Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 28 de juny del 2008)

Antolín López Peláez, fill d’un guàrdia civil, va nàixer el 1866 a Manzanal del Puerto, a Lleó. Ordenat sacerdot guanyà la canongia de Lugo i més tard la de Burgos. El 1904 Pius X el va nomenar bisbe de Jaca i fou elegit senador del regne per la província eclesiàstica d’Aragó el 1907 i més endavant senador vitalici. A Jaca s’hi va estar fins al 1913, quan va ser nomenat arquebisbe de Tarragona. No cal dir que el catalanisme de l’època va rebre aquest nomenament com una altra “bofetada que el Govern dóna a Catalunya al mig de la galta”. Però tant el Govern com els catalanistes s’equivocaven en considerar que López Peláez es convertiria en un agent més de la castellanització de Catalunya, com molts dels seus antecessors. El mateix dia de la seva entrada a Tarragona prometé que aviat parlaria en català i que Catalunya fóra d’ara endavant la seua terra on volia treballar i morir. No eren paraules de compromís: pocs mesos després parlava i predicava en català i introduïa al seminari de Tarragona, fins aleshores ben poc obert a la llengua del país, l’ús del català a les classes i hi creava càtedres de llengua i homilètica catalanes, així com d’història i dret de Catalunya, càtedres que el seu successor, el cardenal Vidal i Barraquer, hagué de suprimir durant la dictadura d’en Primo. L’ús del català causà algun disgust a López Peláez, com en ocasió d’un pelegrinatge multitudinari de les diòcesis catalanes al Pilar l’any 1915, que ell presidia, i on es van fer els parlaments en català, i això va ser molt mal rebut pels saragossans. Es va desfermar una agra polèmica xenòfoba contra els catalans i l’arquebisbe. L’Ajuntament va exigir que López Peláez presentés excuses per haver parlat només en català, cosa que aquest va fer al•ludint al fet que entre els catalans n’hi havia que no entenien bé el castellà, i encara va tenir sort perquè ara aquesta excusa no li hauria valgut: segons la Constitució només els estrangers tenen dret a no saber bé el castellà. No ho va tenir fàcil aquest bisbe exemplar.

Artur Quintana

En un article de La Comarca signat per Marc Martí al mes de maig que titulava “Jotas e investigación” donava notícia que el grup de jotes de Nonasp Mare de Déu de les Dos Aigües realitzava una important recerca del folklore de la seua vila. La directora del grup, Laura Satué, argumentava que comptaven amb un ampli repertori de jotes cantades en català que han recopilat de la memòria oral de la gent més gran de la població. En el doble CD Sons del Matarranya, on hi va col·laborar, aquest grup interpretava mitja dotzena de jotes de ronda molt comuns en tot el Matarranya. Aquesta investigació sobre la música tradicional també els ha dut a recuperar altres gèneres musicals i incorporar-les en el seu repertori, concretament un pasdoble i una havanera de Nonasp. La mateixa directora de l’agrupació, que escriu jotes en català, va guanyar l’any passat el concurs d’aquesta modalitat convocat per l’Ajuntament de Saragossa, compartint el premi amb José Miguel Gràcia. D’aquesta música tradicional en català hi ha molta recuperada, només cal consultar el Cançoner de “Lo Molinar”, on tenim una gran quantitat de jotes i altres gèneres amb les corresponents transcripcions musicals. Però és important que aquestes agrupacions folklòriques les integren en els seus repertoris i que seguisquen investigant perquè sempre ixen nous materials. Les Corals del Matarranya n’és un altre exemple prou exitós d’aquesta recerca i interpretació.
Encara recordo la primera jota en català que vaig recuperar a la meua vila, ara fa trenta anys, cantada pel tio Júlio Sancho, mesclada amb un cant carlí que descrivia l’atac dels carlins a Gandesa al segle XIX, una troballa excepcional en el cançoner matarranyenc.
Per altra banda, ens entristeix quan la Laura Satué, en l’article, diu que l’agrupació només interpreta cançons en català quan actuen a La Franja o a Catalunya, on reben moltes felicitacions per aquesta iniciativa, però mai a les viles aragoneses de llengua castellana per por d’haver d’eixir corrents. Quina pena i quina desgràcia per a una agrupació folklòrica l’haver d’amagar la pròpia identitat cultural!

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 21 de juny del 2008)

NÉT: Però, àvia, Com va a posar-se de vaga si vostè ja no treballa?
ÀVIA: Menys treballen els futbolistes i la fan quan els ve de gust.
N: Però oficialment ells són treballadors, i vostè no.
A: Jugadors, només jugadors; que també jo jugo al guiñote i em sé la diferència amb treballar de debò.
N: Vostè no cotitza, àvia.
A: Encara et sembla poc el que he cotitzat al llarg de tota la meva vida?
N: Abans pagaven molt poc.
A: I ara encara ens queda menys a final de mes, quan no cal gratar dels estalvis del teu avi per poder passar el full del calendari. Res, res. Jo segueixo amb la meva vaga i, com et posis pesat, l’estendré als desocupats i als altres pensionistes: viudes… A veure que feu els altres sense mainaderes, sense cuiners a casa, sense estalvis a la Caixa, sense completar el rebost, amb un parell de dies d’àpats lleugers i sense prendre’ns la llimonada al bar. La societat s’anava a paralitzar. Prou que sí!
N: No exageri àvia, que en total són quatre gats mal avinguts. Com anava a ajuntar-se amb ells per convocar aquesta ridícula vaga?
A: Amb el mòbil, fill, amb el mòbil i, si no, amb el xat. Que una és vella, però moderna Quià!
N: Pensi que la culpa la té la crisi.
A: La crisi? I aquesta qui cony és per ficar-s’hi? L’única crisi que jo conec és la de l’asma que, com diu el meu metge de capçalera: “o la curem o la mata”. Per a què són els bons doctors si no? I si no, no haver-s’hi ficat.
N: Els que pitjor ho passen són els agricultors, els transportistes…
A: Doncs no ho entenc.
N: Com no va a entendre-ho, pobrets?
A: Doncs no, fill, no. Ells es queixen que perden diners, que sempre els paguen el mateix i damunt els apugen el gasoil. A nosaltres tot ens costa més car, fins i tot ens puja la diabetis i la hipertensió.
N: Què li anem a fer?
A: Molt senzill, fill meu: anar a cercar als que es queden amb els diners, perquè entre els que fabriquen i transporten les mercaderies i els que les comprem, hi ha un buit tan gran i fosc que fins al menys linx l’ha de notar.
N: Desconvoqui-la, àvia.
A: Ni parlar-ne. I per començar, t’has quedat sense la setmanada.
N: No em faci això àvia.
A: A callar, que com continuïs protestant, l’estenc a tots els consumidors, a veure qui té ous per a no escoltar-nos.

Silvestre Hernández

S’ inaugurada l’Expo de Saragossa. Amb ella, el món queda dividit entre els que ja tenen l’entrada i els que encara no. Amics, familiars, veïns, coneguts i saludats s’ocupen de recordar als altres que encara hi estan a temps.
L’aconteixement ha atret un pilar d’inversions, que han de millorar el forat negre entre la “Y basca” i Barcelona. Podrà consolidar-se en un nucli econòmic important. Fins i tot pot situar Saragossa a la xarxa de ciutats internacionals, millorant les ocasions dels polítics aragonesos per a parlar altres idiomes. Però com qualsevol procés modernitzador té diferents vies. I cal millorar el passat, però no cal cremar-lo. Per això suposo que hi ha veus dissidents en l’Expo que matisen.
L’Expo de l’aigua fa bandera de la lluita antitransvasament aragonesa. Però em desperta recels veure que l’antitransvasisme amaga un patriotisme de molt baix nivell. Amb molt poca argumentació ecològica. Tant és així que només preocupa l’aigua de Saragossa cap a avall, però és indiferent la desaparició de viles davall lo recreixement dels pantans pirinencs. Clar, los segons abasteixen l’economia de la capital.
També l’Expo des de i per a tot Aragó s’ha quedat en poc més que paraules. Novament, lo disseny del creixement aragonès és de nucli dur a Saragossa i la resta perifèria. Tan desconnectat de la perifèria pareix estar que l’Expo ha respost a l’activisme que no incorporaran la llengua aragonesa perquè està morta. Una llengua viva i històrica d’Aragó, diuen que està morta. Però fins i tot en la seua suposada mort va guanyar la batalla per posar nom a la mascota de l’Expo. A qui ara coneixem com a Fluvi, la majoria de saragossans van decidir batejar com Chisla. En aragonès vol dir gota. Un fort lligam entre la història el futur. Però l’Expo va decidir que les referències al patrimoni lingüístic aragonès són partidistes.
Espero que la festa funciono molt bé, i situo Saragossa a l’espai que millor puga. Però deixeu matisar el tipus de modernització que es vol per al país. Saragossa té darrere un país i una història. Això li dona al territori una personalitat pròpia i un lligam en los seus orígens.

PS: El títol de l’article és d’un disc disident.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 14 de juny del 2008)

No perdré tres segons en explicar si l’economia espanyola està travessant una recessió o una crisi, més que la semàntica m’importen les causes i els efectes de la situació. Cadascú en posarà nom. Ara cal, si es pot, aportar-hi alguna solució, allò que gairebé ningú fa. A grans trets, quatre en són les grans causes d’aquesta recessió, crisi o fase crítica de l’economia: els brutals augments dels preus del petroli, l’esclat de la bombolla immobiliària, la pujada dels preus dels cereals i alguns comportaments histèrics de la ciutadania que fan canviar les decisions econòmiques de forma sensible a curt termini. href=”http://finestro.wordpress.com/2008/06/13/recessio-o-crisi-economica/”>(link)
Amb relació al preu del cru, poca cosa s’hi pot fer des del govern, tal vegada algun ajut als sectors del transport, pesca i ramaderia per apaivagar les protestes, poca cosa. Els preus d’aquest sectors hauran de reflectir els augments del cru. La reacció hauria de ser una reducció del consum o de la dependència d’aquest tipus d’energia, però això només podrà ser efectiu a llarg termini. Ens cal obrir el debat sobre els avantatges o inconvenients de les altres energies. Mentrestant a patir. I si arriba el barril de petroli als 200 € ?
Si es vol que la crisi del sector immobiliari duri el menys possible s’han de deixar caure els preus, 30 %, 40 % o el que calgui, fins al límit que pugui animar novament els compradors. Tots sortirem guanyant si succeeix aviat, i més que ningú els nous compradors: la crisi haurà estat com una benedicció. Si d’habitatges en sobren tants, per a què fer-ne més. Una altra cosa és augmentar l’obra pública.
Per animar la ciutadania, el govern ha de vendre un sentiment de dificultat econòmica, no massa greu i amb portes obertes a la esperança.
L’augment de preu dels cereals, producte d’una demanda creixent dels països emergents, dels nous biocombustibles i l’especulació, derivada de la globalització dels capitals, només es podran atacar amb mesures que han d’anar des de la vigilància dels capitals especulatius fins la bona fe o el comportament moral dels països més desenvolupats.
El govern o governs poden estimular els sectors productius per a que absorbeixen una part dels aturats i poder crear valor afegit; vigilar força les subvencions ineficaces; racionalitzar i reduir les despeses públiques, per duplicitat de funcions descentralitzades, i estimular les noves tecnologies i la I+D. Si esperem miracles, malbaratarem l’esperança. (link)

José Miguel Gràcia

El rinoceront es caracteritza per la gruixuda pell, una cuirassa que el fa insensible al món exterior. I també per la curtesa de la seua visió. Amb aquesta imatge tan gràfica, Josep Espluga, doctor en sociologia per la UAB nascut a Alcampell, descriu l’actitud de l’opinió pública aragonesa respecte a la minoria catalanoparlant. L’entrevista, molt nutritiva, apareix al número 76 de Temps de Franja. Bon coneixedor de la realitat frangenca, aragonesa i catalana, les seues consideracions sempre són clarividents. Ha retratat el sentiment dels habitants d’aquest racó d’Aragó amb precisió i realisme als llibres Urbilatèria, Planeta Franja i al recent Com embolicar la Franja amb una fulla de pi. Els franjolins estem enclavats entre dues societats –l’aragonesa i la catalana– que mos voldrien diferents de com som. Els uns desitjarien que fórem «normals» i parlàrem castellà com ells o, a tot estirar, algun dialecte moribund que ens faci pintorescos però inofensius. Els altres que mos férem catalans directament. Davant d’això hi ha qui es proclama ultra-aragonès, qui es fa pro-català i, per últim, qui dissimula i procura passar desapercebut –la majoria. Tot plegat, diu Espluga, una despesa inútil d’energia mental.
Coincideixo també amb l’escepticisme que professa respecte al futur de la nostra llengua. Malgrat els trenta anys de defensa aferrissada del català a l’Aragó, no s’ha aconseguit penetrar ni una mica en la pell de rinoceront de l’opinió pública aragonesa; ans al contrari, sembla haver crescut el rebuig al català. Com a mostra el reportatge que vaig veure l’altre dia a Aragón TV, on un parell de simpàtics presentadors es passejava per Montanyana i Pont de Montanyana sense dir ni una paraula de la llengua que s’hi parla. Potser la miopia els havia arribat a l’orella.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 7 de juny del 2008)

Recentment hai hagut de tornar a Saragossa. La ciutat és més un riu de gent que d’aigua crescuda de l’Ebre: autobusos ben plens i ben freqüents, carrers a on resulta difícil avançar, tendes a rebentar, terrasses de bars sense cadires lliures… i macrocentres comercials al costat d’uns blocs immensos de ciment per les antiues afores, los habitants dels quals s’han de sentir més minúsculs i solitaris que a un poble deshabitat de la serra de Terol. No reconec la capital estudiantil dels anys 80, en què encara podies desplaçar-te a totes parts a peu. Una enciclopèdia d’aquella època que definia Aragó com a regió “macrocèfala”, perquè la meitat de la seua població vivia a la capital, me va fer pensar temps més tard en lo monstre demogràfic baturro que engolia sense parar habitants de les zones rurals. Saturn devorant los seus fills, com va pintar Goya, natural de Fuendetodos.
L’entrada “Macrocefalia zaragozana” de la Gran Enciclopèdia Aragonesa (buscar a www.enciclopedia-aragonesa.com) reitera esta idea apuntada fa un parell de decennis: “En los últimos años Zaragoza ha crecido en relación con Aragón de tal modo que éste se está transformando en un auténtico monstruo: su cabeza aumenta de tamaño sobre un cuerpo cada vez más raquítico”. L’article definix lo fenomen com a propi de “países subdesarrollados, en que sus metrópolis crecen descontroladamente como consecuencia de su engarce con los circuitos económicos exteriores, que sólo benefician a las grandes ciudades y dejan al margen al resto del país”. També aporta xifres de censos des de 1495 fins al 1998, en què un 51% dels aragonesos residien a la capital. Potser la part més interessant són les reflexions sobre l’irregular distribució dels sectors productius i de les inversions i subvencions a la regió i la proposta final de solucions, resumides en la necessitat de potenciar les altres capitals (Osca, Terol) i els caps de comarca, a on haurien d’anar los fluxos migratoris interiors. Entre les línies de l’autor (economista o periodista) m’imagino un xiquet de poble que, com jo, lamenta haver-lo abandonat contribuint a l’extensió de las “tierras de nadie”.

Maria Dolores Gimeno

Quan vaig arribar al món, l’oracle mont-rogí va dictaminar que tots los senyals del cel i de la terra s’havien conjuntat en feliç coincidència per a indicar que jo hauria de ser capellà. Amb tals antecedents, durant molt temps vaig estar convençut que ho seria, i, per això, quan encara no tenia nou anys ja em van enviar al calasanciat de Morella. I me n’hi vaig esta fins que, quan n’havia de fer tretze, els “escolapios” van decidir que portava un camí equivocat, que aquella no ere la meua vocació i que valdrie més que me les apanyara com puguera pel món. Ara, des de la perspectiva de qui ja s’aprope a la sixantena, penso que durant aquells anys vaig aprendre moltes coses, que a l’Escola Pia es van portar bé amb mi i que no en tinc cap queixa. Però també, des de la posició de qui, amb los anys i els desenganys, ha esdevengut un agnòstic expectant, recordo que d’aquella època me’n vaig endur un sac de prejudicis i aprensions ja que, per una causa o per altra, gairebé tot ho considerava pecat. Per acció o per omissió, però pecat. I, no se ara, pero en aquell temps vivíem angoixats i els pecats s’havien de confessar de seguida si no volies anar-te’n a l’infern de cap. La paranoia adolescent que vaig patir va arribar a tal extrem que fins i tot em pareixie pecat el fet de vore-li les cames a una xica i considerar-les boniques. La meua aprensió va arribar a ser ridícula, fins al punt de ser l’únic jove que a l’acabar uns exercicis espirituals no em vaig alçar per a combregar per culpa d’uns turmells molt femenins que no vaig poder evitar de mirar. Certament vaig tindre la consciència segrestada durant alguns anys, pero ben prompte la vaig alliberar. I ho vaig fer d’una manera molt simple: amb l’esquena ben ampla i un sac de les culpes molt gran.