Els ossetes
(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 11 d’octube de 2008)
Enguany els ossetes són notícia i segurament seguiran sent-ho. Tanmateix a les notícies ens han parlat gairebé només de Rússia i Geòrgia i ben poc dels realment implicats en el conflicte: els ossetes. Les raons d’aquesta informació partidista són fàcils d’entendre: els ossetes són un poble migpartit entre dos estats, Rússia i Geòrgia, encaparrats en assimilar-se’ls, els uns al poble rus i els altres al georgià, i parlar d’això, del menyspreu per part de determinats estats dels drets dels pobles de ser ells mateixos, ara i ací no és cosa ben vista. Per tant deixaré de parlar sobre aquest tema i ho faré només sobre la relació nostra amb els ossetes, un tema més aviat innocu, confio. Els ossetes són unes 700.000 persones, 150.000 a Ossètia del Sud (Geòrgia) i 550.000 a Ossètia del Nord (Rússia). Parlen osseta, segons sembla majoritàriament, una llengua irànica, parenta del curd, el persa i moltes llengües afganes, i parenta llunyana de les nostres tres llengües. Descendeixen directament dels alans —alguns autors anomenen Alània l’Ossètia del Nord—, un poble de les estepes, una part del qual arribà al nostre territori a principis del segle V -potser recordareu allò que ens feien recitar a escola de “suevos, vándalos y alanos”. Ací van estar-s’hi poc temps. Empesos pels gots van passar amb els vàndals al Nord d’Àfrica i van fundar-hi un regne que duraria uns cent anys. Finalment fou destruït pels bizantins i tots, vàndals i alans, venuts com a esclaus. Uns mil anys després ens retrobaríem alans i aragonesos: ara als Balcans. Amb tot detall ens ho conta en Ramon Muntaner a la Crònica. Els alans havien col•laborat amb els grecs en l’assassinat d’en Roger de Flor i els caps almogàvers. La venjança aragonesa no es faria esperar, i com relata en Muntaner: “Què us diré? Que de tots los alans no n’escaparen, qui de cavall, qui de peu, tres-cents homes”. D’alguns d’aquests que escaparen de la matança poden descendir-ne, en part, els actuals ossetes. Confiem que els futurs contactes nostres amb ells —hi podríem anar com a cascos blaus— seran més plàcids que no han estat fins ara.
Artur Quintana
