Viles i Gents

Els escriptors Ramon Sistac i Hèctor Moret s’han guanyat a pols la fama de bons “gourmets”. I me n’acato que, avui l’un demà l’altre, no es cansen d’alabar les excel·lències de la truita a les seues habituals columnes de la revista Temps de Franja. A mi, com a n·ells, també m’agrade que la truita quedo una mica bavoseta, és a dir, sense que l’ou hage acabat de collar per dins. Ara, jo crec que la reina del paradís truiter és la d’espàrrecs silvestres, és a dir, la de les tiges de les plantes del gènere Asparagus que creixen espontàniament. Però sense desdenyar en absolut la de brots tendres de tuca (Bryonia dioica), que són deliciosos. Una altra truita que m’estimo molt és la de conillets (Silene vulgaris), molt comuns pels sembrats a les acaballes de l’hivern, quan los camps assemellen un immens prat. I encara em quede al sac una altra delícia que, si bé no pren la forma de la truita, necessite l’ou com a lligam: es tracte del barrejat de bolets saltejat amb uns alls trinxadets, que arribe al súmmum de l’exquisidesa si compte amb les delicades però magnífiques boletes de rosada (Tricholoma Terreum). Totes estes excel·lències es crien de forma abundant pel Matarranya, però per les parts altes del terme de Mont-roig escassegen tant los espàrrecs com les tuques. Mon pare ere un consumat especialista en aprofitar els dons de la naturalesa, fins al punt de tindre controlada, i a punt, d’un any per l’altre, la mitja dotzena escassa d’esparregueres existents en un radi d’un parell de quilòmetres al voltant de la vila. Ell em va ensenyar estos i molts altres secrets, com lo de les penques dels cardets o cards de moro (Scolymus hispanicus) que ell anomenave “taganinas”. I reconec que per a n·estes qüestions vaig resultar ser un alumne molt aplicat.