Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 30 de maig del 2009)

El passat setze de maig va tenir lloc la manifestació per un Aragó trilingüe, a Saragossa: una manifestació ben organitzada, prou nombrosa, seriosa en quant a les reivindicacions, festiva en les formes, culturalment integradora, contra ningú i només a favor de les llengües minoritàries d’Aragó. Què més vol el Govern d’Aragó? Què més volen els partits polítics? Què més vol encara la societat civil aragonesa? Si diguéssim que ha mancat pedagogia per part del Govern d’Aragó en fer veure a tots els aragonesos la nostra riquesa lingüística i els avantatges que això proporciona, no diríem tota la veritat. Els fets han estat molt més greus encara: allò que membres destacats —possiblement no tots— del PSOE han defensat privadament amb relació a la necessitat de aprovar una adequada Llei de Llengües, mai s’ha traduït en una política d’alliçonament a les bases del partit i a la societat civil. ¿Per por? ¿Per manca de convicció? ¿Per considerar-lo un assumpte de poca importància, en comptes d’un avantatge o un dret? Per contra, tots els anuncis envers els terminis, mai complerts, de presentació del projecte de Llei, només han servit per rearmar els contraris: PP y PAR.
Si segueixen sense fer-nos cas, ¿què podem fer?: seguir reivindicant la cooficialitat de l’aragonès i el català; organitzar alguna altra manifestació més nombrosa; demanar un pronunciament del Justícia d’Aragó; dirigir-nos al Parlament Europeu i a la Comissió Europea, ajudats pels partits que reclamen el mateix que nosaltres, per a demanar els informes i recomanacions que calgui; fer veure a la ciutadania, la importància de la nostra cultura i de la nostra llengua, especialment mobilitzant els jóvens; recórrer al Defensor del Pueblo, criticar les incongruències dels partits quan mantenen actituds oposades a l’Aragó amb relació a altres comunitats; explicar a tort i a dret la inconstitucionalitat de l’Estatut mentre no es declari la cooficialitat de les llengües pròpies, etc., etc., i no tirar la tovallola en cap moment.
Si el PAR fos realment un partit culturalment aragonesista o volgués donar proves d’honradesa intel•lectual i de coneixements lingüístics, no hi cap dubte que votaria a favor d’una Llei de Llengües coherent, justa i constitucional. Malauradament la seua actitud i les seues declaracions hi van per un altre camí. La CHA i IU reclamen obertament la cooficialitat lingüística.

José Miguel Gràcia

A principis dels anys 90 encara eixien a les enquestes iaios i iaies de la Franja que no sabien parlar castellà. Van desenvolupar la seua vida completament en català, i van ser els raders exemplars de l’economia de subsistència. Van nàixer, van viure, se van casar i van morir al mateix poble. No van aprendre a escriure, ni en castellà ni en català, ni els haguere calgut si tot no haguere canviat tant.
Les condicions socials en les que es desenvolupave el català de mos rebisiaios ha variat de tal manera que ara mesurem lo relleu internacional d’una llengua segons los articles que té la seua enciclopèdia a Internet.
Mentres, les escoles han ensenyat a escriure en castellà a tots, sense discriminació de gènere, edat, poble, religió, origen o llengua. La nova economia del consum i de les comunicacions possibilite els traspassos continus de les fronteres lingüístiques i les autonòmiques per a anar a comprar a un supermercat diverses vegades al mes. Hi ha nous ciutadans que han creuat oceans per a treballar en natres. I el poder ha oblidat incloure al pack modernitzador l’alfabetització en català i aragonès. S’han descuidat que només l’economia de la subsistència podie assegurar el futur del català i l’aragonès en lo deixar-fer. La situació no és la mateixa. No es pot deixar fer. A hores d’ara la situació del català i l’aragonès serà compromesa si només s’alfabetitza en castellà.
Per això, catalanoparlants i aragonesoparlants escrivíem este dissabte passat un peu de pàgina al llibre de la història universal: mos manifestàvem junts a Saragossa per a reclamar una llei de llengües. Volem que es protegixque les nostres llengües. Los ciutadans ham posat les nostres llengües a la Wikipedia, podem tindre el català als nostres mòbils o els neofablans de l’aragonès fan renàixer la llengua a Saragossa. Volem evitar que la modernitat faigue foc i flama en l’aragonès i el català. És lo torn del Govern d’Aragó.

(Este és un article de Antoni Bengochea, publicat al diario de Teruel el dissabte 16)

Moltes persones —especialment molts castellà-parlants— es mostren preocupats per l’efecte nefast que pot causar una possible normalització lingüística del català de l´Aragó:
—¿I no perderéis vuestras variedades locales, tan ricas?— em diuen en un castellà neutre que sona igual a Burgos, Saragossa o Sevilla. I jo li contesto:
—I a tu, et preocupa haver perdut la teva?
Em diu no saber res de tot això quan li explico els centenars de paraules —especialment aragoneses— que empraven els seus iaios a Torrijo de la Cañada i que un saragossà jove com ell ni coneix. Ho comprenc: haver-li donat el tir de gràcia a una llengua tan inútil com l’aragonès, a qui li pot preocupar?. La gent es preocupa d’allò que és actual i útil.
D’altra banda és clar que tants anys de normativa castellana (o espanyola) han acabat amb el murcià, l’andalús, el manxec, el mexicà o les riquíssimes varietats del porteny dels barris de Buenos Aires. Pobra gent, ara tothom parla el castellà de Valladolid. Ara ja no hi ha canaris que diuen allò de “uhtedeh loh godoh”, perquè a la classe de Lengua Española els han ensenyat a dir: “vosotros, los peninsulares”; ni andalusos “jartos de jamón”, perquè ara estan “ahítos”, ni espanyolets que, com abans, utilitzaven la preposició “pa” o els finals dels participis en “ao” o “au”, perquè tots saben dir “para” i “ado”. Definitivament: fora la normativa i es recuperarà tot això! I a més a més, per a què volen estudiar la seva llengua si la saben parlar bé? Quina pèrdua de temps! Si el castellà s’escriu com es parla (això ens deien a les escoles). Tothom sap escriure: “los que an terminao, que cogan la gitarra”. Ara a les classes de Lengua Española s’estudiarà anglés, molt més útil perquè és la llengua en la que ens entenem tots al món. I aquest és l’exemple a seguir. Què bonic seria que al món només es parlés una llengua en la que tots ens entenguéssim . Una sola llengua…i milions de varietats locals.

Antoni Bengochea

A hores d’ara els lectors ja deuen saber que als casalicis contigus a l’ermita de la Consolació i pels voltants de l’ermitori s’hi ha ubicat un hotel. No vull entrar a valorar ara i ací eixa qüestió, però sí que voldria incidir en lo fet que l’ajuntament de Mont-roig no n’hage informat a la població bé passant un paper per les cases o bé amb una reunió de poble. Eixe silenci és incomprensible. I més si tenim en compte que la idea inicial era una altra i que per als mont-rogins qualsevol tema relacionat amb l’ermita és important i mereix ser tractat amb delicadesa —en estos casos, la qüestió devocional va sempre acompanyada del component sentimental. Precisament per això xoque comprovar el poc tacte que l’equip de govern municipal ha tengut per a portar este tema. I és precisament per això que hi ha gent que està molt enfadada. I al malestar produït per la falta d’informació s’ha d’afegir que, de la nit al dia es van llevar els rostidors i no se n’han fet de nous, amb la qual cosa done la impressió com si als mont-rogins se mos haguere privat d’un espai que sentim molt nostre en benefici privat. A Mont-roig se’n parle molt, de tot això, però, incomprensiblement ningú gose fer-ho en públic. Un dia —no fa molt— vaig tindre l’ocurrència de qüestionar que l’Ajuntament no donare cap informació. Se’m va respondre que si volia estar informat només calie que li preguntara a l’alcalde. Però no té cap sentit que l’alcalde n’hage d’informar individualment, persona a persona; i, en tot cas, la idea d’informar al poble ha d’eixir de dins de l’Ajuntament. Sigue com sigue, si hipotèticament s’acceptare l’existència de l’hotel, no entenc per quina raó de tres no podrien ser compatibles l’activitat lúdica oberta a tots i la privada. En definitiva, lo tema de la Consolació és un problema latent i una ferida que porte camí de tancar en fals. I mal anirà si algun dia comence a supurar.

Vaig llegir aquesta frase a l’article d’en Baltasar Porcel “La inmigración y la fortaleza” publicat a La Vanguardia (07/05/2009). L’autora de la definició és la demògrafa Anna Cabré, tot contestant la pregunta que se li fa en una entrevista (l’Avenç 345, 04/09) «Què és Catalunya?». La resposta és clara: «Una fàbrica de fer catalans, doncs el nostre factor hereditari és menor que el d’allau i conjunció de col·lectius». La prova vivent d’aquesta afirmació és el propi president de la Generalitat, l’únic d’una comunitat autònoma que ha nascut en una altra. Des de fora sovint s’intenta mostrar una realitat molt diferent, d’enfrontament i conflicte. Per adonar-se de la distorsió només cal anar a Catalunya i passejar-s’hi. La tan criticada –des de fora– immersió lingüística ha aconseguit que la llengua pròpia del territori sigui coneguda per tothom, sense perdre competència –com demostren tossudament les dades– en castellà, l’altra llengua oficial. En altres llocs s’ha optat per dividir la població amb els resultats que coneixem: al País Valencià la llengua pròpia retrocedeix a gran velocitat i a Euskadi s’han creat dues comunitats. La mala imatge que es té de Catalunya a la resta de l’estat resulta incomprensible pels que hi viuen o hi hem viscut. Hi ha coses bones i no tan bones, com a tot arreu, però un territori que ha rebut una tan gran immigració i que ha estat capaç de seduir-ne la immensa majoria fins integrar-los mereix, com a mínim, una mirada encuriosida i sense prejudicis.
Des de la Franja patim sovint la visió distorsionada que es té de Catalunya. El fet de compartir-ne la llengua ens fa culpables. De què? No ho sé. Potser de no haver perdut, al contrari que la majoria, un tret d’identitat del ser aragonès: la nostra llengua catalana.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 9 de maig del 2009)

Amb aquest nom es pot veure al Palau Moja de Barcelona una ben treballada exposició, amb moltíssims materials de tota mena —fotografies, papers i objectes personals, publicacions, … —, sobre l’exili dels escriptors en produir-se l’entrada dels feixistes a Catalunya el gener/febrer del 1939. Hi són gairebé tots els grans noms de la literatura del moment —Josep Carner, Carles Riba, Pere Calders, Joan Oliver, Ferran Soldevila, Pere Coromines, Pompeu Fabra … — i d’altres que tot just començaven –Joan Sales, Joan Coromines, Agustí Bartra, Mercè Rodoreda, … . També s’hi troba Antonio Machado que s’havia refugiat a València, on descobriria de la mà d’Ausiàs Marc, una llengua i una literatura espanyoles, la catalana, que fins aleshores havia quasi del tot ignorat. Més avançada la guerra Machado passà a viure a diversos indrets de Catalunya, i hi moriria el 1939 en tràgiques i tristes circumstàncies —i allà roman enterrat. La majoria d’aquests escriptors, després d’una breu estada a França van poder trobar acollida definitiva a diversos països americans, sobretot Mèxic i Xile. Fugien davant de l’ocupació de França per l’Alemanya nazi, que significava per a ells, republicans espanyols i antifranquistes, un greu perill. Alguns anaren a parar al camp de concentració alemany de Mauthausen: Joaquim Amat-Piniella, Pere Vives, i aquest darrer hi fou assassinat injectant-li benzina al cor. Els curadors de l’exposició han tingut la bona pensada d’editar una vintena de postals amb citacions de caràcter aforístic dels diferents escriptors exiliats, perquè com escriu un d’ells: “El veritable enemic és l’oblit”. I així, per a lluitar contra aquest enemic, i tants d’altres que ens envolten, us n’ofereixo ací unes quantes mostres més: “La neutralitat és potser el més eixorc dels egoismes”, mots que en el context de la hipòcrita no-intervenció dels estats dits democràtics durant la Guerra Civil prenen tràgiques connotacions, o “Per a poder ser imparcial cal ésser apassionat”, “Les presons paoroses, les que fan patir, són les presons imaginàries”, “Si goséssiu saber tant com goseu posseir!”, … . Només hi he trobat a faltar aquell conegut axioma que diu “Imagina les tergiversacions i ignomínies més grosses en contra del català —davant la realitat sempre faràs curt”.

Artur Quintana

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 2 de maig del 2009)

En l’aniversari de Darwin reneixen les velles polèmiques a favor i en contra de l’evolució i, mentrestant, assistim a salts vertiginosos en l’escala evolutiva, propiciats per certa experimentació científica, per alguns polítics àvids de passar als llibres d’història i, molt especialment, per un voraç mercantilisme emparat, com gairebé sempre, en idees altruistes, en la lluita contra la malaltia i en l’eterna persecució de la felicitat humana.
Salts malabars de mutació en mutació, a manera de mortal joc de l’oca, que expliquen l’aparició de l’encefalopatia espongiforme bovina, o de la síndrome de l’antavirus pulmonar (causat per alguns rosegadores) que entre els infectats als Estats Units provoca un índex de mortalitat superior al 50 per cent, i així fins una trentena de noves malalties aparegudes en els últims vint anys, encara sense tractaments efectius, sense cures ni vacunes, ni possibilitat coneguda de prevenció o control efectiu.
Altres com l’ebola o fins i tot la plaga del VIH, apunten com a culpables a determinades mutacions procedent d’animals, mutacions, almenys les últimes que s’estan observant en les que sí sembla estar comprovada certa responsabilitat dels humans.
Sumem-li més a més les mutacions a gran escala que es desenvolupen en velles malalties com el còlera, les ancestrals malalties venèries, la tuberculosi… en aquests casos agreujades per les resistències als antibiòtics que generen el seu mal ús.
I continuem jugant fort: la grip aviar, ara complicada en la seva última i més recent carcassa militar com a grip porcina: que no és simplement una nova grip sinó la “grip nova”, encara d’etiologia desconeguda però que possiblement suposa un salt qualitatiu impressionant en l’evolució dels virus, uns virus que antigament afectaven només animals i que ara s’han convertit en capaços d’atacar als éssers humans i de ser propagats per ells.
Seguim així, manipulem gens, creem noves mutacions, alimentem-nos amb productes transgènics d’acció encara desconeguda, utilitzem els antibiòtics a tort i a dret; augmentem les radiacions de tota mena fins i tot les que possibiliten la pèrdua de la capa d’ozó del nostre planeta… Seguim així, mentre augmenten les al•lèrgies, la cruesa del càncer, i sorgeixen noves malalties; continuem jugant a ser déus, fem un pols amb la natura, a veure qui pot més…, encara que em temo que, més que Déus de l’Olimp, alguns polítics excessivament confiats amb la manipulació genètica, i poc previnguts, junt amb determinats científics, que avui en dia s’erigeixen com a salvadors de la Humanitat, més aviat es comporten com a déus en el limbe, en la frontera entre el lideratge absolut de l’home i la seva desaparició com a espècie.

Silvestre Hernàndez