Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 13 de juny del 2009)

Els escriptors en aragonès i en català tenen molt en comú, des d’un gloriós passat medieval, quan compartien llengües i corona —a Barcelona un secretari reial escrivia cartes en aragonès mentre a Saragossa un merino posava comptes en català—, fins a compartir ara el difícil destí de les llengües minoritzades, conegut eufemisme per a no dir altres noms de més mal regust. Darrerament, després de segles de no fer-ho, han volgut tornar a conviure espais i llengües i així dins del marc de les Trobades d’Escriptors al Pirineu s’han aplegat 25 escriptors d’aqueixes llengües (Marta Alòs, Pilar Benítez, Zésar Biec, Àlex Broch, Ramón Campo, Pep Coll, Isidor Cònsul, Ánchel Conte, Marc Cornell, Nieus-Luzía Dueso, Manel Figuera, Ana Giménez Betrán, Óscar Latas, Xavier Macià, Ferran Marín, Àngels Moreno, Lluís Muntada, Chusé Inazio Nabarro, Francho Nagore, Ferran Rella, Carme Riera, Chusé Antón Santamaría, Màrius Serra, Vicent Usó i Fernando Vallés): primer el 2006 a Bellver de Cerdanya i a continuació el 2007 a Pandicosa. Els escriptors en aragonès venien, com cal esperar, de l’Aragó, i els que ho fan en català venien, com també cal esperar, de l’Aragó, Catalunya, Mallorca i València —la Corona hi estava tota molt ben representada. Uns dies de convivència atapeïda, gastronòmica, muntanyenca, de diàleg, entusiasta. Però ja se sap: verba volant, scripta manent. I per tant cada escriptor ha hagut d’escriure una prosa relacionada poc o molt, o fins i tot moltíssim, amb l’indret pirinenc de la trobada: la Cerdanya i a Bal de Tena. Resultat quatre esplèndids llibres, però no pas, com algú podria témer, aplegats llengua per llengua, sinó per territori i oferint per a la Cerdanya en un volum tots els textos en versió aragonesa, i en un altre en versió catalana, i això mateix per a ra Bal de Tena. I així tenim de la primera trobada: Branquil d’a Cerdanya, Uesca, Publicazions d’o Consello d’a Fabla Aragonesa i Portal de Cerdanya, Barcelona, Proa 2007; i de la segona: Capiscol, Uesca, 2008, PCFA i amb el mateix títol i any a Barcelona, Proa. Llegiu-los. Valen el goig de fer-ho.

Artur Quintana

Al Canal 33 de Televisió de Catalunya, en el programa ‘L’hora del lector’, dirigit per Emili Manzano va entrevistar fa unes quantes setmanes a José Antonio Labordeta. El polifacètic personatge parlà del seu últim llibre ‘Un beduino en el Congreso de los Diputados’, de la seua formació i trajectòria personal. Repassà passatges de la seva vida: l’escola del seu pare a Saragossa i on precisament va estudiar el novel•lista mequinensà Jesús Moncada, del pas per l’escola alemanya a Saragossa d’ideologia feixista –ell, fill d’un intel•lectual d’esquerres-, de l’excel•lent obra poètica del seu germà Miguel Labordeta, de l’època com a cantautor, de l’estança a Madrid com a diputat de la CHA… I l’entrevista Manzano la hi fa en català amb una comprensió total de la llengua per part de Labordeta on se’l veia lúcid, espontani, irònic i intel•ligent. Una conversa distesa, fluida, en què es notà una total complicitat i sintonia entre entrevistat i entrevistador. Després de la llarga i interessant xerrada el conductor del programa va presentar a dos crítics literaris convidants per a l’ocasió: Xavier Lloveras, amb arrels a la Ribagorça aragonesa, i Víctor Amela, originari del Forcall. Aquest últim va explicar en la tertúlia les seues dos últimes lectures: ‘Memòries d’una desmemoriada mula vella’ del pena-rogí Desideri Lombarte reeditada l’any passat i ‘La vida de Pedro Saputo’ de Braulio Foz. Havia fet aquestes lectures d’escriptors aragonesos per aprofitar l’estança en el programa de Labordeta. Entre la conversa un error d’Amela que cità Braulio Foz com a novel•lista castellanoparlant. L’obra del matarranyenc evidentment està escrita en castellà però a la vila on va nàixer Fórnols, es parla català. I ben satisfet que estava Braulio Foz de la seua llengua materna. Labordeta, com home culte, coneixia l’obra dels dos escriptors matarranyencs. Quan debatien, al final del col•loqui, de les tres llengües que es parlen a l’Aragó, Labordeta argumentava que ell ho tenia clar però que era massa gran i estava cansat per a lluitar a favor d’aquesta evidència que molts aragonesos, encara avui, es neguen a acceptar. Quina pena i quina desgràcia!