Viles i Gents

(Publicat al diario de Teruel, el dissabte 4 d’octubre de 2008)

Primer va ser el Dijous Negre del 24 d’octubre de 1929, el Gran Crack, una crisi que no es va remuntar completament fins als albors dels anys 50. Va ser llavors, després de la Segona Guerra Mundial, quan va sorgir la guerra freda i la teoria plantejada per Jonathan Schell, sustentada per Churchil, Truman i tants d’altres, de l’Efecte Dòmino, segons la qual, vèncer al comunisme a Vietnam, suposaria l’enfonsament del Gos Roig i de tots els seus cadells successivament.
Certament el comunisme va anar ensorrant-se, encara que per altres motius; fins i tot Gos Roig no va tardar a treure de les seves entranyes a milers de carronyers i nous multimilionaris així com a rehabilitar la memòria del tsar Nicolau II. La resta de cadells comunistes anirien caient, l’un darrere l’altre, fins a desaparèixer per complet una vegada finalitzats el cop d’Estat a Cuba i la invasió de Corea del Nord.
La segona crisi del capitalisme va sorgir el setembre de 2008 i suposà diversos anys d’inestabilitat econòmica, el començament de negres auguris sobre la fragilitat del sistema liberal i un primer esguard de la cara oculta de la globalització.
A la fi del segle XXII un nou desequilibri financer, en gran part provocat pel complot del governs talibans pel desproveïment de petroli als països més desenvolupats, va propiciar la tercera crisi, la definitiva caiguda de l’hegemonia nord-americana i la misèria i el caos dels vells continents americà, europeu i oceànic.
Més tard arribà l’última guerra de blocs. Mentrestant, les forces de la natura, en la seva lluita per reequilibrar l’ecosistema terrestre, provocaven pluges torrencials i enormes cataclismes, les reminiscències dels quals podem encara avui observar en els abruptes illots volcànics del que antigament fossin les illes de Gran Bretanya i Japó.
Avui sabem que cap d’aquelles velles ideologies va ser negativa, doncs totes elles van tractar de donar curs al desenvolupament econòmic i social de la humanitat. No obstant això, sota la llum objectiva que ens atorga el pas dels anys, també hem conclòs que els successius sistemes econòmics van fallar perquè no van comprendre a temps que se sustentaven en la confiança en el factor humà, en alguns individus massa febles, excessivament necessitats del poder i de la seguretat que atorguen els diners per suplir les seves carències psicològiques i, per tant, fàcilment superats per la cobdícia i embolicats sota els mantells de l’autoengany i la hipocresia.
Malgrat tot això, hem sobreviscut i alguns hem après la lliçó.
Nou Bejing, schi-kjao del 4 d’octubre de l’any 2711 del Drac.

Silvestre Hernádez

A l’armari dels meus records, lo dia 9 de novembre de 1960 ocupe un lloc destacat degut a qué, aquella jornada, la cansada monotonia de l’Escola Pia morellana va resultar trasbalsada per les notícies que arribaven de l’altra riba de l’Atlàntic. I pareix ser que a criteri dels “padres” lo motiu ere de pes: lo dia anterior, John Fitzgerald Kennedy havie segut elegit president. Amb quoranta-tres anys ere el president més jove de tota la història del país. Però, per als escolapis, el fet més destacat ere que Kennedy havie segut lo primer catòlic elegit president dels EUA. Recordo que, en aquella època, els religiosos es mostraven especialment sensibilitzats per les notícies dels esdeveniments polítics que es produïen a les Antilles i a Nordamèrica, ja que, pocs mesos abans, alguns d’ells havien hagut de vindre fugint de la revolució cubana. Si no em falle la memòria els qui van arribar a Morella procedents de Cuba eren lo pare Forcada —un català que rondarie la cinquantena i a qui la naturalesa havie concedit la dosi de paciència convenient per a poder governar el centenar llarg de revoltosos calassancis—, i el morellà pare Marin —un entranyable ancià que tenie per costum aspirar pessiguets de rapé.
La notícia de l’elecció de Kennedy va arribar a primera hora del dia 9, quan baixàvem a almorzar. I allí mateix, a l’escala, entre els dormitoris i el refectori, el pare Forcada, que en aquella època ere el “padre maestro”, mos va fer saber la gran bona nova: per fi, un catòlic, havie segut elegit president dels Estats Units. I allí vam resar tots plegats, donant gràcies a Déu i demanant-li salut i una llarga vida per al president. En aquell moment jo tenia solament nou anys, però ho recordo com si fore ara. I durant los darrers mesos hi hai pensat amb freqüència. Particularment perquè la figura política de Barack Obama em recorde enormement la de J. F. Kennedy, ja que es pot convertir en president dels EUA amb quoranta-set anys i, a més, serie el primer president afroamericà. I a ningú se li escape la transcendència d’un fet com eixe.