Viles i Gents

Invariablement, cada any, a raders d’octubre, a casa nostra anàvem a buscar les billotes que hauríem de rostir per a la festa de Tots los Sants. Eren unes billotes grosses, que no amargaven gens, fruit d’una gran carrasca reservada a tal fi per moltes generacions. A més, durant aquells dies, a la tenda de mons pares mai van faltar els dolços i carnosos boniatos. Ho marcave la tradició. I allò per a la canalla ere una bona festa. Però, per al nostre desconsol, a continuació del dia de Tots los Sants arribave lo dels Difunts, i este ja no ere tan agradable. I és que, en aquella època, quan encara no eixecàvem dos pams de’n terra ja mos portaven al cementeri a visitar els difunts. I ere un temps en qué la cultura de la mort la teníem molt inculcada. Per això, quan caminàvem entre aquell bosc de creus, vigilàvem de no calcigar mai cap tomba per a no destorbar el descans etern de ningú i evitar així que el temut món d’ultratumba es revoltare contra natres. Allò per als menuts ere un calvari. I presos per al temor només recelàvem que, al nostre pas, d’alguna de les tombes no puguere eixir el mort per a endur-se-mos a n’aquell món terrorífic. En aquelles circumstàncies només mos reconfortave una mica el pensar que aquell dia al cementeri hi havie molta gent i que una cosa o altra farien per a evitar que se mos emportare.
Avui a Mont-roig encara es manté ben viva la tradició de les billotes i els boniatos, tot i que els fruits de la carrasca han segut substituïts per les castanyes. Clar que també observo —i això ja no m’agrade tant— que, a poc a poc, s’estan introduint tradicions foranes, que són molt respectables però que no són nostres, com ara la festa del Halloween, a la que jo mai m’hi apuntaré. Més que res perqué, per culpa d’aquella temor ancestral, preferixco dixar les ànimes dels difunts en pau. Ells s’ho prenen molt a broma, pero… Lo Halloween dels trons!

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 22 de novembre de 2008)

Segurament no m’equivoco si dic que, vist el títol, la majoria dels lectors d’aquest article estan pensant en el nacionalisme català, basc o gallec. Doncs bé, d’aquests nacionalismes tractaré, però també del nacionalisme espanyol i d’altres coses més. Normalment s’hi tendeix a penjar aquesta etiqueta —nacionalistes— a diferents partits polítics amb ideologies ben diferenciades: independentistes, separatistes, nacionalistes d’esquerres o de dretes, federalistes, o simplement per ser català o basc. Amb tot això es fa un “potatge” que no pot ser bo, es diu o es pensa, per ser excloent i insolidari amb relació a la resta dels espanyols i punt. Al contrari, és clar, ser nacionalista espanyol ha de ser bo pel fet de ser solidari i integrador. Un nacionalista francès és també solidari i integrador?: sens dubte, allà hi són el Pirineus que marquen la frontera. I un nacionalista portuguès o andorrà és també solidari i integrador?: el sol fet de fer la pregunta demostra la càrrega demagògica de qui la fa. Punt.
Suposo que entendran, de les meues paraules, el que vull dir: que els tòpics i certes quantitats de mala llet, abunden en aquest país anomenat Espanya, dit també Estat Espanyol per alguns. Que parlar de nacionalistes catalans, bascs, gallecs, andalusos, aragonesos o d’altres, no és una altra cosa que posar un capell a una comunitat autònoma, nacionalitat o nació, segons es vulguin denominar, amb animus injuriandi, o en el millor dels casos amb animus jocandi. En tot cas, sempre priva en aquestes denominacions la voluntat excloent que fa patent una gran contradicció: en comptes de respectar i acceptar com a patrimoni comú de tots els espanyols les diferències —culturals, lingüístiques o d’altra mena—, reals o fins i tot suposades, dels altres, se’ls anatematitza. El resultat no és cap altre que la reacció de la part oposada —els “nacionalistes” sense més precisió— sentint-se més diferents i incompatibles. Em deixen que els resumeixi en una frase tot el que he volgut dir?: hi serien molts menys els separatistes si no n’hi hagués tants de separadors en aquest país. Sentir-se francès, portuguès, andorrà, espanyol, català, basc, gallec o aragonès, o dos coses alhora o cap d’elles, no és, ni bo ni dolent, senzillament és.

José Miguel Gràcia