Viles i Gents

Fa uns anys quan lo nostre lloc tenie més vida i encara no havie aplegat lo progrès econòmic que fa insensible a la gent normal i torne descuidats als que manen, lo banc de pedra de la cantonada del Fossar, encarat al cerç i al paisatge obert de les valls, ere lo millor punt per obrir un llibre los matins d´estiu, o passar un ratet en pau vedent com llauraven los parells i pasturaven les ovelles pels rostolls tiandres.
Lo Pare Senante, antic rector de les Escoles Pies sempre pujave allí a fer les lectures obligades del breviarium. Al maestre Gimeno –Pelegrí– també te’l trobaves alguna volta, en vacances. Lo compositor recentment desaparegut, Blas Sancho, allí prenie la fresca, un matí de juliol, estudiant la partitura del «Till Eulenspiegel» de Richard Strauss, perquè tenie que fer, als pocs dies, un curs de Direcció d’Orquestra en Igor Markevitch. Recordo com si fore ara les seues explicacions sobre la música simfònica i lo que s’estimave aquell llibret groc on tenie escrit un autògraf de la gran soprano Victòria del Àngels. En altres temps, també deurie de pujar al banquet el tenor Antonio Margelí a repassar alguna canció o jota de les que, potser, replegave pel «Cancionero Arnaudas».
Però ara si que l’hem fotut, perquè l’Ajuntament ha deixat posar, a quatre pams del banc de pedra, una monstruosa estructura metàl·lica d’antenes de telefonia mòbil que trenque brutalment la vista d’un punt tan ben conservat de xipresos i edificis centenaris; i ofèn sense cap mirament la memòria dels que reposen entre aquelles parets blanques. Una animalada des de qualquer costat que se miro. No els valie lo tossalet damunt de la Gabarrera on no hagueren fet cap mal? Han crucificat la millor postal que teniem mirant des del poble al Calvari, Santa Bàrbera, los Poios, la Pedricadora i la Capella.
Així no se fan los llocs i viles, més turístics i bonics.