Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 29 de març del 2008)

Baixa ple el tren en el seu camí de retorn al treball o l’estudi este Dilluns de Pasqua. Va i torna cada dia de Saragossa a Barcelona a la vora d’un Ebre menys majestuós sense cabdal. La vella línia fèrria fins a Móra la Nova sobreviu com un tossut camí terrestre de sirga a trens molt més ràpids i cars amb nom d’au o de salutació romana: “Ave, progrés!?”.
A Casp pugen dos jòvens que venen d’Alcanyís, coneguts que se retroben en la conversa: lo record del recent passat universitari saragossà, los retorns al poble cada volta menys freqüents, un món ple de projectes a Barcelona… No tindran més de 25 anys; pareixen oberts i intel•ligents. La vida a la nova ciutat els agrada: hi ha tantes possibilitats! Ell combina el treball d’economista amb un Master i un interessant curs de català, del qual explica la conveniència. A ella, que és enginyera, no li cal el català ni l’anglès, però l’empresa, americana, els ensenya el seu idioma, i no li queden hores per a més cursos. La mare d’ell és de Sabadell i està acostumat a sentir-la en català des de xicotet, tot i que s’ha ficat ara a parlar la llengua materna i ja la comprèn als correus laborals o dels companys. Ella ho té pitjor perquè la seua mare és del Matarranya i, és clar, no parla català sinó “xapurriau” –que mai l’ha parlat als fills—. Los dos estan d’acord amb l’afirmació filològica. De les llengües passen a la literatura: ell ha aconseguit acabar i apreciar La sombra del viento, que li recomana a ella, perquè parla de Barcelona; i ella li torna el consell amb La catedral del mar, per similars raons. Llegixen poc, per falta de temps, diuen. Jo continuo revisant un Dictamen sobre la situació de la literatura catalana a l’ensenyament secundari, de Jaume Aulet i Pere Martí, encertada anàlisi de la greu disminució de les habilitats lingüístiques dels nostres alumnes per haver eliminat la literatura del sistema educatiu. I penso en els professors, que no hem sabut o pogut ensenyar conceptes clars ni gustos literaris.

María Dolores Gimeno

Les esquerdes polítiques són un indicador dels compartiments en què es dividix la política d’una societat. Per exemple, des de la industrialització s’ha consolidat la divisió entre dretes i esquerres. En mil matisos, però en una distinció ideològica basada en tot allò social. Esta divisió encara perdure actualment als països com Castella, que mantenen unes fronteres de l’estat similars a les de l’imaginari col•lectiu. Per això allà, si no hi ha PP, hi ha PSOE. I si no hi ha PSOE, hi ha PP.
Altres països incorporen un segon eix, que és lo de la sobirania. Hi ha dretes i esquerres, igualment, però també estatalistes, regionalistes i fins i tot sobiranistes. Catalunya, Euskadi i Galícia són los tres nuclis de l’estat en esta divisió, però també Aragó. Per això la democràcia ha permés lo reviscolament de partits estatalistes de dretes i esquerres i partits sobiranistes o regionalistes de dretes i esquerres.
Però em seguix sorprenent que no hi haigue un tercer eix bàsic al nostre terreno: lo ruralisme. A mi, més enllà de la dreta i l’esquerra, i de la frontera del país, considero la vida rural com una cultura única, que s’ha de conservar, promoure i facilitar com a mode de vida. I així ho entenc, com molta gent en qui estic ideològicament distanciat. Lo fet de compartir la vida en una comunitat d’entre 200 i 2000 habitants, en qui pots opinar en direcció oposada, però al carrer saludes i al bar pots fotre la xarrada, no hi ha qui em trague la raó que és genial. Segons les enquestes, la despoblació ocupe entre el 4at i 5è puesto en les preocupacions dels aragonesos. Un territori endèmicament despoblat com lo Matarranya no em negareu que és estrany que no tingue un departament de la Comarca específicament dedicat a veure les causes i les solucions a este tema. Juntament en lo d’esports, lo d’informació al consumidor, turisme o joventut, perquè no una Conselleria de ruralitat? Mil raons del despoblament! Lo monocultiu basat en lo sector econòmic primari, la indisponibilitat de llocs de treball adequats a les grans inversions en formació dels fills dels autòctons, la falta d’una xarxa social comarcal… Però s’han d’estudiar i resoldre.

Els escriptors Ramon Sistac i Hèctor Moret s’han guanyat a pols la fama de bons “gourmets”. I me n’acato que, avui l’un demà l’altre, no es cansen d’alabar les excel·lències de la truita a les seues habituals columnes de la revista Temps de Franja. A mi, com a n·ells, també m’agrade que la truita quedo una mica bavoseta, és a dir, sense que l’ou hage acabat de collar per dins. Ara, jo crec que la reina del paradís truiter és la d’espàrrecs silvestres, és a dir, la de les tiges de les plantes del gènere Asparagus que creixen espontàniament. Però sense desdenyar en absolut la de brots tendres de tuca (Bryonia dioica), que són deliciosos. Una altra truita que m’estimo molt és la de conillets (Silene vulgaris), molt comuns pels sembrats a les acaballes de l’hivern, quan los camps assemellen un immens prat. I encara em quede al sac una altra delícia que, si bé no pren la forma de la truita, necessite l’ou com a lligam: es tracte del barrejat de bolets saltejat amb uns alls trinxadets, que arribe al súmmum de l’exquisidesa si compte amb les delicades però magnífiques boletes de rosada (Tricholoma Terreum). Totes estes excel·lències es crien de forma abundant pel Matarranya, però per les parts altes del terme de Mont-roig escassegen tant los espàrrecs com les tuques. Mon pare ere un consumat especialista en aprofitar els dons de la naturalesa, fins al punt de tindre controlada, i a punt, d’un any per l’altre, la mitja dotzena escassa d’esparregueres existents en un radi d’un parell de quilòmetres al voltant de la vila. Ell em va ensenyar estos i molts altres secrets, com lo de les penques dels cardets o cards de moro (Scolymus hispanicus) que ell anomenave “taganinas”. I reconec que per a n·estes qüestions vaig resultar ser un alumne molt aplicat.

A Horta de Sant Joan els veïns han votat, per majoria molt absoluta, contra els molins de vent al terme. No conec el tema a fons, per tant no en puc parlar amb propietat: no sé si l’indret triat té alguna mena de protecció o si s’hi fan esports aeris; però tot i així voldria fer-ne alguna consideració. Al llarg de la meua vida he seguit les lluites contra les fonts brutes d’energia. Jo mateix vaig assistir a força manifestacions, inclòs un cap de setmana a Ascó en contra de la central nuclear. Parlo de fa molts anys, més de vint. Aleshores dúiem a les grans carpetes de dibuix, entre d’altres, adhesius on hi eixia un sol somrient que deia “Nuclear? no gràcies”. Eren temps d’utopies, algunes de les quals s’han assolit –el final del servei militar, per exemple– on l’energia solar i eòlica semblaven la panacea. Ara contemplo atònit, que tampoc ningú no vol els generadors d’energia eòlica, en teoria nets. Ja vaig apuntar el tema fa cinc mesos en aquesta columna, en una reflexió mentre contemplava la tèrmica d’Andorra i els molins dels Ports. Em costa d’entendre la lògica dels que s’oposen a la generació neta d’energia i, alhora, en gaudeixen tots els beneficis. Hi ha el “solidari” argument de «si volen molins que se’ls fiquin a casa d’ells». No sé perquè m’han vingut a la memòria les protestes d’alguns veïns de la Vall d’Hebron en contra d’una sala per atendre als drogoaddictes. En aquell cas suposo que cap dels manifestants tenia fills amb aquest problema. En canvi em temo que tots patim la “malaltia” de la electro-dependència. Crec que m’hauré d’informar millor sobre les raons d’aquesta oposició. Estic segur que tantes protestes no poden estar fonamentades només en l’egoisme. Seria massa trist.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 15 de març del 2008)

Els lectors d’en Jesús Moncada fa temps que esperem la seua darrera novel•la que, segons notícies que m’arriben tracta del món dels llibres i editors a Barcelona, uns àmbits prou enrarits que en Jesús coneixia tan bé, i ens dóna així un marc diferent de l’obra novel•lística moncadiana, ja que les novel•les anteriors es desenvolupaven majoritàriament a Mequinensa, i també a Torrelloba/Saragossa, no tant a Lleida, però no a Barcelona. Aquesta ciutat només és present —i no sempre explícitament— a la narrativa breu d’en Jesús. La darrera novel•la ofereix doncs una important novetat, tant per la temàtica com per la localització, en la producció de l’escriptor. Malauradament per a nosaltres, els fidels lectors moncadians, i d’acord amb el que sento dir, els hereus i els marmessors del llegat d’en Jesús Moncada no consideren convenient , ara com ara, de publicar aquesta darrera novel•la perquè, tot i que corregida a fons per l’autor, addueixen que hi manca la seua última o penúltima correcció. Confiem que canvien d’opinió i que no defrauden el públic lector, enfront del qual tenen l’obligació moral de no escamotejar l’escriptura d’en Jesús. Em permeto d’oferir-los alguns gran exemples del que hauria pogut passar si altres hereus i marmessors haguessen adoptat definitivament una actitud com la seua. Hauria passat que no tindríem ara gran part de l’obra de Franz Kafka que el seu marmessor, en Max Brod va editar en contra del prec que li havia fet en Kafka mateix de cremar els seus escrits, o ens mancaria la tragèdia Deirdre dels dolors d’en J.M. Synge, un autor tant o més enderiat per la perfecció del llenguatge com en Jesús. I entre nosaltres hi ha el cas ben conegut d’en Desideri Lombarte, a qui la mort va sorprendre en plena producció, però amb ben poca obra publicada. Ni hereus ni marmessors van dubtar en cap moment que calia publicar el seu ample llegat literari, fins i tot els esborranys. I així s’ha fet, sortosament. Evidentment en cap d’aquests tres casos —i la llista es pot allargar indefinidament— no hi va haver cap última ni penúltima correcció per part de l’autor.
Artur Quintana i Font

El llibre “La casa del Sabinet”, de Pedro J. Bel, a més d’oferir una visió molt viva de la Guerra Civil a un poble del Matarranya, Fórnols, amb una descripció detallada del periode de les colectivitats anarquistes, el pas del front i la primera posguerra, incluo algunes reflexions sobre la llengua del poble molt allunyades del que cabria esperar en un llibre escrit des de l’òptica “d’una família de dretes”, com aclareix el subtítol de l’obra. El llibre resalta la peripècia viscuda per una colla d’homens que, durant la Guerra Civil, van haber de refugiar-se a la cova Cambriles de Castellote per fugir de la repressió anarquista als pobles del Baix Aragó i el Matarranya. Descriu el perillós viatge dels membres de la familia del Sabinet de Fòrnols que van amagar-se a la gruta fins que van poder travessar el front de guerra i passar-se al bàndol franquista.
La narració, sense amagar la simpatia pels protagonistes –amb els quals està emparentat l’autor–, aporta una descripció desapassionada. Una tònica que es manifesta igual en la descripció de les vivències de la Guerra Civil i la posguerra, com al parlar de la llengua del poble. Conta l’autor que el seu pare estava empresonat pels republicans a Alcanyís. A les visites que li feien els familiars, els altres presos franquistes li retraien la seua forma de parlar. “I a esta pobre xiqueta –referint-se a la filla del pres–, ¿també li parleu en esta llengua de gossos?”, li van arribar a dir. Explica Pedro J. Bel: “Per a mos pares i per als habitants d’aquells pobles, la llengua no ha estat mai un tema polític, sino una qüestió familiar i de cultura tradicional i sempre hem utilitzat una variant autòctona de la llengua catalana, amb naturalitat i sense sentir-nos diferents per esta causa”.
Tantes vegades ens han dit que parlem una llengua de gossos que molts catalanoparlants aragonesos han acabar per creure-s’ho. Alguns fins i tot se n’avergonyeixen d’utilitzar-la.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 8 de març del 208)

Dins de molt poques setmanes, Edicions Viena publicarà la novel•la guanyadora del Premi Leandre Colomer de Novel•la Històrica: “EL MANUSCRIT DE WADI-AL-ABMAR”; un relat històric ambientat en el Matarranya, a través d’una història que sorgeix en l’acabat de restaurar aqüeducte de Beseit i que pren cos a la localitat de Calaceit.
Quant al títol d’aquesta novel•la, el nom “WADI AL-ABMAR” es refereix a la comarca del Matarranya, on neix i en la que finalment es desenllaça la història, i que és travessada pel riu que li dóna nom, un llit que molt abans de denominar-se Matran (Arquebisbe) o Ramla Matraniya (Rambla de l’Arquebisbe), s’ha conegut sota el nom de WADI AL-ABMAR, és a dir: Riu Roig, un riu poc cabalós, d’aigües manses i cristal•lines, que ocasionalment brama des del més fondo dels barrancs fins a desbordar les riberes amb les seves aigües envermellides per les muntanyes argiloses, i arrossega sense pietat tot quant troba al seu pas enmig d’un soroll infernal. Aquest qualificatiu, d’altra banda, li serveix l’autor per expressar la violència quotidiana d’aquells dies, els continus enfrontaments amb la mort, i, en definitiva, la sang que corre en abundància durant els llargs anys de la Reconquista.
Alguns fets històrics són crucials a l’hora de contextualitzar el moment històric en què desenvolupen la seva atrevida aventura els personatges d’aquesta novel•la, concretament l’any 1071:
En aquest any els turcs selèucides conquereixen la ciutat de Jerusalem, maltracten als cristians de la ciutat i destrueixen l’església del Sant Sepulcre, esdeveniments que van ser decisius per impulsar les Croades.
Uns anys abans, a Espanya, entre el 920 i el 937, Abdarrahman III havia aconseguit la supremacia del Califat de Còrdova en la Marca Superior, inclosa la seva principal ciutat: Saragossa.
Ahmad al-Muqtadir (1046-1082), legítim successor en el govern de Saragossa, rei taifa de la Marca Superior, ha d’enfrontar-se i vèncer als seus germans per mantenir el poder.
El 1061 Ahmad al-Muqtadir rep de Nabil, governant incapaç de sufocar les sublevacions internes, la petita Taifa de Tortosa, de manera que el senyor de Saragossa aconsegueix la preada sortida al mar.

Silvestre Hernàndez i Carnè

Fa uns anys quan lo nostre lloc tenie més vida i encara no havie aplegat lo progrès econòmic que fa insensible a la gent normal i torne descuidats als que manen, lo banc de pedra de la cantonada del Fossar, encarat al cerç i al paisatge obert de les valls, ere lo millor punt per obrir un llibre los matins d´estiu, o passar un ratet en pau vedent com llauraven los parells i pasturaven les ovelles pels rostolls tiandres.
Lo Pare Senante, antic rector de les Escoles Pies sempre pujave allí a fer les lectures obligades del breviarium. Al maestre Gimeno –Pelegrí– també te’l trobaves alguna volta, en vacances. Lo compositor recentment desaparegut, Blas Sancho, allí prenie la fresca, un matí de juliol, estudiant la partitura del «Till Eulenspiegel» de Richard Strauss, perquè tenie que fer, als pocs dies, un curs de Direcció d’Orquestra en Igor Markevitch. Recordo com si fore ara les seues explicacions sobre la música simfònica i lo que s’estimave aquell llibret groc on tenie escrit un autògraf de la gran soprano Victòria del Àngels. En altres temps, també deurie de pujar al banquet el tenor Antonio Margelí a repassar alguna canció o jota de les que, potser, replegave pel «Cancionero Arnaudas».
Però ara si que l’hem fotut, perquè l’Ajuntament ha deixat posar, a quatre pams del banc de pedra, una monstruosa estructura metàl·lica d’antenes de telefonia mòbil que trenque brutalment la vista d’un punt tan ben conservat de xipresos i edificis centenaris; i ofèn sense cap mirament la memòria dels que reposen entre aquelles parets blanques. Una animalada des de qualquer costat que se miro. No els valie lo tossalet damunt de la Gabarrera on no hagueren fet cap mal? Han crucificat la millor postal que teniem mirant des del poble al Calvari, Santa Bàrbera, los Poios, la Pedricadora i la Capella.
Així no se fan los llocs i viles, més turístics i bonics.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte u de març del 2008)

Durant l’últim semestre del 2007 i els primers mesos del 2008, els augments del preu del barril de petroli i altres turbulències financeres globals han produït un alentiment en el creixement de l’economia europea i, a la vegada, un augment de la inflació. Lògicament, el mateix està succeint a l’economia espanyola, però amb la característica un xic més negativa per la punxada de la bombolla immobiliària, Tot i això, no es pot parlar de crisi aguda, ni tant sols d’estagnació. Em fa molta gràcia quan es diu en mítings i debats de la campanya electoral, que s’ha de controlar la inflació o vigilar els preus per a que no pugin més, i no es diu com s’ha de portar a terme aquesta tasca o quines mesures s’haurien d’aplicar. Tothom sap que, tant els augments del petroli com de les matèries primeres, escapen de la política econòmica d’un país determinat, la qual cosa vol dir que les actuacions haurien d’anar per altres camins.Com els tipus d’interès són competència del Banc Central Europeu, llavors, què resta al govern per actuar a curt o a mig termini?
El PP anuncia una baixada d’impostos, si guanya les eleccions, al voltant de 25,000 milions d’euros i es queda tant tranquil sense determinar quines serien les despeses o inversions que s’haurien d’eliminar. La reducció que proposa el PSOE és molt menys important.
Si em permet el lector que aporti una mesura “brutal”, però eficacíssima per a controlar la inversió a molt curt termini —jo no l’aplicaria mai, ni tan sols l’esmentaria i així, tampoc la mencionarà cap partit polític que concorri a unes eleccions— seria la següent: augmentar substancialment i de forma generalitzada el impost de la renda de les persones físiques, i per a fer-la més eficaç, augmentar el més aviat possible les retencions practicades sobre les retribucions mensuals. Ni seria justa ni econòmicament recomanable, però eficacíssima per a controlar la inflació, com he dit abans, sí ho seria. Amb les butxaques mig buides es fa difícil comprar, i més encara, comprar car. Desitjo que en traieu l’essencial d’aquesta faceciosa manera meua d’explicar el capteniment de l’economia. El comportament d’alguns polítics és més interessat i força fal•laç. L’acte de votar, obligar a triar bé.

José Miguel Gràcia