Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 16 d’abril del2008)

Caminant cap un futur, que cada dia es més a prop, em dona la sensació que les velles pel•lícules de ciència ficció no se equivoquen tant com pareix al primer cop d’ull. Encara que no tinguem robots que facin tot allò que els humans els ordenem i els cotxes no volin, el món en el que vivim està canviant.
L’eix de la historia que es mou implacablement i que va començar a les terres de l’orient mitjà, amb les primeres civilitzacions, va passar per l’Europa renaixentista y posteriorment per les aliances atlàntiques, es desplaça sense remei cap al pacífic. Les relacions internacionals del segle XX estan deixant pas a un nou marc internacional on el continent europeu per pes enfront del gegants emergents del sud-est asiàtic.
S’acaba l’era del petroli y del estats nacionals. Les grans empreses i el diner, que mai ha entès de fronteres, estan començant el seu regnat. Ja no importa, qui ets, d’on o què fas, si tens capital el món et cabra a les mans. La política d’idees esta desapareixent i l’economia no te problemes per a agafar el relleu.
La política mundial estan transformant-se. Un món que prompte arribarà al seu límit de població està agotant els seus recursos. Cada dia que passa els oceans estan més vuits, els boscos són més menuts i hi ha menys terrenys cultivables. Cada any que desapareix dins el temps etern, el humans destruïm un poc més la casa on vivim.
I el primer que s’esgotarà serà l’aigua. El líquid incolor que conforma el més del noranta per cent del nostre cos, l’element indispensable per a la supervivència. En aquest moments està començant el canvi, regions que lluiten per un recurs que més enllà de la vida, que importa la vida s’hi ha diners pel mig, es necessari per al desenvolupament, per als negocis. I això es el principi, en uns anys l’aigua serà la font de conflicte, font de vida i mort, les guerres de l’aigua que han començat a inicis d’aquest segle envairan la terra.

Marc Martí

A hores d’ara els lectors ja deuran saber que, avui, a Aragó, hi ha persones honestes i responsables que, per causa del seu activisme cultural, es veuen obligades a voltar pels jutjats degut a les esperpèntiques querelles d’uns intolerants que fan de l’anticatalanisme furibund la seua norma. És per això que, precisament avui, vull aportar alguns exemples de normalitat, de la normalitat que es done quan les persones assumixen, de forma natural, i sense esparaments, la seua realitat. Perqué és senyal de normalitat que, fa poc, l’Ajuntament de Mont-roig hage publicat un acurat fullet turístic, encomanat al taller de disseny Terès&Antolín, en doble edició (en català i en castellà). La mateixa normalitat que representave, als anys trenta del segle XX, que Juan José Mir —un aiguavivà que va exercir de mestre a la Canyada—, a la seua interessant novel·la Grivas y Tordos escriguere que, des d’Aiguaviva fins als Pirineus, molts pobles d’Aragó parlaven valencià o català correctes. Com també és mostra de normalitat que Pedro Jesús Bel, a La casa del Sabinet. Historia de una familia de derechas —magnífic i documentat treball d’investigació històrica—, afirmo: “Mi familia, como habitantes de uno de los 30 pueblos de habla catalana que hay en el Bajo Aragón, se expresaba en su lengua materna […] Para mis padres y para los habitantes de aquellos pueblos, la lengua nunca ha sido un tema político, sino una cuestión familiar y de cultura tradicional. Siempre hemos utilizado una variante autóctona de la lengua catalana, con naturalidad y sin sentirnos diferentes por esta causa”. I, per a acabar, vull ressaltar la normalitat amb que, al 1798, Manuel Ferrer, escrivà de l’Ajuntament de Mont-roig, transcrivie, en català, un document de 1311 redactat en la mateixa llengua —la transcripció es custodie a l’arxiu municipal de Torredarques—, en el qual die, clarament i sense utilitzar cap eufemisme: “Si Torredearcas ô el Sr. Juez de comision necesitan traducido al Castellano, el Idioma Catalan, se hara”. Una normalitat que contraste enormement amb la posició acientífica i visceral dels intolerants que adés esmentava, i, sobre tot, amb l’ignominiós clima de confusió, i de riu revolt permanent, que pretenen crear.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 19 d’abril del 2008)

En entrar a la història era Berlín un menut poblat eslau –sòrab o wèndic- que ràpidament es germanitzaria per a convertir-se primer en la capital de Brandenburg i més tard en la de Prússia. Del passat eslau ara només en queda el nom. Berlín, la capital del primer país del món que abolí la tortura i on ‘tothom podia ser feliç a la seua manera’ com deia el rei Frederic acollint els refugiats hugonots fugitius de la intolerància francesa. Berlín, d’on sorgiren figures com Savigny, von Stein o els germans Humboldt. Berlín de les revoltes espartaquistes, dels anys esbojarrats i magres de la postguerra del catorze, dels assassinats de Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht. Berlín, ciutat de la dita ‘solució final’, de tan tràgics resultats per a gitanos, jueus i altres ‘races inferiors’. Berlín alliberat del nazisme per les tropes soviètiques i dividit en dos: Berlín capital de la RDA, lliure de capitalistes, i Berlín, aparador d’Occident, lliure de comunistes –en deien. Berlín de la reunificació, de la love parade i del barri turc de Kreuzberg. D’aquests Berlins se n’ha parlat, i molt, en català -penso en la Berlín suite de Marta Pessarrodona- i en castellà – en el textos dels exiliats xilens, per exemple-, però no se n’havia escrit una ratlla en aragonès fins fa ben poc. Tanmateix des de no fa gaire disposem d’un assaig de Roberto Cortés Baixo as telleras (Prensas Universitarias de Zaragoza, 2004), títol que al•ludeix a la coneguda avinguda berlinesa Unter den Linden, i on amb motiu de l’estada de l’autor a Berlín durant un mes se’ns descriu el Berlín dels darrers setanta anys. El llibre és una esplèndida guia per a qui vulga conèixer amb ulls i llengua aragonesa els aspectes més íntims i profunds d’aqueixa ciutat. En tot cas no us perdeu el capítol 27: Un aragonesofablán en Berlín? on l’autor no deixa d’esmentar els immigrants aragonesos dels seixanta, ni tampoc els qui hi passaren de camí cap als camps d’extermini els anys quaranta. I amb tota la raó del món oblida els aragonesos de la División Azul que per aquells mateixos anys també s’hi movien.

Artur Quintana

La Federación de Asociaciones Culturales del Aragón Oriental (FACAO) s’ha querellat contra tres activistes per la dignificació del català a l’Aragó. Els acusa de difamació per dir que la FACAO manté vincles amb l’extrema dreta, defensa criteris acientífics respecte de la llengua de la Franja i fomenta l’animadversió respecte de Catalunya. Les querelles, presentades a tres jutjats diferents –una pràctica singular–, va contra l’Artur Quintana, un home al que Aragó mai agrairà suficientment la seua tasca incansable i moltes vegades ingrata en defensa de dos dels seus principals valors patrimonials: les llengües aragonesa i catalana. Un altre denunciat –que vol mantenir-se en l’anonimat– és un jove matarranyenc que, amb la seua activitat laboriosa i polifacètica, ha reviscolat la defensa del català a l’Aragó injectant una impagable saba nova a un moviment que sempre ha hagut de nadar contra corrent de l’opinió pública aragonesa i, moltes vegades, de l’Administració. Es tracta de dues persones que representen el millor del passat i del present de la lluita pel reconeixement de la realitat plurilingüe d’Aragó. El meu agraïment i solidaritat per als dos. En front, la FACAO, que té com a única finalitat demostrar l’indemostrable: que a la Franja no és parla català i que els defensors d’esta llengua son l’avantguarda de l’annexionisme pancatalanista. Ara només cal que la balança de la Justícia funcioni com cal i pesi a cada u pel que val.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 12 d’abril)

Per descomptat que no tot aquell que presumeix d’alguna cosa en té d’això. A vegades simplement es tracta de desitjos no complerts o d’il•lusions incompletes; d’altres són pots de fum tirats al vent per a difuminar la realitat o crits i escarafalls que només intenten amagar una veritat. I, per què no? Perquè no s’enfadi qui presumix del que verdaderament posseïx i només pateix de vanitat extrema o d’absència de iaia: també hi haurà, també ha d’existir aquell el pronunciament del qual en veu alta coincideixi amb les seves virtuts i bon fer i posseeixi verdader dret a defendre’l.
Així veiem algun que clama al cel: “No sóc racista. Els moros no em molesten mentre no es fiquin amb mi o amb la meva gent”; un altre que trontollant-se abandona el penúltim bar i s’afanya a contar-te que “A mi no m’agrada beure més que de tant en tant, i només una copeta de res”; o aquell que, defensor de la igualtat de drets entre sexes, increpa des del volant del seu automòbil: “dona havia de ser”.
Tampoc és rar trobar als nous iaios-esclaus justificats per una adorable filla: “Si ja els dic jo que isquen, que es divertisquen que la vida són quatre dies…, però pobrets, si no cuidaren dels seus néts acabarien morint-se de pena”; o aquells altres que acudeixen amb premura a denunciar el mal tracte o la inesperada mort d’un familiar després d’anys i panys sense tan sols visitar-lo en la seva Residència.
En altres esferes de la vida social, no sé si pot qualificar-se de cultural, s’anomena art a la tècnica per a matar un bou i s’eleva a butaca de Belles Arts; mentre altres artistes, els de veritat i els del famoseo de per riure s’encaren judici darrera judici a escàndols públics i a intimitats no remunerades.
Al final són els jutges els que es veuen en la tessitura de delimitar verdaders honors danyats i dignitats perjudicades, de les mentides amb trampa i dels falsos pudors. Com si no tinguessin ja prou feina damunt les seves taules.
Sigui com sigui, ni la paraula, ni els brams, ni les gesticulacions exagerades, ni tan tan sols certes imputacions manifesten sempre la veritat sinó que, massa sovint, s’utilitzen per a escamotejar-nos-la.
Els lladrucs del gos no sempre mostren la seva feresa sinó que, ben sovint, serveixen per a ocultar la seva por, la seva més patent debilitat.

Silvestre Hernàndez i Carné

Si els que escrivim en català al Baix Aragó, no tinguérem revolotejant al raidó dels nostres escrits i tires setmanals a un personatge tan poc divertit com l’oncle R.V., lo tindríem que inventar. Perquè molta gent no s’enterarie del que diguem si no fore per les unflades rèpliques i contrarèpliques que mos dedique. Encara que no mire per un igual a tots los vilers i cresolers. Al periodista de Terol li segueix lo fato com un furó i a la mínima l’emprén en un feix de cartes al director. A l’Artur Quintana, de la Codonyera, una de les biografies més extraordinàries de l’actual Baix Aragó, no el pot veure ni en retrato. I lo d’ara. En lo Natxo Sorolla, com és jove i molt preparat, li coste una enfermedat. A Carles T. sempre el té al punt de mira de la seua ploma hiperactiva. I en l’economista i poeta J.M. Gràcia ho intente sempre que pot, però eixe contrincant li va massa gran. Lo cas és que a mi ni me tracte bé ni mal, i fins ara m’he escapat de la seua ira d’enceses retòriques carregades de punyetes, que els lectors ja mos sabem de memòria. En lo que hi ha que estudiar a un costat i altre de la Tallà de la Siarra i que este home pergue lo temps d´eixa manera…
Fins ací tot serie normal perquè tots tenim dret a defensar, democràticament, les nostres ocurrències i posicions ideològiques per molt radicals o fanàtiques que siguen. Lo problema de l´oncle R.V. és que pareix que pixo aigua beneita, però ahí el tenim, sense que se li deslligon les espardenyetes, com a President de la FACAO, mirant cap a un altre costat, mentres tiren endavant les vergonyoses querelles contra Artur Quintana i els altres dos acusats.
Quin profit treurà la FACAO i el seu president, Raúl Vallès, dels patiments d´esperit i maldecaps que els estan ocasionant a la família Quintana i als seus amics i coneguts?
Pobre Aragó i pobra Espanya en esta genteta!

La Llibreria Serret de Vall-de-roures, per tal de recolzar els escriptors i la creació literària de les nostres comarques, a través de la seua pàgina web serretllibres.com i Serret Bloc, recull relats curts de 5 o 6 pàgines que no s’haguen publicat fins ara en cap format. El mes de febrer, una vegada finalitzada aquesta recopilació, es va fer una primera selecció per publicar un volum amb els relats triats. L’edició del volum anirà a càrrec de Cossetània Edicions i els autors participants en el projecte són els escriptors de les Terres de l’Ebre, Matarranya i Maestrat. La iniciativa editorial va ser presentada l’agost passat dins de la Segona Trobada d’autors ebrencs al Matarranya celebrada a Fondespatla, amb el compromís de Cossetània. Entre els escriptors que hi participen hi ha de 5 de novells i d’altres 17 autors que tenen una bibliografia prou extensa i consolidada. Entre aquests últims tenim: Josep M. Tubau, Albert Guiu, Emigdi Subirats, Josep Igual, Francesca Aliern, J. J. Rovira, Joan M.Garcia, Jordi Andreu, Laura Mur, Maria Josep Margalef, Teresa Bertran, Vicent Sanz, els baix aragonesos Sussana Anglès, Glòria Fandos i Vicent Pellicer i els matarranyencs Silvestre Hernàndez i Susana Antolí. Entre els novells, els textos de Josep Guàrdia, músic matarranyenc que forma part del grup Temps al temps que recentment ha enregistrat un CD, Lluis Maese, Maria Lluïsa Gascon, Neus Pallarès, Pere Casanovas i J. Carlos Gil. Després d’una acurada selecció, de ben segur força difícil per la qualitat dels textos i dels autors, sortirà al mercat durant l’estiu del 2008 el volum recopilatori amb uns 10 a 15 relats. Un producte de creació literària totalment ebrenc seguint el projecte inicial tutelat per l’Octavi Serret propietari de la Llibreria Serret i que es va presentar al mes de febrer a la Fira de Jesús –Baix Ebre–.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 5 d’abril del 2008)

El passat dia u d’abril es van constituir les Corts Generals Espanyoles a Madrid —Congrés i Senat—, amb les corresponents meses i portaveus dels partits polítics, d’acord amb la llei i els resultats de les eleccions del 9 de març.
En aquest país ningú es priva de criticar la classe funcionarial i política per ser massa nombrosa, tenint en compte l’augment produït en els diferents governs autonòmics i la no reducció en l’administració central, com calia. Segurament hi ha força raó per a la crítica en la part que fa referència a l’administració central, llija’s Madrid. Tanmateix, si ha una institució política amb els seu funcionaris i càrrecs polítics, esclar, respecte a la qual em sento incapaç de trobar-li la més mínima utilitat, aquesta institució és el Senat. Algú hem pot dir en què es tradueix realment el caràcter subordinat de la seua potestat legislativa? Quina és la seua aportació envers el teòric perfeccionament de les lleis? Penso, tot el contrari: és un entrebanc. En retornar una llei al Congrés, s’aconsegueix endarrerir la seua entrada en vigor i res més.
I que dir de la seua representativitat democràtica! Quatre senadors per província (sia Barcelona, sia Terol, tres per cada illa gran, u per cada petita i dos per cada ciutat autònoma. Era tan sagnant la manca de representativitat que es va introduir una correcció —ara 56 senadors, del 264, són designats per les autonomies. Si almenys tots el senadors fossin designats per aquest procediment, seria el primer pas per a ser una cambra de representació territorial… En tot cas, caldria reformar la Constitució. Durant la passada campanya electoral ha escoltat el lector, algun partit polític que ho proposés, i fins i tot, ha escoltat parlar del Senat?

José Miguel Gràcia