Viles i Gents

Fa un temps que ha hagut una riada de matarranyencs que s’han sumat al Facebook. La majoria coneixereu esta plataforma d’Internet a on se cree un espai propi en fotos, comentaris, enllaços, se poden conèixer els amics dels amics…. És una xarxa social en línia, i actualment compte en 175 milions d’usuaris a tot lo món. Al Matarranya seguim en peus juntets lo perfil mitjà de Facebook: gent d’entre 18 i 30 anys. Los adolescents han estat més lligats al Messenger i a les fotos penjades als Fotolog. I els majors de moment s’hi resistixen des del correu electrònic. Però l’extensió d’este model de comunicació serà qüestió de temps.
En tot això, ha aparegut tota una cultura matarranyenca del Facebook, que ara per ara està lligat a la novetat, com en lo seu moment ho estave el mòbil i els politons a tot volum, l’ús dels walkmans quan s’està parlant en una altra persona, o els cotxes tunejats. Sorprèn veure com la gent se trobe a Vall-de-roures fent uns tragos i es diu “ah, sí, a tu et conec, que et tinc al Facebook” o hi ha gent preocupada que li diu a l’amic que pensave que estave enfadat en ell perquè no li contestave al Facebook. A més, los que estan fora del circuit Facebook senten com si els calcigaren la punta del dit perquè algú els comente que ha vist una foto seua a Internet. També els negocis de l’oci, de les tecnologies, los grups de música, cada poble o algun departament del Consell Comarcal han obert lo seu espai per a tindre contacte directe en la gent. Esta tecnologia, com totes, d’aquí poc temps perdrà la novetat. I aprendrem a racionalitzar-la. Així que traem-li profit a les facilitats de comunicació que mos done. Al final, los que estem darrere, continuem sent les persones.

Article publica’t a la columna Viles i gents del periòdic La Comarca, 27/02/2009

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 21 de febrer del 2009)

D’un costat els reality-shows ens mostren uns concursants “sols i desemparats” recorrent el Continent Europeu, o d’altres vivint en selves inhòspites a escassos metres de ciutats paradisíaques; tots ells, curiosament, tutelats en tot moment per equips de la televisió, com ocorre amb la “agosarada i desvalguda” periodista que a manera de carnestoltes juga a ser “indigent per un parell de dies” amb major repercussió a l’audiència, això sí, que en altres formats televisius com aquell antic i gairebé innocent “Reina per un dia”.
Per un altre, ens il•luminen amb els escàndols de l’espaorit escriptor que fuig de les amenaces de la Màfia mentre es passeja lliurement pels platós de televisió, o amb el periodista que es camufla en l’inframón nazi per acabar relatant com noves experiències calcades d’altres escriptors que el van viure i el van narrar molt abans que ell, o sorgeix de sobte la pija desencantada, autoproclamada prostituta, que converteix la seva primera novel•la en un bestseller i en clamorós èxit cinematogràfic.
I ara li toca el torn als menors: no n’hi havia prou amb el xou que ens va oferir fa uns anys a costa de l’encara enigmàtic cas de les nenes d’Alcàsser, sinó que ara es concentra l’espectacle al voltant de la pobra Marta, oblidant els milers de desapareguts que es produeixen cada any, alguns dels quals dissortadament hauran patit un final tan o més escabrós que aquesta noia. Però l’espectacle no pot aturar-se: els menors, de la mà dels seus nous agraciats papàs, es passegen per les televisions o venen el seu embaràs a una cadena britànica per 30.000,- euros. Altres bergants s’apressen a contar les seves cuites, a autoproclamar-se pares d’aquella o de qualsevol altra criatura o, com a recurs menor, pengen en Youtube les seves corregudes, a sabuda que serà l’escàndol o la més eixelebrada asenada la que un dia els convertirà en famosos i els atorgarà “una pasta gansa” (això de “gansa”, com és lògic, es refereix a: “sense menester de treballar”)
Quelcom succeeix en alguns mitjans televisius, alguna cosa que fa prevaler l’audiència, l’escàndol, la mentida o el simple morbo a la professionalitat, al rigor i al respecte humà; quelcom que esperem es degui a algun organisme patogen, potser una epidèmia del virus morbtvilis, i que siguem capaços de controlar-la abans que es converteixi en una greu pandèmia i acabem tots per acceptar els seus símptomes com una cosa curiosa, distreta i plaent, oblidant-nos que darrere l’estètica de les seves imatges enllaunades hi ha gent que pateix i malviu de debò.
Silvestre Hernàndez

A Espanya ens hem acostumat a viure en centralisme. Ho tenim tan assumit que trobem natural que el fet que nevi a Madrid sigui notícia destacada a tots els noticiaris. Tampoc passa res si s’hi traslladen les seus centrals d’empreses que abans eren en altres ciutats. Es dóna el cas de corporacions que, tot i tenir el domicili fiscal a la capital de l’Estat, no hi tenen cap client. Però allà hi paguen religiosament els seus impostos. Les infraestructures es dissenyen també primant el centre: un aeroport mastodòntic, línies d’AVE radials, autopistes gratuïtes només si van cap a la Puerta del Sol –però de pagament si comuniquen comunitats “perifèriques”… El centralisme també és flagrant a les tertúlies de qualsevol cadena de cobertura estatal, on opinadors de dreta i esquerra només estan d’acord en una cosa: aquells a qui ells anomenen “nacionalistes” solen ser com a mínim una nosa, i sovint una font de corrupció i d’insolidaritat. No s’adonen –o potser sí, però ho dissimulen– del seu propi i enorme nacionalisme, doncs estan convençuts que l’única nació possible és la que ells conceben des de les altures de la “Meseta”. Per aquesta gent és antinatural l’existència de comunitats autònomes que no tinguin com a prioritat l’estar comunicades amb Madrid abans que estar-ho amb Europa o amb ciutats amb més lligams econòmics i socials. L’autovia Saragossa-Madrid és gratuïta, mentre que l’autopista de l’eix de l’Ebre-frontera francesa és de pagament. I així passa a la majoria de territoris de l’Estat. Si parléssim de futbol la cosa ja seria escandalosa, però com aquest és un tema d’entreteniment, no paga la pena de posar-s’hi pedres al fetge. Sovint em fa l’efecte que els aragonesos sempre mirem enfadats cap a llevant, mentre que des de ponent ens van afaitant. Això sí, amb fulla esmolada i perfumades locions.

Per a moltes persones, la simple idea d’una truita feta sense ou representarà gairebé un sacrilegi. I és que l’ou és universalment considerat com l’element imprescindible per a aconseguir lligar una saborosa truita. Però no, no és cap barbaritat, ja que, de sempre, a Mont-roig fem una mena de truita que no demane cap més ingredient que l’oli, la sal i les humils farinetes. Vull dir la clàssica farina de llegums, coneguda popularment com a “farinetes”, que són molt agraïdes per a assaciar la fam i que durant segles han constituït l’aliment que ha tret de mal any les afligides panxes de menuts i de grans. Farina feta amb guixes, llentilles, pèsols i cigrons mòlts. Les menyspreades farinetes que, de ser l’aliment bàsic de la família, durant les darreres dècades han passat a ser consumides únicament per quatre nostàlgics que mos resistim a entrar definitivament en l’aclaparadora modernitat marcada pels gurús de les cuines que són los grans xefs mediàtics.
Les farinetes es poden minjar soles, únicament bollides, o bé il·lustrades amb uns crostonets de pa —o amb tallets de pernil o de cansalada viada— fregits. Però si les voleu cuinar a la manera de les truites, barregeu-ne dues cullerades soperes per persona en aigua freda. Regireu-les bé, mirant que no es fagen grumolls, fins que quedo com una papilla. Saleu-les al gust i escudelleu-les en una paella de cul ample amb oli d’oliva roent. Al cap d’uns instants abaixeu una mica el foc i afegiu-hi un rajolinet d’oli de l’adobo per les vores. Després gireu-la, i quan vegeu que està dauradeta i cruixent ja la podeu servir. És recomanable consumir-la acabada de fer. I ha de quedar ben prima i no gens bavoseta —contràriament al que demane la truita amb ou. I està clar que el toc de gràcia la hi done l’oli de l’adobo, ja que ajude a fer-la molt més saborosa. Proveu-la regada amb un bon vi negre de la terra i ja voreu quin ventall de deliciosos matisos olfactius i gustatius tos reportarà. Ah!: i bon profit.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 14 de febrer del 2009)

Sembla que tothom estigués obligat a parlar i escriure de la crisi econòmica —ara ja recessió—, dia rere dia, exigint mesures per sortir-ne el més aviat possible i continuar el desenvolupament com abans. Es demana als presidents dels Estats, més encara, se’ls exigeix que arreglin ells i els seus governs tot l’enrenou. Més enllà d’un impossible, no deixa de ser una estupidesa. Malgrat que els bancs americans són els primers responsables de la desfeta del sistema financer de mig món, el que necessiten ara per mantenir-se dempeus són ajuts i més ajuts.
Al nostre país, lamentablement, la crisi/recessió està tenint uns efectes desoladors. Tothom plany, però és la classe treballadora la gran perjudicada amb l’atur. No podia haver-hi una conseqüència més diàfana desprès de tants anys d’una irracional bombolla immobiliària, de la qual, els culpables en són multitud.
Ni el govern, ni els bancs, ni els empresaris, ni els treballadors, tenen capacitat per arranjar l’economia per si sols. Malgrat que les responsabilitats són ben diferents, no sé si això compta gaire a l’hora de cercar l’eficàcia.
No serà fàcil el retorn de la confiança a tota la societat, imprescindible per començar el camí invers de l’espiral econòmica. En aquests moments, cap economista, cap estadista, ni partit polític, gosen ensenyar la clau de la solució, ni tant sols assenyalen la porta que s’ha d’obrir o tancar. No li donem més voltes, ningú ho sap.
Ara bé, algunes coses no s’haurien de fer: en primer lloc parlar i parlar tant de la crisi i els seus efectes, la qual cosa només serveix per descoratjar i augmentar la desconfiança entre el ciutadans. Pitjor és encara introduir la crispació El presentar els preus de l’habitatge aparentment poc sensibles a la baixa, en obscurir la realitat del mercat, no anima la compra. Altra cosa seria si es digués, per exemple, que han baixat un 45 per cent. Mala cosa és també la focalització de la solució de la crisi en uns pocs, o convertir-la en objecte de la lluita política. Etc., etc.
Allò que era normal abans de la crisi, un creixement econòmic sense límits i un consum imparable i no necessari, haurà de prendre un altre caire quan tornem a la “normalitat”. No hauríem d’oblidar, però, que el mateix sistema d’economia liberal de mercat està fent fallida.

José Miguel Gràcia

Reconec que no entenc els Estats Units ni el que allí passa. Encara que estem farts de veure pel·lícules americanes fins al punt de creure que la societat nord-americana ens és tan familiar com l’espanyola, encara que vestim roba vaquera a totes hores i a totes les edats, encara que mengem hamburgueses als McDonal’s, encara que només escoltem rock and roll, els americans son una autèntica caixa de sorpreses. El resultat de les passades eleccions presidencials m’ha deixat completament desconcertat. No sé per on vaig a l’hora de valorar l’elecció de Barak Obama. Un país sota la sospita de discriminació racial institucionalitzada ha elegit com a president al fill d’un negre que, a més, porta un nom de clares ressonàncies musulmanes. Els tòpics cinematogràfics i literaris de l’Amèrica profunda s’han volatilitzat de cop i volta. Però el desconcert no s’acaba aquí. Una vegada elegit el nou president, una de les primeres polèmiques que han aparegut als mitjans de comunicació, abans i tot de prendre possessió de la Presidència, era sobre quina seria la congregació –parròquia en terminologia protestant– on Obama aniria a escoltar missa –o la seua versió protestant–. Ja abans havia hagut molt de soroll pel radicalisme del predicador de la congregació habitual del llavors candidat. Però és que, per a rematar-la, el dia en que el nou president va començar la seua tasca es va poder veure per tot el món com a un dels seus primers menjars oficials Obama, la seua dona i tots els invitats resaven amb el cap catxo abans de seure a la taula. Una escena impensable per carca i beata a qualsevol país europeu. Però en què quedem, una lliçó de progressisme o de caspa?

(Publicat al Diario de Teruel, el dia7 de febrer del 2009)

Lo dilluns parlo en mi mare, que ve de la Missa de la Candelera, ben contenta amb la seua candeleta. Lo dimarts la veïna pica a la porta amb un plateret amb pastes beneïdes per San Blai, que aniran molt bé als meus recurrents problemes de gola. I queda pel dijous la festa de les dones, Santa Àgueda, que les amigues celebram juntes cada any lo dissabte següent. Jo encara celebro estes festivitats d’alguna manera per delegació i pel record d’aquells dies de la infància, en què los sants rostidors eren la festa dels xiquets en forma d’excursió a peu a algun paratge no massa lluny de la vila: lo Tossal Gort, Santa Bàrbara… Eren berenes de pa i embotit tradicional més la coca-cola i algun pastisset molt ensucrat embolicat, peces extraordinàries dels dies grans. A la meua època infantil ja havíem superat la fase de rostir los xoriços i les llonganisses de la matança, però encara los sants i els seus dies tenien un significat dins dels cicles naturals, final del pitjor hivern i anunci de la primavera a l’aire lliure.
Noms a un calendari los sants d’abans, ara regim los dies per altres xifres que tenen relació amb l’economia. Així vivim pendents de les dates de les rebaixes i ofertes comercials, de les dels pagaments: la hipoteca, les factures de llum i gas, lo rebut de l’aparcament…, i qui no té sort en temps de crisi, del subsidi de l’Inem. També, vullgues o no, param atenció a les periòdiques informacions de l’IPC, que inaugura l’any, a l’índex diari i comparatiu de les borses financeres i, raderament, a la quantitat de parats. La societat tradicional de subsistència i-una-mica-més va deixar pas a poc a poc a la societat capitalista després de les postguerres europees, cada volta més i més opulenta, una carrera pels beneficis sense fre a les grans empreses que mos han intentat fer creure que, si no guanyen més que l’any abans, ja van malament. Jo, a estos manipuladors de les xifres i les paraules, los enviaria a rostir una tarda de febrer!
María Dolores Gimeno

Els problemes actuals de l’economia i la confiança entre dipositaris i bancs també es pot entendre en historietes centenàries com la que contave el mestre Quintín Lombarte, del compromís matrimonial del jove abogat M. Sancho Izquierdo, en la filla de l’oncle Conrau, en aquell temps un dels propietaris principals de la Torre (velilla), que tenie tants camps que les seues finques aplegaven a les vores de La Codonyera. Dels Sancho Izquierdo, per ara en tenim prou en lo que diu la Gran Enciclopedia Aragonesa: que eren uns terratinents acomodats de Calanda.
Com l’oncle Conrau volie saber si los Sancho Izquierdo tenien diners de verdat, quan els de Calanda van pujar a La Torre a demanar la mà de sa filla Pilar, els va dir:
– ¿Qué dote le vais a dar al chico?
Els ostes es van quedar parats contestant-li que ja tenie la carrera d´abogat, un pis gran a la capital, feina segura… Però aquell home xapat a l’antiga encara es va posar més dur en les seues condicions:
– ¡Eso no es suficiente. Si no traéis cincuenta mil duros de plata no hay nada que hablar!.
Els de Calanda van enganxar lo cavall a la tartana i se’n van entornar per on havien vingut, un poc enfadats i en les orelles catxes. Però el xic que coneixie bé al futur sogre i ja escomençave a tindre influències a la capital, el va dir als seus pares que dormiren tranquils que ell trobarie una solució.
Al poc dies s’hi van presentar els tres a la Torre en los cinquanta mil duros de plata i així com se’ls van amostrar, l’oncle Conrau els va dir que ja se’ls podien entornar que només volie saber si els tenien.
Sabeu, estimats lector, de qui eren els cinquanta mil duros? Eren del Banc d’Aragó d’Alcanyís que se’ls havien deixat a crèdit per l’ocasió. Perquè és tant important tindre crèdit com diners en metal·lic.