Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 28 de març del 2009)

El feixisme és una ideologia i un moviment polític que va sorgir en l’Europa d’entreguerres (1918–1939), que es caracteritza per jutjar sistemàticament la gent no per la seva responsabilitat personal sinó per la pertinença a un grup. Aprofita demagògicament els sentiments de por i frustració col•lectiva per exacerbar-los mitjançant la violència, la repressió i la propaganda, i els desplaça contra un enemic comú (real o imaginari), que actua de boc expiatori enfront del que bolcar tota l’agressivitat de manera irreflexiva.
Aquesta forma clàssica, avui en dia, almenys als països més democràtics, està sent substituïda pel “neofeixisme”, el qual, a diferència del feixisme clàssic, que ho aixafa tot a cops, cerca moure’s dins la normalitat tot el temps que li sigui possible. De manera que, mentre que el feixisme es vanagloriava de la repressió, el neofeixisme cerca protegir-se en la democràcia més “formal”.
El neofeixisme va estenent-se dins la democràcia en la mesura que aquesta decreix i en la mesura que augmenten els controls socials, les vigilàncies sobres els segments sospitosos de la població i les repressions sobre els qui s’enfronten al sistema.
Segons Chomsky, en el neofeixisme, qui no és empresari o inversionista «no té molt a dir.» En la teoria política «moderna» que proposa el neofeixisme, el poble és espectador i no participant de les polítiques publiques.
Segons Wilhelm Reich el feixisme és l’exponent més extrem de resposta política i social.
En realitat, el neofeixisme, i molt en especial l’actitud neofeixista, igual que en el feixisme tradicional, es basa en la creença que: “El fi justifica qualsevol mitjà emprat”.
Aquesta és la conclusió a què van arribar un centenar de professionals de la premsa, de l’advocacia… quan es van reunir el passat dia 12 a l’Ateneu de Barcelona, dins la clàssica Tertulia Borralleras, després de la dissertació i l’intens debat que els va plantejar el tertulià que signa avui aquesta columna.
Així no cal estranyar-se que mentre avança la ultradreta en països com Bèlgica, Holanda, Dinamarca o Suïssa, es manipuli cada cop més la informació mitjançant una sistemàtica desinformació, alguns intentin manipular el sistema educatiu en temes tan transcendents com l’avortament, es camuflin el racisme i el masclisme, nasqués al seu dia el GAL, se cerquin mesures proteccionistes, es nacionalitzin empreses i serveis, s’oblidin ràpidament els dictats de les urnes o s’intentés enganyar els familiars de les víctimes del Yak-42.

Silvestre Hernández

Últimament ham sentit parlar molt del dret de la persona a morir amb dignitat. Al voltant d’eixe dret hi ha tot un ideari i són diversos los agents i els sectors socials que el reivindiquen amb fermesa. Però del que no s’ha sentit parlar gaire és del dret a poder morir en la intimitat, una opció que també mereix ser respectada i protegida. En esta matèria, desconec en quina situació es troben los altres països europeus, però el cert és que, ací, el sistema de dos o més llits per habitació —que és l’habitual en los hospitals de la Seguretat Social— no ajude gens ni mica a preservar eixe dret. Morir és un acte íntim i s’ha d’intentar que no traspasso mai la frontera de la privacitat. I tinc la convicció que si els malalts terminals que són conscients de la seua situació pugueren estriarien una habitació individual en la que poder morir en pau, acompanyats pel seu cercle més íntim. I és que, en lo moment de morir, a part de les cures pal·liatives per al dolor, els familiars i els amics poca cosa podem fer més per ells que fer-los notar tot el calor de la nostra estima. Esclar que per a aconseguir-ho es necessite tindre intimitat. D’altra banda, si mos posem en el lloc del company d’habitació del moribund, és evident que tindre al llit del costat una persona que agonitze no li pot aportar res de bo. I encara és pitjor quan la vida del forçat espectador està també en perill. En tot cas, pel que fa als familiars, si acompanyar a una persona estimada en el moment de morir és de per si una situació prou dolorosa i difícil, vore expirar al seu company d’habitació és un mal tràngol que no caldrie que ningú haguere de passar. Per tot això, penso que s’ha de respectar i de facilitar el dret a què el pacient o la seua família puguen demanar una habitació d’ús individual. Ara bé: està clar que per a aconseguir-ho la sanitat pública d’este país ha de canviar molt.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 21 de març del 2009)

Fa uns dies, els bisbes van engegar una campanya contra l’avortament —interrupció voluntària de l’embaràs, es diu porugament— amb motiu d’una possible modificació de la llei actual, la qual s’hauria de transformar en una llei de terminis com més o menys ho són les lleis d’avortament a 26 països europeus. Un dels punts més conflictius és el que reconeix, com a dret de la mare, la capacitat per decidir a partir dels setze anys, en cas de conflicte amb els pares o tutors, o al marge d’aquests.
Em vull referir a aquesta mena de creuada publicitària de la CEE (Conferència Episcopal Espanyola) que s’hi pot veure per tot arreu (1.300 tanques publicitàries distribuïdes per 37 ciutats, 30.000 cartells i 8.000.000 de fullets. De entrada, em sembla demagògic, indigne i impropi d’una institució seriosa, en col•locar al mateix nivell un linx i un nen, possiblement d’un any, una criatura gatejant que somriu. Algú pot pensar que els nens d’aquesta edat no estan totalment protegits en la nostra societat? Massa demagògia senyors bisbes. A hores d’ara no coneixem el cost de la campanya, que de ben segur no serà minso. Es nota que amb el 0,7 que recapten de l’IRPF poden pagar-ho sense dificultats.
Jo he pensat en altres destinacions dels diners de la campanya, més eficaces i també més humanitàries. Aviam que li sembla al lector la meua proposta: el pressupost de la campanya s’hagués pogut dividir en dues meitats. Una d’elles destinar-la, per exemple, a un país africà, per a un programa d’alimentació infantil. Segur que, si la elecció hagués estat correcta, més d’un nen s’hauria salvat, potser nens d’un any de vida. L’altra meitat s’hagués pogut dirigir a una campanya d’informació envers la utilització dels preservatius entre els jovents (crec que Benet XVI no va en aquesta direcció, atès el que ha dit al Camerun: “els preservatius no fan més que augmentar el problema de la sida”). Tal vegada seria eficaç repartir-ne a l’entrada…, de les esglésies, no, que hi entra poca gent en edat de procrear. Algun embaràs no desitjat s’hauria pogut evitar, no? I conseqüentment algun avortament.
Que el lector qualifiqui la meua proposta. Espero que la trobi més eficaç i humanitària, i menys demagògica, que la dels bisbes.

José Miguel Gràcia

Qualsevol excusa és bona per a arraconar una mica més la llengua pròpia del Matarranya. S’acaba de conèixerque una traveta burocràtica ha interromput les temoroses i dubitatives passes endavant que havia donat l’ensenyament del català a la comarca –a l’Aragó, la dignificació del català sempre avança amb por d’ofendre–. L’institut Matarranya de Vall-de-roures ha suprimit este curs les classes voluntàries de català amb l’argument que ha perdut l’autonomia que tenia fins ara per fixar matèries optatives. Queda en evidència la manca de sensibilitat de la direcció del centre, de l’Administració educativa o dels dos organismes al mateix temps respecte de la cultura autòctona del territori on l’institut desenvolupa la seua activitat . La dràstica mesura suposa un atac –volgut o involuntari– contra la llengua pròpia dels alumnes, que arriben a l’institut amb el bagatge de les classes optatives de català rebudes a Primària i que no poden continuar millorant el domini de la seua llengua materna. Costa de creure que l’institut no hagi tingut cap alternativa legal per a mantindre les classes optatives de català. Però encara és més increïble que el Departament d’Ensenyament de la DGA s’hagi mostrat tan insensible respecte de la cultura del Matarranya com per a carregar-se l’ensenyament del català en l’únic institut de la comarca. El resultat és que des d’un centre educatiu s’ataca la cultura del territori que l’envolta en lloc d’estimular-la. També pot ser que, en el fons, des de la direcció de l’institut i des de la Conselleria d’Educació es considera perfectament prescindible l’ensenyament del català. D’esta manera s’ensenya als xics i xiques cultura universal i llengües estrangeres mentre es contribueix a marginar i destruir la seua identitat cultural.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 14 de març del 2009)

Fills d’una època de presses, vivim entre la por de la memòria i la febre de l’aniversari. Serà per compensar. Commemoram que han passat uns quants anys de la mort o naixement d’un pròcer, un escriptor o un artista, que en fa tants d’una obra que va escriure, que hi va haver una batalla, una declaració, una llei o una tragèdia. Les commemoracions són molt diverses. Per a la secció cultural de nivell, a Espanya existeix un organisme específic, la Sociedad Estatal de Conmemoraciones Culturales (SECC), constituïda per a celebrar puntualment lo quadricentenari de la publicació de la primera part del Quixot, i astí se va quedar, consolidant-se com a gran estructura recordatòria. Lo poder, a la manera il•lustrada, retorna a la societat una mostra comentada i homenatjada d’allò que va sorgir d’esta i que no sempre li va ser reconegut al seu moment.
Resulta evident la bondat i la necessitat de recordar tant les produccions artístiques com les circumstàncies històriques, ja sigue com a ocasió per aprofundir en lo seu estudi i divulgació, ja per a reflexionar què se va fer bé o malament i analitzar les conseqüències sobre el present. Com que les arts i la història mai s’aturen, sempre podrem triar. Al nostre àmbit matarranyenc enguany ja tenim dos celebracions que l’amic Artur Quintana mos ha recordat des de esta mateixa secció: los 25 anys de la Declaració de Mequinensa i els 400 de l’expulsió dels mudèjars aragonesos. Però n’hi ha més: los 70 anys d’haver-se acabat la Guerra civil, que lo nostre territori, com tots, va patir; lo 20 aniversari de la mort de l’escriptor pena-rogí Desideri Lombarte; i segurament d’altres que se m’escapen. Una altra dada que sempre se m’ha escapat és lo criteri numèric necessari per a adquirir l’estatus de “commemorable”: ser centenari o bicentenari?, complir una, dues o tres desenes exactes? Som víctimes del sistema mètric decimal tan imperfectes i capritxoses com la nostra memòria, perquè posats a recordar tant mos fa 100 com 150, i 10 com 15, passat remot o recent, la mort, l’obra o el naixement.

María Dolores Gimeno

L’oncle Pena-roja ere un llaurador menut que havie après l’ofici de tasador –agrimensor– perquè tenie bon seny i sabie llegir, contar i escriure correctament.
Per anar al camp tenie un carro mitjanet i un matxo, així treballaven fent conlloga en son pare, unes terres al Pla d’Alcanyís. Però va vindre la Guerra i les valls i camins del Mesquí, s’hi van tornar un riu de milicians, divisions d’infanteria, columnes d’italians, gent buscant amagatall per les coves del Barranc Fondo i els masets, combois de camions i tanques, refugiats, extraperlistes, carretades a caramull de soldats morts, trinxeres i metralla pels tossals…
I el carro de l’Agrimensor que va desaparèixer sense deixar rastre; per lo que en van tindre que encarregar un altre que els va costar un dineral, i estave tant mal fet i ere de fusta tant dolenta que només que li posaren quatre portadores de raïm cruixie com un dimoni.
Havien passat alguns anys de la Guerra terrible i, un bon dia, al seu cosí-germà, A. Insa Pena-roja, que regentave una porteria a la Via Laietana de Barcelona, li va cridar l’atenció lo carret que portave un cavall gran allí aturat davant del seu portal. I es va quedar de pedra al veure que ere el que li havie desaparegut a son cosí, que encara portave davall de la matrícula nova, la que li havien posat abans del 36: un placa de zenc gravada en l’escut de la República, les inicials de la província, lo nom del poble, a més del nom T. Pena-roja Cases pintat de negre a la tauleta on estave clavada la matrícula.
Els porters es van alegrar més que si s’hagueren trobat un bitllet de cent duros, i van escriure als parents a volta de correu, contant-los que el carro havie aparegut. Ni cal dir lo contents que s’hi van posar a casa de l’Agrimensor. Contents a la volta que resignats perquè el carret, mai més tornarie a passar pels camins del poble.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 7 de març del 2009)

En el Magazine de La Vanguardia del passat 15 de febrer vaig llegir una entrevista realitzada a l’escriptora Siri Hustvedt, novaiorquesa d’origen noruec i casada amb el gran novel•lista Paul Auster. A la pregunta sobre el biculturalisme i bilingüisme de la seua família responia: “Si tu estàs acostumat a saltar d’una llengua a una altra, d’una cultura a l’altra, i perceps les dues a la teua manera, també ets més capaç d’entendre a qualsevol ser humà. La perspectiva s’hi obre, la teua mentalitat és més lliure, i saps que certes coses no es poden dir de la mateixa manera en una llengua que en una altra. […] Per això crec que vostès (es referia als catalans) són capaços de situar-se al lloc de l’altre amb molta més rapidesa de qui és monolingüe i monocultural” Els més estudiats avantatges del bilingüisme —s’entén bilingüisme de veritat: parlar, llegir i escriure— en relació als infants, els podem concretar en els següents: el saber més d’un idioma incrementa les habilitats cognitives del nen i la flexibilitat mental, la qual cosa el fa comprendre millor, per exemple, els problemes matemàtics. L’aprenentatge d’una segona llengua potencia també la primera, per tant, el nen desenvolupa ambdós idiomes, de manera similar a com ho fan els monolingües. El nen té una visió de la realitat més àmplia. La capacitat de parlar i escriure en dos o més idiomes té grans avantatges laborals i de formació. A un bilingüe li és més fàcil aprendre una tercera llengua. Etc., etc. Ara podem sumar a aquestes, les que indica la escriptora Siri Hustvent, i així, el catàleg de raons favorables al bilingüisme creix i el fa més atractiu encara. Costa entendre que, davant d’aquests beneficis, els pares que tenen xiquets a l’escoles i instituts de la Franja, no demanin classes de català massivament. Bé, no vull enganyar-me ni enganyar al lector: això que dic seria cert en el cas de que la desinformació amb referència al tema no fos tan profunda, i si els arguments polítics no ocupessin les raons lingüístiques. Mentrestant, restem a la espera d’algun quasi miracle que produeixi un canvi d’actitud en la ciutadania.

José Miguel Gràcia

Aquest primer de febrer va fer vint-i-cinc anys de la Declaració de Mequinensa signada per 17 representants dels ajuntaments de la Franja i el Conseller de Cultura i Educació del Govern d’Aragó José R. Bada Panillo, originari de Favara. Entre els signants del Matarranya hi eren presents els representats de Calaceit, Vall-de-roures i Valljunquera. També ho feia Marcelino Iglesias, l’actual president del Govern d’Aragó i en aquells moments alcalde de Bonansa, petita població de la comarca de la Ribagorça. Dins del text es reclamava urgentment: “Accelerar les gestions davant del Ministeri d’Educació i Ciència perquè el català puga ser ensenyat com assignatura optativa […] a les escoles i als centres d’ensenyament del municipis de la Franja Oriental d’Aragó que ho demanen”. I al Matarranya, dos anys més tard, s’iniciava l’ensenyament del català a Calaceit i el curs 2001-2002 ho aconseguien les últimes escoles de la comarca: Pena-roja, Mont-roig, Fondespatla i Torredarques. Després d’aquest esforç titànic en els centres d’ensenyament ens trobem actualment que l’assignatura de català s’ha reduït a només una hora setmanal a les escoles i a l’IES del Matarranya, que l’havia aconseguit des del curs 1995-96, l’actual curs s’ha deixat d’oferir als alumnes. A la passada assemblea d’ASCUMA, celebrada a Calaceit, van assistir-hi pares molt molestos i disgustats per aquesta situació a l’ensenyament perquè pensen que amb una hora setmanal els seus fills mai aprendran la seua llengua i també hi havia pares que els duen a secundària que opinaven que el poc que aprenen a les escoles ho oblidaran totalment durant la seua estada a l’institut. Ara mateix, i no els hi falta raons, hi ha pares i professors molt enfadats que es plantegen canviar el proper curs els seus fills a altres centres d’ensenyament fora de la comarca on la llengua vehicular d’aprenentatge siga la pròpia de la població. El Servei Provincial d’Educació farà alguna cosa per evitar aquesta situació irracional en l’ensenyament de la comarca?

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 28 de febrer)

Enguany fa quatre-cents anys de l’expulsió dels espanyols de fe islàmica, entre ells molts d’aragonesos. L’expulsió es féu sense respectar els molts tractats que els reis d’Aragó, i en certs casos els de Castella, havien signat amb els musulmans en el moment de la conquesta, cosa que havia permès salvar moltes vides d’un i altre bàndol. Per aquests tractats els musulmans pogueren continuar vivint a la terra que els havia vist nàixer i on els seus avantpassats havien viscut feia més de mig mil•lenni. Els tractats els donaven també el dret de practicar lliurement la seva religió, llengua —l’àrab— i costums. A partir d’aleshores serien mudèjars, és a dir: els que es poden quedar. Majoritàriament a principis del segle XVI aquests espanyols, van ser batejats per la força, no pas per pròpia i lliure decisió, i en conseqüència aquell bateig segons el dret canònic era i segueix sent nul. L’Església, sense fer cas del seu propi dret, va fer com si aquell bateig fos lícit i per tant pogué tractar els espanyols musulmans com si fossen heretges, condició que com es ben sabut va “justificar” els tants patiments contra als espanyols de fe islàmica que els van infligir els nostres avantpassats, i va donar arguments “vàlids” perquè el rei Felip III, fent veure també que ignorava els tractats signats pels seus predecessors amb els musulmans, decretés l’any 1609 l’expulsió dels mudèjars, que ell, i moltíssims investigadors espanyols hem anomenat i segueixen anomenant moriscos, tot i que això significa donar validesa a un bateig no reconegut pel dret canònic i al trencament il•lícit dels tractats abans citats. No sé si l’Església ha reconegut el seu error en acceptar com a vàlids els bateigs de què parlo, espero que ja ho hagi fet. En el cas de l’Estat més aviat em sembla que no ha reconegut mai la injustícia de l’expulsió del mudèjars, contràriament al que ha passat amb la de dels espanyols de fe mosaica, on sí que hi ha hagut reparacions. I els investigadors?: un nom com el turolenc “Centro de Estudios Mudéjares” ens n’assenyala el bon camí.
Artur Quintana