Juan Royo Gil
(Publicat al Diario de Teruel, el disabte 2 d’agost de 2008)
Es ben sabut que la presència de la llengua catalana a les escoles de l’Aragó, d’on havia estat bandejada, si més no des de l’abolició dels furs el 1704, no es reprèn fins al curs 1984-1985 gràcies a l’acció decidida de José Ramón Bada, aleshores conseller de cultura i educació del primer govern democràtic després de la dictadura franquista. Tanmateix hi havia hagut un precedent deu anys abans. El febrer de 1975, encara doncs durant la dictadura, va venir de mestre a Alcanyís Joan Royo Gil, que en observar la presència d’alumnes catalanoparlants procedents del Mesquí i del Matarranya, va proposar de fer classes optatives de català, cosa que en els darrers anys de la dictadura ja era possible, però la direcció només hi va posar entrebancs i no es van poder dur endavant aquests propòsits. El curs següent Joan Royo va ser destinat al Mas de les Mates i ací no va trobar intoleràncies i va poder ensenyar català a l’escola als alumnes que venien d’Aiguaviva de Bergantes, la Ginebrosa i la Canyada de Beric, i a més va iniciar un curs per a adults a la Ginebrosa, i per fer-lo va demanar autorització a la Inspecció, autorització que li fou atorgada sense reticències. El curs 1977-1978 Joan Royo va ser destinat a Quartell, al País Valencià, i aquestes primeres classes de català a l’Aragò quedaren interrompudes durant set anys. Qui era en Joan Royo Gil? En Tomàs Bosque i jo mateix hi havíem tingut un cert contacte i un breu carteig, si bé per raons que se m’escapen n’havíem perdut la petja. Fa pocs dies, però, l’hem venturosament recobrada. Joan Royo és aragonès, turolenc de Villarluengo. Als quatre anys va anar a viure al País Valencià, al Port de Sagunt, on aprengué la llengua. Actualment treballa de professor de català en un institut de Sagunt. Joan Royo i Gil és una figura que cal estudiar i situar adequadament en la història de l’ensenyament a l’Aragó, i no només com a pioner, i a qui se li deu un merescut homenatge.
Artur Quintana i Font
