Un món animal feliç
(Publicat al diario de Teruel, el dissabte 29 de desembre de 2008)
Una notícia recent de la tele parlava de la possibilitat d’adoptar una ovella en la línia dels apadrinaments humans i humanitaris de les ONGs. Què cosa no inventarà lo màrqueting modern? Amb l’abonament d’una quota uns espavilats propietaris de la granja o corral deixen que els singulars padrins seguixquen la vida de les seues ovelles a distància des de lo mateix ordinador, a on van a parar les imatges del circuit intern de vídeo. Lo padrí o padrina compra la il•lusió de la vida rural sense patir ni freds ni pudors, i participa d’un bucolisme tecnificat, sintetitzat en la seua afillada, a qui no sé si té dret d’imposar un nom o cridar-la amb lo que ja tenia. Amb la quota també podrà rebre productes naturals com formatges o lleit, i això potser farà que els xiquets de la família urbana coneguen de a on venen los aliments que se fiquen a la taula, encara que m’imagino el drama de menjar-se a la brasa les costelles de la parenta.
La separació de la cadena de producció alimentària de la vida familiar ha suposat també la desvinculació de les relacions causa-efecte o origen-producte. Los animals destinats al consum humà arriben als supermercats en bocins sense cap a dins d’envasos de plàstic, impossibles de relacionar amb lo referent dels ninos de drap, de Walt Disney o, en edat adulta, dels documentals del National Geographic. Però tampoc a les nostres viles de cases amb porter automàtic se crien ja conills o pollets a casa, que abans havia de matar la mare amb l’ai al cor. Ni se fan les matances de gorrinos al carrer, que omplien de crits esglaiadors les matinades de l’hivern. Ni ronden per astí gossos solts sense amo. Ni queden gateres a les portes, sense pas per sempre als gats mig salvatges que vivien de les rates. Ni hi ha cavalls o mules per fer la llaurança. I és que la tecnologia globalitzadora ha igualat asèpticament la vida de les viles i la de les ciutats.
Maria Dolores Gimeno
