Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 19 de juliol)

Benvolgut lector: què diries, si escoltessis que la direcció d’un determinat partit polític havia decidit que als ajuntaments on tingués majoria per a governar-hi o possibilitats de tirar endavant les seues propostes, a partir d’aquell moment, una sèrie d’actuacions referides a l’àmbit municipal, s’haurien de decidir mitjançant votació de la corporació municipal? La llista d’actuacions o assumptes, sense voluntat de ser exhaustiva, abastaria: 1. El percentatge de ciment que ha de contenir el formigó en totes les obres privades i públiques del poble. 2. La vacunació a les persones grans contra la grip. 3. La qualificació dels metges o metgesses per a poder exercir en tot el municipi. 4. El voltatge de la corrent elèctrica que ha de arribar a les cases del veïnat. 5. Els additius dels productes alimentaris. 6. La quantitat de clor per establir la potabilitat de l’aigua de boca. 7. La antiguitat dels restes arqueològics i monuments del poble. 8. El nombre de matèries del curriculum escolar per cursos, i el seu contingut. 9. La ortografia del nom del poble. etc., etc.
Estic segur que el lector pensaria que la direcció d’aquell partit havia embogit o era una innocentada pròpia del 28 de desembre. Comte, que la cosa va de bo: hi ha un partit polític a l’Aragó que sense establir una llista d’assumptes o decisions municipals a decidir per votació de la corporació, n’ha dit una de ben grossa per començar: la llengua que es parla a cadascun del municipis i òbviament el seu nom, s’haurien de decidir per acord de la corporació. Està ben clar que només es refereixen als pobles de parla catalana de la Franja i als de parla aragonesa. S’hi podria sumar aquesta decisió, amb tot “decòrum”, a la llista de les 9 que he transcrit anteriorment. Ningú ha fet entrar en raons a aquell partit, que es diu PAR, fent-los veure la grandària del disbarat…! Com es pot confondre la realitat històrica, i si més no, científica i acadèmica amb la democràcia municipal! Tal vegada, tots el senyors regidors són filòlegs, lingüistes o similars? Per demostrar-vos que no és un invent o una innocentada del mes de juliol, ja es va fer una mena d’assaig d’aquesta forma de procediment, quan es va establir per acord municipal, l’ortografia del nom del poble, així com l’innecessari de la retolació bilingüe, no fent cas de la Llei de Comarcalització, a alguns pobles de la comarca del Baix Aragó.
I si els partits polítics fessin cas als que saben de llengües… Més que problemes tindrien solucions.

José Miguel Gràcia

Davant del pròxim inici del tràmit parlamentari de la llei de llengües, les forces polítiques fixen les seues posicions. L’anticatalanisme sociològic també es mobilitza. La Federación de Asociaciones Culturales del Aragón Oriental (FACAO) ha promogut la plataforma “No Hablamos Catalán” per oposar-se frontalment a que el català tinga oficialment i per llei el tractament que es mereix a les zones on es parla. No hi ha res de nou en la postura de la FACAO. Lluitar contra el reconeixement d’una realitat que li és molesta –que a una part d’Aragó es parla català– és la seua raó de ser. Més sorprenent és la postura de les joventuts del PAR, el Rolde Choben, copromotores de l’esmentada plataforma. Per un altra banda, el president del PAR, José Ángel Biel, afirma que la llei de llengües no ha de crear problemes on no n’hi han. És un vell argument de la dreta aragonesa, que no considera cap problema la progressiva desaparició de dues llengües pròpies d’Aragó –el català i l’aragonès– ni la situació de diglòssia i discriminació que pateix el català parlat per seixanta mil aragonesos. Pel que pareix, el PAR es prepara per donar la batalla contra la llei de llengües si esta reconeix formalment que una part d’Aragó parla català i si posa a esta llengua en peu d’igualtat respecte del castellà. Una postura decebedora coneixent, com conec, a regidors, alcaldes i militants del PAR del Matarranya i el Baix Aragó que han defensat i defensen el català que es parla als seus pobles. Per desgràcia, les seues posicions no predominen a la direcció del partit, més preocupat de conservar o ampliar el seu electorat que d’aprovar una llei que acabe amb una injustícia de segles. Pensar que s’oposa a la dignificació del català per convicció ideològica seria encara més decebedor, sobre tot per a molts “paristes” catalanoparlants.