Els últims belgues
(Publicat a La Comarca, el 5 de setembre de 2008)
Vaig llegir amb interès la sèrie de reportatges de La Vanguardia sobre el conflicte lingüístic belga. El que em va resultar més estimulant va ser el dedicat a la minoria alemanya (75.000 persones) que habita una petita franja als Cantons de l’Est. El curiós del cas és que, enmig de l’enfrontament entre valons i flamencs, els germanòfons no s’identifiquen amb cap dels dos, però es senten més belgues que ningú. Segons la responsable de l’oficina de turisme de Saint Vith, «Som els més privilegiats dels belgues. No tenim conflictes lingüístics, ans al contrari, gairebé tothom parla diversos idiomes» i una botiguera lamenta que «són ells els que no volen parlar la llengua de l’altre».
Aquesta comoditat d’una minoria lingüística dins un país amb altra llengua dominant només pot assolir-se si els compatriotes l’accepten i respecten tal com és. Això vol dir assumir-la com a pròpia, atès que és un bé comú –com el paisatge, com l’arquitectura. Si els membres de la minoria es senten volguts dins el país del qual en formen part, la convivència és cosa feta.
L’altra actitud, la que se sol adoptar al nostre Aragó –i a Espanya en general–, és rebutjar la diferència. Fan sentir els catalanoparlants aragonesos que la seua llengua és inferior, que no serveix per a res, que provoca conflicte… i que pel fet de parlar-la són menys aragonesos. I l’anomenen despectivament xapurreau o amb denominacions tan localistes que la fan inútil més enllà del terme municipal. L’objectiu és que acabin rebutjant-la, que no la transmetin als fills, que l’amaguin tan endins que acabo per ofegar-se. Si algú fa una passa endavant per defensar-ne la dignitat, se l’acusa de «catalanista», i si en fa dues se li presenta un feix de querelles que, això sí, acaben arxivades per absurdes.
