Viles i Gents

Estiu esplendorós de l’Expo 2008 que ha set un èxit complet de visites, de bons propòsits oficials al voltant de l’aigua i el canvi climàtic i de millora en l’autoestima de bona part dels aragonesos.
Però los raders tres mesos hem viscuts i escoltat altres notícies, com la de l’arxivament definitiu de la vergonyosa querella que els extremistes del nacionalisme espanyol en catxirulo havien posat a tres aragonesos destacats en la defensa de les nostres llengües.
També va ser notícia d’agost, el disgust que els va donar l’alcalde de Mont-roig als familiars i amics dels represaliats de la postguerra, que estan enterrats al Fossar Vell. Eixes no són formes de tractar la gent que només vol recordar, plorar als seus morts o simplement calcigar la terra on pareix que van ser abocats de males maneres desprès d’haver-los matat a un ribàs prop del poble. Eixes no són formes, perquè enlloc està prohibit entrar als fossars. I per tot lo món s’hi recorde als morts senyalant les sepultures en creus de ferro o pedra, làpides en dedicatòries o lloses de marbre amanta grans. Algú ha embrutat la imatge d’una vila tan bonica com Mont-roig i s’ho haurie de pensar millor per un altra volta.
Ha plogut com feie molts estius que no plovie pel Baix Aragó. Al voltant de cinquanta litres per metre quadrat. Per on hi ha olives estant contents i a les viles de pinars, alguns ja ensomnien en omplir les cistelles de bolets.
I en la part cultural de l’estiu, les concorregudes presentacions de llibres a diferents pobles. Sobre Pio Membrado, Mossèn Antonio Margelí, la Desmemoriada Mula Vella de Desideri Lombarte, Xandra d´Artur Quintana, les Ermites del Matarranya i Mesquí de J.M.Gràcia i J. Pallarès… Perquè és la festa ja tradicional del mes d’agost a moltes viles: Llibres, exposicions, concerts, investigació històrica, lectures públiques i recuperació dels noms i les paraules.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 27 de setembre)

L’Expo va tancar les portes fa un parell de setmanes entre felicitacions i abraçades per l’èxit aconseguit, y amb un desig general de que les instal•lacions i edificis que han quedat buits puguin ser racionalment utilitzats en un futur pròxim.
D’ençà l’obertura de la mostra fins al seu tancament, el projecte Gran Scala ha restat amagat i oblidat. Ni des del Govern i menys encara des del PAR, gran valedor del projecte, ningú ha obert boca. Hauran dedicat part del temps, si més no, a la reflexió sobre la inviabilitat del projecte original? Hauran investigat la solvència financera dels promotors? Malgrat que els promotors —així s’ha publicat— han portat a terme gestions de compra en diferents llocs, suposo que la Conselleria de Medi Ambient tindrà actualment força clar quin hauria de ser l’emplaçament més adient per garantir l’equilibri mediambiental…
Seria bo recordar que en el megaloprojecte s’hi preveia que el nombre de visites, per any, seria de 25 milions, altrament dit, doblaria el de visitants diaris de l’Expo, tots el dies de l’any. Se n’adonen de la magnitud. Només pot ser el producte d’un somni d’una nit febrosa d’estiu, o d’una megalomania incomprensible.
El govern d’Aragó té l’obligació d’esbandir tot el fum que se’ls han pogut vendre; també ha de veure la viabilitat del projecte, tocant de peus a terra i mitjançant el corresponent estudi emès per alguna empresa o organisme aliens als promotors; així mateix, no ha d’avançar cap euro ni avalar quantitat alguna per augmentar la solvència financera dels promotors; hauria de disposar d’un bon pla d’equilibri mediambiental; tenir molt clar que les possibles estructures viaries i logístiques no seran un obstacle per al desenvolupament dels territoris veïns; etc., etc.
Amb tota sinceritat, avui per avui, se me’n fa molt difícil creure en aquest gran projecte. Dubto que es porti a terme si s’imposa el seny. Altra cosa és, si s’arriben a comprar els terrenys, que la Gran Scala comenci per una micro Scala per a quedar-se en una petita Scala.
Si em permeten, acabaré amb un suggeriment en interrogant, no mancat d’improvisació, però gens malintencionat: es podria cedir un edifici buit de l’Expo per a fer una proba? Si sortís bé, endavant!

José Miguel Gràcia

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 20 de setembre de 2008)

Coincidint amb l’arribada de setembre, mes de “la vuelta al cole” i dels nous propòsits, una agència publicitària ha iniciat una campanya de promoció de Miravete de la Sierra, “el pueblo en el que nunca pasa nada”. Com molta gent, ne vaig sentir parlar fa uns dies a les notícies dels principals canals de televisió i diaris estatals, i finalment hai entrat a la seu pàgina web, sumant-me així als més de 35.000 internautes van conèixer la campanya des de un principi no sé per quins mitjans. No m’ha quedat clar si l’idea va eixir de la ment imaginativa d’un dels dotze habitants de la vila, que necessita diners per a la reconstrucció de l’església i vol ocupar les dos cases rurals, o si un emprenedor creatiu publicitari va ficar a l’atzar un dit en un punt aïllat del Google Earth amb la intenció lògica de guanyar diners o per l’empresa o per repartir-los a mitges amb los protagonistes de l’espot. La proposta resulta diferent i presenta un disseny impecable tant en la sòbria plasmació estètica com en la naturalesa del seu missatge, senzill i descriptiu, que lliga bé amb allò que representa una vila despoblada al mig del Maestrat, a on, segurament, cada dia, no passen massa coses.
A la província de Terol, igual que en d’altres punts de l’interior de la Península Ibèrica, hi ha molts “Miravetes”. Mentrestant, augmenta la població a les costes i les ciutats grans continuen creixent al ritme d’imants més poderosos com són les empreses que donen treball en temps de vaques gordes, los centres d’estudi o les ofertes d’oci. Este rader cas lo pot exemplificar ben bé la recent clausurada Expo de Saragossa i els seus cinc milions i mig de visitants, xifra que els tranquils carrers de Miravete no aconseguiran ni tan sols virtualment. Allí seguiran passant les vides d’una colla de veïns d’edat, sense jòvens al voltant, que potser han arribat a comprendre lo secret de viure i prou. I Aragó continuarà sent una terra dura, condemnada inevitablement als contrastos.

María Dolores Gimeno

En un article del Programa de Festes de Vall-de-roures d’enguany que parla dels refranys i frases de la cultura popular de Vall-de-roures, l’autor del text, en la introducció, aprofitant que l’Ebre passa per Saragossa, fa una mica de tot. Determina que la llengua de Vall-de-roures és ‘lo matarranyol’; ni xapurreau ni català. Entra en qüestió política, no sé que té a veure amb el tema, i carrega contra la malèvola Catalunya: la colonització, el govern tripartit, els Països Catalans, la guerra d’idiomes, de Carod i Montilla, el separatisme, el Babel de les llengües… Per escriure els refranys i les frases fetes en matarranyol l’autor utilitza les normes ortogràfiques de l’aragonès formulades el 1977. Després de l’extensa introducció l’investigador passa a fer una relació els textos recopilats i els explica breument i, finalment, fa una crida perquè els interessats en la recollida faciliten les noves aportacions a l’autor per a seguir publicant més textos en propers anys. Des d’aquesta humil columna, per si pot ser-li útil, li aconsello fullejar el tercer volum del Molinar publicat el 1995 que es titula ‘Gèneres menors de la literatura popular’, a cura d’Hèctor Moret, on trobarà centenars de refranys i frases fetes recollides a Vall-de-roures i que vam començar a recopilar ara fa més de vint anys i no sol en aquesta vila sinó a tot el Matarranya. El Molinar és una obra col·lectiva on hi vam participar, entre altres, 22 vall-de-rourans com a informants o enquestats, relació que apareix en el primer volum. Després d’una selecció de materials arreplegats, el llibre conté un total de 1668 refranys i 1600 frases fetes a tot el Matarranya, una gran part també comuns a Vall-de-roures. Com pot comprovar-se no sé si es necessari continuar la relació de refranys i frases fetes en el programa de festes. En tot cas crec que seria més interessant fer un volum dels materials recopilats a Vall-de-roures i que apareixen en els tres volums del Molinar.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 13 de setembre de 2008)

S’acabat l’estiu. Arribe setembre, i amb ell, la tornada al treball, als estudis i a la vida quotidiana que tant hem intentat oblidar durant les últimes setmanes. Mentre, les festes patronals més tardanes no mos dixen retornar del tot a la normalitat. El món, que pareixie parat, torna a girar.
Poc a poc tot es torna a posar en marxa, i anirem de 0 a 100 en menys d’un mes. Mos espera un final d’any trepidant. Tenim una crisi, que com sempre, sol estem notant els que tenim les burxaques buides; i que pareix que serà el principal front de la guerra política a nivell estatal.
Potser també sentirem parlar d’aquell senyor que pareix eixit de Star Trek, i que, segons diuen les llengües espanyoles, vol partir la seua “querida patria” celebrant una consulta popular “no democràtica”. M’agradaria saber com alguna cosa pot ser “no democràtica”, quan es tracta de que els individus, teòricament sobirans en aquest sistema polític, donin la seua opinió.
Però, a esta terreta, dita Matarranya, dita Aragó, el que pareix que remourà el pilars de la terra serà el debat a les corts del projecte de la Llei de Llengües. Sol de pensar en les “animalades” que haurem de sentir els pròxims mesos m’agarren ganes de posar-me la motxilla a l’espatlla i marxar a viure a un mas fins que tot lo jaleo s’acabo. I és que, en la legislació d’aquest tema, és demostrarà que a la moderna comunitat de l’Expo, de la Saragossa cosmopolita, encara no s’han superat les pors a lo diferent. Encara existeix la fractura que dividís als ciutadans en dos grups enfrontats. Tot passarà, i segur que ixque lo que ixque de les corts, dubto que me equivoqui, ningú estarà content. Uns perquè “Aragón se ha vendido al oro catalán”, i els altres perquè la llei no “compleix el mínims requisits per que la llengua no desaparegui”.
A pesar de tot això, i com sempre passe, o mos fan creure això, als pobles no passarà res. El temps seguirà morint entre els arbres que cada dia estan més sols.

Marc Martí

(Publicat a La Comarca, el 5 de setembre de 2008)
Vaig llegir amb interès la sèrie de reportatges de La Vanguardia sobre el conflicte lingüístic belga. El que em va resultar més estimulant va ser el dedicat a la minoria alemanya (75.000 persones) que habita una petita franja als Cantons de l’Est. El curiós del cas és que, enmig de l’enfrontament entre valons i flamencs, els germanòfons no s’identifiquen amb cap dels dos, però es senten més belgues que ningú. Segons la responsable de l’oficina de turisme de Saint Vith, «Som els més privilegiats dels belgues. No tenim conflictes lingüístics, ans al contrari, gairebé tothom parla diversos idiomes» i una botiguera lamenta que «són ells els que no volen parlar la llengua de l’altre».
Aquesta comoditat d’una minoria lingüística dins un país amb altra llengua dominant només pot assolir-se si els compatriotes l’accepten i respecten tal com és. Això vol dir assumir-la com a pròpia, atès que és un bé comú –com el paisatge, com l’arquitectura. Si els membres de la minoria es senten volguts dins el país del qual en formen part, la convivència és cosa feta.
L’altra actitud, la que se sol adoptar al nostre Aragó –i a Espanya en general–, és rebutjar la diferència. Fan sentir els catalanoparlants aragonesos que la seua llengua és inferior, que no serveix per a res, que provoca conflicte… i que pel fet de parlar-la són menys aragonesos. I l’anomenen despectivament xapurreau o amb denominacions tan localistes que la fan inútil més enllà del terme municipal. L’objectiu és que acabin rebutjant-la, que no la transmetin als fills, que l’amaguin tan endins que acabo per ofegar-se. Si algú fa una passa endavant per defensar-ne la dignitat, se l’acusa de «catalanista», i si en fa dues se li presenta un feix de querelles que, això sí, acaben arxivades per absurdes.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 6 de setembre de 2008)

Fa poc uns ciutadans encapçalats per Mario Vargas Llosa han signat i publicat un manifest per a accelerar el procés de substitució de les llengües espanyoles no castellanes —l’aragonès, el basc, el català, …,— per la llengua castellana. Per a aconseguir la destrucció d’aquesta part del patrimoni espanyol que són l’aragonès, el basc, el català, …, els signants fan algunes propostes en desacord amb la constitució i certs estatuts, i per eludir-ne la possible anticonstitucionalitat, demanen del Parlament espanyol que, si cal, modifique la constitució. Proposen bàsicament que l’ensenyament de i en les llengües espanyoles no castellanes siga optatiu, perquè saben que en les actuals circumstàncies de grans immigracions i de glotofàgia de les llengües dominants, les altres, minoritzades, en deixar de ser la llengua vehicular de l’escola, es troben condemnades a l’extinció. Els signants aconseguida l’optativitat en l’ensenyament de l’aragonès, basc, català …, objectiu amb el qual tindrien assegurada en poc temps la desaparició d’aqueixes llengües, i aconseguirien així el seu anhelat monolingüisme castellà d’Espanya, es mostren condescendents en altres aspectes i admeten la cooficialitat de l’aragonès, basc, català, …, i dins del seu caràcter optatiu en l’ensenyament atorguen que puguen ser-hi parcialment vehiculars. Si comparem les propostes del citat manifest amb la que podria ser la Llei de Llengües d’Aragó, veurem que aquelles —les del manifest— no són tan radicals en contra de l’aragonès, basc, català, …: evidentment coincideixen en el punt bàsic de l’optativitat de l’ensenyament, premissa ineludible per a l’extinció, de les llengües espanyoles no castellanes, però en mantenen la cooficialitat i el dret a una certa vehicularitat en l’ensenyament sobretot. La projectada Llei de Llengües d’Aragó, pel que n’he pogut saber, no contempla en cap cas la cooficialitat de l’aragonès i del català i no en queda clar —val a dir que les informacions en aquest sentit no són transparents— el caràcter vehicular a l’ensenyament. La paradoxa: els del manifest amb les seues propostes aspiren a l’extinció de les llengües espanyoles no castellanes, la nostra Llei de Llengües, amb propostes més desfavorables a les llengües minoritzades, aspira a fomentar-ne la recuperació i el desenvolupament.

Artur Quintana

Com se sap, les llengües evolucionen constantment. I és evident que eixe procés afecte també els noms. Però, malauradament, massa sovint l’evolució pren la forma de la degradació pura i simple. I és que, bé per ignorància, bé perquè no tenim una consciència lingüística prou clara, o bé perquè, tot i tindre-la, no gosem protestar, i ni tant sols mos atrevim a manifestar-ho per pour a fer el ridícul, és freqüent que se mos escòlon entre els dits i es vaiguen perdent, un dia rera un altre, una munió de denominacions genuïnes que eren d’ús freqüent fa solament un parell de generacions. Ho il·lustraré amb dos exemples. Lo primer: de temps immemorial, durant les festes majors s’han celebrat a Mont-roig “les corregudes de la Joia”, unes curses pedestres —i a voltes també a lloms de cavalleries— en les que els vencedors obtenen com a premi un llustrós pollastre. Doncs bé, en una quorantena d’anys s’ha perdut no solament tan castissa denominació sinó també, gairebé del tot, la memòria d’eixe nom. I la situació ha degenerat de tal manera que “les corregudes de la Joia” van passar a dir-se primerament “les corregudes del pollastre (o dels pollastres)”, però finalment han esdevingut “les carreres de pollastre (o de pollastres)” —una mixtura lingüística difícil de pair. Lo segon: lo terme de Mont-roig és travessat per un riuet, afluent del Tastavins, que naix a Torremiró i que de temps immemorial ha rebut lo nom de “lo riu Escorça”. Però a l’estar més prop de la vila de Mont-roig també se l’ha denominat “lo riu de Mont-roig”, en contraposició al Tastavins que passe més prop de Pena-roja. Finalment, un nom ha acabat per fagocitar l’altre, i avui la cartografia oficial recull amb exclusivitat la denominació de “arroyo Monroyo” —en castellà, naturalment. Però és que bona part de la moderna documentació en llengua catalana s’afegeix al desgavell al denominar-lo “riera de Mont-roig”. És lamentable però gairebé ningú recorde ja que aquell riu és l’Escorça, a més de ser de Mont-roig. És una situació complexa i de difícil solució si els parlants no prenem consciència de l’avançat nivell de degradació en què està immersa la nostra llengua.