Viles i Gents

Per als meus sentits, àvids d’estímuls, l’hostal que tenien mons iaios a la Placeta ere un pol d’atracció constant, ja que no passave un sol dia sense que vinguere algun personatge peculiar a demanar hostalatge. Freqüents eren los tractants, que arribaven amb les cavalleries lligades, coa-ramal, en llarguíssimes fileres. També les multitudinàries famílies gitanes, que s’estimaven més la càlida pallissa que l’habitació més confortable. Regularment passaven los “pieleros”, que compraven pells per les cases. I també els varejadors, que estovaven la llana i cosien matalassos. Recordo que, cada dos per tres, aquells hòmens que apanyaven cossis, llibrells i tenalles desplegaven lo seu improvisat taller a la porxada de l’Hostal, oberts a la pública curiositat com a millor reclam publicitari. Cosa que també feen los “hojalateros”, com un estanyador anomenat Barcelona que s’anunciave pels carrers repicant amb un martellet lo cul d’una paella. Pero els personatges que recordo més clarament són lo José i sa mare, la tia Carmen, botiguers de Cinctorres que, periòdicament, arribaven carregats de fardells. I també a son pare, que ere capador i que voltave pels pobles fent sonar aquell particular xulet que utilitzaven los del seu ofici. I em ve present que José ere un home dotat d’una memòria excepcional, ja que ere capaç de recordar, sense enganyar-se mai, les matrícules dels cotxes i dels camions de totes les viles que visitaven en lo seu constant peregrinar. Han passat los anys i ara veig al José com un home de mitjana edat, alt i prim, amb unes ulleres redones de les de cul de got, que es protegie la roba amb una bata llarga de color gris. I, tot i que bona part dels meus retrats són ja de color sèpia, puc dir que em va quedar ben gravat a la memòria que, cada nit, després de sopar, el botiguer s’assentare amb l’orella enganxada a la ràdio intentant sintonitzar amb claredat una determinada emisora que mai s’acabave d’escoltar prou bé. Perqué a mi, que em tenien prohibit tocar l’aparell, o precisament per això, m’impresionave enormement que una persona puguere tindre tanta agilitat al manipular les rodes com la que mostrave el cinctorrà.

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 26 de juliol de 2008)

Àngel García Rueda, pintor d’Alcanyís, acaba de guanyar el X Certamen d’’Art patrocinat pel Centre d’Estudis del Xiloca i prepara la seva nova exposició a Pena-roja, on va obtenir el primer premi l’any passat.
Rueda s’esforça per comprendre i reflectir una visió autèntica de la realitat. Observa els objectes de distints punts de vista estant, fet que el porta a representar-los des de perspectives diferents de manera simultània. Uneix percepcions visuals concurrents i lleugerament diferents que, mercè a la seva obsessiva investigació entorn de la integració dels espais, ens proporcionen una vívida percepció de profunditat en tots els seus quadres; una profunditat que aconsegueix amb mestria, malgrat renunciar sovint a la tradicional perspectiva euclidiana i als primitius punts de fuga per a, al seu lloc, plasmar un o mes horitzons circulars que obren la visió de l’espai fins a límits insospitats.
A la seva obra predominin el paisatge i l’ésser humà i, comprenent-lo tot, la geometria, en un estil de pintura solidificat dins una estructura compositiva gairebé arquitectònica.
Utilitza gammes de colors intensos; les ombres mai són negres, sinó pintades; el blanc pur tampoc existeix, sinó que la llum el carrega d’innumerables matisos, matisos coloristes que canvien a mesura que avança el dia, que és representen i expressen en la seva pintura d’una manera absolutament personal.
L’aparició de la figura humana és mostra entrellaçada amb el paisatge, sigui aquest d’índole natural o urbana.
I mes enllà, en els objectes principals, en els detalls, en els espais mes petits i insospitats, en qualsevol racó del quadre, gairebé ocult a la mirada, sorgeix, aquí i allà, un món carregat de simbologia que enriqueix encara mes la seva creativitat.
Un artista del Baix Aragó, lluitador incansable, com a tants d’altres que passen desapercebuts per als mitjans de comunicació, els espais dels quals sí que semblen finits: tancats pel futbol, els toros, l’escàndol de moda, la sensibleria comercialitzada i algun “cacao”, en un premi constant a la “cultura de la incultura”.

Silvestre Hernàndez

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 19 de juliol)

Benvolgut lector: què diries, si escoltessis que la direcció d’un determinat partit polític havia decidit que als ajuntaments on tingués majoria per a governar-hi o possibilitats de tirar endavant les seues propostes, a partir d’aquell moment, una sèrie d’actuacions referides a l’àmbit municipal, s’haurien de decidir mitjançant votació de la corporació municipal? La llista d’actuacions o assumptes, sense voluntat de ser exhaustiva, abastaria: 1. El percentatge de ciment que ha de contenir el formigó en totes les obres privades i públiques del poble. 2. La vacunació a les persones grans contra la grip. 3. La qualificació dels metges o metgesses per a poder exercir en tot el municipi. 4. El voltatge de la corrent elèctrica que ha de arribar a les cases del veïnat. 5. Els additius dels productes alimentaris. 6. La quantitat de clor per establir la potabilitat de l’aigua de boca. 7. La antiguitat dels restes arqueològics i monuments del poble. 8. El nombre de matèries del curriculum escolar per cursos, i el seu contingut. 9. La ortografia del nom del poble. etc., etc.
Estic segur que el lector pensaria que la direcció d’aquell partit havia embogit o era una innocentada pròpia del 28 de desembre. Comte, que la cosa va de bo: hi ha un partit polític a l’Aragó que sense establir una llista d’assumptes o decisions municipals a decidir per votació de la corporació, n’ha dit una de ben grossa per començar: la llengua que es parla a cadascun del municipis i òbviament el seu nom, s’haurien de decidir per acord de la corporació. Està ben clar que només es refereixen als pobles de parla catalana de la Franja i als de parla aragonesa. S’hi podria sumar aquesta decisió, amb tot “decòrum”, a la llista de les 9 que he transcrit anteriorment. Ningú ha fet entrar en raons a aquell partit, que es diu PAR, fent-los veure la grandària del disbarat…! Com es pot confondre la realitat històrica, i si més no, científica i acadèmica amb la democràcia municipal! Tal vegada, tots el senyors regidors són filòlegs, lingüistes o similars? Per demostrar-vos que no és un invent o una innocentada del mes de juliol, ja es va fer una mena d’assaig d’aquesta forma de procediment, quan es va establir per acord municipal, l’ortografia del nom del poble, així com l’innecessari de la retolació bilingüe, no fent cas de la Llei de Comarcalització, a alguns pobles de la comarca del Baix Aragó.
I si els partits polítics fessin cas als que saben de llengües… Més que problemes tindrien solucions.

José Miguel Gràcia

Davant del pròxim inici del tràmit parlamentari de la llei de llengües, les forces polítiques fixen les seues posicions. L’anticatalanisme sociològic també es mobilitza. La Federación de Asociaciones Culturales del Aragón Oriental (FACAO) ha promogut la plataforma “No Hablamos Catalán” per oposar-se frontalment a que el català tinga oficialment i per llei el tractament que es mereix a les zones on es parla. No hi ha res de nou en la postura de la FACAO. Lluitar contra el reconeixement d’una realitat que li és molesta –que a una part d’Aragó es parla català– és la seua raó de ser. Més sorprenent és la postura de les joventuts del PAR, el Rolde Choben, copromotores de l’esmentada plataforma. Per un altra banda, el president del PAR, José Ángel Biel, afirma que la llei de llengües no ha de crear problemes on no n’hi han. És un vell argument de la dreta aragonesa, que no considera cap problema la progressiva desaparició de dues llengües pròpies d’Aragó –el català i l’aragonès– ni la situació de diglòssia i discriminació que pateix el català parlat per seixanta mil aragonesos. Pel que pareix, el PAR es prepara per donar la batalla contra la llei de llengües si esta reconeix formalment que una part d’Aragó parla català i si posa a esta llengua en peu d’igualtat respecte del castellà. Una postura decebedora coneixent, com conec, a regidors, alcaldes i militants del PAR del Matarranya i el Baix Aragó que han defensat i defensen el català que es parla als seus pobles. Per desgràcia, les seues posicions no predominen a la direcció del partit, més preocupat de conservar o ampliar el seu electorat que d’aprovar una llei que acabe amb una injustícia de segles. Pensar que s’oposa a la dignificació del català per convicció ideològica seria encara més decebedor, sobre tot per a molts “paristes” catalanoparlants.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 12 de juliol del 2008)

Lo número 2 dels “Quaderns del Cingle”, nova col•lecció de la Iniciativa Cultural de la Franja, és una reedició de les Memòries d’una desmemoriada mula vella de l’escriptor pena-rogí Desideri Lombarte (1937-1989), que va ser presentada al públic lo passat 8 de juny dins de la darrera Fira del Llibre Ebrenc. La primera edició va aparèixer pòstumament l’any 1997 publicada per l’editorial barcelonesa Sírius. Segons se desprèn de l’Epistolari de Desideri Lombarte (1981-1989) (Calaceit, Ascuma, 2000), l’obra va patir en vida de l’autor una sèrie d’incomprensions: les unes per la part aragonesa, a on Lombarte volia difondre-la, aprofitant l’ambient de la transició aparentment favorable a les llengües autòctones minoritàries; les altres per la part catalana, en aquells moments postmoderns poc sensible a històries rurals i els seus parlars, circumstància que li va fer intentar sense resultat la publicació a València, a on podia resultar més acceptable “dialectalment”.
Lo títol anuncia la vida d’una mula vella, que se retrata en primera persona com de bona família, treballadora i presumida. Però en les escasses 40 pàgines del text hi ha molt més: tot un món rural que s’acaba, mirat per un protagonista nostàlgic i etnògraf apassionat que, a través dels ulls de l’animal, descriu faenes en extinció com llaurar a parell o a pollegana, batre, rossegar…; dibuixa equipaments terminals com l’albarda o el feltre; recorda eines a punt de ser retirades com un trill, un jou o una falç; o presenta hòmens que s’entenen amb animals que no parlen (egües, mules, matxos i burres) i xiquets que pugen a cavall i corren al trinquet i van contents a les fires de bestiar. És un entorn verge, natural i dur, que ha viscut així, lentament, durant segles, reconstruït gràcies a una narració plena d’humor intel•ligent, d’ironia sense fel, de senzillesa elegant i d’amor per la terra, una segona pell. Al final arriba a casa lo primer tractor: “Les màquines seran la nostra perdició”, terrible constatació de l’amenaça que liquidarà en un moment les coses, los animals, los ritmes vitals i també les paraules que ho denominen.

María Dolores Gimeno

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 5 de juliol del 2008)

Estàvem avisats, els gurus de l’economia ja feia temps que pregonaven que entraríem en un cicle de decreixement econòmic produït bàsicament per l’explosió dels sistemes de crèdits i l’alça del preus del petroli. A l’Estat Espanyol aquesta situació s’ha mogut cap al sector de la vivenda y de la construcció, si senyors pugen les hipoteques i la bombolla immobiliària es va desinflant.
I en aquest context, la majoria de les persones o famílies estan endeutades fins a límits exacerbants, una hipoteca o dues hipoteques, les lletres del cotxe, el minicredit per a la tele de plasma, i evidentment, els costos del dia a dia. I a tot això ara mateix li hem de sumar les vacances d’estiu, ja hi ha experts que avisen que aquest agost els diners a les butxaques, per que pot ser que al setembre la costa no sigui cap a munt, sinó que caiguem cap avall perquè es produirà un ajust del mercat laboral per a adaptar-se a la nova situació econòmic.
Però tranquils això no suposa cap problema. Recordant aquella frase de un polític, que personalment espero que no torni a l’activitat, tot va bé si un equip de futbol vestit de roig, que diuen que mos representen a tots, posa la pilota dins un quadrat. Es curiós, poden pujar els preus dels aliments bàsics, allargar la setmana laboral fins les 65 hores, torturar i assassinar innocents per tot el món, i ningú mou un dit. En canvi, s’ha de sortir al carrer per demostrar la il•lusió que ens fa que guanyo el nostre equip, o el nostre representant, sigui del esport que sigui, això es igual. Estic segur que qualsevol líder sindical, polític o social donaria un braç per a que tenir el mateix poder de mobilització que l’esport.
Sincerament, no ho entenc y no crec que mai arribi a fer-ho ¿que s’aconsegueix amb aquestes mostres d’exaltació? ¿No es únicament una excusa per a descarregar adrenalina, i oblidar-se de la realitat? Mentres algú respon a estes qüestions, no patiu que molt que les coses se posen mal, sempre ens quedaran els jocs olímpics.

Marc Martí

Fa pocs dies que Bono va fer arribar una corbata a un ministre perquè havia dit que fins que no baixaren les temperatures no se la posaria. I em recorda els meus conflictes no només en la corbata, si no també en la jaqueta americana. Aplaudisco la tasca divulgadora de qualsevol de les persones en càrrecs que prescindixen de corbates, i si pot ser, de l’americana també. Crec en la formalitat, i sé que la forma de vestir transmet una visió sobre la persona. I, clar, aquella intenció per transmetre una imatge, possiblement no té res a veure en la realitat. Però la roba ajuda a aproximar-se o a allunyar-se de diferents cercles socials. Siguen executius, bars de pihos, concerts de música sinistra o colles d’adolescents punks. Però precisament pel que em transmet una persona amb corbata, costa de trobar-li la part positiva. La corbata és lo final d’una tradició que per més generalitzada que estiga, és la més carca de les formalitats socials. És una manera de vestir que pràcticament no ha canviat des del XIX, quan encara no s’havien inventat les bombetes de la llum. I ha plogut bastant des d’aleshores. Suposo que en empalagosa només la superen lo jaqué i el frac. Una persona en corbata i americana me transmet una sensació de carca, superficialitat, trepa i desconfiança que poques altres maneres de vestir em creen. Avaluo molt més una persona senzilla en samarreta negra, texans, pírcing i barba. Perquè la simplicitat en vestir és símbol de “avaluam pel que faig, no pel que parec”. Quanta menys ornamentació i exageració, més proximitat hi séntigo. I si algun dia haguera de triar entre dos persones en qui treballar, a iguals capacitats, guanyave el casual per golejada. Evidentment, de males persones n’hi ha a tot arreu, entre corbates i entre pírcing. Que per sort, l’hàbit no fa el monjo.

L’Expo ja ha obert les portes en una concurrència més que notable i la capital d´Aragó és un riu colorista de polítics que vénen a fer-se fotos, de turistes estrangers i de tots los racons de l’Estat, de gent de fora, de dins, parents i convidats que animaran la ciutat del Pilar i mos feran l’estiu més entretengut als que vivim a les vores d’un Ebre sembrat de ponts espectaculars, en barquetes i catamarans, passarel·les de disseny, edificis d’avantguarda en pretensions de torre Eiffel, jardins d’ensòmic i balcons miradors plens de passejants a totes les hores.
Aigua i progrés econòmic sostenible, ecologia, discursos carregats de bones intencions… Però a Ranillas fa quatre anys només hi havie bancals de blederes, borraines, pataques, ensalades i amagats boscos de ribera plens de vida a les voreres del corrent impredictible cada dia més brut i contaminat. Contrasentits terribles del mal anomenat progrés. Perquè mos carreguem de colp un centenar d’hectàrees d’hortes tradicionals i territori natural, ho omplim de ciment i ferro, fent canals d’aigües braves, amples espais pensats per la massificació humana, jardinets artificials i edificis plens de motors i màquines pels que caldran quantitats descomunals d’energia elèctrica i aigua llímpia, i a pregonar com bojos que estem fen sostenibilitat.
I enmig de contradiccions tan evidents com impossibles de superar per la societat actual, la possibilitat certa de que l’Expo també sigue una plataforma fabulosa perquè ressonon a les vores de l’Ebre les veus de moltes persones en quatre dits de front, com J.L. Sampedro i altres pensadors i polítics que hi aniran passant.
La recuperació de les riberes, de les vores del Canal, les rondes de circumval·lació… tot hi quedarà per la ciutat. Com el saludable costum d’anar més en bicicleta deixant los cotxes a un costat. Esperem que la Saragossa del futur també sigue més oberta, plural i respectuosa de les seues minories culturals.