Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 27 de desembre del 2008)

Han arribat los Nadals, i enguany pareix que uns dels regals indispensables ha de ser el sintonitzador de la TDT (almenys ixo diuen les campanyes governamentals). Ens diuen des de l’administració pública que comprem lo catxarret de la TDT ja que sinó potser mos se passo i després, quant ja no funcioni la senyal analògica, no podrem veure ni un dels canals que actualment ens fan estar sentats davant la pantalleta durant hores.
El gran canvi, la TDT, millor qualitat, més quantitat i un munt de canals… Bueno serà a on la puguin veure perquè lo que es al meu poble, res de res, ni senyal. Es curiós, l’altre dia ho vaig provar i me vaig quedar parat, va ser impossible del tot agafar cap senyal. Com sempre, pareix que los pobles menudets tornarem a ser discriminats en les noves tecnologies, ja va passar en la línea ADSL (que pareix que ara ja va del tot bé, ja era hora), i ara passarà amb la TDT. Sou molt poca població i a les cadenes privades no els interessa donar cobertura, diran; lo de sempre.
Encara que això es preocupant, suposo que finalment s’ha arreglarà. Lo que no veig clar és lo que passarà amb la TV3 i lo Canal 33. Ningú diu res del tema, però no està molt clar si al Matarranya podrem seguir veient la tele en la nostra llengua, o el nou sistema mos encaminarà cap al monopoli de la televisió aragonesa. Espero que no sigui així, tinc l’esperança que no tinga que dixar de veure als polítics fen lo burro al Polònia, ni perdrem els 30 i 60 minuts, i molt menys, no vull pensar que ara el temps ja no mos dirà el que passa “als Ports de Beceit i a la resta del Matarranya”.
Pot ser es prompte, però l0s ajuntaments, haurien de començar a plantejar-se com solucionaran aquests problemes, la sintonització i la no eliminació dels canals en la nostra llengua. Perquè sinó ho fan, sol ens quedarà veure com des d’Aragón TV ignoren les nostres costums i la nostra parla.

Marc Martí

(Publicat al diario de Teruel el 20 de desembre del 2008)

L’any 1986, quan el II Congrés Internacional de la Llengua Catalana el Govern d’Aragó decidí convocar un premi anual a una obra en català. Calia trobar un nom per a aquest certamen i des de la Comissió Aragonesa del citat congrés se suggerí el de Guillem Nicolau, que fou unànimement acceptat. Des d’aleshores la convocatòria del « Guillem Nicolau » continua –amb algunes intermitències degudes a l’escàs o nul interès de determinats governs aragonesos a fomentar aquest patrimoni aragonès que és la llengua catalana. Però per què es va optar per aquest nom: Guillem Nicolau? Qui era en Guillem Nicolau? Dons un dels primers humanistes aragonesos, traductor del llatí al català i al revés, al servei de la casa reial aragonesa. Està documentat del 1366 al 1390, si més no, però es desconeixen els llocs i els anys de naixement i de defunció. L’any 1373 Pere IV el recomanà al Papa per a l’obtenció del benefici de l’església de Maella, vila de la qual fou nomenat rector i on es troba documentat en una visita diocesana del 1387. Nicolau havia traduït per al rei el Chronicon Siculum o Siciliae al català i les Cròniques d’Aragó al llatí, és a dir, l’anomenada Crònica General d’en Pere el Cerimoniós, que Zurita creia equivocadament originària de San Juan de la Peña. Se sap també que Guillem Nicolau va traduir vint epístoles de les Heroides d’Ovidi fent-les precedir d’unes glosses que en resumeixen l’argument. Joan I, en saber que en Nicolau havia fet aquesta traducció, la hi va demanar per a la reina, na Violant, el 28 de gener del 1389. Com que el rector no lliurava la traducció –segurament intuïa que no la veuria més- la reina va tornar a insistir un any més tard, i a més va escriure a l’arquebisbe de Saragossa perquè pressionés en Nicolau, que no va tenir altre remei que donar a la reina la traducció de les Heroides. Aquesta traducció, llevat d’uns fragments, ha romàs inèdita. Però en un futur proper, si tot va bé, veurem publicada aquesta primerenca mostra de l’humanisme aragonès en llengua catalana.

Artur Quintana

Estem temptant al temps obrint-li les portes del territori ample del Baix Aragó perquè el deixo blanc com les postals d’abans. A veure si plou i neve a la porta l’Esteve, com diu la cançoneta. I els caçadors aniran al rastre, els més vells recordaran els hiverns de la seua joventut quan la Serra apareixie blanca de tant en tant, i els xiquets feran monjons de neu a la carretera i els bancals de les vores dels pobles. Els demés, encendrem les estufes de llenya i mos calentarem les mans enraonant de tot un poc, que hi ha que tornar a les converses familiars a la vora del foc.
Parlant de la política actual, dels impresentables que mantenen querelles contra els defensors de la cultura aragonesa, i del preu de l’oli que està baixant quan anem a escomençar un any que es presente incert, molt incert per alguns que tenen el lloc de treball o la seua empresa penjant d’un fil. Incert per les finances internacionals que no acaben de digerir la indigestió bàrbara de tanta cobdícia i robatoris. Parlar de la gent que ho passe i ho passarà malament i dels que aguantaran sense patir massa, com els funcionaris, pensionistes per damunt dels mínims i els gremis dels pobles que tenen tant treball com sempre. Els del camp són un cas apart, un cas fotut de penalitats i poc futur.
Però lo millor d’estes vespres de Nadal ha set les recomanacions del Consell d’Europa, quan des del Comitè d’Experts i del Comitè de Ministres els diu clarament als governants d’Espanya i d’Aragó que hi tenen que prendre mesures per adoptar un marc jurídic a fi i efecte de protegir i promoure les llengües aragonesa i catalana a l’Aragó. Mesures que l´Heraldo del passat dia dotze resumie així: “El Consejo de Europa pide una ley para el catalán”.
Esperant la blanca neu. desitgem als lectors de La Comarca:
Bon Nadal! Güena Nabidá! Felices Navidades y Año Nuevo!

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 13 de desembre del 2008)

No, no, la vertadera identitat dels Reis Mags no és el que més em preocupa desvelar-li ara, i més quan rep regals dels seus papàs i dels seus avis en qualsevol moment i ocasió. De fet, ja no té cap interès en conèixer de qui provenen, mentre els aconsegueixi. Gairebé no mostra il•lusió davant l’expectativa d’un nou obsequi: només exigeix obtenir-lo al més aviat possible.
Em pertorba que no m’entengui quan li digui que els bons són els honrats i que els dolents són els que roben, els qui estafen, aquells que menteixen… encara que surtin com a famosos ben pagats en programes de televisió; encara que en les pel•lícules d’ara sempre guanyin els delinqüents astuts o malgrat que alguns polítics corruptes acabin complint petites penes i sortint amb les mans plenes.
Ara m’inquieta com explicar-li al meu fill per què es presumeix de donar-li a la FAO 12 milions d’euros en aquests últims anys, per tractar de pal•liar la fam de milions d’éssers innocents, mentre se li regalen 400 a un entrenador de futbol per no fer bé la seva tasca.
Tampoc sé com contar-li que els escàndols dels personatges vulgars de certs reality xous no són més importants que els esforços silenciosos i abnegats d’un científic, d’un polític, d’una actriu o d’un escriptor.
Com vaig a demanar-li que s’esforci en els seus estudis? Que valori el treball dels qui lluiten com a abelles guerreres en la vida, si a ell només li ensenyen a admirar el triomf dels servils abellots?
Com li conto que el suïcidi de Daniel James, emès per la televisió, no és un altre reality xou més, malgrat el seu gran èxit d’audiència? Com li ho contaré més endavant, quan altres tristes realitats es converteixin en espectaculars xous televisats?
Em temo que, com diu aquell vell refrany: “val més una imatge que mil paraules”; la meva capacitat educativa s’ha vist desbordada pels videojocs violents, el cinema d’acció, la premsa groga i la mala televisió.

Silvestre Hernàndez

Aquest cap de setmana s’ha celebrat a la Portellada la ‘IX Trobada de Corals del Matarranya’. La presidenta de l’Associació, Margarita Celma, ha anat configurant aquests últims anys un ampli repertori en què destaquen fonamentalment les composicions tradicionals, recuperant un veritable cançoner popular del nostre territori que singularitzen aquestes formacions. A més ha aconseguit integrar-lo dins del cant coral amb harmonitzacions realitzades per musicòlegs de gran prestigi nacional i internacional. En la trobada d’enguany, a part d’altres composicions, es van interpretar els temes del nostre cançoner: Cançons del Matarranya, Si la barqueta xunga, Maria la Cistellera, Ai, noneta, vine ara, A la vora del riu mare, La cançó de les mentides, Ai, xiquetes si baixàreu! i Aubades del Matarranya. Aquestes cançons van ser interpretades pel Grup Vocal Kinessis de Calaceit, la Coral Francisco Turull de Queretes, la Coral de Massalió, el Cor de Cambra de Beseit, la Coral de San Miguel de Valljunquera i la Coral Thymiateion de Calaceit. I van ser acompanyades pels gaiters La Pegadolça de la Terra Alta. La llista de musicòlegs que han harmonitzat les composicions és molt llarga: T. Aragüés, M. Cabero, A. Cohí, R. Groba, B. Bibiloni, B. Barceló i M. Celma, aquestes dos últimes també directores de les corals. A part d’aquestes cançons que van cantar en la trobada a la Portellada el seu repertori matarranyenc és molt més extens: Plou i fa sol, Tríptic del Matarranya, Baixeu les casquetes, Som los mossets, Sant Josep se fa vellet, La balladora, Sant Josep se’n va a segar, Lo moixó de Montpeller, Cançons per a nens, Tres cançons populars del Matarranya i La lluna, la pruna. Una setmana abans de la Trobada, a Calaceit, en una taula redona ‘Sobre la memòria oral’ en què vam participar amb la Margarita Celma, van poder escoltar les proves de la gravació d’un disc que estan preparant les Corals del Matarranya amb temes del nostre cançoner tradicional. De ben segur que l’edició d’aquest treball significarà un nou èxit per aquestes formacions musicals de la nostra comarca.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 6 de desembre de 2008)

Sentats davant l’ordinador, milions de persones es fan a la mar; no importa el mal temps, ni els milers de virus que esperen l’error del navegant; els pirates aconseguiran trobar el seu tresor: la cançó o el disc anhelat.
Compartir la cultura, poder accedir a un univers d’alternatives, descobrir les propostes de grups desconeguts d’arreu del món, conèixer, disfrutar… Això és el que una entitat anomenada SGAE, que diu defensar el drets dels autors, està intentant criminalitzar.
Esta agrupació de suposats creadors es defineix com la defensora de la cultura musical d’aquest estat. Bé, com defensen la música y la cultura, doncs, cobrant per tot. Vols fer un concert, paga. Vols posar música al teu local, paga. Vols fer un festival de curts, paga. Vols editar un disc, paga.
Diuen que la pirateria esta matant al món de la música. Segur? Mai en la historia hi ha hagut tantes propostes musicals com ara, mai una persona ha pogut accedir sense problemes a una oferta tan gran, mai la música havia estat a l’abast de tothom.
Per què no diuen la veritat? Per què no expliquen que el problema és que s’està descapitalitzant el món de la música i que les seues arques cada dia estan més buides? No diguen que els artistes que perden diners en les copies, i que els grups que comencen no podran enregistrar discos degut a que les discogràfiques no tenen capital. Primer, perquè el 90 per cent del guanys d’un disc van a parar a les discogràfiques i no als grups. I segon, que aquestes empreses no apostin per grups nous no es cap novetat, ara em diran que als darrers decennis les grans companyies han obert les portes del món de la música a alternatives innovadores.
No mos ho creem ni farts de vi. Ja estem cansats de mentides, si volen seguir fent lo mateix, almenys no moleston als que volen que cada dia es facin més concerts, i que els grups que comencen puguen tocar i donar-se a conèixer, i si poden anar a l’altra banda del món a tocar perquè algú s’ha baixat el disc per internet, doncs, bé.

Marc Martí

Lo coneixement i la informació son material molt important per a les nostres vides. A partir de la mecanització, en només un jornal se pot multiplicar infinitament la producció que a principis feen durant dies colles grans de treballadors. Ara la ma d’obra necessària per a mantindre les terres del Matarranya es infinitament inferior. I les dades de població de la comarca ho demostren. No només se necessite ma d’obra que seguix ordres. Això ho faran millor els països que treballen en jornals més baixos. Se necessite iniciativa, ma d’obra creativa, i afegir valor de qualitat.
L’actual societat del coneixement de casa nostra és una altra: “jo conec a tal”, “jo soc fill de”, o “jo sóc militant del partit tal”. Hi ha convocatòries publiques que s’oculten. Hi ha càrrecs tècnics i mà d’obra rasa adscrita al carnet del partit. I, evidentment, en este tema hi ha el pacte de no agressió entre polítics. Los nostres Consells Comarcals mantenen un discurs a favor de la inversió econòmica en lo propi territori. I hi enterren molts euros. Però rarament inverteixen en capital humà. Si fan una guia turística, la confien a empreses de fora. Si fan un inventari, lo confien a professionals de fora. Si fan un panell, se dissenye a fora. I el capital humà local ha de marxar o ha de malviure. A casa nostra tenim professionals de tots los rams. No són los millors. Però podem invertir per a que ho siguen. I indiscutiblement son los que donen valor al Matarranya. Si les institucions hi invertiren des de principis de dècada, tindríem gent competitiva assentada al territori contractant la ma d’obra que enviem a formar-se a les universitats de fora. Una cercle poblacional virtuós.

Darrerament han caigut a les meues mans un parell de best-sellers. Primer va ser «El médico», de Noah Gordon. Novel·la honesta, molt distreta, de les que no pots deixar de llegir. Tot i això, crec que allò que la diferencia d’una gran obra és que els personatges són molt plans; bons o dolents, sense gairebé matisos. Potser a l’autor, després d’escriure l’apassionant aventura d’en Rob J. Cole, no li quedà gaire temps per descriure més profundament els caràcters. Va ser com mirar una d’aquestes pel·lícules que et fan passar una molt bona estona. I no pensar-hi gaire –més enllà de la curiositat que desperta tot el que descriu: Pèrsia, Avicenna, l’Europa de l’any 1000…
La segona va ser «El clan del Oso Cavernario», que narra les peripècies d’una xiqueta Cro-Magnon criada entre Neanderthals. La veritat és que també és un llibre interessant, sobre tot pel que fa a la recreació de l’època i a les teories que introdueix sobre els Homo neanderthalensis: com es comunicaven, perquè, malgrat el seu gran cervell (més gran fins i tot que el nostre), van ser incapaços d’evolucionar tant com l’Homo sapiens. Tanmateix la protagonista Cro-Magnon, Ayla, és alta, rossa i guapíssima, una mena de «superwoman» treta d’un càsting de Hollywood. Els altres personatges també pequen d’esquemàtics, i els costums culinaris i socials em van paréixer un xic de cartró pedra. La curiositat em va fer començar el segon llibre de la sèrie, «El valle de los caballos», però a la pàgina 29 va aparèixer el ros, alt i apol·lini Jondalar, qui està destinat a ser la parella d’Ayla. Vaig tancar el llibre i vaig refugiar-me en la deliciosa ironia de «Les ruïnes de Palmira», una petita novel·la d’en Llorenç Villalonga. De tant en tant va bé una mica de sucre, però massa pot embafar.