Recessió o crisi econòmica?
(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 14 de juny del 2008)
No perdré tres segons en explicar si l’economia espanyola està travessant una recessió o una crisi, més que la semàntica m’importen les causes i els efectes de la situació. Cadascú en posarà nom. Ara cal, si es pot, aportar-hi alguna solució, allò que gairebé ningú fa. A grans trets, quatre en són les grans causes d’aquesta recessió, crisi o fase crítica de l’economia: els brutals augments dels preus del petroli, l’esclat de la bombolla immobiliària, la pujada dels preus dels cereals i alguns comportaments histèrics de la ciutadania que fan canviar les decisions econòmiques de forma sensible a curt termini. href=”http://finestro.wordpress.com/2008/06/13/recessio-o-crisi-economica/”>(link)
Amb relació al preu del cru, poca cosa s’hi pot fer des del govern, tal vegada algun ajut als sectors del transport, pesca i ramaderia per apaivagar les protestes, poca cosa. Els preus d’aquest sectors hauran de reflectir els augments del cru. La reacció hauria de ser una reducció del consum o de la dependència d’aquest tipus d’energia, però això només podrà ser efectiu a llarg termini. Ens cal obrir el debat sobre els avantatges o inconvenients de les altres energies. Mentrestant a patir. I si arriba el barril de petroli als 200 € ?
Si es vol que la crisi del sector immobiliari duri el menys possible s’han de deixar caure els preus, 30 %, 40 % o el que calgui, fins al límit que pugui animar novament els compradors. Tots sortirem guanyant si succeeix aviat, i més que ningú els nous compradors: la crisi haurà estat com una benedicció. Si d’habitatges en sobren tants, per a què fer-ne més. Una altra cosa és augmentar l’obra pública.
Per animar la ciutadania, el govern ha de vendre un sentiment de dificultat econòmica, no massa greu i amb portes obertes a la esperança.
L’augment de preu dels cereals, producte d’una demanda creixent dels països emergents, dels nous biocombustibles i l’especulació, derivada de la globalització dels capitals, només es podran atacar amb mesures que han d’anar des de la vigilància dels capitals especulatius fins la bona fe o el comportament moral dels països més desenvolupats.
El govern o governs poden estimular els sectors productius per a que absorbeixen una part dels aturats i poder crear valor afegit; vigilar força les subvencions ineficaces; racionalitzar i reduir les despeses públiques, per duplicitat de funcions descentralitzades, i estimular les noves tecnologies i la I+D. Si esperem miracles, malbaratarem l’esperança. (link)
José Miguel Gràcia
