Viles i Gents

Quan vaig arribar al món, l’oracle mont-rogí va dictaminar que tots los senyals del cel i de la terra s’havien conjuntat en feliç coincidència per a indicar que jo hauria de ser capellà. Amb tals antecedents, durant molt temps vaig estar convençut que ho seria, i, per això, quan encara no tenia nou anys ja em van enviar al calasanciat de Morella. I me n’hi vaig esta fins que, quan n’havia de fer tretze, els “escolapios” van decidir que portava un camí equivocat, que aquella no ere la meua vocació i que valdrie més que me les apanyara com puguera pel món. Ara, des de la perspectiva de qui ja s’aprope a la sixantena, penso que durant aquells anys vaig aprendre moltes coses, que a l’Escola Pia es van portar bé amb mi i que no en tinc cap queixa. Però també, des de la posició de qui, amb los anys i els desenganys, ha esdevengut un agnòstic expectant, recordo que d’aquella època me’n vaig endur un sac de prejudicis i aprensions ja que, per una causa o per altra, gairebé tot ho considerava pecat. Per acció o per omissió, però pecat. I, no se ara, pero en aquell temps vivíem angoixats i els pecats s’havien de confessar de seguida si no volies anar-te’n a l’infern de cap. La paranoia adolescent que vaig patir va arribar a tal extrem que fins i tot em pareixie pecat el fet de vore-li les cames a una xica i considerar-les boniques. La meua aprensió va arribar a ser ridícula, fins al punt de ser l’únic jove que a l’acabar uns exercicis espirituals no em vaig alçar per a combregar per culpa d’uns turmells molt femenins que no vaig poder evitar de mirar. Certament vaig tindre la consciència segrestada durant alguns anys, pero ben prompte la vaig alliberar. I ho vaig fer d’una manera molt simple: amb l’esquena ben ampla i un sac de les culpes molt gran.