Vaga de jubilats
(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 21 de juny del 2008)
NÉT: Però, àvia, Com va a posar-se de vaga si vostè ja no treballa?
ÀVIA: Menys treballen els futbolistes i la fan quan els ve de gust.
N: Però oficialment ells són treballadors, i vostè no.
A: Jugadors, només jugadors; que també jo jugo al guiñote i em sé la diferència amb treballar de debò.
N: Vostè no cotitza, àvia.
A: Encara et sembla poc el que he cotitzat al llarg de tota la meva vida?
N: Abans pagaven molt poc.
A: I ara encara ens queda menys a final de mes, quan no cal gratar dels estalvis del teu avi per poder passar el full del calendari. Res, res. Jo segueixo amb la meva vaga i, com et posis pesat, l’estendré als desocupats i als altres pensionistes: viudes… A veure que feu els altres sense mainaderes, sense cuiners a casa, sense estalvis a la Caixa, sense completar el rebost, amb un parell de dies d’àpats lleugers i sense prendre’ns la llimonada al bar. La societat s’anava a paralitzar. Prou que sí!
N: No exageri àvia, que en total són quatre gats mal avinguts. Com anava a ajuntar-se amb ells per convocar aquesta ridícula vaga?
A: Amb el mòbil, fill, amb el mòbil i, si no, amb el xat. Que una és vella, però moderna Quià!
N: Pensi que la culpa la té la crisi.
A: La crisi? I aquesta qui cony és per ficar-s’hi? L’única crisi que jo conec és la de l’asma que, com diu el meu metge de capçalera: “o la curem o la mata”. Per a què són els bons doctors si no? I si no, no haver-s’hi ficat.
N: Els que pitjor ho passen són els agricultors, els transportistes…
A: Doncs no ho entenc.
N: Com no va a entendre-ho, pobrets?
A: Doncs no, fill, no. Ells es queixen que perden diners, que sempre els paguen el mateix i damunt els apugen el gasoil. A nosaltres tot ens costa més car, fins i tot ens puja la diabetis i la hipertensió.
N: Què li anem a fer?
A: Molt senzill, fill meu: anar a cercar als que es queden amb els diners, perquè entre els que fabriquen i transporten les mercaderies i els que les comprem, hi ha un buit tan gran i fosc que fins al menys linx l’ha de notar.
N: Desconvoqui-la, àvia.
A: Ni parlar-ne. I per començar, t’has quedat sense la setmanada.
N: No em faci això àvia.
A: A callar, que com continuïs protestant, l’estenc a tots els consumidors, a veure qui té ous per a no escoltar-nos.
Silvestre Hernández
