Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 19 d’abril del 2008)

En entrar a la història era Berlín un menut poblat eslau –sòrab o wèndic- que ràpidament es germanitzaria per a convertir-se primer en la capital de Brandenburg i més tard en la de Prússia. Del passat eslau ara només en queda el nom. Berlín, la capital del primer país del món que abolí la tortura i on ‘tothom podia ser feliç a la seua manera’ com deia el rei Frederic acollint els refugiats hugonots fugitius de la intolerància francesa. Berlín, d’on sorgiren figures com Savigny, von Stein o els germans Humboldt. Berlín de les revoltes espartaquistes, dels anys esbojarrats i magres de la postguerra del catorze, dels assassinats de Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht. Berlín, ciutat de la dita ‘solució final’, de tan tràgics resultats per a gitanos, jueus i altres ‘races inferiors’. Berlín alliberat del nazisme per les tropes soviètiques i dividit en dos: Berlín capital de la RDA, lliure de capitalistes, i Berlín, aparador d’Occident, lliure de comunistes –en deien. Berlín de la reunificació, de la love parade i del barri turc de Kreuzberg. D’aquests Berlins se n’ha parlat, i molt, en català -penso en la Berlín suite de Marta Pessarrodona- i en castellà – en el textos dels exiliats xilens, per exemple-, però no se n’havia escrit una ratlla en aragonès fins fa ben poc. Tanmateix des de no fa gaire disposem d’un assaig de Roberto Cortés Baixo as telleras (Prensas Universitarias de Zaragoza, 2004), títol que al•ludeix a la coneguda avinguda berlinesa Unter den Linden, i on amb motiu de l’estada de l’autor a Berlín durant un mes se’ns descriu el Berlín dels darrers setanta anys. El llibre és una esplèndida guia per a qui vulga conèixer amb ulls i llengua aragonesa els aspectes més íntims i profunds d’aqueixa ciutat. En tot cas no us perdeu el capítol 27: Un aragonesofablán en Berlín? on l’autor no deixa d’esmentar els immigrants aragonesos dels seixanta, ni tampoc els qui hi passaren de camí cap als camps d’extermini els anys quaranta. I amb tota la raó del món oblida els aragonesos de la División Azul que per aquells mateixos anys també s’hi movien.

Artur Quintana

La Federación de Asociaciones Culturales del Aragón Oriental (FACAO) s’ha querellat contra tres activistes per la dignificació del català a l’Aragó. Els acusa de difamació per dir que la FACAO manté vincles amb l’extrema dreta, defensa criteris acientífics respecte de la llengua de la Franja i fomenta l’animadversió respecte de Catalunya. Les querelles, presentades a tres jutjats diferents –una pràctica singular–, va contra l’Artur Quintana, un home al que Aragó mai agrairà suficientment la seua tasca incansable i moltes vegades ingrata en defensa de dos dels seus principals valors patrimonials: les llengües aragonesa i catalana. Un altre denunciat –que vol mantenir-se en l’anonimat– és un jove matarranyenc que, amb la seua activitat laboriosa i polifacètica, ha reviscolat la defensa del català a l’Aragó injectant una impagable saba nova a un moviment que sempre ha hagut de nadar contra corrent de l’opinió pública aragonesa i, moltes vegades, de l’Administració. Es tracta de dues persones que representen el millor del passat i del present de la lluita pel reconeixement de la realitat plurilingüe d’Aragó. El meu agraïment i solidaritat per als dos. En front, la FACAO, que té com a única finalitat demostrar l’indemostrable: que a la Franja no és parla català i que els defensors d’esta llengua son l’avantguarda de l’annexionisme pancatalanista. Ara només cal que la balança de la Justícia funcioni com cal i pesi a cada u pel que val.