Lo carro de l’agrimensor
L’oncle Pena-roja ere un llaurador menut que havie après l’ofici de tasador –agrimensor– perquè tenie bon seny i sabie llegir, contar i escriure correctament.
Per anar al camp tenie un carro mitjanet i un matxo, així treballaven fent conlloga en son pare, unes terres al Pla d’Alcanyís. Però va vindre la Guerra i les valls i camins del Mesquí, s’hi van tornar un riu de milicians, divisions d’infanteria, columnes d’italians, gent buscant amagatall per les coves del Barranc Fondo i els masets, combois de camions i tanques, refugiats, extraperlistes, carretades a caramull de soldats morts, trinxeres i metralla pels tossals…
I el carro de l’Agrimensor que va desaparèixer sense deixar rastre; per lo que en van tindre que encarregar un altre que els va costar un dineral, i estave tant mal fet i ere de fusta tant dolenta que només que li posaren quatre portadores de raïm cruixie com un dimoni.
Havien passat alguns anys de la Guerra terrible i, un bon dia, al seu cosí-germà, A. Insa Pena-roja, que regentave una porteria a la Via Laietana de Barcelona, li va cridar l’atenció lo carret que portave un cavall gran allí aturat davant del seu portal. I es va quedar de pedra al veure que ere el que li havie desaparegut a son cosí, que encara portave davall de la matrícula nova, la que li havien posat abans del 36: un placa de zenc gravada en l’escut de la República, les inicials de la província, lo nom del poble, a més del nom T. Pena-roja Cases pintat de negre a la tauleta on estave clavada la matrícula.
Els porters es van alegrar més que si s’hagueren trobat un bitllet de cent duros, i van escriure als parents a volta de correu, contant-los que el carro havie aparegut. Ni cal dir lo contents que s’hi van posar a casa de l’Agrimensor. Contents a la volta que resignats perquè el carret, mai més tornarie a passar pels camins del poble.
