Noms propis
Artur Quintana: Ara ja ho sap tot lo món, per internet i pels diaris, que a l’amic escriptor, Acadèmic de la Llengua i distingit professor, ja no el tancaran a la presó. Quan tornon d’Espira, al Rhin, per passar l’estiu a l’Aragó ho tindrem que celebrar en lo cava millor. I parlarem de Xandra, de Viles i Gents i del Cresol, de la Trobada d’enguany, del llibre de toponímia de la Vall del Mesquí que algun dia reprendrem, de les cançons que no s´han cantat i dels poemes i escrits vells que mai hem publicat. La Sígrid mos seguirà enviant les seues boniques creacions en Power Point. De moment, el malson ja ha passat i a la Casa del Carreró dormiran més tranquils, però caldrà no fiar-se’n massa per si els extremistes tornen a fer algun disbarat. En ocasions com aquesta es quan s’hi sap millor lo valor infinit de la Democràcia.
Pedro Bel Caldú: L´autor de “La Casa del Sabinet” presente el seu magnífic llibre pel Baix Aragó i el Matarranya, i parle clar de la superació dels odis del passat, de la reconciliació en la nostra pròpia història, dels fornolencs d’ara i d’abans, del terme estret i sec d’un poble que s’haurie de mantindre viu, de les cases i els apellits vells, i crec que també de la nostra llengua esplèndida de “paraules particulars” en cada lloc i vila que hem de poder i saber escriure perquè no es puguen piardre. A Pedro el coneixem des que tenie uns deu anys, i mos ha agradat saber que ara és escriptor i que ho fa molt bé. Fullejant les pàgines dels records mos acudeix a la memòria aquell día lluminós de l’estiu del cinquant-i-siat, quan vam anar d’excursió a la Mare de Déu de Montserrat (Santa Mònica), tots plegats los xiquets de Fòrnols i de La Codonyera. César Royo Pardo, viquiari/rector dels dos llogarets, ere l’ànima d’aquella jornada. I que bo estave l’arròs en conill davall de la carrasca gran…
Tens bona memoria Tomás i m´alegre pensar que t´enrecordos de mí, de quan erem escolans a la nostra infancia. Pero hi-ha un detall, de la excursió a l´ermita de Fórnols, que no es exactament com lo recodes tú. No ere conill la carn que hi habíe al arroç, eren colomets qu´els escolans de Fórnols habíem tret dels nius de la torre de la iglesia. S´han perdut moltes coses d´aquell temps, entre atres los coloms. Natres erem depredadors una mica cruels, pero racionals,quan los posavem al arrós. Ara que no els molestaríe dingú, no hi ha coloms. Los moixóns negres que, per consell dels ecologistes, se van importar d´Australia per a combatre la procesionaria del pí, se mengen los ous al mateix niu i han acabat en tots los coloms. La procesionaria fa mes mal que mai i ja no podrém repetir aquell arrós. Si vols que repetim l´halifara de l´ermita, haurem de comprar algún conill de granja…¡ara n´hi-ha molts!
Comment by Pedro J. Bel — 27 May, 2008 @ 12:17 pm