Morir en la intimitat
Últimament ham sentit parlar molt del dret de la persona a morir amb dignitat. Al voltant d’eixe dret hi ha tot un ideari i són diversos los agents i els sectors socials que el reivindiquen amb fermesa. Però del que no s’ha sentit parlar gaire és del dret a poder morir en la intimitat, una opció que també mereix ser respectada i protegida. En esta matèria, desconec en quina situació es troben los altres països europeus, però el cert és que, ací, el sistema de dos o més llits per habitació —que és l’habitual en los hospitals de la Seguretat Social— no ajude gens ni mica a preservar eixe dret. Morir és un acte íntim i s’ha d’intentar que no traspasso mai la frontera de la privacitat. I tinc la convicció que si els malalts terminals que són conscients de la seua situació pugueren estriarien una habitació individual en la que poder morir en pau, acompanyats pel seu cercle més íntim. I és que, en lo moment de morir, a part de les cures pal·liatives per al dolor, els familiars i els amics poca cosa podem fer més per ells que fer-los notar tot el calor de la nostra estima. Esclar que per a aconseguir-ho es necessite tindre intimitat. D’altra banda, si mos posem en el lloc del company d’habitació del moribund, és evident que tindre al llit del costat una persona que agonitze no li pot aportar res de bo. I encara és pitjor quan la vida del forçat espectador està també en perill. En tot cas, pel que fa als familiars, si acompanyar a una persona estimada en el moment de morir és de per si una situació prou dolorosa i difícil, vore expirar al seu company d’habitació és un mal tràngol que no caldrie que ningú haguere de passar. Per tot això, penso que s’ha de respectar i de facilitar el dret a què el pacient o la seua família puguen demanar una habitació d’ús individual. Ara bé: està clar que per a aconseguir-ho la sanitat pública d’este país ha de canviar molt.
