Neofranquisme
La crisi econòmica s’ha constituït en l’argument suposadament irrefutable per a demanar des de la dreta política noves traves a la immigració i, si pot ser, el tancament de les fronteres als immigrants; als pobres, clar. Les arrels ideològiques franquistes de molts dels que demanen, a vegades sense poder amagar tocs d’oberta xenofòbia, que es talle l’arribada de gent d’altres països en busca de millors condicions de vida són patents. Argumenten que molts dels immigrants arriben il·legalment mentre que quan els espanyols marxaven a Europa als anys cinquanta, seixanta i setanta del segle XX –ahir mateix com aquell que diu– a buscar treball i una vida més digna de la que els podia oferir el seu país ho feien sempre amb contractes d’empreses estrangeres a la borxaca. Una pràctica equiparable al que avui és la contractació en origen. Però l’argument és fals de solemnitat. Els espanyols marxaven a l’estranger a milions estimulats per la misèria del país, i ho feien com podien. Uns amb contracte i altres, sense. I ho sé perquè així li va tocar marxar, per exemple, a mon pare. La immigració il·legal o fraudulenta era una pràctica generalitzada. Els que no s’ho creguen o ho neguen –entre ells aquells nostàlgics del franquisme dels que parlava adés– només cal que vegin la pel·lícula “Un franco, catorce pesetas”, de Carlos Iglesias, que hauria de ser de projecció obligatòria a les nostres escoles. Així, els sagals de l’Espanya de l’opulència coneixerien com era l’emigració que patien –que ningú s’enganye, emigrar és un patiment– molts dels seus avantpassats i comprendrien millor la que avui pateixen els que arriben al nostre país.
