Viles i Gents

Fa pocs dies que Bono va fer arribar una corbata a un ministre perquè havia dit que fins que no baixaren les temperatures no se la posaria. I em recorda els meus conflictes no només en la corbata, si no també en la jaqueta americana. Aplaudisco la tasca divulgadora de qualsevol de les persones en càrrecs que prescindixen de corbates, i si pot ser, de l’americana també. Crec en la formalitat, i sé que la forma de vestir transmet una visió sobre la persona. I, clar, aquella intenció per transmetre una imatge, possiblement no té res a veure en la realitat. Però la roba ajuda a aproximar-se o a allunyar-se de diferents cercles socials. Siguen executius, bars de pihos, concerts de música sinistra o colles d’adolescents punks. Però precisament pel que em transmet una persona amb corbata, costa de trobar-li la part positiva. La corbata és lo final d’una tradició que per més generalitzada que estiga, és la més carca de les formalitats socials. És una manera de vestir que pràcticament no ha canviat des del XIX, quan encara no s’havien inventat les bombetes de la llum. I ha plogut bastant des d’aleshores. Suposo que en empalagosa només la superen lo jaqué i el frac. Una persona en corbata i americana me transmet una sensació de carca, superficialitat, trepa i desconfiança que poques altres maneres de vestir em creen. Avaluo molt més una persona senzilla en samarreta negra, texans, pírcing i barba. Perquè la simplicitat en vestir és símbol de “avaluam pel que faig, no pel que parec”. Quanta menys ornamentació i exageració, més proximitat hi séntigo. I si algun dia haguera de triar entre dos persones en qui treballar, a iguals capacitats, guanyave el casual per golejada. Evidentment, de males persones n’hi ha a tot arreu, entre corbates i entre pírcing. Que per sort, l’hàbit no fa el monjo.