Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 30 d’agost de 2008)

Si fullegem les pàgines de qualsevol periòdic o donem una ullada a les notícies de la televisió, potser la paraula més utilitzada en aquests dies sigui: “crisi”.
Certament vivim en “temps de belluga”, però curiosament no a tots els va tan malament: a moltes companyies multinacionals els n’hi ha prou a apujar els preus per obtenir encara majors beneficis: s’encareix la gasolina, apuja el telèfon, l’electricitat…; la banca presta menys diners, però continua creixent de manera imparable; els preus dels productes de primera necessitat en els mercats estan en alça constant; alguns aristòcrates mantenen les seves festes entre vacances i temps de recreació; determinat partit polític arremet contra el govern a manera de salvador de la pàtria; els famosets de llit creixen amb més celeritat que els xampinyons; la loteria es ven a dolls…
I fora de casa es produeix un primer intent del “white power”per assassinar a Obama; es preparen nous enfrontaments entre blocs a favor i en contra de les independències de Kosovo, d’Abjacia, i d’Osetia del sud, en tant que en altres països ni es permet pronunciar aquesta paraula maleïda o s’anomena criminals als qui demanen el mateix tracte; i, mentrestant, amb l’excusa dels vertaders terroristes, i, en gran part per culpa d’aquests cervells rentats, continuem perdent privacitat en el món sencer i cada cop es qüestionen més determinats drets humans.
I després estan els altres, tots els altres, tots aquells que pateixen de debò el temps de crisi, mentre alguns dels anomenats més amunt fan seva la frase de “En temps de belluga, campi qui puga”.
Com a consol final: les crisis, com la malaltia o la febre, acaben sempre per remetre. És només una qüestió de temps, encara quan la curació d’alguns pacients arribi a ser massa radical o fins i tot definitiva.

Silvestre Hernàndez

Aquest cap de setmana pren protagonisme l’Associació Cultural del Matarranya com cada any. Dissabte 8 a la Sorollera celebrem la 18ª Trobada Cultural del Matarranya, Bergantes i Mesquí amb diversos actes per a tothom: jocs populars de la terra al matí, presentació de llibres: ‘Xandra’, ‘Si les pedres parlaren’ i ‘Memòries d’una mula vella’, exposició ‘Quan érem emigrants’ de Tomàs Riva a la tarda, sopar de germanor i concert a càrrec de Túrnez i Sesé, grup molt vinculat al Matarranya, musicant els nostres grans poetes contemporanis a la nit. Per a fer possible l’organització de la jornada s’ha tingut la col•laboració de l’Ajuntament de la vila, de l’Asociación de Desarrollo Local Serva i les comarques del Matarranya i Bajo Aragón. Al dia següent, diumenge 9, la 3ª Trobada d’autors ebrencs al Matarranya a les viles de Fondespatla i Vall-de-roures. En aquesta ocasió la jornada que ha ampliat notablement els seus continguts, coordinada per Pepa Nogués, estarà dedicada al paisatge ebrenc de creació artística. En el programa d’actes tindrem al matí la presentació i signatura de llibres a la Llibreria Serret de Vall-de-roures, dinar literari a Fondespatla, a la tarda presentació de llibres: ‘El riu parla’, recull de relats breus d’autors ebrencs al Blocserret i ‘Dietari en groc’ poemari de J. M. Gràcia Premi Guillem Nicolau 2007, el paisatge ebrenc en l’obra de tres escriptors vinculats al territori: Desideri Lombarte de Pena-roja, Jesús Moncada de Mequinensa i Artur Bladé de Benissanet, exposicions sobre aquests mateixos escriptors, havaneres, intervencions artístiques, lectura de textos… i a la nit observació d’estels si el cel ho fa possible. Aquesta última jornada ha estat fruit de la col•laboració, a més de l’Associació Cultural del Matarranya, de Llibreria Serret, de l’Associació ACHA i de l’Ajuntament de Fondespatla. Un cap de setmana d’agost intens per viure la cultura i per reivindicar la identificació amb el territori.

La Comarca 8 agost 2008

(Publicat al diario de Teruel, el dissabte 23 d’agost de 2008)

Recordo que fa uns anys hi havia generalment als pobles importants i ciutats, uns llocs —de forta olor a amoníac, d’aspecte exterior poc agradable, amb portes de entrada estretes, i en algun cas en soterranis— que es deien, en castellà repolit, mingitorios, ja m’enteneu, urinaris. Complien una funció força important motivada per una altra funció o necessitat, esta vegada fisiològica, de les persones, tan necessària com repetitiva, sobre tot a mesura que els creix als hòmens la pròstata i a les dones no sé el que. Per un motiu o per altre van anar desapareixen sense explicacions per part de les autoritats municipals. La gent va haver de visitar els bars o a altres establiments públics per a reduir la pressió de la bufeta. Això obliga a passar una certa vergonya quan un no vol prendre la corresponent consumició. Hom pensa que el cambrer t’està mirant, i fins i tot els clients, tot esperant que algú digui: on va vostè? A voltes, si al bar hi ha poca gent, et veus forçat a prendre una cafè o una canya que et faran, tan un com l’altra, pixar de nou dintre de mitja hora. La solució definitiva és marxar a casa.
Des d’aquestes línies reivindico l’obertura de mingitorios públics a les ciutats, i si més no, a les viles. S’han restaurat esglésies i campanars, cases de la vila, cases pairals. S’han arranjat façanes, carrers, fonts i camins. S’han aixecat polisportius, biblioteques i centres culturals. I de la bufeta qui se’n ocupa? Recomano la construcció d’urinaris de fàcil neteja i de materials resistents al temps i a l’amoníac: d’acer inoxidable, per exemple. Si digués que al menys es podria començar per satisfer les necessitats menors dels hòmens, atès els baixos costs de la inversió, em senyalaríeu com masclista i amb força raó. (Recordo unes planxes cilíndriques que hi havia a la vora dels canals d’Amsterdam que feien la seua funció amb decòrum i simplicitat, però solament per als hòmens). El que vull dir és que s’han de fer tant per als hòmens com per a les dones, primer afrontant les necessitats menors i després les majors.
Recordo un verset, darrere la porta d’un vàter, que deia: (canvieu el verb pixar per un altre més contundent)

Pixa amb ganes
i tranquil.
Fixa-t’hi
i pixa en dins.
José Miguel Gràcia

Aigua per la vida, aigua per la terra,
per les llomes catxes, los plans i la serra.
Pluja per les foies, boira pels puntals,
si plou quan deu ploure, ningú es queixa mai.
Aigua per la bassa, la nòria i l’açut,
per la canalera i el tossal eixut.
Pluja per la sèquia, la culla i badina,
perquè sigue bona será aigüeta prima.
Pel bosc encés de llum, per la teulada,
pel solc del camp llaurat de matinada.
Per la nostra salut, la xaplinada,
que vingue de ponent o garbinada.

Aigua per les hortes i la gran ciutat,
a l’espill de l’Ebre lo cel ha baixat
Los ànecs s’hi menjen lo que els van tirant.
Per les balconades sempre gent mirant.
Aigua de tronada que deixe un ruixat
per damunt dels pins i del verd sembrat.
Pluja per les cases del poble amagat,
s’hi tanquen les portes si els nugols s’en van.
Als tolls del Matarranya, les granotes,
fan un concert de nit i canten totes.
Cançons d´un temps antic en poques notes,
com porta el corrent les pedres soltes.

Aigua que baixave per moure el molí,
qui sap lo que passe que ja no és així?
Somnio que s’omplin los pous de la vall,
abeuro les bèsties i tornem al tall.
Recordo fontetes pel camí del Salt
i al forat de pedra lo pot rovellat.
Damunt, la figuera, lo mas a un costat,
i al bancalet fondo verdures i blat.

Qui embrute l’aire és un gaire.
Qui embrute lo mar ho pagarà car.
Desfent la tronà, sèquen los armelers i l’olivar.
Qui embrute lo riu, se cague al seu niu.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 16 d’agost de 2008)

El dia 9 d’aquest mes d’agost, la tan petita com oberta, neta, simpàtica i arranjada vila de la Sorollera, ens va acollir amb els braços oberts. Em refereixo a la Trobada Cultural del Matarranya, que enguany l’ha tocat a les terres del Bergantes. No puc dir que els actes es van desenvolupar amb tota normalitat, perquè per començar, van tenir que canviar el Saló de Plens de l’Ajuntament pel Saló Polivalent, davant les expectatives de la gran assistència de públic a la presentació de les publicacions. Previsió confirmada amb escreix. Els llibres presentats van ser: Xandra del Dr. Artur Quintana, Si les pedres parlaren de José Miguel Gràcia i Jesús Pallarès, Memòries d’una desmemoriada mula vella de Desideri Lombarte i El porvenir de mi pueblo de Juan Pio Membrado i Ramón Mur. Amb l’exposició fotogràfica “Quan érem emigrants” de Tomàs Riva i el concert de música i poesia de Túrnez i Sesé, a més dels jocs infantils del matí, es van completar els actes de la Trobada.
Com he dit al principi, l’acollida de tots el veïns, del seu alcalde, Antonio Arrufat, de l’Ajuntament, de l’Associació Serva, va estar magnífica, i a la vegada en un ambient de normalitat que ens hi vam sentir com “a casa nostra”.
Durant el sopar a la Plaça, sota un cel estrellat, a la vora de l’església i del robust campanar, amb la presència també dels alcaldes de Massalió i de Calaceit, de la Directora de l’IET, associats i veïns vam comentar tot allò que havíem vist durant la visita que havíem fet per la vila: façanes, racons i raconets arranjats amb força cura i respecte. El Sr. Alcalde ens va informar sobre els fets que havien tingut lloc, aquell mateix dia, 61 anys abans: l’incendi dels pinars per part de l’exèrcit i la guàrdia civil amb la intenció de “netejar” el maquis d’aquelles contrades. Tothom va petar la xerrada animadament i també es va parlar del futur de la cultura i de la llengua més enllà del Matarranya, del Bergantes i del Mesquí.
Recomano molt sincerament una visita turística a la vila de la Sorollera. Amb unes bones habitacions, restaurant i bar, a l’Hostal de la Plaça, gaudireu de la nit, i a l’alba, els pinars propers i llunyans us hi faran somiar en un mar de color verd. (fotos) http://finestro.wordpress.com/2008/08/14/trobada-a-la-sorollera/

José Miguel Gràcia

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 9 d’agost de 2008)

Lo mes d’agost és època de festes majors per a una bona part de les nostres viles, que les celebren commemorant un sant determinat, lo patró, des de temps que se perden en la memòria col•lectiva. Són uns dies per trencar la rutina, quan ja han acabat moltes de les faenes agrícoles, abans de començar noves collides. Se fan celebracions religioses, balls a l’aire lliure, carreres (de galls, de sacs, d’ous…) i d’altres competicions esportives, bous o vaquilles si hi ha tradició, espectacles folklòrics…, les colles organitzen penyes i se trien reines de la bellesa que presidiran actes. És una bona ocasió per retrobar amics o parents que viuen fora i tornen al poble, o coneguts dels voltants, a qui tornarem la visita quan sigue la seua festa.
A part dels moments importants del calendari com Nadals o Setmana Santa, les fires i les festes majors han vertebrat la vida de la comunitat rural fins fa pocs dies. Ho continuen fent, tot i que han canviat la percepció que alguns tenen de les festes i, al mateix temps, lo seu sentit. Ara la gent gran se queixa de què els jòvens no van al ball a ballar pasodobles i repertoris de saló, preferint quedar-se a la penya de festa particular, i de què alguns marxen a les platges o d’altres destinacions turístiques precisament coincidint amb los dies de festes. Uns i altres comportaments se veuen com una mena de deserció de la pertinença al grup. Però és que este ha variat en edat i en interessos, i ho ha fet molt ràpidament: no li agrada la mateixa música; lo ritual de veure’s sotmès a la mirada pública l’efectua d’una altra manera i en altres llocs; té la necessitat, impulsada per la societat moderna i de consum, d’obrir-se a noves possibilitats d’esbargir-se; i no contempla molts dels actes tradicionals (religiosos o folklòrics) com a propis, motivat per l’aparició d’estímuls diferents i la pèrdua d’uns altres coincidint amb l’individualisme dels temps. Així lo futur de les festes d’estiu de tota la vida se presenta incert o, almenys, diferent.

María Dolores Gimeno

(Publicat al Diario de Teruel, el disabte 2 d’agost de 2008)

Es ben sabut que la presència de la llengua catalana a les escoles de l’Aragó, d’on havia estat bandejada, si més no des de l’abolició dels furs el 1704, no es reprèn fins al curs 1984-1985 gràcies a l’acció decidida de José Ramón Bada, aleshores conseller de cultura i educació del primer govern democràtic després de la dictadura franquista. Tanmateix hi havia hagut un precedent deu anys abans. El febrer de 1975, encara doncs durant la dictadura, va venir de mestre a Alcanyís Joan Royo Gil, que en observar la presència d’alumnes catalanoparlants procedents del Mesquí i del Matarranya, va proposar de fer classes optatives de català, cosa que en els darrers anys de la dictadura ja era possible, però la direcció només hi va posar entrebancs i no es van poder dur endavant aquests propòsits. El curs següent Joan Royo va ser destinat al Mas de les Mates i ací no va trobar intoleràncies i va poder ensenyar català a l’escola als alumnes que venien d’Aiguaviva de Bergantes, la Ginebrosa i la Canyada de Beric, i a més va iniciar un curs per a adults a la Ginebrosa, i per fer-lo va demanar autorització a la Inspecció, autorització que li fou atorgada sense reticències. El curs 1977-1978 Joan Royo va ser destinat a Quartell, al País Valencià, i aquestes primeres classes de català a l’Aragò quedaren interrompudes durant set anys. Qui era en Joan Royo Gil? En Tomàs Bosque i jo mateix hi havíem tingut un cert contacte i un breu carteig, si bé per raons que se m’escapen n’havíem perdut la petja. Fa pocs dies, però, l’hem venturosament recobrada. Joan Royo és aragonès, turolenc de Villarluengo. Als quatre anys va anar a viure al País Valencià, al Port de Sagunt, on aprengué la llengua. Actualment treballa de professor de català en un institut de Sagunt. Joan Royo i Gil és una figura que cal estudiar i situar adequadament en la història de l’ensenyament a l’Aragó, i no només com a pioner, i a qui se li deu un merescut homenatge.

Artur Quintana i Font

La ignorància és una característica que es tendeix a ocultar. Si un no domina o no sap res d’una matèria calla o ho confessa en petit comité. Encara que sempre hi ha algun fatxenda que se les dóna de saberut i que sol fer el ridícul quan obre la boca –o desembeina la ploma. Per això sorprenia una mica veure pels carrers de Saragossa, el passat 4 de juliol, un centenar de persones, moltes d’edat provecta, amb una pancarta on feien gala de la seua ignorància. «No Hablamos Catalán», proclamava als quatre vents. Els transeünts esperaven que a continuació apareguera un altre grupet enarborant l’estendard de «No Sabemos Trigonometría», però no. Hi havia també banderes de la Comunitat i un grapat de joves amb fosques ulleres proclamant l’obvietat que «En el Reino (és constitucional aquesta denominació?) de Valencia hablamos valenciano y castellano». Tal i com diu la real Academia de la Lengua el valencià és «Variedad del catalán, que se usa en gran parte del antiguo reino de Valencia y se siente allí comúnmente como lengua propia», definició corroborada per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.
A l’ombra d’aquesta plataforma que reivindica desacomplexadament la ignorància, n’han sorgit com a mínim un parell: «Plataforma No Hablamos Castellano» (nohablamoscastellano.blogspot.com) que, en contra del que diuen les autoritats lingüístiques, reivindica que la variant del castellà que es parla a Aragó és «Aragonés sureño». L’altra, bastant passada de voltes, s’anomena «No Hablamos Suomi» (nohablamossuomi.wordpress.com).
Sembla que el signe dels temps és proclamar allò que ignorem, manifestant-nos si cal pels carrers amb el cap ben alt. Jo crec que continuaré en la meua línia, aprenent dels que saben i dient, a qui ho vulgui sentir, que jo sí que tinc la sort de parlar català, castellà i una mica d’anglès.