Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 31 de gener del 2009)

La crisi ha esdevingut recessió aplicant la definició tècnica, que no és altra cosa que el cloure dos trimestres successius amb una taxa negativa de creixement econòmic. Si n’hi ha cap col•lectiu que roman ben aixoplugat de la crisi, són els jubilats en tant que no poden perdre el “lloc de treball”i el seu sou que és la pensió, com a mínim, se’ls incrementa per a compensar la inflació. Tot això vol dir que no haurien de preocupar-se massa en llegir les notícies apocalíptiques sobre l’economia, vull dir, preocupar-nos perquè jo també sóc un jubilat. Ja hem passat les “nostres” durant tota la vida laboral, i no ha estat tot flors i violes. Qui no recorda les crisis passades? No pensaran els joves que aquesta és la primera gran crisi, oi? També hem suportat períodes d’inflació galopant, la qual es menjava amb escreix durant l’any, els augments dels sous. Possiblement la vivenda era més accessible amb relació als sous d’abans, però s’hi havia de pagar mitjançant una hipoteca a deu o quinze anys com a màxim. No m’és fàcil dir-ho, tot i que ho diré: en general, l’habitatge ha pujat tant perquè els compradors estaven disposats a pagar aquests preus, sense importar-los ni gens ni mica el termini de la hipoteca. Mentrestant un grup d’espavilats s’anava ben folrant.
Torno als jubilats. Poca preocupació hauríem de tenir amb relació a les futures pensions, el famós pacte de Toledo dóna garanties en quant a la seua revalorització, i a més, quin partit polític gosaria guanyar unes eleccions si es posés en contra dels jubilats? Som el col•lectiu més important amb interessos coincidents.
Em direu que els funcionaris gaudeixen també d’una situació privilegiada en tot allò que fa referència al manteniment del lloc de treball, i així és, però no tenen segur el increment de sou. De fet, en l’anterior crisi, van haver-hi de suportar una congelació.
Estiguem tranquils que la crisi passarà. És més, si els països occidentals desenvolupats foren capaços de viure normalment, abans passaria. L’estupidesa en escoltar als que repeteixen i repeteixen que estem en crisi, l’allarga i l’allarga.
No me n’oblido dels aturats, aquets són els veritables perjudicats de la crisi, a la resta la por els fa patir. La desconfiança generalitzada és la crisi.

José Miguel Gràcia

31/01/2009

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 24 de gener del 2009)

Enguany farà vint-i-cinc anys de la Declaració de Mequinensa. Exactament l’u de febrer s’aplegaren a Mequinensa los representants de desset ajuntaments de la Franja –Areny, Benavarri, Bonansa, Calaceit, la Codonyera, Faió, Favara, Fraga, Mequinensa, Montanui, Nonasp, Pont de Montanyana, Saidí, Tolba, Torrent de Cinca,Vall-de-roures, Valljunquera- i van signar en presència del Conseller de Cultura, José Ramón Bada, una declaració on deien entre altres coses que “RECONEIXEM: … que la llengua catalana que se parla a la Franja Oriental pertany al patrimoni cultural d’Aragó. REBUTGEM les denominacions despectives de chapurreau i d’altres de paregudes que encara s’apliquen a la nostra llengua materna” i afegien que cal aconseguir la normalització de la llengua catalana a l’Aragó, i això vol dir “acceptar com a norma la gramàtica catalana sense menyspreu de les peculiaritats lingüístiques de cada poble o comarca”. Proposaven per a començar l’ensenyament optatiu del català a les escoles. També que la DGA donés suport a la producció literària en català, i que la Universitat de Saragossa es “face càrrec de les necessitats culturals i lingüístiques de l’Aragó”. Los alcaldes per la seua part se comprometien a fomentar l’ús públic del català als respectius ajuntaments -retolació bilingüe de carrers i places, edictes, mitjans de comunicació, etc. Aqueixa declaració havia anat precedida per una altra de pareguda el 22 de gener del mateix 1984 de set alcaldes de la Ribagorça, entre ells lo de Bonansa, que aleshores era en Marcelino Iglesias. Ara, vint-i-cinc anys després convé fer balanç dels ressons aconseguits per eixes declaracions: s’ha generalitzat l’ensenyament optatiu del català i en alguns pocs casos s’ensenyen algunes altres assignatures en aqueixa llengua -allò que per als declarants era només un primer pas, amenaça en fer-se final-; la DGA ha instituït un premi anual, el Guillem Nicolau, a una obra escrita en català i poca cosa més; la Universitat de Saragossa segueix sense fer-se gairebé càrrec de les necessitats especialment lingüístiques de l’Aragó –i en el cas de l’aragonès de manera escandalosa. Quant a les mesures normalitzadores a què es comprometeren els alcaldes aquestes són escasses i sovint inexistents.

Artur Quintana
24/01/2009

El passat mes de desembre dos bons amics van rebre premis de reconeguda vàlua pel seu treball constant a favor de la cultura que aquí vull recordar i homenatjar. Primer va ser el Premi Guillem Nicolau atorgat pel Govern d’Aragó des del 1986 al millor treball de creació literària presentat en català. El guardó de l’any passat va ser atorgat al poeta i activista cultural de la Freixneda Juli Micolau Burgués, actualment resident a l’Alt Penedès, pel poemari D’un sol esclop, premi que recull per segona vegada. El primer va ser l’any 1997 amb un altre poemari titulat Manoll. El premi consisteix amb una retribució econòmica i, el que és més important per a l’autor, la publicació del llibre en la col·lecció «Literaturas de Aragón» Sèrie en llengua catalana, a càrrec del Departament d’Educació i Cultura del Govern d’Aragó. Entre aquests dos premis, l’autor, ha publicat un altre poemari Esfera. Traspunt de la serena el 2001 i diversos poemes en revistes. I l’altre premi, atorgat per l’Associació Cultural del Matarranya en representació d’Iniciativa Cultural de la Franja, és el II Premi Franja: Llengua i Territori concedit a Octavi Serret, propietari de la Llibreria Serret de Vall-de-roures. Un local comercial, el seu, que compta amb més de 25 anys de servei a la cultura del territori; lloc de trobada d’escriptors matarranyencs i ebrencs, on s’organitzen presentacions i signatura de llibres, visita obligada per a tots els bibliòfils, editor de llibres que promociona escriptors novells i consagrats del territori, tant en català com en castellà… Si la seua primera vocació, com ell sol dir sovint, era vendre llibres, després d’un camí llarg i dur ho ha aconseguit plenament, amb un èxit contundent. Però no sol ven llibres si no que ha anat més enllà de la venda de volums i s’ha fet amic dels escriptors, de les editorials, dels mitjans de comunicació i, del que és més important, dels clients. És a dir, tot allò que envolta el món del llibre. En definitiva dos premis ben merescuts.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 19 de gener del 2008)

Aquest és el nom ”artístic” de la guerra de Gaza, un nom “a l’americana” que no tardarà a convertir-se en èxit en les pantalles cinematogràfiques per tractar de convertir en virtual fantasia el que ara és una de les més cruels i despietades realitats; una denominació de campanya militar preparada per figurar en els llibres d’història com mostra de “orgull dantesc” dels polítics i actuals caps militars d’Israel i de la diabòlica facció d’Hamàs; en realitat, actuacions que en el futur perpetuaran el record d’una de les majors vergonyes del segle present, vergonya per als qui recolzen als executors amb els seus aplaudiments, vergonya per a aquells inconscients que els donen ànim amb els seus víctors, per a tots aquells que un dia els van concedir la confiança mitjançant els seus vots, per als que s’escuden sota poregosos silencis i diplomàtiques excuses atibacades d’hipocresia i falta de respecte cap a les vides humanes que s’estan vessant a Gaza.
La por i el terror són les armes que brandeixen Israel i la facció d’Hamàs, en Palestina, una por atroç que senten els ciutadans d’ambdós països, una por manipulada pels seus dirigents per portar-los a combatre uns contra altres, amb la promesa d’atorgar-los major seguretat, quan l’únic que aconsegueixen és generar més i més inseguretat, crear més i més enemics, assedegats de venjança, ja procedeixin dels llinatges en què es vessa la sang o en els correligionaris de l’un i l’altre bàndol.
Si els uns i els altres poguessin preguntar-li als seus respectius déus si és lícit matar altres éssers humans, amb tota seguretat només rebrien el menyspreu i la indignació com a resposta. Dissortadament, i sumant-se a altres petites “gestes” com la dels senyors de les Açores, amb actuacions tan irracionals i desproporcionades com les que està executant Israel contra Palestina i les que mou l’orgull suïcida dels cegats d’Hamàs, el món circumdant veurà minvar profundament la seva seguretat durant les pròximes dècades. Esperem que abans que això succeeixi, es fongui la vergonya, la por i el terror; i els ciutadans sàpiguen escollir, no als polítics desbridats que ofereixen “mà dura” sinó a aquells més ardits i equilibrats que lluiten amb el diàleg i amb accions per la pau. Prou morts, ja!

Silvestre Hernàndez

Lo canvi d’any es un moment crucial per als canvis. Si més no, tot esta voltat de bons desitjos, nous propòsits, projectes anuals i vitals, noves col•leccions als quioscos, deixadors de fumar, seguidors de dietes… Hi ha qui pensa que si a això se li sumaren alguns euros, molt millor. I un mètode de fer diner fàcil i miraculós son los jocs de l’atzar, entre ells la loteria de Nadal. Tots coneixem gent que ha deixat de treballar perquè li va tocar la loteria de Nadal. O altres que van obrir el negoci de la seua vida en aquells dinerets o van deixar arreglats de per vida als fills i als nets. A totes les viles n’hi ha. Inclús diria que cada carrer de cada vila te un d’estos agraciats per la vida i per la fortuna. O, qui sap, cada família? Deixant de part la ironia, quan arribe nadal s’inaugure la marató de la compra, el canvi, el “guarda-me’n”, lo “jo te’n dono 2 de la meua i tu me’n dones 5 de la teua”. La mitjana de gasto per persona són 70€, i comptant que alguns no en compren, altres se’n gasten 140€.
Si som seriosos, la llei obliga a les loteries a retornar en premis la meitat del recaptat (55%). És a dir, que de cada 100€ que gastem, ixen 55€ en premis. I les màquines tragaperres dels bars estan obligades a retornar almenys lo 70%. La matemàtica diu que les màquines són més bondadoses que la loteria. Però no estan massa ben vistes. És d’imaginar que l’Estat en les loteries fa l’agost cada mes de desembre. Això sí, per a qui no compra loteries és una fortuna: té un voluminós grup de voluntariosos contribuents que li paguen part dels impostos. Completa bondat nadalenca!

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 10 de gener del 2009)

Suposo que quan es publiquin aquestes línies, els milers, tal vegada milions, de parenoels, de reis mags i d’altres criatures rampants sobre escales de corda, grimpant perillosament les façanes, balconades i finestres, o enlairant-se atlètica i frenèticament per cordes de tots tipus, hauran tornat al seu amagatall. Orfes les façanes, balconades i finestres, només els records pintaran de roig i blanc els buits deixats. Aquelles exposicions d’art popular, tradició i bon gust —obra de l’afalac i subtilesa xineses— que durant quinze o vint dies ens han omplert totes les viles, petites i grans, i fins i tot les ciutats, hi han estat un joiós present de part dels seus propietaris-penjadors-expositors per a tots els ciutadans, la qual cosa, mai se’ls reconeixerà degudament. No puc entendré com, podent-hi gaudir de tanta quantitat d’art i tradició dins de les cases, hi hagi tantes persones que puguin desprendre-se’n, d’una manera del tot gratuïta, deixant-lo a l’abast de tota la ciutadania. Encara n’hi ha qui parla de l’egoisme humà…!
En contemplar la embranzida escaladora dels personatges, en més d’una ocasió m’ha donat per pensar que qualsevol any, tal vegada aquest, els parenoels, els reis mags i les altres criatures, perdin la raó i remuntin les finestres, les balconades, els sonalars i el ràfecs, i s’enlairin com a globus aerostàtics —inflats d’il•lusió i espiritualitat— cap a l’espai sideral infinit. Una molsuda i profunda tristor m’embadina l’enteniment. Com s’hi guarniran les façanes de les cases l’any que ve? Qui gosarà celebrar uns Nadals tan orfes?
A propòsit: la nit passada vaig somniar que plovia aigua rogenca a la Codonyera i que les canaleres de casa escopien aigua roja o blanca alternativament a la carrera Major. I encara més: una gran nevada havia cobert tota la serra de la Ginebrosa. No era una nevada normal, en tant que flocs rojos i blancs havien traçat amb tiralínies, franges allargassades blanques i roges de les puntes fins a la vall del riu Mesquí. A l’alba, tot de cop, en mesclar-se les franges, esdevenien ninots de neu en forma de parenoels, reis mags i altres criatures que venien caminant a milers, o tal vegada milions, a envair la Codonyera. Pujaven pel camí Bellmunt, pel camí la Torre, per la carretera de les Coves… Quin mal somni renoi! Més encara: quin mal somni redéu!

José Miguel Gràcia

És difícil escriure el primer article de l’any. I no per manca de temes, sinó precisament per l’acumulació d’informació que aquests dies de convivència amb parents i amics comporta. Les festes de Nadal suposen, al marge de costums i creences, l’oportunitat de conviure amb una certa tranquil·litat amb la família més propera, alliberats provisòriament de la pressió del dia a dia. També hi ha la trobada anual amb els amics, els bons amics que fan un grapat de quilòmetres per compartir taula i tertúlia a la vila de Torredarques la darrera nit de l’any. I algun llibre que sempre em porta el Tronc de Nadal o ses majestats els reis que, com el sol i l’idioma, ens vénen d’orient.
És cert que hi ha digestions feixugues o algun refredat que el temps inclement propicia. Potser són només inconvenients que ens serveixen per enyorar la quotidiana rutina.
Els amics ja han marxat –uns cap a Catalunya, altres cap a Castella– deixant rere seu el record de la conversa, de les rialles, de l’escalfor de la seua antiga i estimada amistat. Demà serem nosaltres els que viatjarem a la industriosa Barcelona per compartir la festa dels «Reixos» amb la família.
Hi ha ara un silenci molt gran, una nit sense estrelles que em permet estar a soles amb mi mateix. El garbuix d’articles que he començat al llarg de la tarda, descansa a la carpeta «Proves», una mena de cementiri d’on rarament hi ressuscita cap escrit. Al final, quan tothom és al llit, les paraules han fluït per escriure sobre res en concret, talment encomanades per la calma d’aquestes santes nits, plàcides nits. Ja tindrem tot aquest any nou (9) per fer columnes més transcendents. Espero que els que teniu la deferència de llegir aquestes paraules hagueu tingut unes bones i enriquidores festes.

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 3 de gener del 2009)

Lo Nadal s’obre amb les clàssiques felicitacions de cartolina, que encara envia algun sentimental, o les més freqüents electròniques, algunes plenes d’efectes especials. Se continua així una tradició que té la bondat de fer-mos recordar amics o parents que formen part de la nostra vida però que les circumstàncies deixen lluny del contacte habitual. Les institucions i les empreses també s’han afegit al costum de felicitar-mos entre les bones intencions i el bon màrqueting. I lo mateix fan les més altes autoritats.
Enguany, gràcies a les noves tecnologies, ham pogut conèixer les que els Reis i els membres de la Casa Reial Espanyola envien a les seues amistats i compromisos, que sempre susciten expectació entre el poble i la premsa rosa, sobretot per saber qui i com apareix a la foto: Joan Carles I i Sofia han triat una icona bizantina de la Biblioteca Vaticana; i els Prínceps i les Infantes, fotos dels seus fills. La cosa també va de llengües; a tots hi ha un missatge imprès: monolingüe en castellà en lo cas dels Reis i els Ducs de Palma, bilingüe castellà-anglès dels Prínceps d’Astúries i de Girona, i trilingüe castellà-anglès-francès de la família de la infanta Elena, duquessa de Lugo; apart, excepte els monarques, los altres afegixen breus textos manuscrits en castellà, però no hi ha cap traça ni del català que se’ls suposaria almenys als hereus i als de Palma —residents a Barcelona— ni el gallec de la de Lugo. Cal renovar les tradicions també amb noves sensibilitats, i estaria bé fer present l’Espanya de les diverses llengües oficials a les felicitacions del cap de l’Estat i la seua família, descendents dels reis d’Aragó. El Rei i els seus assessors han demostrat certa sensibilitat lingüística en algunes visites i discursos oficials, però encara podrien mirar l’exemple d’Albert II rei dels Belgues, que té una pàgina web en francès, flamenc i alemany, les tres llengües de Bèlgica. Ara arriben los Reis d’Orient i mos queda només demanar que vinguen ben provits, per exemple d’una Llei de Llengües a l’Aragó trilingüe.

María Dolores Gimeno

Fa alguns anys que vaig decidir no perdre el temps discutint obvietats amb aquells qui pareix que no tenen altra missió a la vida que la de portar la contrària als demés. Ho dic perqué, fa poc, algunes persones encara em qüestionaven que tot això del “Tronc de Nadal” no és una tradició genuïna d’Aragó i que ha segut importada de Catalunya. I tot perquè, segons diuen —i no tenen cap altre argument—, a casa seua, des que tenen memòria, no ho han vist fer mai. Ara bé: quan los preguntes si saben si els seus revisiaios ho feen es queden molt parats perqué no saben qué contestar. Amb una denominació o altra, la del “Tronc de Nadal” és una tradició molt escampada per tot Aragó. I concretament, pel que fa al Matarranya, ha estat àmpliament estudiada en diferents treballs, entre els quals la magna obra “Lo Molinar”. Concretament, a Mont-roig, a la nostra família no s’ha dixat de fer mai. I n’hi ha dos més que, o bé ho continuen fent o bé ho han fet fins fa pocs anys. En concret són la casa del Confiter —al carrer Pla— i la del mas de Joan Tomàs. I, si això no és suficient per a esbargir tan seriosos dubtes, recomano als discutidors que éntron a Internet i que escriguen al cercador “Tronca de Navidá”. Comprovaran immediatamet la gran quantitat de llocs d’Aragó, de parla aragonesa, i també molts de parla castellana, on eixa tradició és encara ben viva. Fins i tot alguna vegada s’ha fet cagar la “Tronca de Navidá” a la fira “Expoguay” d’Alcanyís. I a una gran superfície comercial de la capital del Baix Aragó se’n venen preciosos exemplars. Ara bé —i torno a insistir—, jo no ho discutiré. Com tampoc ho faré amb l’existència o no de la tradició de “l’Home dels Nassos”, de qui diuen que, des que el món és món, tot i que jo no l’hai pogut vore mai, lo rader dia de l’any es passege satisfet per les Vendes de Mont-roig exhibint la seua col·lecció de nàpies capdanyeres.