Dis-me de què presumeixes…
(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 12 d’abril)
Per descomptat que no tot aquell que presumeix d’alguna cosa en té d’això. A vegades simplement es tracta de desitjos no complerts o d’il•lusions incompletes; d’altres són pots de fum tirats al vent per a difuminar la realitat o crits i escarafalls que només intenten amagar una veritat. I, per què no? Perquè no s’enfadi qui presumix del que verdaderament posseïx i només pateix de vanitat extrema o d’absència de iaia: també hi haurà, també ha d’existir aquell el pronunciament del qual en veu alta coincideixi amb les seves virtuts i bon fer i posseeixi verdader dret a defendre’l.
Així veiem algun que clama al cel: “No sóc racista. Els moros no em molesten mentre no es fiquin amb mi o amb la meva gent”; un altre que trontollant-se abandona el penúltim bar i s’afanya a contar-te que “A mi no m’agrada beure més que de tant en tant, i només una copeta de res”; o aquell que, defensor de la igualtat de drets entre sexes, increpa des del volant del seu automòbil: “dona havia de ser”.
Tampoc és rar trobar als nous iaios-esclaus justificats per una adorable filla: “Si ja els dic jo que isquen, que es divertisquen que la vida són quatre dies…, però pobrets, si no cuidaren dels seus néts acabarien morint-se de pena”; o aquells altres que acudeixen amb premura a denunciar el mal tracte o la inesperada mort d’un familiar després d’anys i panys sense tan sols visitar-lo en la seva Residència.
En altres esferes de la vida social, no sé si pot qualificar-se de cultural, s’anomena art a la tècnica per a matar un bou i s’eleva a butaca de Belles Arts; mentre altres artistes, els de veritat i els del famoseo de per riure s’encaren judici darrera judici a escàndols públics i a intimitats no remunerades.
Al final són els jutges els que es veuen en la tessitura de delimitar verdaders honors danyats i dignitats perjudicades, de les mentides amb trampa i dels falsos pudors. Com si no tinguessin ja prou feina damunt les seves taules.
Sigui com sigui, ni la paraula, ni els brams, ni les gesticulacions exagerades, ni tan tan sols certes imputacions manifesten sempre la veritat sinó que, massa sovint, s’utilitzen per a escamotejar-nos-la.
Els lladrucs del gos no sempre mostren la seva feresa sinó que, ben sovint, serveixen per a ocultar la seva por, la seva més patent debilitat.
Silvestre Hernàndez i Carné
