Viles i Gents

Invariablement, cada any, a raders d’octubre, a casa nostra anàvem a buscar les billotes que hauríem de rostir per a la festa de Tots los Sants. Eren unes billotes grosses, que no amargaven gens, fruit d’una gran carrasca reservada a tal fi per moltes generacions. A més, durant aquells dies, a la tenda de mons pares mai van faltar els dolços i carnosos boniatos. Ho marcave la tradició. I allò per a la canalla ere una bona festa. Però, per al nostre desconsol, a continuació del dia de Tots los Sants arribave lo dels Difunts, i este ja no ere tan agradable. I és que, en aquella època, quan encara no eixecàvem dos pams de’n terra ja mos portaven al cementeri a visitar els difunts. I ere un temps en qué la cultura de la mort la teníem molt inculcada. Per això, quan caminàvem entre aquell bosc de creus, vigilàvem de no calcigar mai cap tomba per a no destorbar el descans etern de ningú i evitar així que el temut món d’ultratumba es revoltare contra natres. Allò per als menuts ere un calvari. I presos per al temor només recelàvem que, al nostre pas, d’alguna de les tombes no puguere eixir el mort per a endur-se-mos a n’aquell món terrorífic. En aquelles circumstàncies només mos reconfortave una mica el pensar que aquell dia al cementeri hi havie molta gent i que una cosa o altra farien per a evitar que se mos emportare.
Avui a Mont-roig encara es manté ben viva la tradició de les billotes i els boniatos, tot i que els fruits de la carrasca han segut substituïts per les castanyes. Clar que també observo —i això ja no m’agrade tant— que, a poc a poc, s’estan introduint tradicions foranes, que són molt respectables però que no són nostres, com ara la festa del Halloween, a la que jo mai m’hi apuntaré. Més que res perqué, per culpa d’aquella temor ancestral, preferixco dixar les ànimes dels difunts en pau. Ells s’ho prenen molt a broma, pero… Lo Halloween dels trons!