Viles i Gents

Reconec que no entenc els Estats Units ni el que allí passa. Encara que estem farts de veure pel·lícules americanes fins al punt de creure que la societat nord-americana ens és tan familiar com l’espanyola, encara que vestim roba vaquera a totes hores i a totes les edats, encara que mengem hamburgueses als McDonal’s, encara que només escoltem rock and roll, els americans son una autèntica caixa de sorpreses. El resultat de les passades eleccions presidencials m’ha deixat completament desconcertat. No sé per on vaig a l’hora de valorar l’elecció de Barak Obama. Un país sota la sospita de discriminació racial institucionalitzada ha elegit com a president al fill d’un negre que, a més, porta un nom de clares ressonàncies musulmanes. Els tòpics cinematogràfics i literaris de l’Amèrica profunda s’han volatilitzat de cop i volta. Però el desconcert no s’acaba aquí. Una vegada elegit el nou president, una de les primeres polèmiques que han aparegut als mitjans de comunicació, abans i tot de prendre possessió de la Presidència, era sobre quina seria la congregació –parròquia en terminologia protestant– on Obama aniria a escoltar missa –o la seua versió protestant–. Ja abans havia hagut molt de soroll pel radicalisme del predicador de la congregació habitual del llavors candidat. Però és que, per a rematar-la, el dia en que el nou president va començar la seua tasca es va poder veure per tot el món com a un dels seus primers menjars oficials Obama, la seua dona i tots els invitats resaven amb el cap catxo abans de seure a la taula. Una escena impensable per carca i beata a qualsevol país europeu. Però en què quedem, una lliçó de progressisme o de caspa?