Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 27 de juny del 2009)

Acaba un altre curs escolar i apareixen los balanços. A l’abril, l’Instituto de Evaluación (Ministerio de Educación) va informar de les dificultats de comprensió i expressió en castellà i en anglès i en resolució de problemes matemàtics dels alumnes espanyols de 6è de Primària; este mes de juny lo Departament d’Educació de la Generalitat ha publicat los resultats de les seues proves també en acabar la Primària, en què un 25% d’alumnes no arriben a les competències mínimes en català, castellà i anglès. Amb esta base resulta lògic lo desgavell de la ESO, confirmat per l’Informe PISA de la OCDE 2006, que situava Espanya la coa d’Europa.
L’informe català presenta un interessant exercici sociològic en comparar resultats per sexes i per centres segons la triple xarxa educativa consolidada: escola privada, concertada i pública; i certifica en eixe ordre la línia ascendent del fracàs. Per sort, les escoles rurals constituixen un microcosmos a on encara van a parar juntes les diferents procedències socials de l’entorn; però sovint a les poblacions grans la classe social s’associa a la classe escolar en nom de la “llibertat a l’elecció” –en principi de consciència—, un eslògan trampós de la Concapa que va fer iniciar a Felipe González les concertacions de col•legis, la majoria religiosos. Ara les famílies urbanes han conegut l’assignació del centre dels seus fills p’al curs que ve, resultat d’una sèrie de variants com la proximitat del domicili —a voltes picarescament modificat— i del sorteig. Los pares viuen com una “sort” una escola concertada sense concentració d’immigrants i de marginats, més preocupats per la selecció social de l’alumnat que per l’acadèmica del professorat, encara que això els valgue “gastos” mensuals fixos i una o més misses. Les conseqüències de la llibertat —sortejada—¬ d’elecció són l’obligada segregació d’un grapat d’alumnes, a qui l’escola no farà d’ascensor social sinó de llosa; i la transmissió d’una ideologia uniforme als altres. L’educació hauria de ser igualadora i lliure, però no pareix que la classe política –que pot predicar públic i laic i triar privat i confessional— tingue interès en canviar-ho.

María Dolores Gimeno