Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 31 de maig del 2008)

Fa anys que la fi de les ideologies es acceptat per molts sectors de la població, alguns diuen que el sistema capitalista s’ha imposat i no hi ha alternativa possible, altres que els idearis polítics ja no tenen cap importància per que són les empreses les que manen, i altres que la moral política dels partits s’ha esvaït en una perpetua lluita per aconseguir el major nombre de vots.
Personalment, però, estic segur que hi ha una causa que els especialistes no han citat. La coherència, es a dir, mantenir la posició anteriorment representada o explicitada, ha desaparegut. Ja sigui en l’àmbit polític–social, o en qualsevol altre apartat de la vida individual. Avui, el individus diuen A, i al dia següent fan B o C, sense cap tipus de miraments.
Algú pot negar-ho? Ja pot ser un jove, un obrer, un executiu, etc., ningú manté una mínima coherència en les seues accions. Els d’esquerres pensen i afirmen certes consignes que ells són els primers en no complir, el catòlics defenen les lleis de déu i són els primers que van de putes, i ja no parlo dels suposats radicals, tant d’esquerres com de dretes, que són els primers que entren en contradicció amb les seues accions. En cap moment estic defensant una coherència pura, però hi ha coses que són incongruents i que desmunten la credibilitat de qualsevol, o no?
Pensem, si a nivell personal, aquesta falta del coherència moral pot dificultar les relacions perquè mai sabem que pot fer l’altre o quina es la seua postura, i per tant entendres amb un individu així, és impossible. A nivell polític, les conseqüències són evidents, el problema no és que no hi hagi ideologies, sinó que no hi ha individus que actuïn conseqüentment amb la seua suposada ideologia. Evidentment, si no hi ha individus que segueixin el propi rol que ells trien, les teòriques maneres de entendre el món deixen d’esser una cosmovisió que es reflexa en la conducta, per a convertir-se en unes reflexions banals que no tenen més valor que adornar el silenci.
Marc Martí

Me criden per telèfon des de La Ginebrosa. La meua interlocutora em parla d’un llibre de cuina que acaben d’editar al poble “bilingüe: en castellà i en la llengua de la vila”. Evita dir que s’ha editat en castellà i català. Intuïsco que ho fa per evitar la sensació de traïció a Aragó que, per a molts catalanoparlants aragonesos, suposa admetre que als seus pobles es parla català, així, clar i ras.
També els partits en el govern, PSOE i PAR, pensen que l’opinió pública els retraurà com una traïció que reconeguen i potencien la presència del català a l’Aragó, i per això s’ho pensen i repensen abans de legislar els drets dels catalanoparlants aragonesos, ara sense cap suport legal a l’hora de parlar la seua llengua materna. Socialistes i paristes pensen que si tiren per avant amb la llei de llengües es produirà un transvasament –quina paraula més productiva– de vots cap al partit defensor de les essències pàtries, el PP.
Però PSOE i PAR s’han trobat de retruc amb una nova oportunitat d’endarrerir la llei de llengües: el transvasament d’aigua de l’Ebre cap a Barcelona. Abans van ser Arxiu de la Corona d’Aragó, la reforma de l’Estatut de Catalunya, els béns de les parròquies de la Franja o la presència d’una foto de Vall-de-roures a la tapa del Trivial català. Qualsevol excusa és bona.
Així que, sentin-ho molt, adéu a la tercera promesa solemne de Marcel·lí Iglésias d’aprovar “en esta legislatura” la llei de llengües. Una nova traïció als catalanoparlants d’Aragó, a molts dels seus votants i a la seua paraula.

(Publicat al Diario Teruel, el dissabte 24 de maig del 2008)

Nasqué a Alcanyís cap al 1520. De jove passà bastant de temps al Regne de València on tenia parents, i allà fou ordenat sacerdot. Vers al 1542 anà a París, després a Flandes i Roma i tornà a València el 1560 on fou ardiaca de Morvedre. El 1572 publicà a València el primer llibre De sale, i en seguiren sis o set més. El 1585 era bisbe d’Albarrasí i aquí morí el 1589. Per la seua biografia tingué força contacte amb la llengua catalana, que anomena així, i també llemosina. Al seu llibre De vita et rebvs Iacobi Primi, editat a València el 1582 i traduït dos anys després al castellà, exposa les seues opinions sobre la llengua catalana, que coneixia bé. Per justificar que escriu en llatí i castellà la biografia d’en Jaume I que aquest rei “nos dejó escrita de su propia mano […] aunque en su lengua corta y peregrina”, afirma que “Me atreví a ponerla […] en las dos más generales y más extendidas lenguas que hoy se hallan en el universo, latina y española”. I continua: “el rey […] quiso que [els Furs de València] se escribiesen en su propria lengua materna, que fue la limosina como se hablaba en Cataluña. Como entendieron esto los aragoneses […] se tuvieron por muy agraviados de que los fueros y leyes de Valencia se escribiesen en lengua catalana, o limosina, tan oscura y grosera, y que fuera harto mejor en la latina, o al menos, aragonesa’. I rebla el clau dient que ‘los castellanos y demás mercaderes españoles que allí [a València] se hallaban, que hablaban casi la misma lengua que los aragoneses, aborresciendo en grande manera la catalana, o lemosina, porque no se podían hacer a ella ni hablarla más que la caldea”. Amb els seus escrits Gómez Miedes és un dels primers en obrir el camí que portará a designar el català amb el nom de xapurriau i polaco. Ell, tanmateix, encara li deia català, i se sentia obligat a justificar-se per no escriure en eixa llengua la vida d’en Jaume I.

Artur Quintana

Artur Quintana: Ara ja ho sap tot lo món, per internet i pels diaris, que a l’amic escriptor, Acadèmic de la Llengua i distingit professor, ja no el tancaran a la presó. Quan tornon d’Espira, al Rhin, per passar l’estiu a l’Aragó ho tindrem que celebrar en lo cava millor. I parlarem de Xandra, de Viles i Gents i del Cresol, de la Trobada d’enguany, del llibre de toponímia de la Vall del Mesquí que algun dia reprendrem, de les cançons que no s´han cantat i dels poemes i escrits vells que mai hem publicat. La Sígrid mos seguirà enviant les seues boniques creacions en Power Point. De moment, el malson ja ha passat i a la Casa del Carreró dormiran més tranquils, però caldrà no fiar-se’n massa per si els extremistes tornen a fer algun disbarat. En ocasions com aquesta es quan s’hi sap millor lo valor infinit de la Democràcia.
Pedro Bel Caldú: L´autor de “La Casa del Sabinet” presente el seu magnífic llibre pel Baix Aragó i el Matarranya, i parle clar de la superació dels odis del passat, de la reconciliació en la nostra pròpia història, dels fornolencs d’ara i d’abans, del terme estret i sec d’un poble que s’haurie de mantindre viu, de les cases i els apellits vells, i crec que també de la nostra llengua esplèndida de “paraules particulars” en cada lloc i vila que hem de poder i saber escriure perquè no es puguen piardre. A Pedro el coneixem des que tenie uns deu anys, i mos ha agradat saber que ara és escriptor i que ho fa molt bé. Fullejant les pàgines dels records mos acudeix a la memòria aquell día lluminós de l’estiu del cinquant-i-siat, quan vam anar d’excursió a la Mare de Déu de Montserrat (Santa Mònica), tots plegats los xiquets de Fòrnols i de La Codonyera. César Royo Pardo, viquiari/rector dels dos llogarets, ere l’ànima d’aquella jornada. I que bo estave l’arròs en conill davall de la carrasca gran…

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 17 de maig del 2008)

Recordo que fa alguns anys un amic, metge d’una petita localitat belga, em confessava, profundament preocupat, l’augment del consum de xarops contra la tos entre els seus pacients, ja que sabia que el seu ús, en el cas d’algunes mares, era a causa del seu contingut en codeïna i a un “eficaç” efecte secundari que provocava la son en els seus petits. El problema del meu amic era que se sentia incapaç de fer res, doncs aquell mateix medicament l’administrava la seva amant a la filleta perquè no els importunés mentre ells dos s’entregaven a la passió en absència del marit d’aquella.
Fa alguns mesos va arribar a tancar-se una guarderia a Girona per utilitzar xarops similars perquè els seus pupils no empipessin les treballadores.
Productes d’una altra índole els han utilitzat alguns pares per assegurar-se que els fills es mantenien adormits mentre ells se n’anaven a una festa amb els amics i en algun trist cas, possiblement arran d’una sobredosi del dit medicament, aquest fill o aquesta filla ha mort o ha desaparegut en molt estranyes circumstàncies.
D’altra banda, i desgraciadament, cada dia se senten més casos de persones veïnes, el venedor de llaminadures, un monitor, aquell vell sacerdot de tota la vida… , que de sobte sorgeixen com a torturadors o violadors de petits infants.
Encara que els descobriments més esgarrifosos ocorren quan després de 24 anys de bon veïnat, i a més de 60 del primer brot de nazisme, el barri i la societat en general descobreixen que el vell i encantador Fritzl era, en realitat, un “monstre”; o que apareix una nova adolescent, anomenada Natascha Kampusch, que fins fa poc va viure segrestada sota el garatge d’una casa de la barriada. I curiosament tot això succeeix en països desenvolupats, sota el desconeixement més absolut del veïnat, de les seves escoles, dels seus ajuntaments, de la policia local… És increïble aquest anonimat, aquesta impunitat en plena era d’Orwell.
Clar que no cal estranyar-se, quan països sencers pateixen la ignomínia de posseir governants que juguen a la Democràcia mentre els seus ciutadans moren de fam, cas flagrant de Birmània, que es veurà aviat emparada per una preciosa Constitució.
És habitual tractar a algun d’aquests personatges sinistres, de monstres, és a dir, com a criatures no humanes que van en contra de l’ordre natural. No obstant això, els monstres de debò, com Godzila, només serveixen avui perquè es diverteixin els més petits de la casa enfront del televisor, mentre les criatures perilloses de debò conviuen entre nosaltres i,sovint, les ignorem i fins i tot, alguns, les consenteixen i les protegeixen.

Silvestre Hernàndez i Carnè

El professor de la Universitat de Saragossa Agustín Ubieto va venir a Vall-de-roures per parlar dels límits històrics d’Aragó, convidat per Repavalde i coincidint amb les fires de maig. El conferenciant, que havia d’argumentar l’existència d’aquestes línies imaginàries de separació territorial, des de l’inici de la seua dissertació va començar a atacar Catalunya, inclús abans d’encetar cap argumentació. Que si el seu Museu d’Història, que per cert, segons ell, visita sovint, deixa molt que desitjar sense aclarir cap raó, que si Lleida era un territori històricament aragonès. Tot acabava justificant la maldat de Catalunya. En un auditori on per cert estàvem un grapat d’emigrants del Principat amb vivències ben diferents de les expressades pel conferenciant. Això sí, només destriava els arguments a favor de la seua tesi. Mai va citar els límits històrics eclesiàstics que li serien clarament desfavorables, ni dels històrics culturals, ni dels lingüístics, ni els econòmics… És a dir, va demostrar ser una caricatura de l’investigador històric en aquest tema, suposo que en altres deu ser una eminència. Des de Saragossa alguns, potser, ho veuen així. Des de les terres de frontera, on som els matarranyencs, la visió evidentment és una altra de ben distinta. Les fronteres representen per a nosaltres un inconvenient. La gent de l’altra banda de la línia són els nostres amics, mai els nostres enemics, perquè tenim moltes coses en comú: llengua, cultura, paisatge, història… Si no fos així no s’entendria la recent creada Taula de la Sénia que uneix viles de frontera de tres territoris administrativament diferents i que, per cert, està dirigida per l’alcalde de Beseit, per posar un exemple.
Com bé diu Desideri Lombarte de la nostra personalitat: “Eixa dualitat catalano-aragonesa no és fàcil d’entendre ni d’assumir. Es pot parlar, escriure i llegir…la llengua catalana –la nostra– i viure amb fidelitat la cultura heretada, i sentir-se aragonès?… Eixa és la clau que obre les portes de la tolerància i la comprensió”. Les altres raons de l’enfrontament permanent amb els nostres veïns ben poc ens interessen senyor Ubieto.

Com embolicar la Franja amb una fulla de pi, del sociòleg i professor originari d’Alcampell de la Universitat Autònoma de Barcelona Josep Espluga, és el primer títol de la col•lecció “Quaderns del Cingle” dirigida per Esteve Betrià i editada per l’Institut d’Estudis del Baix Cinca i l’Associació Cultural del Matarranya membres d’Iniciativa Cultural de la Franja. El volum recull una sèrie d’articles publicats per l’autor en solitari o en col•laboració en diferents revistes –i una conferència- en els últims dotze anys. L’escriptor analitza les relacions entre societat, llengua i identitat a l’Aragó de parla catalana i tot allò que d’aquesta complexa situació se’n deriva: fronteres, ensenyament, territori, cultura… Sobre aquests mateixos paràmetres Espluga anteriorment ja havia publicat tres volums: Franja, frontera i llengua(1995) amb col•laboració d’Arantxa Capdevila, Urbilatèria(2004) i Planeta Franja(2005).
El segon volum que se’ns anuncia en aquesta col•lecció, i que ja està en impremta, serà la reedició de Memòries d’una desmemoriada mula vella de l’escriptor matarranyenc Desideri Lombarte que ja fa temps que està exhaurida.
“Quaderns del Cingle” agafa el relleu de dues col•leccions anteriors: “Quaderns de la Glera”(1991-1993) dirigida per Hèctor Moret, amb dotze números i “Quaderns de les Cadolles”(2002-2004) dirigida per Esteve Betrià, també amb dotze volums. Totes aquestes tres col•leccions pretenen donar a conèixer textos literaris (reculls de contes i poesia, novel•la curta, assaig, teatre, etc.) en català d’autors originaris o relacionats amb qualsevol localitat de l’Aragó catalanòfon, segons Esteve Betrià. La novetat d’aquesta col•lecció que s’inicia és que tindrà una continuïtat de més de dos anys i, com les anteriors, hi haurà col•laboracions d’escriptors de tota la Franja: Ribagorça, la Llitera, Baix Cinca i Matarranya.

(Publicat el 9 de maig al Diari La Comarca)

La ministra més jove del govern de l’Estat té 31 anys. I la caverna política se l’havie ventilat als pocs dies només per la seua edat. Fins i tot Jiménez Losantos, que als 31 anys ja mantenia una columna a Cambio 16. Però el director més jove del diari més jove (Nacho Escolar de Público) deia fa pocs dies que això només tenia una solució: la joventut se passe en lo temps. Jo tinc quatre anys menys que la ministra, i dic això per a evitar-me el discurs aquell de “que tu no eres tan jove!”. Si més no, dec ser “jove” entre cometes

Fa uns dies la Comarca del Matarranya ha anunciat la seua nova Conselleria de Joventut, que bé es podrie dir Conselleria de Joventut i Despoblació. Perquè una de les metes fonamentals és tallar la despoblació. Que se li podrie demanar? Essencialment, respondre tres preguntes:
- Mantenim la població jove de la nostra comarca? NO. Des de fa anys, part de la població jove marxe a produir riquesa fora.
- Podrie treballar de lo mateix al Matarranya? NO. La majoria dels que treballen fora van eixir per a estudiar, van agarrar la carrera que els va parèixer més atractiva i al final només la poden desenvolupar a un lloc en més de 50.000 habitants.
- Se manté lligada al territori? DEPÈN. Pareix que només a alguns llocs lo capdesetmana i el poble és lo motiu per a retrobar-se en los amics.

Per a respondre les preguntes cal fer un estudi exhaustiu de la població menor de 40 anys nascuda al territori, i aprofundir-hi en les persones de rellevància local. Lo problema del treball s’ha de resoldre revisant les ofertes laborals, los sous, la facilitat d’independitzar-se amb vivenda i, el més barat i efectiu, assessorar als nostres estudiants de 2on de Batxillerat als Instituts sobre carreres en eixides al territori. Sessions en estudiants, llicenciats recentment entrats al món laboral, empresaris de relleu a la comarca, polítics… Però per a mantindre els enllaços dels estudiants, poques coses hi ha que es puguen fer des de les Conselleries. Aquí, el paper és dels jóvens, i suposo que també dels “jóvens”: mantindre les ganes de viure i de divertir-se a la nostra terra. Al final, aquí estem per a passar-mos-ho bé.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 10 de maig del 2008)

Des del dia 1 de maig s’estan aplicant les penes, que preveu la reforma del Codi Penal, als conductors que no tinguin permís de conducció. L’article 384 preveu una pena de presó de tres a sis mesos o multes i treball en benefici de la comunitat, als que condueixin sense haver obtingut el permís de conducció, als que l’haguessin perdut en quedar-se sense punts o se’ls haguessin retingut per decisió judicial. Suposo que el lector haurà escoltat les notícies o haurà llegit els diaris que informen sobre aquest tema. Sembla que s’han posat d’acord per a informar incorrectament, i així diuen que a partir de l’1 de maig, els conductors que retingui la policia sense permís de conducció (carnet), se’ls aplicarà les noves penes. En els dies posteriors també s’ha comentat: en tal o tal altra ciutat o comunitat, un nombre de conductors han estat enxampats sense carnet i se’ls ha aplicat la justícia ràpida.
Em pregunto, tan difícil és informar bé i amb precisió? El article 384 no diu que s’aplicaran les penes previstes als que no portin el carnet, o per conduir sense carnet; el que diu és que les penes s’aplicaran a aquells que no tinguin carnet o no el tinguin vigent per la pèrdua dels punts o per altres causes. Em podeu dir que ja s’entén, però jo penso que no és així, perquè quan una persona sigui detinguda per la policia i no porti el carnet per haver-se’l oblidat a casa o l’hagués perdut, per exemple, només li podran aplicar una sanció administrativa, tal com succeïa abans de l’1 de maig.
Aprofito l’ocasió per expressar el meu acord i satisfacció davant d’aquestes i altres mesures punitives, tant del Codi de Circulació com del Codi Penal, amb relació a la conducció i transit en general. El objectiu final, que s’atansa dia rere dia i any rere any, no és altre que la reducció de les morts i accidents, l’estalvi de carburants i el obtenir un plus de tranquil•litat mentre conduïm. Em nego a admetre els motius recaptatoris. link

José Miguel Gràcia

Avui dia, en la nostra societat occidental, sembla difícil que es cometin aberracions com els processos a Galileu o Giordano Bruno. Tanmateix la FACAO ho ha fet. Ha dut als tribunals, entre d’altres, el doctor Artur Quintana per dir el mateix que tota la romanística internacional: el que parlem a la Franja Oriental d’Aragó és català. Per tant, qui diu el contrari menteix, de la mateixa manera que menteixen els qui neguen l’Holocaust.
S’han passat tant que alguns FACAOistes, entre ells el seu president, han intentat desmarcar-se’n argumentant que la querella és una qüestió personal d’algun dels associats. I és que una cosa és fer articles on, amb l’excusa de la llengua, desvariar amb teories conspiratives; i una altra –posseïts per la seua follia anti-científica– anar als tribunals. Veig que s’han querellat també per alguns comentaris que s’han fet en diversos blocs sobre el passat polític i les amistats perilloses d’algun ínclit membre de la FACAO. La veritat és que navegant per aquests blocs (http://locacaodelafacao.wordpress.com/), hom té la impressió que tot està prou documentat, sovint amb paraules dels propis querellants!
Com que tots els companys de columna n’hem parlat, el president de la “Federación” s’ha afanyat a escriure articles de defensa que, en realitat i com sempre, són d’atac. Tot llegint la prosa barroca i afectada de l’individu em pregunto si realment llegeix els articles que blasma. O el que és pitjor, si els ha entès. Penso que s’ha adonat de la relliscada que han comés els seus camarades i, incapaç d’un discret silenci, es fa l’indignat pel que considera ofenses a la seua persona. Es podria fer un favor a ell mateix i als que encara ens prenem la molèstia de llegir-lo, documentant-se una miqueta sobre ciència filològica. Potser així entendria millor de què estem parlant.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 3 de maig del 2008)

Lo passat diumenge 27 d’abril lo meu iaio per part de mare va fer cent anys. La seua vida és un resum del segle XX: nascut en temps d’Alfons XIII, ha viscut quatre règims diferents, dos dictadures i una guerra civil i ha observat canvis considerables al seu entorn rural, sense mecanitzar i amb unes condicions de confort domèstic ben precàries. L’home, sobretot la classe popular, portava segles en les mateixes condicions, regint-se pels cicles naturals, i transmetia de pares a fills coneixements, costums, folklore…, millor que a través d’una escola escassa, que els xiquets deixaven per anar al camp. En este context la mili era una possibilitat de conèixer món, com li va passar a ell a Girona i als permisos a casa dels seus tios a Barcelona, en què va visitar la gran ciutat que havia organitzat l’Exposició Universal de 1929.
Al llaurador, que no llegia els diaris, les qüestions generals sol l’afectaven quan guerres civils (com les carlines, a on va participar un iaio seu) o colonials lo fien anar-hi com carn de canó. Durant la República los més modestos van prendre consciència dels seus drets, i d’esta manera se van iniciar obres com sèquies o cooperatives, i també va arribar l’enfrontament per la divisió d’interessos. Esclatada la Guerra Civil, lo iaio va ser de l’última quinta en allistar-se, juntament amb los “del biberó”; va encaminar-se a peu, mont a través, a l’oficina d’Alcanyís, arribant lo 3 de març de 1938, dia del terrible bombardeig de l’aviació italiana. A la postguerra va patir presó per una denúncia, i encara que el van absoldre, la seua ignorància i mala fe d’altres lo van fer anar a declarar a l’Audiència de Saragossa periòdicament.
Però va sobreviure, treballant la terra. Dels bagatges va passar al tractor, i de la casa natal a una altra més gran i moderna. Se li van casar los fills, se li va morir la dona, i van arribar nets i bisnéts. Ha treballat un hort fins fa poc, i continua amb lo cap clar i l’humor bo, mirant de ser un home com cal, format a l’escola de la terra.

María Dolores Gimeno