Godzila
(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 17 de maig del 2008)
Recordo que fa alguns anys un amic, metge d’una petita localitat belga, em confessava, profundament preocupat, l’augment del consum de xarops contra la tos entre els seus pacients, ja que sabia que el seu ús, en el cas d’algunes mares, era a causa del seu contingut en codeïna i a un “eficaç” efecte secundari que provocava la son en els seus petits. El problema del meu amic era que se sentia incapaç de fer res, doncs aquell mateix medicament l’administrava la seva amant a la filleta perquè no els importunés mentre ells dos s’entregaven a la passió en absència del marit d’aquella.
Fa alguns mesos va arribar a tancar-se una guarderia a Girona per utilitzar xarops similars perquè els seus pupils no empipessin les treballadores.
Productes d’una altra índole els han utilitzat alguns pares per assegurar-se que els fills es mantenien adormits mentre ells se n’anaven a una festa amb els amics i en algun trist cas, possiblement arran d’una sobredosi del dit medicament, aquest fill o aquesta filla ha mort o ha desaparegut en molt estranyes circumstàncies.
D’altra banda, i desgraciadament, cada dia se senten més casos de persones veïnes, el venedor de llaminadures, un monitor, aquell vell sacerdot de tota la vida… , que de sobte sorgeixen com a torturadors o violadors de petits infants.
Encara que els descobriments més esgarrifosos ocorren quan després de 24 anys de bon veïnat, i a més de 60 del primer brot de nazisme, el barri i la societat en general descobreixen que el vell i encantador Fritzl era, en realitat, un “monstre”; o que apareix una nova adolescent, anomenada Natascha Kampusch, que fins fa poc va viure segrestada sota el garatge d’una casa de la barriada. I curiosament tot això succeeix en països desenvolupats, sota el desconeixement més absolut del veïnat, de les seves escoles, dels seus ajuntaments, de la policia local… És increïble aquest anonimat, aquesta impunitat en plena era d’Orwell.
Clar que no cal estranyar-se, quan països sencers pateixen la ignomínia de posseir governants que juguen a la Democràcia mentre els seus ciutadans moren de fam, cas flagrant de Birmània, que es veurà aviat emparada per una preciosa Constitució.
És habitual tractar a algun d’aquests personatges sinistres, de monstres, és a dir, com a criatures no humanes que van en contra de l’ordre natural. No obstant això, els monstres de debò, com Godzila, només serveixen avui perquè es diverteixin els més petits de la casa enfront del televisor, mentre les criatures perilloses de debò conviuen entre nosaltres i,sovint, les ignorem i fins i tot, alguns, les consenteixen i les protegeixen.
Silvestre Hernàndez i Carnè
