La casa és la llengua
Ho havíem sentir dir altres voltes i fa uns dies, a la TV Aragonesa, ho repetie un enginyer d’Osca que treballe a un país de la UE: “la casa de uno és la lengua”. Perquè l’enyorança per estar lluny de la llar, en res es cure millor que en les paraules de la llengua pròpia. Perquè sinó s’ajunten els emigrants ells en ells? Perquè eixe gust que tenim d’enraonar en los coneguts quan els trobem per Independència o la Plaça del Pilar? La casa és la llengua, ja ho crec que si. I escriuríem un llibre cada any si replegarem les cites en eixe sentit que escoltem i llegim a personatges de la cultura castellana.
El problema és que natros no podem dir de la nostra llengua lo mateix que diguen tots los dies els que sols parlen i escriuen en castellà. A ells els aplaudeixen i a natros, per defensar exactament lo mateix, mos munten manifestacions ridícules. I fins i tot querelles criminals. Lo de sempre quan uns dominen i els altres hi són dominats. És lo calvari de les minores que tenen, tenim, que malgastar totes les energies en defensar lo evident; en no deixar que la brutícia política de l’Aragó actual i les grans facilitats en que juguen els peons de les campanyes anti-llengües minoritàries, tiron per terra encara més la nostra cultura diferent, lo nostre orgull. Tiron per terra la nostra casa aragonesa.
Tampoc ha d’estranyar que els més contraris a que la nostra llengua aixeco el cap i puguem dir lo seu nom en veu alta, siguen alguns elements que parlen català des de sempre. Totes les causes socials que acaben triomfant porten dins la seua quota mínima de contraris, esquirols, xarlatants i embolicadors. La història recent està plena d’exemples: negres que defensaven la segregació racial, treballadors explotats que defensaven als amos, analfabets que no consentien que els seus fills aprengueren, els que no volien que arribare a Espanya la democràcia…
