Viles i Gents

El passat 16 de maig vam assistir a la manifestació per reclamar una llei de llengües digna. La veritat és que hi anàvem amb totes les incògnites obertes. Quanta gent hi aniria? Hi hauria algun incident? Saragossa no pareixia una plaça molt propícia per les minories lingüístiques aragoneses. Especialment si la minoria majoritària –o sigui, la catalanoparlant– comparteix llengua amb els catalans, font de tots els mals d’Aragó.
Tanmateix, en arribar davant del Corte Inglés i veure aquella gentada alegre i colorista, van desaparèixer tots els temors. El dia era propici i l’ànim assolellat. Tot de joves i xiquets encapçalaven la marxa. Els companys de l’ASCUMA i de la resta d’associacions d’ICF ens miràvem satisfets. Hi érem els del català, però també, i en gran nombre, els de l’aragonès. Dues llengües i un mateix problema: la manca de reconeixement institucional. La qual cosa significa la condemna a llur desaparició.
Les alumnes de l’institut de Vall-de-roures cridaven amb força que volien tenir el dret d’estudiar la seua llengua. Però la cantarella més ben trobada va ser allò de: “Mi tierra tiene tres lenguas, tres lenguas tiene mi tierra. Si no tuviera tres lenguas, ya no sería mi tierra”. Aquest va ser un dels punts que reivindicaren els manifestants: són tan aragonesos els que parlen aragonès i català com el monolingües castellans.
Hi ha altres cròniques més ben trobades que aquesta, i amb fotografies. Podeu consultar-les a “ramonmur.blogspot.com” i a “finestro.wordpress.com”, entre d’altres.
Com a representació de les tesis contràries, un senyor solitari, entrat en anys i amb ulleres obscures, aguantava un cartró retolat a bolígraf on s’hi llegia “NO catalán. SI inglés”. Per a totes les llengües sempre hi ha d’haver un sí majúscul. Especialment si es tracta de les del propi territori.

La campanya de les eleccions europees ha passat, una vegada més, sense pena ni glòria amb la seua càrrega de mítings, conferències, taules informatives i demés “parafernàlia”. Com les eleccions, a l’hora de publicar-se esta columna ja hauran passat, ningú em podrà acusar de parcialitat en la darrera confrontació electoral.
Una de les poques sorpreses de la campanya –com deia, pel general bastant avorrida– per un observador catalanoparlant la va protagonitzar el president de la DGA, Marcel·lí Iglesias, també catalanoparlant. En un multitudinari dinar-míting celebrat a la castellanoparlant Terol va començar la seua intervenció en català. Va dirigir-se als assistents “del Matarranya” en un gest de deferència perque havien fer el viatge més llarg per a acudir a l’acte. Els passa el mateix, segons va contar, que li ocorria a ell quan participava en actes polítics a la capital aragonesa i venia del seu poble, Bonansa.
I no hi va haver-hi ningú que xiulare des d’algún racó d’aquell gran menjador, on hi havia cinc-centes persones arribades de tots els cantons de la província. Ningú va manifestar, al menys obertament, el seu malestar per aquella improvisada i inesperada presència del català en l’intervenció del principal orador. Pot ser que alguna cosa estiga canviant en la societat aragonesa, tradicionalment intolerant respecte al català? Ja seria hora.

Enterats els de Madrit del Diccionari de Chapurreries que estem preparant, me demanen que els escriga algunes entrades, així contestaran millor les propostes chapurrianes que alguns els fan. Prenguen nota els acadèmics:

Chapurriau, rriau, rriau… Onomatopeia o paregut, sense suc ni muc, ni gràcia ni traça, ni gust de carbaça.
Chapurraire.- Element simpàtic sol castellaparlant que es fa de penques de saber dels nostres pobles, cagant-la sempre quan afegeix: “allí habláis una especia de Cha…”
Chapurriat.- Forat imaginari a les fulles d’un setmanari. Una llàstima, perquè les bones obres no haurien de tindre noms dolents.
Chapurrianisme.- Creència idiota que afavoreix els que escriven en faltes d’ortografia i als que reneguen de la llengua materna.
Enchapurrechar.- Empastifar, embrutar, enmerdar.
Chapudràtic.- Aixina com catedràtic o dotó de basseta, diputat de carrascleta, sabut del canut… i tants atres.
Chapurrastre.- Farum predemocràtic que deixen per on passen els partidaris de les querelles criminals contra els que no pensen com ells.
Chapubaish.- Casori de chapu i baish. Ja li val a l’inventor del nom baish.. Que algú mos digue com sone eixe palaurot en la ‘h’ final.
Chapúrria.- Rònega manifestació o reunió de chapurrians a la capital en los justets per portar el sant.
Enchapurriagats.- Que demanen firmes a la gent contra la seua pròpia llengua.
Chapurranga.- Un mal negoci. Qui gaste temps i diners en chapurreries.
Enchapurrich.- Acotidets, semets i més eixuts de idees bones que l’eixarrit d’ovella sedella, medella, llanuda, llanada del cap escornada…
Enchapurriach.- Que diuen defensar la llengua però que mai la escriven. Si tant la volen que la escriguen, a la castellana o como sigue, però que la escriguen, redéu! Ara proliferen blocs i webs de jòvens voluntariosos que necesiten defensar i aprendre la nostra llengua, pero como no la escriven, mai podràn superar la enfermetat infantil i carca del chapurriau.
Chapurriaguitis.- Enfermetat infantil de la normalització ja dita. Els afectats hi tenen cura a poc espavilats que siguen.