Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 27 de juny del 2009)

Acaba un altre curs escolar i apareixen los balanços. A l’abril, l’Instituto de Evaluación (Ministerio de Educación) va informar de les dificultats de comprensió i expressió en castellà i en anglès i en resolució de problemes matemàtics dels alumnes espanyols de 6è de Primària; este mes de juny lo Departament d’Educació de la Generalitat ha publicat los resultats de les seues proves també en acabar la Primària, en què un 25% d’alumnes no arriben a les competències mínimes en català, castellà i anglès. Amb esta base resulta lògic lo desgavell de la ESO, confirmat per l’Informe PISA de la OCDE 2006, que situava Espanya la coa d’Europa.
L’informe català presenta un interessant exercici sociològic en comparar resultats per sexes i per centres segons la triple xarxa educativa consolidada: escola privada, concertada i pública; i certifica en eixe ordre la línia ascendent del fracàs. Per sort, les escoles rurals constituixen un microcosmos a on encara van a parar juntes les diferents procedències socials de l’entorn; però sovint a les poblacions grans la classe social s’associa a la classe escolar en nom de la “llibertat a l’elecció” –en principi de consciència—, un eslògan trampós de la Concapa que va fer iniciar a Felipe González les concertacions de col•legis, la majoria religiosos. Ara les famílies urbanes han conegut l’assignació del centre dels seus fills p’al curs que ve, resultat d’una sèrie de variants com la proximitat del domicili —a voltes picarescament modificat— i del sorteig. Los pares viuen com una “sort” una escola concertada sense concentració d’immigrants i de marginats, més preocupats per la selecció social de l’alumnat que per l’acadèmica del professorat, encara que això els valgue “gastos” mensuals fixos i una o més misses. Les conseqüències de la llibertat —sortejada—¬ d’elecció són l’obligada segregació d’un grapat d’alumnes, a qui l’escola no farà d’ascensor social sinó de llosa; i la transmissió d’una ideologia uniforme als altres. L’educació hauria de ser igualadora i lliure, però no pareix que la classe política –que pot predicar públic i laic i triar privat i confessional— tingue interès en canviar-ho.

María Dolores Gimeno

Moltes famílies d’aquí han crescut en dietes basades en allò que es fa a casa: cuixot, xoriç, llenguanissa i botifarra. Hi ha vegades que tire més la simplicitat de la sal, lo fred i el temps que porte un cuixot. Altres los sabors artificial del xoriç a la brasa. I quan toque, l’energia i vivesa d’una llenguanisseta en devalent pebre. Diuen que sobre gustos no hi ha res escrit. I no és cert. Perquè hi ha molt escrit, però lo fotut és posar-se d’acord.

Un estudi molt recent dirigit per Pedro Roncalés, de la Universitat de Saragossa, anunciave que consumidors, tastadors professionals i gerents experts dels assecadors no es posaven d’acord en definir què té un bon cuixot de Denominació d’Origen de Terol. Ja se sap que les ciències socials mai són una matèria fàcil.

Per a tastadors i experts és positiu lo greix infiltrat i subcutani, lo sabor, l’aroma, la suavitat i si és trossejable. Però als experts los agrade cert toc de ranci, que els tastadors consideren negatiu. I els experts preferixen color intens, mentre que als tastadors los agradave els colors homogenis. Per als dos grups és negatiu lo sabor salat intens i la pastositat. Però només los experts detectaven punts negatius en la fibrositat i la duresa.

Però el que interessa és saber què els agrade als consumidors i què compraran si s’ajuste al seu pressupost? Com és previsible, no hi ha cap tipus d’acord. La meitat dels consumidors coincidix en les avaluacions dels tastadors (35%) o en les dels experts (13%). Però una quinta part (21%) té gustos clars i consistents, encara que oposats a la dels professionals: los agrade un salat intens i aprecien positivament la duresa. En suma, poc més de dos terceres parts dels consumidors tenen clar què comprar, encara que a un los agrado més salat i dur que a altres. Però encara queden una quarta part de consumidors (27%) que fa avaluacions poc consistents, i unes vegades troben un cuixot salat, i si li donen poc després lo mateix, diu que és dolç. A estos qualsevol los ven magre.

Concloent. Qui té raó sobre el què és un bon cuixot? Poc importe per als productors. Importe saber la qualitat que es pot traure del que tenim, conèixer a fons lo mercat dels consumidors, explorar els forats de mercat no saturats de producció i introduir el producte a on toca per a traure-hi el màxim rendiment. I a casa, al Matarranya, cadaú que trio si preferix lo magre saladet o una panxeta de xoriç a les brases.

Nota: aprofito per a agrair aquí les facilitats que Pedro Roncalés m’ha donat per a accedir a la presentació en format digital de l’estudi.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 20 de juny del 2009)

Los dies cada volta son més llargs, la roba va desapareixen dels nostres cossos conforme puja la temperatura, i es que ja tornem a estar a les portes del estiu. No se si serà per la calor, o per quina estranya raó, les àrees de cultura d’ajuntaments de tots los colors polítics es desperten.
Setmanes culturals, concerts, conferències, xerrades, tallers… el pobles s’omplen d’activitats destinades als veïns y als visitants estiuencs que cada any tornen cap a la segona residència. Així, casi tots els actes culturals es concentren en estos dos mesos, i per què? El responsables ho diuen clarament i sense cap tipus de vergonya; “ara hi ha gent al poble, i a més els que estan de vacances tenen una oferta d’activitats més amplia”.
Sincerament, no ho entenc. Em pareix una gran tontería concentrar tots els recursos personals i econòmics a satisfer els turistes que, per a més inri, tenen més interès en passejar per la vora del riu Matarranya que en anar a qualsevol xerrada. No ho veig lògic. I en això no em manifesto contra el turisme, encara no tenim clar que els visitants venen als nostres pobles pel patrimoni, les tradicions, el paisatge, la tranquil•litat i altres valors que no tenen res a veure en projeccions de cine, tallers, o altres activitats que la majoria d’ells tenen al abast cada dia a les seues respectives ciutats.
No serie més raonable invertir tots estos esforços en mantenir una oferta cultural i d’oci estable durant tot l’any. Unes activitats destinades als veïns, a la gent que fa que els pobles estiguen vius, cosa que no se si els polítics locals tenen clara. Es que després del estiu, arribe l’hivern i llavors que… L’oferta es torna erma, encara sort d’associacions i col•lectius no vinculats a les administracions que en los últims anys han anat incrementant l’oferta. I es que la gent cada dia necessita tenir més i millors opcions culturals i d’oci, i si no hi són, tots sabem que este no es un bon puesto per a viure.

Marc Martí

El passat 16 de maig vam assistir a la manifestació per reclamar una llei de llengües digna. La veritat és que hi anàvem amb totes les incògnites obertes. Quanta gent hi aniria? Hi hauria algun incident? Saragossa no pareixia una plaça molt propícia per les minories lingüístiques aragoneses. Especialment si la minoria majoritària –o sigui, la catalanoparlant– comparteix llengua amb els catalans, font de tots els mals d’Aragó.
Tanmateix, en arribar davant del Corte Inglés i veure aquella gentada alegre i colorista, van desaparèixer tots els temors. El dia era propici i l’ànim assolellat. Tot de joves i xiquets encapçalaven la marxa. Els companys de l’ASCUMA i de la resta d’associacions d’ICF ens miràvem satisfets. Hi érem els del català, però també, i en gran nombre, els de l’aragonès. Dues llengües i un mateix problema: la manca de reconeixement institucional. La qual cosa significa la condemna a llur desaparició.
Les alumnes de l’institut de Vall-de-roures cridaven amb força que volien tenir el dret d’estudiar la seua llengua. Però la cantarella més ben trobada va ser allò de: “Mi tierra tiene tres lenguas, tres lenguas tiene mi tierra. Si no tuviera tres lenguas, ya no sería mi tierra”. Aquest va ser un dels punts que reivindicaren els manifestants: són tan aragonesos els que parlen aragonès i català com el monolingües castellans.
Hi ha altres cròniques més ben trobades que aquesta, i amb fotografies. Podeu consultar-les a “ramonmur.blogspot.com” i a “finestro.wordpress.com”, entre d’altres.
Com a representació de les tesis contràries, un senyor solitari, entrat en anys i amb ulleres obscures, aguantava un cartró retolat a bolígraf on s’hi llegia “NO catalán. SI inglés”. Per a totes les llengües sempre hi ha d’haver un sí majúscul. Especialment si es tracta de les del propi territori.

La campanya de les eleccions europees ha passat, una vegada més, sense pena ni glòria amb la seua càrrega de mítings, conferències, taules informatives i demés “parafernàlia”. Com les eleccions, a l’hora de publicar-se esta columna ja hauran passat, ningú em podrà acusar de parcialitat en la darrera confrontació electoral.
Una de les poques sorpreses de la campanya –com deia, pel general bastant avorrida– per un observador catalanoparlant la va protagonitzar el president de la DGA, Marcel·lí Iglesias, també catalanoparlant. En un multitudinari dinar-míting celebrat a la castellanoparlant Terol va començar la seua intervenció en català. Va dirigir-se als assistents “del Matarranya” en un gest de deferència perque havien fer el viatge més llarg per a acudir a l’acte. Els passa el mateix, segons va contar, que li ocorria a ell quan participava en actes polítics a la capital aragonesa i venia del seu poble, Bonansa.
I no hi va haver-hi ningú que xiulare des d’algún racó d’aquell gran menjador, on hi havia cinc-centes persones arribades de tots els cantons de la província. Ningú va manifestar, al menys obertament, el seu malestar per aquella improvisada i inesperada presència del català en l’intervenció del principal orador. Pot ser que alguna cosa estiga canviant en la societat aragonesa, tradicionalment intolerant respecte al català? Ja seria hora.

Enterats els de Madrit del Diccionari de Chapurreries que estem preparant, me demanen que els escriga algunes entrades, així contestaran millor les propostes chapurrianes que alguns els fan. Prenguen nota els acadèmics:

Chapurriau, rriau, rriau… Onomatopeia o paregut, sense suc ni muc, ni gràcia ni traça, ni gust de carbaça.
Chapurraire.- Element simpàtic sol castellaparlant que es fa de penques de saber dels nostres pobles, cagant-la sempre quan afegeix: “allí habláis una especia de Cha…”
Chapurriat.- Forat imaginari a les fulles d’un setmanari. Una llàstima, perquè les bones obres no haurien de tindre noms dolents.
Chapurrianisme.- Creència idiota que afavoreix els que escriven en faltes d’ortografia i als que reneguen de la llengua materna.
Enchapurrechar.- Empastifar, embrutar, enmerdar.
Chapudràtic.- Aixina com catedràtic o dotó de basseta, diputat de carrascleta, sabut del canut… i tants atres.
Chapurrastre.- Farum predemocràtic que deixen per on passen els partidaris de les querelles criminals contra els que no pensen com ells.
Chapubaish.- Casori de chapu i baish. Ja li val a l’inventor del nom baish.. Que algú mos digue com sone eixe palaurot en la ‘h’ final.
Chapúrria.- Rònega manifestació o reunió de chapurrians a la capital en los justets per portar el sant.
Enchapurriagats.- Que demanen firmes a la gent contra la seua pròpia llengua.
Chapurranga.- Un mal negoci. Qui gaste temps i diners en chapurreries.
Enchapurrich.- Acotidets, semets i més eixuts de idees bones que l’eixarrit d’ovella sedella, medella, llanuda, llanada del cap escornada…
Enchapurriach.- Que diuen defensar la llengua però que mai la escriven. Si tant la volen que la escriguen, a la castellana o como sigue, però que la escriguen, redéu! Ara proliferen blocs i webs de jòvens voluntariosos que necesiten defensar i aprendre la nostra llengua, pero como no la escriven, mai podràn superar la enfermetat infantil i carca del chapurriau.
Chapurriaguitis.- Enfermetat infantil de la normalització ja dita. Els afectats hi tenen cura a poc espavilats que siguen.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 13 de juny del 2009)

Els escriptors en aragonès i en català tenen molt en comú, des d’un gloriós passat medieval, quan compartien llengües i corona —a Barcelona un secretari reial escrivia cartes en aragonès mentre a Saragossa un merino posava comptes en català—, fins a compartir ara el difícil destí de les llengües minoritzades, conegut eufemisme per a no dir altres noms de més mal regust. Darrerament, després de segles de no fer-ho, han volgut tornar a conviure espais i llengües i així dins del marc de les Trobades d’Escriptors al Pirineu s’han aplegat 25 escriptors d’aqueixes llengües (Marta Alòs, Pilar Benítez, Zésar Biec, Àlex Broch, Ramón Campo, Pep Coll, Isidor Cònsul, Ánchel Conte, Marc Cornell, Nieus-Luzía Dueso, Manel Figuera, Ana Giménez Betrán, Óscar Latas, Xavier Macià, Ferran Marín, Àngels Moreno, Lluís Muntada, Chusé Inazio Nabarro, Francho Nagore, Ferran Rella, Carme Riera, Chusé Antón Santamaría, Màrius Serra, Vicent Usó i Fernando Vallés): primer el 2006 a Bellver de Cerdanya i a continuació el 2007 a Pandicosa. Els escriptors en aragonès venien, com cal esperar, de l’Aragó, i els que ho fan en català venien, com també cal esperar, de l’Aragó, Catalunya, Mallorca i València —la Corona hi estava tota molt ben representada. Uns dies de convivència atapeïda, gastronòmica, muntanyenca, de diàleg, entusiasta. Però ja se sap: verba volant, scripta manent. I per tant cada escriptor ha hagut d’escriure una prosa relacionada poc o molt, o fins i tot moltíssim, amb l’indret pirinenc de la trobada: la Cerdanya i a Bal de Tena. Resultat quatre esplèndids llibres, però no pas, com algú podria témer, aplegats llengua per llengua, sinó per territori i oferint per a la Cerdanya en un volum tots els textos en versió aragonesa, i en un altre en versió catalana, i això mateix per a ra Bal de Tena. I així tenim de la primera trobada: Branquil d’a Cerdanya, Uesca, Publicazions d’o Consello d’a Fabla Aragonesa i Portal de Cerdanya, Barcelona, Proa 2007; i de la segona: Capiscol, Uesca, 2008, PCFA i amb el mateix títol i any a Barcelona, Proa. Llegiu-los. Valen el goig de fer-ho.

Artur Quintana

Al Canal 33 de Televisió de Catalunya, en el programa ‘L’hora del lector’, dirigit per Emili Manzano va entrevistar fa unes quantes setmanes a José Antonio Labordeta. El polifacètic personatge parlà del seu últim llibre ‘Un beduino en el Congreso de los Diputados’, de la seua formació i trajectòria personal. Repassà passatges de la seva vida: l’escola del seu pare a Saragossa i on precisament va estudiar el novel•lista mequinensà Jesús Moncada, del pas per l’escola alemanya a Saragossa d’ideologia feixista –ell, fill d’un intel•lectual d’esquerres-, de l’excel•lent obra poètica del seu germà Miguel Labordeta, de l’època com a cantautor, de l’estança a Madrid com a diputat de la CHA… I l’entrevista Manzano la hi fa en català amb una comprensió total de la llengua per part de Labordeta on se’l veia lúcid, espontani, irònic i intel•ligent. Una conversa distesa, fluida, en què es notà una total complicitat i sintonia entre entrevistat i entrevistador. Després de la llarga i interessant xerrada el conductor del programa va presentar a dos crítics literaris convidants per a l’ocasió: Xavier Lloveras, amb arrels a la Ribagorça aragonesa, i Víctor Amela, originari del Forcall. Aquest últim va explicar en la tertúlia les seues dos últimes lectures: ‘Memòries d’una desmemoriada mula vella’ del pena-rogí Desideri Lombarte reeditada l’any passat i ‘La vida de Pedro Saputo’ de Braulio Foz. Havia fet aquestes lectures d’escriptors aragonesos per aprofitar l’estança en el programa de Labordeta. Entre la conversa un error d’Amela que cità Braulio Foz com a novel•lista castellanoparlant. L’obra del matarranyenc evidentment està escrita en castellà però a la vila on va nàixer Fórnols, es parla català. I ben satisfet que estava Braulio Foz de la seua llengua materna. Labordeta, com home culte, coneixia l’obra dels dos escriptors matarranyencs. Quan debatien, al final del col•loqui, de les tres llengües que es parlen a l’Aragó, Labordeta argumentava que ell ho tenia clar però que era massa gran i estava cansat per a lluitar a favor d’aquesta evidència que molts aragonesos, encara avui, es neguen a acceptar. Quina pena i quina desgràcia!

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 6 de juny del 2009)

He vist dos homes negres, elegantment vestits abaixant-se d’un avió, per a després extreure d’una de les seves butxaques un sobre enorme replet de bitllets de cinc-cents euros i pagar amb un d’ells el seu següent trajecte de primera classe amb tren.
Segur que has vist sovint en les notícies a homes, dones i nens negres embalbits pel fred i la por, sota el fantasma dels seus companys empassats per la marea de la intransigència i per les aigües del mar.
Mentrestant, Holanda, ha vist créixer la ultradreta de manera alarmant; i Itàlia xala amb el seu “superhuomo” particular, exemple de polític “humil” al servei dels ciutadans; model de llibertat d’expressió, “sense massa” interessos privats que poguessin donar la falsa idea de manipulació dels mitjans de comunicació, un país que etiqueta i castiga, sense cap mena de vergonya, a l’emigrant sense papers com a delinqüent.
Hem vist més negres que blancs lluitant i morint a Vietnam, a Iran o a Afganistan, i molts d’aquells patint abusos en distintes ciutats, fins i tot en algunes que s’autoproclamen democràtiques i desenvolupades; hem vist injustícia i misèria en el seu propi país.
Heu aplaudit un famós jugador negre o escoltat amb delit una veu colossal; mentre veiem en televisió a un petit negre morint per inanició.
Els ulls de milions d’éssers han vist un home negre parlant alt, clar i sense por al món, des del centri de l’Islam; i a un altre, de cutis fosc i barba endimoniada rebutjant la pau, escopint sobre la mà estesa.
I tot el que s’ha vist va molt més enllà del color; totes les desigualtats i els greuges que observem de dia en dia no tenen res a veure amb la pell; són simplement el resultat del valor que li donem a altres humans: unes vegades valem menys que zero i d’altres cinquanta-u; conseqüència directa del valor dels diners, que aclareixen sobtadament la pell més fosca; objectiu de la incultura i de la por que s’estén i inculca sota el mantell de la falsa informació; és la visió dels nous valors, segons els quals no importa l’origen dels diners, ni d’uns vestits, ni l’ús abusiu d’un càrrec, ni els tripijocs, ni l’enchufisme o la ineptitud, ni tan sols la mentida o la traïció. Sovint només es valora la imatge, quasi mai les intencions reals o el color de la pell. En tot cas, l’únic color que marca la diferència entre humans és el dels diners i més fosca és la vida per a qui no els té.

Silvestre Hernàndez

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 30 d’abril del 2009)

D’un recent programa de debat esportiu a la TV3 me sorprèn lo català correcte i fluid que parla un dels participants, Víctor Muñoz, saragossà de naixement, reconegut futbolista del Real Zaragoza, del FC Barcelona i de la Selecció Espanyola, i ara entrenador de futbol. Wikipedia destaca d’ell: “El tiempo que permaneció en Barcelona le bastó para aprender catalán”. I jo que pensava que la mentalitat comprensiva amb la idiosincràsia lingüística de la terra de residència era cosa de bascos conscienciejats com Txiki Begiristain o José Mari Bakero, més sensibles pel seu origen.
A una frontera d’un carrer cèntric de Saragossa hi ha un gran cartell en català, “El Molí Vell”, denominador comercial de lo que pareix un forn–cafeteria. Investigo una mica, i resulta ser una marca originaria de Barcelona, que s’integra amb tota naturalitat amb los noms en anglès dels locals del costat, noms que no tots són capaços d’entendre però que formen part des de fa temps del paisatge urbà espanyol, catalanoparlant o no.
La meua nebodeta de tres anys ja sap cantar “Mi pare no té nas”, i li fa gràcia repetir paraules en català franjolí, com li parla el seu pare; per això s’ha hagut d’advertir la seua mestra a la guarderia saragossana si algun dia la xiqueta pronuncia frases incomprensibles encara que tan romàniques com l’idioma castellà de la capital aragonesa.
Lo passat dissabte 16 de maig un miler de persones posen una pica a Saragossa, la plaça més dura del panorama lingüístic peninsular, manifestant-se pel dret constitucional a un Aragó trilingüe. Los diaris que dominen lo panorama regional no n’informen; és clar, han de deixar espai a una bicicletada de 400 participants i a les protestes dels veïns de La Muela i les corrupcions municipals. Són ja més de 30 anys de Constitució espanyola amb lo seu article 3 (“Las demás lenguas españolas serán también oficiales en las respectivas Comunidades Autónomas…”), i 25 de la Declaració de Mequinensa, inici de les justes i ignorades reclamacions dels “altres” aragonesos. Eppur si muove!

María Dolores Gimeno