda col·loquialment com “la Raimunda”; i han segut diversos els homenatjats que han decidit rebutjar-la. La Iglésia Catòlica també té ordenat el seu règim de reconeixements. Parlo, evidentment, de l’elevació als altars dels distingits amb les categories de beat i de sant. Tot i que, al meu parer, últimament, i a l’igual que passe amb “la Raimunda”, la beatificació i la santificació van de capa caiguda degut a les sobtades presses mostrades per la jerarquia eclesiàstica en portar als altars determinats personatges coetanis nostres. Amb la vista posada en l’eternitat, de sempre la Iglésia s’havie distingit pels seus inacabables processos. Tenim l’exemple del propi Raimond —de vegades escrit també Ramon o Raimon— de Penyafort, que va morir l’any 1275 i no va ser canonitzat fins al 1601. En canvi ara tot són urgències. I em pregunto si s’afanarien tant en canonitzar o beatificar personalitats tan rellevants per a la humanitat com lo recentment traspassat Vicent Ferrer. Em done la impressió que, per a una part destacada d’eixa jerarquia, Vicent Ferrer resultarie ser un sant molest. En tot cas, haguere segut interessant conèìxer la seua opinió sobre la possibilitat d’entrar en la nòmina dels sants. Qui sap si també ho haguere rebutjat.

Al remat, el PSOE s’ha decidit a presentar a les Corts el projecte de llei de llengües tantes vegades anunciat. El PAR se n’ha fet a una vora i, a més, pareix poc disposat a arribar a acords amb els socialistes. La possibilitat es nul·la si a la futura llei s’inclou la denominació de català per a la llengua catalana parlada a l’Aragó. Pareix una travallengua, però és així. La proposta del PSOE es va presentar devant els mitjans de comunicació –i per tant de la societat aragonesa– quasi que demanant perdó. Com si se n’avergonyira de complir els seu programa electoral i, el que es més important, intentar reparar el maltractament oficial de les dues llengües minoritàries de la Comunitat Autònoma. El portaveu socialista, Jesús Miguel Franco, va insistir en la voluntarietat de l’ensenyament del català i en la utilització d’esta llengua en les relacions dels ciutadans amb l’Administració. Encara i això, el soci del Gobern d’Aragó, el PAR, esmola els ganivets. El PP, per no dir que li repateja el futur de les llengües minoritàries, posa la coneguda excusa de que n’hi ha problemes més importants en que treballar. IU diu que pot arribar a un acord amb el PSOE i la CHA, encara no s’ha pronunciat. Siga el que siga el camí que prengue la llei de llengües, seria inadmissible una rebaixa dels seus objectius. Si a més de no incloure la cooficialitat –irrenunciable si es vol acabar amb la discriminació d’una de les dues llengües del territori–, desapareix la definició expressa del català com a llengua pròpia d’Aragó, més val esperar uns altres trenta anys, perquè la llei que s’aprovarà serà, llavors sí, vergonyosa.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 18 de juliol del 20099

De vegades les coses, quan menys ho esperes, ixen bé. I aquest és el cas amb la revista EL TEMPS, setmanari d’informació general dirigit a tot el territori de la llengua, publicat a València des del maig del 1984 i que enguany ha complert vint-i-cinc anys. Quan va sortir el primer número, ningú no en donava un duro, i en Joan Fuster, el gran maître à penser del valencianisme, ni això: conta la llegenda que només hi va arriscar una pesseta. Tothom deia: “Un setmanari des de València i en català no pot durar”, “Serà flor d’estiu, o ni tan sols hi arribarà”, “No trigaran ni un mes a plegar”, “Faran figa!”. Certament l’editor, n’Eliseu Climent, se la jugava perquè gairebé no hi havia infraestructura quan va començar, ni les enquestes de mercat no eren necessàriament favorables, a més s’havia de crear no només la seu a València, sinó també delegacions a Palma i a Barcelona, i corresponsals a altres indrets. I tot això quasi del no-res, amb pocs periodistes que dominessin l’ofici —en català. Però la revista va seguir i segueix endavant, i enfila ara cap als cinquanta anys, i això que ha hagut d’haure-se-les no només contra les inevitables dificultats inicials, ans també, i sobretot, contra l’assetjament permanent a què és troba sotmesa la llengua i la cultura catalanes tant a Espanya com a França per part de molts governs i organismes d’estat —en la lluita contra aquest patrimoni espanyol que és la llengua catalana s’emporta la palma la Generalitat Valenciana. En aqueixes circumstàncies portar endavant els 1302 números dels darrers vint-i-cinc anys de la revista no ha estat gens fàcil, i potser sí que, si Sant Vicent ho pogués veure, s’exclamaria: “Vejats miracle!”. I potser que també ho diria d’aquest fillol d’EL TEMPS que és la revista mensual TEMPS DE FRANJA, subtitulada “Revista de les Comarques Catalanoparlants de l’Aragó”, que, també amb moltíssimes i paregudes dificultats, ja fa deu anys que es publica i s’acosta als cent números. Certament de vegades, contra tots els malaveranys, les coses ixen bé. Vejats miracle!
Artur Quintana i Font

(Publicat al Diario de Teruel, el disabte 11 de juliol del 2009)

La recent mort de Michael Jackson torna a plantejar-nos la situació de la Salut. Ens porta a la memòria que, a vegades, aquesta cau en les mans de falsos curanderos i de metges faltats de titulació que persegueixen els diners dels seus confiats pacients encara a risc de danyar-la-hi per sempre, fins i tot inventant malalties imaginàries que curaran miraculosament per augmentar la seva fama i el seu caché. Clar que a més del món del mercantilisme urgent no sols hi ha els abans esmentats, sinó els perseguidors legals de la salut, en forma de multinacionals de l’estètica o de col•legiats que, sota el pretext de la salut física o mental, presten la seva imatge i la seva influència a grossers anuncis televisius, amb la finalitat d’incrementar el nombre de pacients i el seu volum de vendes. Però ara hem donat una passa més i assistim, amb escàndol, a la proliferació de metges privats que són capaços de receptar a la carta, qualsevol demanda dels seus rics pacients abans que perdre’ls, trist cas de Michael Jackson; metges titulats que al seu dia van realitzar el jurament hipocràtic; metges amb titulació legal a què últimament s’estan sumant altres que, argüint la seva fugida de la medicina al•lopàtica, presumeixen de passar-se a les teràpies alternatives, com la publicitada per un famós oncòleg italià que assegura que és capaç de desfer tumors cancerígens mitjançant simples injeccions de solució de bicarbonat sòdic, sí, aquest, el de tota la vida, el de l’acidesa i les dents més blanques; tractaments que, al costat dels habituals i altres, més o menys miraculosos, han donat lloc al naixement de la denominada medicina integrativa.
Recentment alguns especialistes de la Societat Espanyola d’Oncologia Mèdica han advertit que alguns tractaments naturals no tenen res d’innocus i que altres no haurien d’emprar-se fins a ser degudament comprovats.
Fa poques setmanes, uns dies abans de la mort de Michael Jackson, mentre rebia una injecció intravenosa de l’ara miraculós bicarbonat de sodi, moria J.M.A, confiat i en silenci, en una consulta de medicina alternativa de Barcelona.
A més d’evitar els perills de xarlatans i falsos metges, em temo que caldrà ser previnguts amb alguns terapeutes als qui fan més peça els diners que el fi últim de la seva professió: la curació dels malalts.

Silvestre Hernàndez

Com ja estem altra volta a l’estiu toque d’escriure un poquet de lo nostre, dels paisatges i territoris més personals per on volen com oronetes los records que surten i tornen sempre al niu del llogaret menut del Mesquí. Aquell poblet del color de la terra i les adobes que s’ha anat esblanquint i omplint de colors: edificis nous del camp i la ramaderia, la indústria i la construcció, de cases noves fetes en materials nous que duraran una eternitat però que mai taparan la calor i lo fred tant bé com les parets gordes de pedra i els tellats de canyís i fang pastat en palla de la era.
Un sistema radial de camins de ferradura marxave cap a tots los costats i cada camí tenie lo nom del poble on anave a parar: Camins de Fórnols, Valldalgorfa, la Torre, Valljunquera, la Canyà, Bellmunt, la Torrocella, Calanda, Castelserás. I a les eixides principals hi havie un peiró amb una creu de pedra o ferro, perquè a la gent li donave tranquil·litat la presència d’aquells símbols. Ara anem i venim a cent per hora per carreteres esplèndides que han furtat espai als bancal d’oliveres i als tossals. Es lo preu caríssim del progrés que cada dia arramble en lo poc que ens quede de les condicions materials del passat i fins i tot de moltes tradicions, on la música, a casa nostra, sempre ha set un cas a part.
Perquè en vespres de la Guerra hi havie al poble dos orgues, el de l’Església i el de la Capella; uns set o vuit pianos i un grup important de tocadors de guitarra i bandúrria. I no hi calie eixir de casa per aprendre solfa. Les partitures manuscrites d’aquella època que han aplegat a les nostres mans son bona prova del que dic.
Per això no ha d’estranyar que, des de fa alguns anys, La Codonyera també hi sigue una referència important en la música moderna, la organització de concerts per la joventut i la creació de conjunts estables de rock.

Ha hagut de morir Wirberto Delso Díaz, aquesta primavera passada, per a començar a recollir el seu testimoni i valorar la seua personalitat a partir del denominat ‘cas Favara’ que protagonitzà el rector de Favara el 1974. L’arquebisbe de Saragossa, Pedro Cantero Cuadrado, el va dimitir com a capellà de la vila des del 1968 per aglutinar la joventut de la població, per liderar el moviment progressista en el món rural i ser crític amb els poders polítics i religiosos submisos al règim franquista en evident retrocés en la primera meitat de la dècada dels 70. Wirberto pertanyia a una generació de capellans jóvens que regien les nostres parròquies al final de la dècada dels 60, que van lluitar al costat del poble per alliberar-lo d’aquella societat tradicional rural, on el record de la passada guerra civil encara estava ben present. Des dels ajuntaments franquistes locals no es veia bé la implicació dels capellans en la política municipal controlada pels sectors més reaccionaris de la població. De seguida, després de la dimissió de Wirberto com a mossèn de Favara, aparegueren 34 religiosos, el denominat Grup Solidari, que donaren suport al capellà rebel i es mostraren en contra de l’autoritari arquebisbe de Saragossa, membre del Consejo de Regencia nomenat pel mateix Franco. Finalment, Cantero Cuadrado impotent, per resoldre la crisi protagonitzada pel Grup Solidari, va oferir a Wilberto el càrrec de coadjutor a Alcanyís però no el va acceptar per entendre que com a càstig el rebaixaven de la categoria de rector i el desterraven de Favara. El capellà va preferir treballar com assalariat a la vila on tan bé s’havia integrat. El passat dissabte a la població del Baix Aragó-Casp, amb el cinema ple, es va fer un emotiu acte promogut per l’ajuntament per recordar el pas del rector per la població fa més de quaranta anys i en què el cantautor de la vila Àngel Villalba va tenir un protagonisme destacat. Alguns dels capellans del Grup Solidari estaven vinculats al Baix Aragó-Matarranya: M. Liarte, J. Borau, J. Guarc, I. J. Cabello o F. Chueca i a van ser desplaçats de les seues parròquies per evitar un altre ‘cas Favara’.