Macrocefàlia aragonesa
(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 7 de juny del 2008)
Recentment hai hagut de tornar a Saragossa. La ciutat és més un riu de gent que d’aigua crescuda de l’Ebre: autobusos ben plens i ben freqüents, carrers a on resulta difícil avançar, tendes a rebentar, terrasses de bars sense cadires lliures… i macrocentres comercials al costat d’uns blocs immensos de ciment per les antiues afores, los habitants dels quals s’han de sentir més minúsculs i solitaris que a un poble deshabitat de la serra de Terol. No reconec la capital estudiantil dels anys 80, en què encara podies desplaçar-te a totes parts a peu. Una enciclopèdia d’aquella època que definia Aragó com a regió “macrocèfala”, perquè la meitat de la seua població vivia a la capital, me va fer pensar temps més tard en lo monstre demogràfic baturro que engolia sense parar habitants de les zones rurals. Saturn devorant los seus fills, com va pintar Goya, natural de Fuendetodos.
L’entrada “Macrocefalia zaragozana” de la Gran Enciclopèdia Aragonesa (buscar a www.enciclopedia-aragonesa.com) reitera esta idea apuntada fa un parell de decennis: “En los últimos años Zaragoza ha crecido en relación con Aragón de tal modo que éste se está transformando en un auténtico monstruo: su cabeza aumenta de tamaño sobre un cuerpo cada vez más raquítico”. L’article definix lo fenomen com a propi de “países subdesarrollados, en que sus metrópolis crecen descontroladamente como consecuencia de su engarce con los circuitos económicos exteriores, que sólo benefician a las grandes ciudades y dejan al margen al resto del país”. També aporta xifres de censos des de 1495 fins al 1998, en què un 51% dels aragonesos residien a la capital. Potser la part més interessant són les reflexions sobre l’irregular distribució dels sectors productius i de les inversions i subvencions a la regió i la proposta final de solucions, resumides en la necessitat de potenciar les altres capitals (Osca, Terol) i els caps de comarca, a on haurien d’anar los fluxos migratoris interiors. Entre les línies de l’autor (economista o periodista) m’imagino un xiquet de poble que, com jo, lamenta haver-lo abandonat contribuint a l’extensió de las “tierras de nadie”.
Maria Dolores Gimeno
