Jaume I
(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 9 de febrer del 2008)
Enguany, el dia 2 de febrer, farà vuit-cents anys del naixement a Montpeller de qui més tard en seria senyor i rei de l’Aragó amb el nom de Jaume I, dit el Conqueridor. Atès el simbolisme del personatge hauria de ser un any de grans celebracions, sobretot al País Valencià i a les Balears, i en rigor també a Múrcia, territoris on la història “comença” amb ell, i no haurien de ser poques les que se facen a l’Aragó i a Catalunya, que amb les conquestes reials van passar a ser “grans nacions”. I igualment a Montpeller, no solament per haver-hi nascut i venir de família dels senyors d’aquella vila, sinó perquè gràcies a ell aquesta ciutat, on es va fundar la primera universitat de la Corona Aragonesa —recordeu—, es va poder sostreure cent-cinquanta anys més al poder francès. I això que en Jaume, encara que a contracor, va ser més aviat inclinat a renúncies enfront de les pretensions franceses -la prova n’es el tractat de Corbeil pel qual cedia a França gran part de les terres transpirenenques que havia heretat. Però no va cedir en el cas de Montpeller i tenia a gala anomenar-se’n senyor. Tots, doncs, valencians, aragonesos, catalans, occitans … tenim prou motius per a festejar-ne amb esplendidesa el seu naixement ara fa vuit-cents anys. Tanmateix molt em temo que no serà així i que les administracions passaran de puntetes sobre aquesta efemèride, especialment la valenciana que és mestra en això de segons quins oblits. Els uns perquè amb la figura de l’alt rei en Jaume no es pot vendre l’espanyolisme —llegiu castellanisme— imperant, els altres per allò de “no ens hi emboliquem”, pot passar que tot quede en algun acte acadèmic i pareu de comptar. Si en Jaume fos Ruy Díaz de Vivar, dit el Cid, que va senyorejar València durant cinc anys, la cosa fóra diferent. Però no és així i caldrà que els ciutadans dels territoris de la Corona Aragonesa més conscients de ser qui són posen fil a l’agulla per a celebrar, dignament si més no, una efemèride que de tan prop ens toca.
Artur Quintana i Font
